Els besnéts dels altres catalans
Els besnéts dels altres catalans
Abel, Carla, Jordi, Judith, Òscar, Alba, Martí, Pau, Jaume, Sergi, Júlia, Pol, Guim… Aquests són els noms dels meus fills (els dos primers), dels meus nebots i dels fills d’un dels nebots (els dos darrers). Tots ells nascuts a Santa Coloma o a Barcelona, nadius digitals, trilingües en procés, amb ortodoncia correctora, hiperconnetats i amb wassap (i del barça!). Són noms de la tercera i la quarta generació de la meva familia que han nascut i viscut a Catalunya des que va arribar la meva mare, amb dinou anys, ja fa molt temps, un dia 12 d’octubre a l’estació de França. Era l’any 1955, molt entrada la nit i ella estaba cansada i desorientada pel seu primer viatge. El trajecte havia estat llarg i no coneixia a ningú a Barcelona, però portava un paper escrit amb l’adreça d’una familia de l’Eixample, prop de la Sagrada Família. Va tenir sort que un ‘sereno’ l’ajudés a trobar la portería… Al dia següent, quan va començar a treballar i desfé la maleta, ja va deixar de ser immigrant, com deia Maria Eulàlia Campmany. Ella sempre s’ha sentit ciutadana de Santa Coloma de Gramenet i de Catalunya, del lloc on va començar a treballar i a ‘guanyar-se la vida’, on van nèixer els seus fills (i néts i besnéts), on va arribar molt jove i on es va fer gran, ara que ja té els 80 anys de vida. La seva experiència d’immigració la va marcar, però simplement com un capítol més del seu desenvolupament personal, de la seva joventut i maduresa immersa en la societat catalana i colomenca. Potser en aquell moment era una de les ‘altres catalanes’, però ja forma part del país com una més, sense categòries ni determinants indefinits innecesaris. Es tracta del seu ‘somni català’ com deia el periodista Gabriel Pernau? Segur que sí, però només en part. En tot cas, això valia per a la primera generació, però no per les següents, on ja no hi ha ‘uns i altres’ catalans.
Des de l’Abel fins al Guim, tots han nascut en democràcia, ben entrada la transició i són fills de l’euro, de l’Estatut i de la immersió lingüística. Poc saben de Suarez o de Felipe Gonzàlez i fins i tot troben lluny les Olimpíades del 92, el Fòrum de les Cultures o els llargs períodes de presidència de Jordi Pujol o de Josep Lluís Nuñez, i també de les, per ells, llunyanes alcaldies de Pasqual Maragall, a Barcelona, o de Lluís Hernàndez, a la nostra ciutat. Haurien d’anar al Museu de la Immigració de Sant Adrià de Besòs o al d’Història de Catalunya a Barcelona per descobrir que era El Sevillano, l’estraperlo, la censura, les Cases Barates, el barraquisme, el baby-boom o el significat d’un mot tan gastat ja i superat, sortosament, com xarnego.
Ells tampoc saben gaire de Paco Candel que va escriure ‘Els altres catalans’ l’any 1964, abans del meu neixement, ara fa ja 50 anys. Aquest llibre, del tot imprescindible, va esdevenir des del primer moment un document capdal per comprende el què va significar, a Catalunya i a Barcelona en particular, el fenomen de la immigració entre els anys trenta i seixanta del segle passat. El seu estil directe, planer i popular, com un reportatge barrejat d’assaig i de testimoni, molt propi de l’escriptura de Candel, repassa la història de la immigració, les dificultats amb què es trobaven els que arribaven a Catalunya els anys 50 i 60 del segle passat, i els efectes i les dificultats de la seva integració o acollida en la societat catalana d’aleshores.
Es tracta d’una obra especialment interessant pel fet que poques veus com la de Candel, ell mateix protagonista d’una epopeia personal d’immigració i integració, en ple període franquista, podien estar millor qualificades per parlar d’aquests temes… El seu títol va fer fortuna, encara que al principi s’havia de dir ‘Nosaltres els immigrants’. Va ser un best-selller imprescindible mantingut en el temps amb un ressò que es va perllongar molt i va obrir molts debats sobre la identitat i la integració. Em sembla que part de l’èxit va ser perquè parlava, de manera sincera, valenta i plural tant d’identitat i d’integració com de la realitat de les problemàtiques de l’habitatge, l’educació i la salut en un moment quotidianament difícil i ple d’incerteses. Ara parlaríem d’hipoteques, pisos-pastera, atur juvenil, fracàs escolar, retallades dels serveis sanitaris…
Un sol poble
Catalunya, un sol poble va ser un lema que va centrar la seva escriptura literària o periodística i la seva acció social. Va ser una actitud, ben convençuda, de voluntat vital però també va ser una tasca persistent per construir un projecte, portar-lo a la pràctica i fer-lo realitat. Per això es va comprometre profundament amb la terra on va arribar amb només 2 anys i que va fer seva i va estimar, com milers de coetanis arribats d’Andalusia, Extremadura, Galícia, Castella… Així Candel pren consciència i fa una ingent feina per copsar i difondre els riscos i les oportunitats que significaven aquesta nova realitat per la societat, la cultura i la llengua catalana. I també els paranys i les manipulacions polítiques de que eren objecte els immigrants d’aleshores, com també passa actualment. Sobre la llengua ens diu que comporta tota la càrrega cultural del país i que és fonamental que no es marceixi, que no desaparegui: En una Catalunya sense traves això hauria estat un problema de segon o tercer ordre, mentre que avui és de primera necessitat.
La seva obra començava parlant del curiós rètol que es podia trobar a l’entrada del barri de Can Tunís que deia: ‘Múrcia comença aquí’, però acaba amb un paràgraf definitiu i premonitori: Bé podria ser, comento amb un gran amic, que en el curs de les dues generacions venidores (potser en caldran més) la catalanitat passés a mans d’aquests ‘altres catalans’. D’aquesta terra forta, noble i renovadora que és Catalunya dimana una saba tremenda de llibertat i, alhora, una formidable atracció que es torna fanàtica afecció envers ella. Aquests altres catalans, ben polits ja exteriorment, alletats com hem dit abans pel país, es veuran cridats a una curiosa tasca: la singularització de la novíssima Catalunya. I Catalunya, a desgrat dels uns i dels altres o potser per això mateix, s’haurà salvat un cop més. El meu amic té raó.
El país de tots
L’escriptora Najat El Hachmi, que va fer el pròleg de la darrera edició d’aquest llibre, diu que pels nous immigrants aquest llibre parla d’una època ja llunyana, una immigració diferent, un moment històrica ja passat. Les reaccions, l’impacte i la influència del llibre van fer que Candel fes diverses seqüeles: ‘Els altres catalans vint anys després’ i, en col·laboració amb Josep Maria Cuenca, ‘Els altres catalans del segle XXI’ que és una crònica humana de la nova immigració extracomunitària provinent del Magrib, Amèrica Llatina i l’Europa de l’Est en busca d’una nova vida. Les experiències personals dels protagonistes, els ‘nous catalans’ i l’experiència col·lectiva de la gran immigració dels anys 60, els porten a confiar i plantejar els possibles camins cap a la seva integració i convivència, sense renúncies a res, en un país comú per tots.
Per la seva part, Patricia Gabancho, escriptora i periodista molt activa nascuda a l’Argentina, actualitza la crònica de Candel a partir de l’experiència dels nous catalans arribats de zones del planeta amb problemes endèmics de desenvolupament econòmic i de llibertat política, amb moltes expectatives, reals o imaginàries, per millorar la seva vida o de pura supervivència. Parla sobretot de les dificultats per la legalització i l’acollida en una societat que sovint oscil·la entre la xenofòbia i el paternalisme, els prejudicis i les contradiccions sobre un fet que no es pot aturar. Per això també és contundent quan diu que ‘de totes maneres vindran. I quan siguin aquí, que ja hi són, s’integraran millor, ens coneixeran més, ens podran aportar més coses, com més bé s’hi trobin. I si, al capdavall ens ensenyen a ser més plurals, i més curiosos, i si de retop fan la societat més rica en totes les accepcions d ela paraula, to això que haurem guanyat’.
La vigència de les qüestions plantejades en aquest llibre (identitat, immigració i integració) recuperen una nova dimensió arran de l’actual procés sobiranista com el col·lectiu ‘Súmate’ impulsat per l’activista Eduardo Reyes, format per catalans de llengua i cultura castellana, o com Lorena Sánchez que va protagonitzar recentment a la secció ‘Entre todos’ de El Periódico de Catalunya, amb l’escrit: ‘Me apellido Sánchez, hablo castellano y soy independentista’, un fenomen inèdit de participació multitudinària amb un gran reguitzell de comentaris i aportacions de lectors del diari.
Ara és l’hora
La campanya ‘Ara és l’hora’, que tot just s’està posant en marxa de cara a la convocatòria de la consulta per l’autogovern prevista pel dia 9 de novembre, vol unir per treballar per un país nou a la majoria més gran que hi ha hagut mai a Catalunya. És un autèntic projecte col·lectiu d’unitat en la diversitat que només depèn de nosaltres.
Des de fa moltes dècades s’ha demostrat que la convivència és possible a Catalunya i que es poden superar les divisions, per això tenim l’oportunitat de poder demostrar que som un poble unit i decidit a assolir un objectiu que és per a tothom i no per a uns quants. Ja no diem ‘ara o mai’, el que diem és ‘ara és el moment’, ‘a partir d’ara’. Està clar no vol dir immediatament, però si que comencem un moment nou per fer un camí comú de decisió democràtica sobre el nostre futur polític i cap a la construcció tots junts d’un nou estat d’Europa.
Ara que ‘els altres’ són ‘uns altres’, com ha passat cíclicament, a totes les èpoques, a tot arreu, hem de ser més conscients que mai que l’emigració és l’experiència que millor defineix el nostre temps, i podrien dir que el que millor defineix també la Catalunya actual. En paraules d’Amin Maalouf: el que importa no és si podrem viure junts malgrat les diferències, el que importa és saber com conviure. Com fer de la nostra diversitat, un profit i no una calamitat.
Per acabar, podríem fer un remix total amb aquest tres lemes per dir: Ara és l’hora per fer, com un sol poble, un país de tots! Potser en Candel escriuria alguna cosa amb aquest títol!
Web de la Fundació Paco Candel www.fundaciocandel.org
Web de la campanya El País de Tots: http://elpaisdetots.assemblea.cat/
Francisco Candel (Rincón de Ademúz-València 1925, Barcelona 2007) va escriure més de 50 llibres, la majoria novel·les, alguns amb més de 20 edicions, però va ser més reconegut pel seus assajos socials i treballs periodístics com del que aquí parlem, que va marcar la seva trajectòria. Va ser regidor de cultura de l’Hospitalet de Llobregat i senador. Va obtenir la Creu de Sant Jordi, la Medalla d’Honor de Barcelona i la de l’Hospitalet i la Medalla d’Or de la Generalitat. El periodista Eugeni Madueño ha coordinat el llibre ‘Candel i Barcelona, la ciutat dels altres catalans’, que és un conjunt de reportatges publicats durant el procés de gestació del llibre Els altres catalans i que es va presentar fa uns mesos amb el suport de la Fundació Paco Candel , editat per l’Ajuntament de Barcelona. Durant l’acte de lliurament dels Premis Nacionals de Cultura 2014 que es va fer el passat mes de juny al Teatre Sagarra de Santa Coloma de Gramenet es va retre homenatge al cinguantenari de la publicació d’aquest llibre.
Publicat originalment a www.forumgrama.cat, setembre de 2014
