Gramenetum

La por és la meva companya més fidel, mai m’ha enganyat per anar-se’n amb un altre

( Woody Allen)

N’hi ha pors de moltes menes. Pors petites, indefinides, difuses, concretes… No parlo del pànic, dels terrors ni de les fòbies. Em refereixo a les pors quotidianes, les de cada dia: La por a que et robin, que et facin mal, que s’oblidin de tu, que marxin sense esperar-te, que no se’n recordin del teu aniversari i segur que si continuo ompliria tota la pàgina!

Tothom té les seves pors particulars. Les llistes són llargues i són diferents segons cadascú, encara que algunes d’aquestes semblen més universals i arrelades: els insectes,  els animals salvatges i, sí-sí, fins i tot la por als dinosaures, que ja fa molt que es van extingir arreu del planeta, excepte a les pel·lícules de l’Spielberg.

La meva por més personal és la por a perdre el paraigües. Sempre crec que me n’oblidaré a qualsevol lloc on vagi i no me’n recordaré de recollir-lo quan marxi. Suposo que a tothom li passa, la relació amb el propi paraigües és totalment interessada. Quan deixen de caure gotes m’oblido absolutament d’ell. És una amnèsia irremeiable.

Ara encara estem a l’estiu i aquest mes està resultant molt sec i ressec, en un clima estrany que no és el més propi per en recordar-se dels paraigües. Però no fa molts dies, un xàfec d’estiuet em va fer recuperar la meva por ancestral a perdre el meu paraigües. I això que m’acompanya des de fa molts anys…

És horrible i desgastador tenir sempre la sensació que pots perdre el paraigües o que se’t pot oblidar en qualsevol lloc i no el tornaràs a veure mai més. No compensa ni tan sols quan arribes eixut a casa després de recórrer mitja ciutat caient aigua a bots i barrals.

De petit, les pors obligatòries no m’afectaven gaire. Algunes no les entenia i altres no em semblaven perilloses ni dolentes, més aviat molèsties inofensives, fins i tot ridícules: El tren de la bruixa, la caseta de xocolata encantada o els llops dels contes no feien prou por i no es podien comparar amb la que sentia davant dels nois dolents del carrer que et robaven l’entrepà o la professora de matemàtiques que sempre volia fer exàmens sorpresa.

Podria fer una llista de pors conegudes, experimentades o imaginades de diverses categories: Perdre la feina, sortir de l’euro zona, vagar per la galàxia… Por a perdre persones estimades.

Por a que em deixin d’estimar, a la seva mort o pèrdua. Por a no saber superar determinades pèrdues. Por a no ser prou generós i amable, por a semblar ximple. Por a la solitud.

Por als hospitals. A la sang. A donar sang. A la transfusió de sang. A la mort. A no saber reaccionar oportunament quan algú necessiti del meu auxili. A tenir un lapsus, a ficar la pota, a equivocar-me.

I les sensacions que semblen infantils o les coses quotidianes que espanten també és llarga: Vertigen. Exercicis d’equilibri. Passar un riu. Els escarabats. El corrent elèctric.

Desconfiança vers la intenció dels altres. La importància de fer-se respectar. L’orgull. Por a conduir malament. El sentir que la vida dels altres i de mi mateix depengui de la meva conducta. A que la meva cap m’escridassi i a sobre digui que sóc jo el mal educat. Por al fracàs.

Por a gihadisme i al fonamentalisme, a la xenofòbia (i a la catalanofòbia). Por a un atac terrorista. Por a que t’insultin. A que et cobrin de més. A que no et retornin el que toca. A que et cobrin massa impostos. A que et diguin antisistema, nazi, sionista, conformista, terrorista, antifutbolista, antifumador o vegetarià. Por a les esperes llargues, por a les llistes de coses.

I també hi ha d’altres pors més modernes o potser postmodernes: la por a perdre el mòbil, a oblidar-me la contrasenya, a que s’equivoquin al banc i em cobrin de més, a que m’inspeccioni hisenda (o, com a mínim, a que em reclamin alguna cosa inesperada), a que em robin la tarja de crèdit, a que em diguin que no funciona la tarja, a que s’acabi el saldo del compte bancari… Realment és millor no tenir targeta de crèdit.

També la por a que s’acabin les entrades abans d’arribar al final de la cua. Por a que es caduqui l’antivirus. Por als virus informàtics (i als biològics, és clar).

Por a les idees negatives que ens infecten i es reprodueixen com un virus. I finalment, o fatalment, la mare de totes les pors: la por a tenir por. Són fòbies incontrolades i incontrolables.

La por és la que ens controla a nosaltres, terrors irracionals, perills imaginaris, fantasmes inexistents, plagues víriques de sentiments angoixants, malalties que es propaguen interessadament a gran velocitat pel boca-orella, pel mitjans escrits, per les ones i per les xarxes. Por a la llibertat

Però les pors oficials només són patrimoni dels qui tenen el poder, dels que manen, dels que estan o creuen que estan per sobre dels altres.

Un matí, ens van regalar un conillet d’Índies. Va arribar engabiat. Al migdia vaig obrir la porta de la seva gàbia. Al vespre quan vaig tornar el vaig trobar tal com l’havia deixat: dins la gàbia, enganxat als barrots, tremolant… de por a la llibertat. (Eduardo Galeano)

El pitjor que podem tenir és viure en una comunitat o una societat amb por. Que la por controli les  nostres emocions, que no ens deixi reaccionar, que no sigui útil per plantar cara o fugir, sinó que només ens porti confusió o inacció.

La por és primària i també regna i domina quan les situacions són més complexes i no és fàcil saber que podem fer.

Per això sovint pensem que no és pot. Costa molt afrontar-la per donar-li la volta i per dir: sí es pot! Cal força de voluntat. Cal acció contra la política de la por. Hem d’evitar que aquesta por incontrolada esdevingui ansietat, que sigui una inquietud molt intensa d’angoixa. Hem d’aprendre a manegar-nos, a ‘gestionar’ la por, com diuen els tertulians.

Contra la por a tenir por

Un exemple de com la por ha de canviar de bàndol és el famós diàleg del diputat català David Fernàndez a la comissió del Parlament sobre els casos de corrupció: Usted tiene miedo?” Li va etzibar. Rato va respondre “a quién, a usted?” Fernández va aclarar-li: “miedo a un dia a perderlo todo como lo han perdido millones de famílias. A la gente, a que un dia la gente se harte. Usted tiene miedo?”. El diputat va afegir: “Nos vemos en el infierno, su infierno es nuestra esperanza, que es la calle, y el 15M decía que el miedo cambiará de bando… Hasta pronto, gángster… Fora la màfia.”

Per ajudar a fer que la por canvii de bàndol

Ja ho us podeu imaginar perquè explico jo tot això ara: vaig tornar a perdre el paraigües, demà sembla que plourà i tot just me n’he adonat avui. Quina ràbia!

Ara que ja està explicat, ho dedico als amics grecs que van tenir l’ocasió, també, d’anar a les urnes fa un parell de mesos, sobretot als que van votar sense por.

Nota final: En aquest escrit he començat parlant de la ‘meva’ por a perdre el paraigües, però és clar que qualsevol altra podria parlar d’altres pors, per posar només un exemple: la por a perdre la pensió…

Són molts pocs els polítics i polítiques (i hauríem de dir que cap dels actuals governs) que renuncien a privilegis, obsequis, beneficis, invitacions, gratuïtats, pàrquings, mòbil, portàtils, viatges innecessaris i llocs preferencials.

Aquesta és una reflexió sobre la participació i també sobre la intromissió de la classe política en les activitats socials i culturals de qualsevol ciutat. Perquè sembla que estem començant una nova etapa on s’acabaran les ‘cadires reservades’ a que alguns i-o algunes ja estan massa acostumats. Perquè ja és molta gent la que es pregunta: Per què a les estrenes, inauguracions, jornades o altres activitats es posen els polítics i polítiques a les cadires de la primera fila amb el rètol de ‘reservat’, que tant recorda èpoques passades? Altres cops no és així, però perquè és a les cadires de la setena filera, perquè és de les més ben situades.

I unes altres qüestions: Per què els polítics i polítiques sempre han de parlar en tots els actes de qualsevol tipus? Entenen més que especialistes, artistes, crítics o professors, professores? Qui paga les entrades no té cap rellevància? La rellevància és tota per als qui es col·loquen de manera sistemàtica, independent dels seus mèrits, per davant i per sobre de la majoria de la ciutadania? El protocol, el costum i la falta de reacció de la majoria els avala, de moment. Fins i tot ens hem acostumat a la seva manca de puntualitat i a la impertinència de les seves agendes ‘tan ocupades’ que constantment obliguen a canviar les dates previstes per ajustar-se a les seves. Estem una mica cansats d’esperar-los i de no poder començar fins que es dignen arribar.

No som “tontos”!

Potser pensen que és molt important el que ells o elles han de dir i que el públic està esperant les seves aportacions i valora molt les seves paraules. Potser pensen que som ‘tontos’ o idiotes en el sentit etimològic de la paraula. És a dir ximples, desinformats i acrítics que no participem en la vida social i política. Si no és així, no sé quina altra explicació té. Però la realitat és que força gent ja ha deixat d’anar als actes inaugurals per no haver de presenciar aquestes actuacions polítiques tan lamentables. Si els aplaudeixen només serà per compromís i per bona educació. No ens hem de conformar a trobar a qualsevol fulletó informatiu, tríptic o catàleg l’omnipresent fotografia del polític de torn i el seu escrit de salutació, benvinguda o presentació… Són el que es coneixen com a ‘textos institucionals’ o ‘presentacions polítiques’. Es creuen que ells i elles són els que paguen i això els dóna dret a posar la seva foto, logo i discurset.

De debò es pensen que alguna persona es llegeix amb interès el que en realitat ha escrit un assessor o càrrec de confiança i està farcit d’obvietats, tòpics i generalitats? No seria més lògic que qui escriu aquests textos de presentació fos una persona experta, organitzadora, entesa o qui tingui realment alguna cosa a dir? No seria molt més interessant trobar-se un text que tingui que veure directament amb l’esdeveniment del que parla, que l’hagi fet realment l’autor o autora que signa l’escrit i que sigui una aportació amb contingut rellevant, interessant, original i creatiu? Els autors són sempre els seus ‘negres’ encara que molt ben pagats!

Són una classe política que només volen fer-se la foto i estan només preocupats per la seva rellevància política i social. Perdó, rectifico, que estan sobretot preocupats per la rellevància de la seva imatge.  És comprensible que es deleixen per sortir a la foto, però es preocupant que això ja s’ha instaurat com un rutina inqüestionable i que aquesta tregui lloc al protagonisme que haurien de tenir els autèntics creadors i creadores, artistes o professionals. I -perquè no dir-ho també?- al protagonisme que correspondria al públic i a la ciutadania, a qui finalment es suposa que van adreçades les activitats que s’organitzen. No anava així la cosa?

Potser no és prou conegut que als països anglosaxons i nòrdics els polítics i polítiques no van mai a presidir les inauguracions i procuren que no es barregi la cultura i la política o l’esport o l’educació. Com en aquests països, més avançats cultural i cívicament que el nostre, no és necessari que vinguin. Ningú els espera i ens ho podríem estalviar.  A més a més, els seus discursos són ben avorrits, llargs i sempre venen a dir més a o menys els mateix: estic molt content-a d’estar aquí, aquest és un acte molt important, vull agrair als organitzadors… Ben bé tots podrien començar per ‘És per a mi un orgull i una satisfacció…’

Sempre ens quedarà Polònia

Amb una mica de sort molt aviat passarem de reservar cadires pels polítics i polítiques a fer ‘reserves’ per aquesta mena de representants. Perquè s’apropa una extinció general en tota regla d’aquestes pràctiques i caldrà mantenir la memòria de com es fa ara per a les pròximes generacions. Serà necessari una mena de Museu del passat com el del programa satíric de televisió ‘Polònia’ on podrem trobar com era la pràctica habitual d’aquest polítics i polítiques quan ho volien presidir tot, presentar tot i seure a totes les cadires reservades. Potser quedarà alguna ‘reserva natural’ on això tingui continuïtat,  però voldrien que siguin poques, petites i ben lluny d’aquí.

Esperem que aquesta situació canvií el més aviat possible. És una qüestió d’ètica, de responsabilitat i també d’educació. Sembla mentida, però com deia Stevenson, ‘la política és potser la única professió per a la qual no es considera necessària cap preparació’.

L’any dels indecisos

2015 és l’any de les eleccions i de les decisions perquè en molts pocs mesos seguits tindrem convocatòria de comicis locals, eleccions al Parlament de Catalunya i eleccions generals. No és un any per indecisions, sinó per prendre partit i comprometre’s amb els canvis que s’estan produint a la política en general i a la nostra societat en particular.

Per començar, és innegable que Catalunya viu ara un dels moments més importants de la seva història: ha de decidir si vol o no constituir-se en estat independent. Més tard o més d’hora, els ciutadans seran convocats a les urnes en referèndum per manifestar lliurament la seva voluntat. I això exigeix un debat públic madur, serà i respectuós entre els partidaris del sí i els del no.

Un debat que permeti als indecisos, que són molts, formar-se una opinió ben informada i obrar en conseqüència.

Per tots aquells i aquelles que consideren que parlar de la independència no te cap sentit, que es tracta d’un projecte sense garanties i que fuig d’afrontar els problemes reals, aquest escrit pretén explicar els motius poderosos per pensar que necessitem l’eina que només ens dóna la independència, que és bona i que val la pena aportar per ella. Perquè aquest any 2015 és any d’eleccions i tots hem d’escollir (municipals, catalanes i generals). Moltes coses canviaran i caldrà decidir en cada moment.

 ’Si algun cop t’han dit que la independència ho resolt tot, t’han mentit. La independència no ho resolt tot’.

Molts pensem que és un gran oportunitat per solucionar moltes coses, però ben segur que  no té propietats màgiques. La independència no és més que un instrument, una eina, i les eines es poden utilitzar bé o malament. No hi ha garanties que Catalunya sigui capaç d’usar bé aquesta eina i en tregui el màxim profit. Així que qui hagi començat la lectura esperant un catàleg de garanties de millora signat davant notari, és millor que no continuï.

Carta a un indecís, o no

La independència mai va ser, majoritàriament, el pla A del catalanisme, però ara ha esdevingut el projecte, l’únic projecte possible, que pot permetre desenvolupar les seves potencialitats econòmiques, lingüístiques i culturals, i assegurar el màxim benestar possible. Al món on vivim és necessari tenir política fiscal pròpia, connexió ferroviària de mercaderies i viatges amb Europa, gestió de l’aeroport del Prat, AVE, corredor mediterrani, competències a la xarxa de rodalies, justícia, etc. Una reforma federal, com es plantejava al passat, és molt difícil per no dir impossible.

La hipercentralització va contra tot aquest procés i ens deixa molt poc marge de maniobra. Per això reivindiquem la possibilitat de responsabilitzar-nos del nostre futur, per la via democràtica. Per que es tracta d’una ‘revolució democràtica’, potser inèdita a Europa, on s’està confrontant la voluntat i la força de la gent contra l’immobilisme de l’establisment constitucional.

Ara són els ciutadans els que recuperen el protagonisme perdut a la transició per posar en marxa una nova oportunitat de fer les coses millor. Es tracta d’una situació absolutament nova on la independència és sinònim d’oportunitat històrica. És innegable que representa una ruptura democràtica amb l’antic estat i l’apertura d’un procés constituent del nou estat català. Per això és molt important participar activament en la construcció d’aquest nou país.

Imaginar el futur és el motor de la història

El conflicte no es contra Espanya, ni contra els espanyols. Hi ha molt vots pel sí entre la gent que diu sentir-se catalana i espanyola. De fet, són els partits que estan en contra de la independència els que parlen sense parar de fractura social i classifiquen als catalans segons el seu origen.

És en definitiva, un conflicte i un desacord polític amb un estat que juga sistemàticament contra els interessos de la societat catalana, a la que no reconeix com a subjecte polític, que no la deixa votar i que nega infraestructures…

Aquest procés cap a la independència, que té caràcter participatiu, integrador i multitudinari, també compta amb el suport de l’associació ‘Súmate’ que diu ‘em sento espanyol, però vull la independència’. Això és una mostra més de que volem que sigui un projecte compartit, no excloent, un model de convivència. Bombardejar constantment amb advertiments o amenaces de sortida de la Unió Europea o de l’euro no és la millor manera de vendre una Espanya atractiva pels catalans. És l’etern argument del la por que no podrà impedir que Catalunya passi a ser ‘un afer europeu’ i, ben segur, no serà castigada ni exclosa.

La ciutadania és tenir en compte als altres.

Ningú sap com serà realment el procés ni quines seran les seves passes. Només podem avançar que volem que siguin pacifiques i democràtiques.

Disculpa si el text és una mica llarg perquè en realitat no calia explicar-te tot això perquè tu ets català i saps bé com és el teu país.

El llibre

Aquest escrit està gairebé literalment basat en el llibre del mateix nom d’Eduard Voltas, periodista i editor barceloní, que és partidari del sí a la independència, com jo, i que fa una mena de carta oberta que s’adreça ‘obertament’ a tots els que dubten. ‘Carta a un indecís’ és un text breu, directe i honest, escrit amb passió però ple de raons i arguments. Un llibre que es pot trobar en castellà i en català (perquè indecisos catalanoparlants, ‘haberlos, hay-los’) i que convida a imaginar, i a construir, un futur millor per a tots.

Aquest llibre no és la ‘Carta a un jove poeta’ de Rilke, però també pretén provocar la reflexió interna, el pensament i el propi camí personal en aquest laberint polític d’Ariadna que alguns anomenen ‘el Procés’, res que veure tampoc amb Kafka, esperem…

El conjunt de llibres que parlen d’aquest tema supera ja llargament el centenar. Aquesta propera diada de Sant Jordi s’afegiran de nous, però aquest és imprescindible sobretot ara que estem al bell mig de l’Any dels indecisos.

‘Alegoria del Bon Govern’ és el titol de la pintura mural de l’italià Ambrogio Lorenzetti que encara es conserva a la Sala de la Pau del Palau Comunal de Siena. Realment és molt antiga, una magnífica pintura gotica del ‘trescento’, realitzada al voltant de l’any 1340, però molt avançada enl les formes i les idees que expressa. Per això, i perquè no és una obra de caràcter religiòs, sinó profà i en un espai cívic com és el de la sala on es reunia el govern municipal, es considera pràcticament pre-renacentitsta. Forma part d’una composició unida, com no, a una altra segona interpretació: la del Mal Govern.

Les pintures mostren les idees del bé comú per sobre dels interesòs privats, en la del Bon Govern, i els estralls de la corrupció i el despotisme, a l’altra, seguint els conceptes clàssics de la filosofia grega que en aquell moment s’havien recuperat juntament amb les idees similars de Tomàs d’Aquino.

Els frescos ens presenten el Bé, el Mal, la Justícia, la Veritat i també, podríem dir, perquè no, la Bellesa. Es veuen diversos personatges amb multiples detalls i situacions: consellers, malfactors, vilatans…

Tot el mural és una gran metafora ideològica i política, com un manifest molt de l’èpòca i alhora molt, massa, actual. No creieu? Ambrogio, com el seu germà Vasari, també pintor, eren artistes, ciutadanas i filosofs: uns autèntics reinaxentistes avançats a la seva època. Molts segles desprès, encara ens preguntem: què és el Bon i el Mal Govern?, com els podríem pintar en aquesta época d’inicis del segle XXI?

Ara diuen ‘governança’

Él bon govern és la bona gestió? Són les bones intencions? Els programes electorals immaculats i meravellosos? El bon treball de mercat que connecta millor amb les masses d’electors? Són els líders més carismàtics ? Els més resistents ? Es tracta de treballar pel benestar, la pau, la concordia ? Vol dir equitat, igualtat, seguretat o llibertat? O tot plegat? O en diferents graus? O segons prioritats? Vol dir tenir més vots, més majoria, més força i exercir més autoritat?

Ara tenim un nou concepte, que de moment no surt a cap diccionari (no cal que el busqueu!) però que s’aproximaria al que cercaven els homes que van encarregar les pintures als germans Lorenzetti: ‘la Governança’. No és fàcil descriure’l, però bàsicament ens parla de les estructures de relacions que s’estableixen per a la presa de decisions en els afers col•lectius.

La ‘governança’ inclou el sistema de regles formals i informals que regeixen les relacions entre els actors socials en relació als poders públics, agents socials i econòmics. És un terme, de la ciència política de la globalització, relacionat també amb el de ‘governabilitat’, que es referix al ‘bon govern’, la transparència, la qualitat democràtica, la gestió pública o la bona administració. Semblen definicions de tertúlia de politòlegs! Jo m’estimo més les pintures dels Lorenzetti…

Codi ètic

A la política democràtica, quan parlem d’ètica, El problema no són només els fins, sinó també els mitjans: com s’hi vol arribar. De sobras sabem que tothom diu que vol ‘el bé comú’, però: com ho volen aconseguir? Per això un dels mitjans esencials és la defininció, l’acord i l’acompliment d’un bon codi ètic que reguli i comprometi als responsables dels afers públics.

Per a les pròximes eleccions municipals, la nova candidatura SOM Gramenet, impulsada per Gent de Gramenet, Podem-Podemos Gramenet i independents, ha subscrit un codi ètic inèdit i pioner pel qual el seu Grup Municipal estarà supeditat a la Coordinadora de SOM Gramenet, que és l’òrgan executiu de la seva Assemblea, oberta a la participació dels simpatitzants i ciutadania en general.

Els regidors i regidores d’aquesta candidatura seran només portaveus de la seva Assemblea i estaran subjectes a la limitació de sou que marca l’organització: màxim de 3 cops el salari mínim o, en cas d’estar a l’oposició, només els cobraments en concept de dietes d’assistència als Plens i a les comissions informatives, sense altres beneficis habituals pels regidors.

Entre altres condicions, els seus càrrecs electes només poden tenir un sou i han de fer declaració de béns abans de prendre possessió del càrrec i després de deixar-lo. També estaran sotmesos a la limitació del periode d’exercici del càrrec (rotatori) i estan obligats a conèixer i fer complir el seu programa.

Com diu el professor i filosof Josep Maria Terricabras (que també ara es dedica a la política com a europarlamentari): Hi ha qui sosté que el poble té els governants que es mereix. No ho he cregut mai. El poble té els governants que té i poques vegades té sort. No el podem sancionar, ni el podem aturar. Però el podem expressar el nostre menyspreu moral.

I potser podem fer molt més: treballar el que puguem per fer realitat ‘la ciutat del bon govern’, com ja feien els habitants de Siena fa tants segles.

Parlar de pressupostos, de partides o d’inversions és complex i requereix preparació i informació prèvia. Segur que tamé coincidirem en que tot el que té que veure amb el foment de la participació ciutadana no és tampoc quelcom que es pugui improvisar sense una base sòlida, ben conformada per l’experiència i la pràctica. Llavors, és clar que parlar de la participació en la definició i decisió dels pressupostos municipals d’una ciutat és un repte que no és fàcil però que sí que és possible, si existeix una voluntat política clara per posar-los en marxa.

Per això és important conèixer les experiències d’aquest sistema que ja s’ha implantat a més de 300 ciutats de tot el món. I no cal anar tant lluny com fins a la famosa ciutat brasilera de Porto-Alegre, perquè be a prop, al municipi de Figaró-Montmany també tenim pràctiques reeixides en aquest àmbit des de fa temps. En aquest sentit la participació no s’ha d’entendre només com una eina o un mitjà, com un instrument concret que és útil en ocasions, sinó que hem de considerar-la com la base del sistema polític democràtic: La participació ciutadana ha de ser present en totes les dimensions de la democràcia.

El pressupost participatiu pot promoure la democràcia de qualitat i la justícia social, ajudar a reduir les desigualtats i fer més difícil la corrupció. L’experiència demostra que la participació dels veïns permet detectar i resoldre problemes i qüestions que fins llavors podien haver passat desapercebudes pels governants. En definitiva, pot contribuir a fer que les accions dels governs municipals, que com sempre es diu són els governs més pròxims als ciutadans, responguin als interessos i necessitats de la majoria. Transparència, control ciutadà i bon govern, de debò
En els pressupostos participatius tota la població té dret a proposar les inversions que estimi necessàries per a la ciutat. Per fer-ho, cada any el cicle per confeccionar el pressupost de l’any següent s’inicia amb assemblees ciutadanes per barris o districtes i també per temes (sanitat, cultura, urbanisme…). Allà s’escolten totes les opinions, es delibera i, al final, es voten les prioritats pressupostàries. Hi ha ciutats, com Villa el Salvador (Perú, 500.000 habitants) que tenen projectes específics de participació en els pressupostos per a joves i fins i tot per als escolars de primària i secundària…

A la meva ciutat, Santa Coloma de Gramenet, a finals d’aquest mes està prevista l’aprovació del pressupost municipal pel 2015 i també s’aprovarà inicialment l’anomenat ‘Reglament municipal de participació ciutadana i govern obert’.

Amb aquesta nova reglamentació es pretén actualitzar l’anterior que ja té prop de 15 anys, perquè és del 2002. En aquest temps n’hi ha hagut molts canvis socials i polítics però els més importants són la pèrdua de confiança en els polítics, la crisi i la corrupció. Això  fa  que les propostes d’ innovació  i millores en la participació hagin de ser més molt més reals, agosarades  i no només de normativització. Han de donar resposta directa a una qüestió de primer ordre quan es parla de participació: participació en els plantejament i els acords sobre els pressupostos i la seva execució.

Ja estem al final del mandat municipal  quan es presenta aquesta proposta i només quedaran 2 mesos per les eleccions quan s’aprovi, però igualment s’hauria  de recollir també l’aposta de promoure  la participació en la definició i decisió dels pressupostos municipals de la ciutat. Aquest  és un repte que no és gens fàcil però que sí que serà possible, si existeix una voluntat política clara per posar-lo  en marxa.

Per  decidir en que es gasten els nostres diners

A Santa Coloma de Gramenet en aquests moments hi ha  una campanya ciutadana per reclamar que els pressupostos municipals no es facin només als despatxos, sinó que es comencin a elaborar de forma participativa amb les opinions dels veïns i veïnes. El seu lema és: Que no decideixin per tu, reclama pressupostos participatius!.

A més de l’organització d’una recollida de signatures i de xerrades informatives, també s’està fent una enquesta per recollir la valoració dels colomencs sobre les despeses en serveis socials, urbanisme, òrgans de govern o en el pagament del deute acumulat amb les caixes i bancs. O sobre les partides pressupostàries que podrien ser reduïdes o eliminades i sobre les possibles actuacions i inversions que es poden proposar per als pròxims pressupostos.

Els impulsors de la campanya afegeixen: ‘La greu situació que vivim molts colomencs i colomenques d’atur, de precarietat i de necessitats no cobertes fa encara més necessari que siguem directament nosaltres els que decidim a que dedicar el pressupost municipal’

Els drets polítics i de ciutadania estan recollits a la Constitució i a l’Estatut, es desenvolupen en diferents lleis: Bases del règim local, Llei municipal i de règim local, Llei de transparència i bon govern i s’esmenten en el Llibre Blanc sobre la Governança Europea (2001).

Per a més informació: www.pressupostosparticipatiu.wordpress.com

@GramParticipa

Estem ja acostumats als neologismes que ens envolten arreu però un dels que s’ha posat més de moda en els mitjans de comunicació, i comença a ser insofrible, és ‘smart’. Independentment del seu significat el trobem gairebé sempre associat a la paraula ‘ciutat’. La combinació és el terme ‘smart city’ que per descomptat és el súmmum (aquest no és neologisme) de l’actualitat més ‘cool’.

Parlar de ciutats intel·ligents no hauria de significar una oposició a la vida rural ‘smart’. Les megalòpolis del planeta estan plens de barris degradats que no són paradigma d’àmbits urbans intel·ligents i probablement també podríem dir el mateix de les zones rurals. Excepte alguns casos molt interessants com el que vull explicar i que es troba a un àrea periurbana al costat de Barcelona, entre els termes de Badalona i Santa Coloma de Gramenet, a molts pocs quilòmetres de la milla d’or del districte barceloní 22@.

Smart o sereny?

Es tracta de l’associació ‘Conreu sereny’ que es troba als horts del Monestir de Sant Jeroni de la Murtra. La seva finalitat és crear espais de producció agrícola amb una perspectiva ecològica i de convivència respectuosa amb el medi natural. A més, volen que els espais que fan servir siguin també lloc per a la integració social de persones en dificultats per tal de, entre tots, fer una experiència d’aprenentatge col·lectiu.

Els seus àmbits d’activitat volem promoure la vinculació amb la terra i la re valorització de l’ofici de pagès afavorint la biodiversitat i el màxim respecte vers la natura, les formes de vida col·lectiva de relació humana de qualitat, de convivència i d’integració i els models de producció i consum personal i familiar responsable amb criteris de justícia social i ajustat a un decreixement de necessitats supèrflues. Desitgen l’auto abastiment local, de proximitat i la reducció d’intermediaris, afavorint els intercanvis.

Per això es dediquen al conreu i distribució de productes agroecològics de verdura i fruita, elaboració alimentària, espais de formació, cursos d’horticultura i participació a xarxes com ‘Menjar per a tothom’, entre altres.

Els podeu trobar al recinte del Monestir de Sant Jeroni de la Murtra, un espai de solitud i silenci excepcional a la Serralada de Marina que ha estat rehabilitat i es seu d’un centre de repòs religios i cultural, de l’associació d’amics del monestir i de la Fundació Catalunya-Amèrica, perquè allà es considera que es va produir una trobada entre els Reis Catòlics i Cristòfol Colom abans del seu segon viatge.

Per aquest projecte, el terme més adequat no seria ‘smart’, ara que tot és ‘smart’, sinó ‘sereny’, tant de bo també es posi de moda, i no només la paraula…

Web: www. conreusereny.cat

conreusereny@gmail.com

Els horts de Sant Jeroni: conreu sereny…

De la valoració general sobre el resultat de la consulta o del ‘procés de participació’ del passat 9 de novembre a Santa Coloma de Gramenet el més rellevant a destacar és el nombre absolut de participants: 17.797 persones que s’han desplaçar a algun dels instituts per dipositar el seu vot de resposta a la pregunta sobre el futur polític de Catalunya.

La distribució de les més de 120 meses electorals es va fa fer en 7 centres de votació ubicats a instituts de secundària: Puig Castellar, Numància, Les Vinyes, Terra Roja, Can Peixauet, La Bastida i Torrent de les Bruixes, tots ells situats a zones perifèriques de la ciutat i alguns força mal comunicats. Els voluntaris que van fer les funcions de membres de mesa, gestors, informadors o coordinadors superava els 200, però des de l’obertura a primera hora dels centres de votació l’afluència va ser molt alta i en ocasions massiva. Malgrat això no va haver-hi cap incident ni cap problema remarcable i la diada va transcorre en un to tranquil, cívic i d’entusiasme general, lluny de la por que es podria haver encomanat davant la incertesa per la suspensió aprovada uns dies abans pel tribunal constitucional, però marcat per la desorientació de molts ciutadans que no sabíem ben bé quin era el seu col·legi i on estava la seva urna.

A Santa Coloma el nombre de vots pel Sí-Sí van ser 11.083 (62, 27 %), el vots pel Sí-No eren 3.243 (18,22 %), el Sí-en blanc era de 202 (1,14 %), els vots pel No van tenir 1.969 (11,06 %), el vots blancs van ser 95 (0,53 %) i a l’apartat d’altres es van comptabilitzar 1.205 (6,77 %). Quan només mirem la primera pregunta, els vots afirmatius per que Catalunya esdevingui un estat van ser de 14.528 (81,63 %).

Més difícil de comptar van ser el nombre de fotografies i ‘selfies’ que van fer milers de votants per immortalitzar el moment. Diuen que el diumenge es va superar el record mundial de fotos de gent votant! Els ‘facebooks, emails i whatsapps’ en van plens!

El grup territorial de l’Assemblea Nacional Catalana ‘Gramenet per la Independència’ ha valorat molt i ha agraït la participació de la ciutadania colomenca en un procés que no ha tingut cap incident, que ha resultat festiu, emocionant, democràtic i inoblidable. Així com també ha felicitat tota la feina feta pels molts voluntaris i voluntàries que aquests dies han dedicat una part del seu temps treballant per fer possible que aquest 9 de novembre fos un èxit per a Santa Coloma de Gramenet i per a Catalunya.

En tot cas, aquestes són els dades i vostres són les conclusions…

L’enllaç amb els resultats del 9N de la nostra ciutat:

http://www.participa2014.cat/resultats/dades/ca/escr-mun-08245.html

Així es va viure la jornada a Santa Coloma recollida per Gramenet TV:

http://youtu.be/Gto38NhQFDQ