Gramenetum

Jutjar algú per assassinat en aquesta guerra seria com posar multes de velocitat a la carrera d’Indianapolis. (‘Apocalypse Now’, 1979)

Sens dubte, l’any 2025 serà recordat per sempre més com l’Any del Genocidi contra els palestins. Restarà a la història com un terrible esdeveniment, i no només per a la nostra generació, en forma de genocidi al que hem assistit en directe, televisat, radiat i difós per les xarxes a nivell internacional. Un extermini que va començar al 1947, quan l’ONU va aprovar el Pla de partició de Palestina i, per tant, la creació de l’Estat d’Israel (1948).

Podem debatre i perdre el temps en discussions nominalistes amb qui nega l’existència d’aquest genocidi però és prou remetre’s a la definició del terme que va sorgir del Conveni per a la prevenció i la sanció del delicte de genocidi, aprovat el 9 de desembre del 1949 per l’Assemblea General de les Nacions Unides: «El genocidi és la destrucció intencionada, total o parcial, d’un grup nacional, ètnic, racial o religiós, amb cinc actes principals: matar membres del grup, causar-los danys corporals o psíquics greus, imposar condicions de vida destinades a destruir el grup, mesures per impedir naixements i, finalment, trasllat forçat de nens».

Però és prou parar esment al recent Informe de la Comissió Internacional Independent de Recerca sobre el Territori Palestí Ocupat, inclosa Jerusalem Oriental, i Israel: «Anàlisi jurídica de la conducta d’Israel a Gaza en virtut de la Convenció per a la Prevenció i la Sanció del Delicte de Genocidi. Consell de Drets Humans de Nacions Unides». 16 de setembre de 2025 https://lnkd.in/dFeY_S58

Què ens diu, en essència, aquest informe de Nacions Unides:

«La Comissió conclou, basant-se en motius raonables, que les autoritats israelianes i les forces de seguretat israelianes han comès i continuen cometent els següents actus reus de genocidi contra els palestins a la Franja de Gaza, a saber: (i) matar membres del grup; (ii) causar greus danys físics; deliberadament al grup condicions de vida calculades per provocar la seva destrucció física total o parcial; i (iv) imposar mesures destinades a impedir naixements dins del grup».

«Sobre la incitació al genocidi, la Comissió conclou que el president Isaac Herzog, el PM Benjamí Netanyahu i el llavors ministre de Defensa Yoav Gallant han incitat a la comissió de genocidi i que les autoritats israelianes no han pres mesures contra ells per castigar aquesta incitació».

«Així, la Comissió conclou que les autoritats israelianes i les forces de seguretat israelianes han tingut i continuen tenint la intenció genocida de destruir, en tot o en part, els palestins a la Franja de Gaza».

«La Comissió també observa (.) la seva preocupació que la intenció específica de destruir els palestins en conjunt s’hagi estès a la resta del territori palestí ocupat, és a dir, Cisjordània, inclosa Jerusalem Oriental».

En definitiva, no hi ha espai pel dubte pel reconeixement oficial i popular d’aquest atroç crim de Genocidi perpetrat pel govern d’Israel. Hem de ser capaços de fer aquest reconeixement i de trencar amb aquesta normalització de la guerra, la destrucció i l’assassinat massiu. L’única solució davant la banalització del mal és la presa de consciència, el pensament crític i ser coneixedor que la indiferència n’és còmplice. No podem pertànyer a un sistema que permet aquest genocidi. S’han de prendre urgentment les mesures per restaurar i aprofundir la legalitat internacional i del Dret dels Drets Humans.

Caldrà seguir debatent i actuant decididament sobre això: ¨No cal abandonar mai ni l’acció ni l’esperança¨ (Pompeu Fabra i Poch, Enginyer i lingüista, 1868-1948, mort a l’exili a causa de la Guerra Civil espanyola).

També podeu llegir la notícia de Nacions Unides: “Israel ha cometido Genocidio en Gaza”

Un miler de persones es van concentrar ahir, dimecres 12 d’agost, a la plaça de Sant Jaume a Barcelona, davant l’edifici del Palau de la Generalitat, per protestar per l’assassinat de prop de tres-cents periodistes a Gaza per part de l’exercit d’Israel. La convocatòria va anar a càrrec del total de 143 comitès empresarials, sindicats, organitzacions, col·legis professionals i mitjans de comunicació catalans que es van unir per impulsar aquesta protesta pública general. Foto de capçalera: Joan Cabañas

«Callar és ser còmplice»

Aquest és el lema proclamat internacionalment arran de la mort de sis periodistes en un sol atac de les Forces de Defensa d’Israel (FDI) el passat cap de setmana. Els assassinats per part de l’exèrcit israelià dels periodistes de la cadena de televisió Aljazeera Anas al-Sharif i Muhàmmad Qreiqeh i els càmeres Ibrahim Zaher, Muhàmmad Noufal i Moamen Aliwa han commocionat el món aquestes darreres hores. L’exèrcit mateix va reconèixer els fets i els va justificar argumentant que Anas al-Sharif era un membre operatiu d’Hamàs

En el manifest que es va llegir, els organitzadors han denunciat que Al-Sharif “va ser assassinat en un atac de precisió contra la tenda on treballava”, una acció que, segons han afirmat, ha estat “obertament reivindicada” per les autoritats israelianes després d’una “campanya de desinformació” que buscava vincular-lo al terrorisme. També han acusat Israel de voler “silenciar el missatger” i impedir l’accés de premsa estrangera independent a Gaza, així com d’”amenaçar i matar periodistes” que informen sobre el terreny. Entre els mitjans de comunicació convocants estava la revista digital colomenca Infograma.cat en el marc del col·lectiu de premsa local “Catalunya metropolitana”. 

No és una guerra, és un genocidi

«No podem defallir en aixecar les nostres veus perquè s’aturi el genocidi. Continuarem reclamant a les nostres institucions ia la Unió Europea que deixin de ser còmplices i utilitzin totes les eines que estiguin a les mans per aturar aquesta barbàrie», afirma el comunicat.

També han afirmat que “el primer ministre israelià –Benjamin Netanyahu– nega unes imatges que han fet la volta al món: les de nenes i nens famèlics de Gaza, on la població palestina està morint de fam perquè Israel bloqueja des de fa mesos l’entrada d’aliments i medicines” i on tant els atacs de l’exèrcit com la fam “han provocat la mort de desenes de milers de palestins i palestines” des de l’inici de l’ofensiva.

No oblideu Gaza

A més, entre les demandes de la convocatòria hi havia garantir la seguretat i els drets laborals dels periodistes a Gaza i Cisjordània, permetre l’accés sense restriccions de mitjans internacionals, portar els responsables davant el Tribunal Penal Internacional, aixecar el bloqueig per permetre l’entrada d’ajuda humanitària i suspendre les relacions militars i econòmiques amb Israel fins que s’aturi el que defineixen com a genocidi.

Les etiquetes #StopGenocideGAZA i #JournalismIsNotACrime han servit per difondre la crida a la mobilització.

La guerra més mortífera de la història pels periodistes

Un informe del projecte Costs of War del Watson Institute for International and Public Affairs eleva la xifra de periodistes morts fins a 270 i assenyala que la guerra a Gaza, des del 7 d’octubre de 2023, ha matat més periodistes que, la Primera i la Segona Guerra Mundial, la Guerra de Corea, la Guerra del Vietnam (inclosos els conflictes a Cambodja i Laos), les guerres a Iugoslàvia dels anys noranta i 2000, i la guerra posterior a l’11 de setembre a l’Afganistan, juntes.

Des del Watson Institute for International and Public Affairs denuncien que “diferents governs nacionals i els grups terroristes –des d’Israel, el règim d’Assad a Síria i els Estats Units fins a l’Estat Islàmic– han trobat maneres de reduir la cobertura dels conflictes a través de múltiples mitjans, des de polítiques repressives fins a atacs armats”. La institució estatunidenca alerta que aquests governs i grups terroristes que assenyalen, “han assassinat periodistes i han contribuït a fomentar una cultura d’impunitat“, convertint zones de conflicte com Síria i Gaza en “cementiris de notícies”.

Què diu el Dret Internacional?

En virtut del Dret Internacinal Humanitari (DIH), els professionals dels mitjans de comunicació que treballen en conflictes armats gaudeixen dels mateixos drets i proteccions que qualsevol altre civil, sempre que no participin a les hostilitats. Tot i que el DIH només fa dues referències explícites al personal dels mitjans de comunicació (l’article 4 A (4) del Conveni de Ginebra III i l’article 79 del Protocol addicional I), la seva protecció en virtut de la legislació vigent és força exhaustiva, quan aquestes disposicions es llegeixen en conjunt amb altres normes humanitàries.

Per la seva part, el Comitè Internacional de Creu Roja (CICR) opina que les lleis existents confereixen als periodistes protecció suficient. El desafiament és garantir una implementació millor d’aquestes normes. Qualsevol violació ha de ser investigada a fons i els responsables han de ser processats i castigats. Les persones poden i han de ser processades per qualsevol crim de guerra que cometin, i cada part en un conflicte armat ha de complir el dret internacional humanitari i fer-lo respectar per les altres parts.

També podeu llegir a la revista Infograma.cat l’article : “Diem prou” (05/06/2025)

El passat dilluns dia 9 de juny va tenir lloc a Madrid un acte organitzat per la Confederación Española de Religiosos (CONFER) per demanar perdó públic a les dones i famílies víctimes supervivents del Patronato de Protección a la Mujer.
Hi vaig assistir i vaig sortir ben sorprès per l’exercici d’hipocresia de la representació eclesial present. Potser ningú s’hauria d’haver sorprès després de conèixer la declaració d’uns dies abans, en nota de premsa del 29 de maig anterior, del president de la CONFER, Jesús Diaz Sariego, en la que deia: ”nosotros no hemos vivido esa experiencia que también hay que contextualizar en un contexto de la época”. I a més afegia: “muchas mujeres que han pasado por estos centros les ha servido como promoción personal y profesional”
I quin era “el context” de l’època, que segons l’església ho justificava tot? Doncs el de una institució franquista amb la col·laboració de les ordes religioses, potser la institució més longeva del franquisme i també la menys poc coneguda i la més oblidada, per reprimir i empresonar en reformatoris les dones, sobretot joves, considerares “caigudes o en risc de caure”, en la terminologia de l’esglèsia.

Per recuperar i reivindicar la memòria de les víctimes del Patronato
Aquest Patronato va marcar de manera directa la vida de desenes de milers de dones de l’Estat espanyol i en va atemorir la resta. Una institució de principis del segle XX que es recupera l’any 1941 i activa fins a l’any 1985 per tal d’exercir un control patriarcal ferri sobre les dones i castigar qualsevol conducta transgressora que qüestionés les estrictes normes morals del franquisme, a través de l’internament de les joves a centres gestionats per ordres religioses.
Les perpetradores essencialment van ser monges: adoratrices, trinitarias, terciarias capuchinas de la Sagrada Família, hermanas de la caridad, oblatas o cruzadas evangéliques, aquestes darreres són una ordre secular.
Enguany fa 40 anys de la seva desaparició. Havien passat deu anys de la mort del dictador, vuit de la proclama de la Constitució espanyola i de la Llei d’amnistia.

Demanar perdó amb la boca petita i sense convicció
L’acte de petició de perdó per part de l’església catòlica va ser a la sala d’actes de la Fundación Pablo IV, un lloc no neutral, per descomptat, malgrat l’afirmació en sentit contrari del presentador de l’acte, el propi Sariego. Però resulta més indignat que uns dies abans, el 6 de juny el representant de la CONFER va comunicar al grup impulsor de víctimes supervivents que no s’emetrien els testimonis referents al robatori de bebès en els centres religiosos. La CONFER tampoc acceptava les referències als casos de suicidi. Per descomptat això no va ser acceptat per part de les víctimes, però els organitzadors es van fer els desentesos. Què podia sortir malament?

Imperdonable
És per això que davant aquesta actitud intransigent de la CONFER la major part de la sala va aixecar-se per dir «NO». Va ser una protesta molt espontània, comprensible i natural que va capgirar el sentit de tot plegat i va donar un altre caràcter a l’acte, de l’acceptació d’un perdó fred a l’exigència de compromís i justícia.
Es van aixecar cartells amb el «NO» i es van corejar l’exigència de Veritat, justícia i reparació. Per fer-vos una idea aproximada podeu veure un vídeo de l’acte aquí, efectivament “retallat” per la CONFER. Aquesta reacció col·lectiva de las persones assistents, excloent evidentment les monges presents, va significar una emotiva explosió de sentiments i de sororitat en una lluita compartida i llargament amagada o menystinguda que finalment surt a la llum.

Exigeixen Veritat, Justícia i Reparació
Davant la CONFER el perdó exposat es va fer patent que no era suficient, que la petició va més enllà i sobretot que es demana «obrir els arxius» i el compromís per investigar, per treure a la llum tot el que va passar i per començar la via de la reparació de manera inexcusable.
Els dies posteriors hem viscut també la coincidència de la declaració del president de la Conferència Episcopal espanyola Luis Argüello. En relació amb el recent cas de corrupció que afecta l’entorn del president Pedro Sánchez, Argüello ha expressat que «veure el president del Govern demanant perdó és un gest humanament reconeixible, però políticament irrellevant», matisant que «el perdó s´ha de traduir en un altre tipus de mesures». Sembla que a la CONFER no han llegit les declaracions del seu capitost.
És clar que demanar perdó és un acte irrellevant si només es queda aquí. Potser caldria que això s’ho apliquessin a ells mateixos i a l’església espanyola en general. Aquest Argüello, però és el mateix que també acaba de demanar eleccions anticipades i alguns comentaristes l’han contestat que no les demanaven mai durant la dictadura.
Definitivament es tracta de la pitjor injustícia sistemàtica contra les dones per la seva extensió territorial i en el temps.

Sobre aquest tema també podeu llegir:

Sànchez Palacios, J.L [Josep Lluís]. (2025). Fils vermells, Bloc Gramenetum-Més Vilaweb.

Redacció. (2025). El fil vermell, retalls d’una època. Revista Infograma.cat

«El fil vermell» és el nom d’una interessant proposta artística en el triple àmbit teatral, expositiu i literari. L’obra de teatre amb aquest nom s’acaba de presentar al Teatre Sagarra de Santa Coloma de Gramenet (cicle Donescena) els passats 16 i 18 de maig amb molt bona acollida. Ha estat impulsada per l’autora Sílvia Terol juntament amb la dramaturga Lucia Lerendegui, com a directora, i ha comptat amb la interpretació de les magnífiques actrius Ani Saghatelyan, Anna Cerveró i Elisabet Egea. Amb elles, Lerendegui aconsegueix un equip artístic entusiasta, cohesionat i extraordinari per a una varietat de personatges que representen experiències i generacions diverses, amb interpretacions captivadores i emocionants.

Un fil vermell que ens uneix
L’obra de teatre “El fil vermell” ens presenta una sèrie d’històries de ficció, que ben podrien ser testimonis reals, sobre el Patronato de Protección a la Mujer. Va ser una institució de principis del segle XX que la dictadura va recuperar l’any 1941 i que va perllongar la seva activitat fins a l’any 1985. Estava presidida per Carmen Polo de Franco i depenia del Ministerio de Justicia. El seu objectiu era exercir un control patriarcal ferri sobre les dones i castigar qualsevol conducta transgressora que qüestionés les estrictes normes morals del franquisme, a través de l’internament de les joves a centres gestionats per ordes religiosos. Essencialment van ser monges: adoratrices, trinitarias, terciarias capuchinas de la Sagrada Família, hermanas de la caridad, oblatas o cruzadas evangéliques, aquestes darreres són una ordre secular.
El Patronato, com sovint era conegut, pretenia, atenció!, “la regeneración de las jóvenes caidas o en riesgo de caer…”. Que significava això? Que qualsevol dona podia ser una mujer caida… i que aquesta era una immensa institució penitenciaria per a noies adolescents que eren internades sense cap judici ni procediment.
A més és, certament, la institució franquista més longeva i, segurament, la més desconeguda d’aquest fosc període. Ho podem constatar actualment cada dia amb la gran quantitat de gent que no la coneix o en sap molt poc, i no només entre el sector més jove de 30 anys. Però és indiscutible que va marcar de manera directa i negativa la vida de desenes de milers de dones de l’Estat espanyol i en va atemorir a tota la resta, durant diverses generacions.
Ara fa ja 40 anys de la seva desaparició. Però no hem d’oblidar que no es va dissoldre fins passats deu anys de la mort del dictador Franco. A més havien viscut vuit anys des de l’aprovació de la Constitució espanyola i de la llei d’amnistia. I tres anys des de l’arribada del primer govern socialista de l’anomenada transició democràtica. Durant tot aquest temps, increïblement, encara va haver-hi dones tancades i castigades en els seus nombrosos centres, prop d’un miler a tot l’Estat.

Recuperar i expressar una memòria a punt d’oblidar-se
Sílvia Terol ens diu que necessitava escriure allò que anava recercant i llegint quan va ser conscient de la importància d’aquest tema, que volia crear uns personatges femenins que expliquessin la seva història en primera persona per poder-ho assimilar: “El que més en dol és el silenci i l’oblit actuals, el sentiment de culpa que van saber inocular a moltes de les joves que ho van patir, la falta d’oportunitats perquè ens ho expliquin. M’indigna que l’Estat no hagi fet per reparar-les i que les congregacions religioses que en foren còmplices rebin subvencions públiques i premis de les administracions a la seva tasca en pro dels Drets Humans i de les dones…”
Sens dubte, un dels moments més colpidors per l’autora ha estat la trobada amb dones que van ser internades en els centres del Patronato de Protección a la Mujer. Destaca sobretot que no es reconeixen com a víctimes sinó com a supervivents. I ho són, però també són dones resilients, compromeses, generoses i lluitadores. A elles va dedicat, en primer lloc, tot el conjunt d’aquest complet projecte artístic.
Parafrasejant la cita de l’escriptora Montserrat Roig (1946-1991), “si hi ha un acte d’amor, i de justícia, aquest és la memòria”.

Aquesta peça teatral aviat es podrà tornar a veure. Serà a la Casa Elizalde el dijous 26 de juny a les 19:30 h (c. València 302, Barcelona). Es poden reservar les entrades aquí. No us ho perdeu!

Fitxa artística:
Autoria: Sílvia Terol Ledesma
Direcció: Lucía Lerendegui
Repartiment:, Anna Cerveró, Ani Saghatelyan i Elisabet Egea
Atrezzo i visuals: piliparra
Disseny de llums: Mikel Tejada
Espai sonor: Mikel Tejada, Lucia Lerendegui
Disseny de moviment: Kàtia Coser
Vestuari: Alexia Sionta
Suport lingüístic: Carme Giménez Capdevila
Amb el suport del Centre Cívic Vil·la Urània
Agraïments: Grup de Suport a les Represaliades pel Patronato de Protección a la Mujer (Maria Forns, Mariona Roca, Dolors Sabaté), Consuelo García del Cid, Pilar Aymerich, M. Teresa Morandi i Centre d’Art Santa Mònica.

També la proposta expositiva «El fil vermell» de l’artista plàstica colomenca Pili Parra (piliparra), amb textos de Sílvia Terol, ha estat una de les obres seleccionades per a la «Mostra FemArt 2025», a Ca la Dona. És va presentar el passat 20 de març i s’ha pogut veure fins el 15 de maig a la seu d’aquest espai d’acció feminista, al carrer de Ripoll número 25 de Barcelona.

Una exposició per recuperar la memòria oblidada de moltes dones
L’artista piliparra explica que “El fil vermell» ha estat per ella un projecte artístic amb un munt de reptes. El primer ha estat descobrir l’existència del Patronato de Protección a la Mujer, una institució que fins fa poc temps ella desconeixia. Expressa que com a dona i com a feminista la va impactar molt: «Vaig sentir la necessitat de buscar més i més informació, de sentir més i més testimonis encara que em fes bullir la sang. Quan l’escriptora Sílvia Terol em va proposar il·lustrar els seus textos sobre aquest tema, no ho vaig dubtar gens. Vaig voler posar el meu granet de sorra per fer visible aquesta història macabra ocultada per l’Estat i l’Església».

Per aquesta mostra, piliparra s’ha plantejat també un repte tècnic per no emprar el seu estil habitual: «Volia trobar una imatge nova, un format o manera de treballar propis per a aquest projecte; un estil que estigués a l’alçada dels relats i de les circumstàncies que descriuen. He investigat per tal de poder presentar de la manera més adient el que jo volia expressar. A través de les il·lustracions, he intentat reflectir la duresa de les diferents situacions i que es pugui empatitzar amb els sentiments, el dolor i les emocions d’aquestes dones supervivents. No vull que el seu patiment ens deixi impertorbables ni s’esborri».

“Si hi ha un acte d’amor, i de justícia, aquest és la memòria”

La Mostra FemArt té una llarga trajectòria i és un dels projectes vertebrals de Ca la Dona. Impulsada des de l’any 1992, presenta i difon projectes artístics fets per dones, lesbianes, trans i persones no binàries a la vegada que fomenta espais de trobada entre moviments socials, artistes i teòriques.
També està previst que aquesta exposició acompanyi i complementi el recorregut de l’obra de teatre i que sigui el nucli gràfic del llibre sobre els textos teatrals que es preveu editar la propera tardor per l’editorial Pont del petroli.

Per finalitzar, us recomano la lectura de l’article «El fil vermell, dones silenciades pel franquisme que tornen a escena», de Jordi Salgado de la Torre a la revista TransBaixPower nº 14-15, gener-març 2025, pàg. 8-10.

També podeu llegir a la revista digital Infograma l’article «L’exposició el fil vermell es presenta a Ca la Dona» i l’article «El fil vermell, retalls d’una època».

Enguany van participar unes 200.000 persones a l’anomenada ‘Nits dels Museus’ que es celebrà el passat dissabte 21 de maig a Barcelona i altres ciutats de l’àrea metropolitana.

Són molts més dels que es preveia rebre. És una nova xifra rècord per una iniciativa cultural anual que ja ha arribat a la seva novena edició que amb 83 centres ha quadruplicat el nombre de museus participants a la primera edició del 2008.

L’origen és una gran proposta del Consell d’Europa on pel 2016 hi participen actualment uns 4.000 centres d’uns 40 països.

Si  el que es busca és omplir els espais, sovint buits, d’alguns museus amb una gran operació de màrqueting cultural i obertura gratuïta, l’èxit és definitivament aclaparador, però hauríem d’entendre que el seu objectiu va molt més enllà i que l’oferta pretén donar difusió del patrimoni museístic, presentar novetats o projectes, organitzar visites insòlites i posar en marxa esdeveniments musicals, visites comentades, representacions, documentals…

És inqüestionable l’enriquiment de l’experiència de les visites en l’horari singular del capvespre i matinada que dóna una altra perspectiva i descobreix aspectes desconeguts per la majoria d’espais museístics de la seva pròpia ciutat als quals potser no s’ha trobat ocasió ni moment per visitar.

Sembla que els més visitats han estat el Born Centre Cultural, el  MNAC i el Macba, que són els principals pilars de l’eix dels museus barcelonins. La llista continua amb altres com el magnífic Recinte Modernista de Sant Pau, el CaixaForum, el Museu Marítim, el MEAM i, com no, el CosmoCaixa.

També hi ha hagut noves incorporacions i moltes novetats en aquesta festa dels museus que no cal comentar perque` el que voldria destacar, que potser desdibuixa el concepte dels centres culturals i d’exhibició, és la participació d’altres espais com els que vaig tenir l’ocasió de conèixer  per primer cop: La Gran Logia Provincial de Catalunya (Gran Via 617)i la Biblioteca Pública Arús (Passeig de Sant Joan 26).

Haig de dir que ambdós es mereixen la visita i fins i tot l’espera, que era de una hora i mitja en el cas de la primera. I que valoro i recomano molt visitar-los per a properes ocasions.

Una visita temàtica doble com aquesta té un interès doble per conèixer la seu d’un centre maçònic en actiu amb alguns dels seus membres com amfitrions i guies i el de trepitjar  una joia de biblioteca històrica, fundada el 1895, que era de les més avançades del seu temps i excel·lentment ben conservada.

El seu fons bibliogràfic ha pogut arribar fins els nostre temps superant dificultats greus durant la guerra i la postguerra. No cal dir que les seves sales, mobiliari i decoració artística són tota una meravella però el que destaquem és el seu caràcter de centre  de recerca  especialitzat en moviments socials i macònics. I alhora vam tenir l’ocasió de conèixer també la tasca actual de catalogació informatitzada dels seus fons.

Una dona pot sortir al cartell però no pot passar de la porta

La paradoxa de la nit va ser la imatge de la dona que apareix al cartell i la dels fulletons de la Gran Lògia encara que els maçons que explicaven el funcionament del temple i els seus ritus van deixar repetidament molt clar que la seva lògia era exclusivament masculina i no s’acceptaven dones. Curiosament aquesta era la pregunta que feien, repetidament, les dones o grups de dones visitants.

Segons les seves pròpies paraules: Es tracta d’un club d’homes lliures i de bons costums que fomenta valors com la fraternitat, la igualtat, la filantropia i  la solidaritat. No es pot dir que siguin ‘un reflex de la societat’ formada com a mínim en un 50 % de dones…

El que no va sortir al programa ni als principals mitjans de comunicació va ser la protesta dels empleats de els empreses subcontractades dels museus i centres culturals que només reben uns 5 euros per hora treballada.

Haurem d’esperar que el Consell d’Europa declari també el Dia Internacional del treballador cultural subcontractat.

El seu nom és Tess, Maria Teresa ‘Tess’ Aslpund, una dona activista sueca de origen colombià de uns 40 anys que es va enfrontar tota sola, en un impuls d’indignació, a una manifestació de 300 neonazis a la ciutat de Borlänge: tot un símbol de dignitat i rebuig al racisme i la xenofòbia que hem de reconèixer, valorar i reproduir.

La seva imatge no és tan icónica de l’heroïsme com la de La llibertat guiant al poble de Delacroix però sense dubte tant o més impactant que ha esdevingut ‘viral’ ràpidament. És ella, i tots els altres exemples que em deixo d’esmentar, els simbols prou significatius de que una altra Europa més justa i solidària és possible?

Aquesta és l’Europa Nostra, la que vol reformar la política comú d’asil i vol multar als països que rebutgin acollir refugiats amb 250.000 € per persona, de l’acord exemplar per a la celebració del referèndum escocès per la independència, de la primera presidenta del Parlament holandès d’origen marroquí, l’alcaldessa de París de cognom espanyol o el nou alcalde de Londres de família emigrant de l’Índia i el Paquistan, el primer ministre gal d’origen català, el reconeixement internacional de Kossove… I la de les ‘ciutats refugi catalanes’, per descomptat.

La pau i la unitat del continent van ser els motius centrals de la recent celebració del Dia d’Europa que es conmemora cada 9 de maig, en l’aniversari de la declaració fundacional que el francès, d’origen alemany i luxemburguès, Robert Shumman va fer en 1950.

En ella exposava la idea de la futura cooperació europea per estalviar una nova guerra mundial a través fonamentalment de la integració econòmica comuna que, després de diverses etapes, va donar origen a l’actual Unió Europea.

Com deia Shummann a la seva declaració:La pau mundial no pot mantenir-se sense uns esforços creadors equiparables als perills que les amenacen. Europa no es farà d’un cop ni en una obra de conjunt: es farà gràcies a realitzacions concretes que creen en primer lloc una solidaritat de fet.

Tess, Angela, Christine…

Però també és l’Europa dels indignats francesos de la ‘Nuit Debout’ a Paris, de la decisió de  cobrir les estàtues nues dels Museus Capitolins de Roma durant la visita del president iranià, del Brexit i del Grèxit, dels Papers de Panama o de Luxemburg, del vergonyant acord amb Turquia per evitar l’arribada de refugiats a les costes de la mediterrània, de la proposta holandesa per retornar els arribats a Grècia, de la confiscació de béns als refugiats i limitar el reagrupament familiar a Dinamarca o Suïssa, els controls migratoris de Suècia, dels milers d’infants immigrants perduts  o ‘desapareguts’, dels nàufrags sense rescatar a les illes gregues  i en general al fracàs de la política europea davant aquest drama que s’ha convingut a denominar com els més important des de la Segona Guerra Mundial.

I el que és més greu: l’Europa dels acords secrets de negociació del Tractat Transatlàntic de Comerç i Inversions amb els Estats Units d’Amèrica: el famós però perillós i inconegut TTIP.

És a dir l’Europa de la Tess però també de l’Angela, la Christine, la Soraya o la Marine (Merkel, Lagarde, Saenz de Santamaria o Le Pen) que també són noms de dones europea, un continente que per cert té nom de dona i d’origen grec!

És a dir l’Europa de la Tess però també de l’Angela, la Christine, la Soraya o la Marine (Merkel, Lagarde, Saenz de Santamaria o Le Pen) que també són noms de dones europea, un continente que per cert té nom de dona i d’origen grec!

Un amic, conegut i-o saludat meu, amb disculpes per parafrasejar a Josep Pla tan alegrement, va tenir la idea, que ja fa temps que li rondava el cap, de reunir als que tancaven les llistes de diverses candidatures dels partits que es van presentar a les passades eleccions municipals a la ciutat de Santa Coloma de Gramenet.

L’acte era una trobada del candidats que anaven a l’últim lloc de cada llista amb tota la formalitat d’un esdeveniment públic.

Cadascú va tenir l’ocasió de parlar i exposar la seva valoració i la seva opinió sobre els resultats però sobretot van xerrar sobre les motivacions per acceptar i ocupar aquest lloc tan simbòlic: els últims de la llista.

Des de l’inici de la transició democràtica és ja tradicional que tots els partits proposin a personatges rellevants o cares conegudes per tancar les seves candidatures: escriptors, ex politics, ex jutges, jubilats de la ‘cosa pública’ i altres.  Sovint són més aviat cantants, tertulians  o futbolistes… És a dir, gent del món de l’espectacle, de la faràndula o dels media, que ho fan ben tranquils de que no hauran d’assumir responsabilitats polítiques per molt bé que vagin els resultats.  I això, ben segur que també és una tranquil·litat per tots nosaltres, que, vist quins personatges s’hi presenten, no hem de témer que mai arribin a una cadira de poder!

El que no hi ha dubte és que anar en el darrer lloc de la llista electoral és un privilegi i un honor que tothom reconeix d’una manera o una altra. Són els candidats o candidates que mostren el seu suport des de fora i des d’una posició moral, més distanciada i externa.

És indiscutible que és una posició important i molt valorada sobre la que no en parlem i no ens qüestionem massa. Només cal recordar que el mateix ex president Artur Mas, va arribar a afirmar, sorprenentment, que ell estava disposat a deixar d’encapçalar la llista, sinó a ocupar un altre lloc i fins i tot ‘també a tancar la candidatura’.

La reunió dels cues de llista de les municipals a Santa Coloma de Gramenet va ser realment heterogènia i va servir per a pensar una mica que normalment no hi ha primàries per escollir-los. Al contrari, quan algú surt en les primàries en un lloc baix potser pot tenir la temptació de renunciar abans que trobar les virtuts d’ocupar un lloc al final. Excepte si és el darrer lloc. Llavors si que potser li sembla interessant. Tots els ‘cuers’ de Santa Coloma eren fitxatges de persones reconegudes que podien aportar molt manifestant el seu compromís d’una manera responsable però incondicional i incondicionada.

L’Emiliana Salinas, per exemple, que va tancar la llista de la nova candidatura municipalista  SOM Gramenet, formada per membres de Gent de Gramenet, Podemos i independents, era el primer cop que es comprometia en aquest nivell, mai havia encapçalat, integrat o tancat una llista.

De fet, des de les primeres eleccions municipals havia rebut ofertes per encapçalar alguna llista, que no per tancar-les com en aquesta ocasió, però sempre ho havia declinat. Per això té encara més valor i va ser una actitud força reconeguda. La seva acció sòcio-política en l’ambit local s’ha centrat en el moviment veïnal i de solidaritat, de les parròquies i, en els seus inicis, en lluites sindicals que ja han entrat a la història de la ciutat. Ara encara està activa al projecte de l’Agenda Llatinoamericana i el Comitè Òscar Romero, però també dona suport a la nova política que s’està coent a ciutats com la nostra. Cada cas és diferent i particular, però aquest és el de l’Emiliana Salinas i per això ella no pot dir que no si es planteja la possibilitat d’anar en un lloc tant destacat com el darrer de la llista de candidats a regidors municipals.

S’ha de reconèixer que aquest saludat, conegut i-o amic meu, el Xavier Altozano, amb disculpes per parafrasejar a Josep Pla tan alegrement un altre cop, va tenir una molt bona idea que va ser ben acollida i que segur que es reeditarà novament i es posarà de moda, ara que potser tornarem a tenir noves eleccions.

D’ara en endavant, miraré molt més les paperetes i els noms de qui van al final de cadascuna.

La por és la meva companya més fidel, mai m’ha enganyat per anar-se’n amb un altre

( Woody Allen)

N’hi ha pors de moltes menes. Pors petites, indefinides, difuses, concretes… No parlo del pànic, dels terrors ni de les fòbies. Em refereixo a les pors quotidianes, les de cada dia: La por a que et robin, que et facin mal, que s’oblidin de tu, que marxin sense esperar-te, que no se’n recordin del teu aniversari i segur que si continuo ompliria tota la pàgina!

Tothom té les seves pors particulars. Les llistes són llargues i són diferents segons cadascú, encara que algunes d’aquestes semblen més universals i arrelades: els insectes,  els animals salvatges i, sí-sí, fins i tot la por als dinosaures, que ja fa molt que es van extingir arreu del planeta, excepte a les pel·lícules de l’Spielberg.

La meva por més personal és la por a perdre el paraigües. Sempre crec que me n’oblidaré a qualsevol lloc on vagi i no me’n recordaré de recollir-lo quan marxi. Suposo que a tothom li passa, la relació amb el propi paraigües és totalment interessada. Quan deixen de caure gotes m’oblido absolutament d’ell. És una amnèsia irremeiable.

Ara encara estem a l’estiu i aquest mes està resultant molt sec i ressec, en un clima estrany que no és el més propi per en recordar-se dels paraigües. Però no fa molts dies, un xàfec d’estiuet em va fer recuperar la meva por ancestral a perdre el meu paraigües. I això que m’acompanya des de fa molts anys…

És horrible i desgastador tenir sempre la sensació que pots perdre el paraigües o que se’t pot oblidar en qualsevol lloc i no el tornaràs a veure mai més. No compensa ni tan sols quan arribes eixut a casa després de recórrer mitja ciutat caient aigua a bots i barrals.

De petit, les pors obligatòries no m’afectaven gaire. Algunes no les entenia i altres no em semblaven perilloses ni dolentes, més aviat molèsties inofensives, fins i tot ridícules: El tren de la bruixa, la caseta de xocolata encantada o els llops dels contes no feien prou por i no es podien comparar amb la que sentia davant dels nois dolents del carrer que et robaven l’entrepà o la professora de matemàtiques que sempre volia fer exàmens sorpresa.

Podria fer una llista de pors conegudes, experimentades o imaginades de diverses categories: Perdre la feina, sortir de l’euro zona, vagar per la galàxia… Por a perdre persones estimades.

Por a que em deixin d’estimar, a la seva mort o pèrdua. Por a no saber superar determinades pèrdues. Por a no ser prou generós i amable, por a semblar ximple. Por a la solitud.

Por als hospitals. A la sang. A donar sang. A la transfusió de sang. A la mort. A no saber reaccionar oportunament quan algú necessiti del meu auxili. A tenir un lapsus, a ficar la pota, a equivocar-me.

I les sensacions que semblen infantils o les coses quotidianes que espanten també és llarga: Vertigen. Exercicis d’equilibri. Passar un riu. Els escarabats. El corrent elèctric.

Desconfiança vers la intenció dels altres. La importància de fer-se respectar. L’orgull. Por a conduir malament. El sentir que la vida dels altres i de mi mateix depengui de la meva conducta. A que la meva cap m’escridassi i a sobre digui que sóc jo el mal educat. Por al fracàs.

Por a gihadisme i al fonamentalisme, a la xenofòbia (i a la catalanofòbia). Por a un atac terrorista. Por a que t’insultin. A que et cobrin de més. A que no et retornin el que toca. A que et cobrin massa impostos. A que et diguin antisistema, nazi, sionista, conformista, terrorista, antifutbolista, antifumador o vegetarià. Por a les esperes llargues, por a les llistes de coses.

I també hi ha d’altres pors més modernes o potser postmodernes: la por a perdre el mòbil, a oblidar-me la contrasenya, a que s’equivoquin al banc i em cobrin de més, a que m’inspeccioni hisenda (o, com a mínim, a que em reclamin alguna cosa inesperada), a que em robin la tarja de crèdit, a que em diguin que no funciona la tarja, a que s’acabi el saldo del compte bancari… Realment és millor no tenir targeta de crèdit.

També la por a que s’acabin les entrades abans d’arribar al final de la cua. Por a que es caduqui l’antivirus. Por als virus informàtics (i als biològics, és clar).

Por a les idees negatives que ens infecten i es reprodueixen com un virus. I finalment, o fatalment, la mare de totes les pors: la por a tenir por. Són fòbies incontrolades i incontrolables.

La por és la que ens controla a nosaltres, terrors irracionals, perills imaginaris, fantasmes inexistents, plagues víriques de sentiments angoixants, malalties que es propaguen interessadament a gran velocitat pel boca-orella, pel mitjans escrits, per les ones i per les xarxes. Por a la llibertat

Però les pors oficials només són patrimoni dels qui tenen el poder, dels que manen, dels que estan o creuen que estan per sobre dels altres.

Un matí, ens van regalar un conillet d’Índies. Va arribar engabiat. Al migdia vaig obrir la porta de la seva gàbia. Al vespre quan vaig tornar el vaig trobar tal com l’havia deixat: dins la gàbia, enganxat als barrots, tremolant… de por a la llibertat. (Eduardo Galeano)

El pitjor que podem tenir és viure en una comunitat o una societat amb por. Que la por controli les  nostres emocions, que no ens deixi reaccionar, que no sigui útil per plantar cara o fugir, sinó que només ens porti confusió o inacció.

La por és primària i també regna i domina quan les situacions són més complexes i no és fàcil saber que podem fer.

Per això sovint pensem que no és pot. Costa molt afrontar-la per donar-li la volta i per dir: sí es pot! Cal força de voluntat. Cal acció contra la política de la por. Hem d’evitar que aquesta por incontrolada esdevingui ansietat, que sigui una inquietud molt intensa d’angoixa. Hem d’aprendre a manegar-nos, a ‘gestionar’ la por, com diuen els tertulians.

Contra la por a tenir por

Un exemple de com la por ha de canviar de bàndol és el famós diàleg del diputat català David Fernàndez a la comissió del Parlament sobre els casos de corrupció: Usted tiene miedo?” Li va etzibar. Rato va respondre “a quién, a usted?” Fernández va aclarar-li: “miedo a un dia a perderlo todo como lo han perdido millones de famílias. A la gente, a que un dia la gente se harte. Usted tiene miedo?”. El diputat va afegir: “Nos vemos en el infierno, su infierno es nuestra esperanza, que es la calle, y el 15M decía que el miedo cambiará de bando… Hasta pronto, gángster… Fora la màfia.”

Per ajudar a fer que la por canvii de bàndol

Ja ho us podeu imaginar perquè explico jo tot això ara: vaig tornar a perdre el paraigües, demà sembla que plourà i tot just me n’he adonat avui. Quina ràbia!

Ara que ja està explicat, ho dedico als amics grecs que van tenir l’ocasió, també, d’anar a les urnes fa un parell de mesos, sobretot als que van votar sense por.

Nota final: En aquest escrit he començat parlant de la ‘meva’ por a perdre el paraigües, però és clar que qualsevol altra podria parlar d’altres pors, per posar només un exemple: la por a perdre la pensió…

A mitjans de l’any passat, el Fons Català de Cooperació al Desenvolupament (FCCD) va identificar la necessitat d’endegar una campanya sobre la cooperació internacional al desenvolupament des dels municipis.

La idea era fer un debat i elaborar un material per a una campanya adreçada a ‘desmuntar tòpics’ i construir un discurs renovat en defensa d’una política pública de cooperació internacional al desenvolupament i de sensiblització social solidaria. Una política que existeix a casa nostra des de la restauració de la democràcia als nostres consistoris ara fa ja tres dècades, però que ha experimentar un decidit impuls més recentment.

Com podem veure cada dia amb els nostres propis ulls, la crisi econòmica ha intensificat els atacs i el qüestionament d’aquesta política per part de grups d’interès que hi veuen una presa fàcil. Amb aquests missatges populistes volen desenvolupar un discurs que pretén segregar i establir diferències entre les persones afectades per la pobresa, alienant i desconeixent les causes que la generen a casa nostra o fora del nostre país. Aquest discurs sensacionalista i interessat va adreçat a contra la visió d’una societat civil internacional i serveix per ocultar els impactes amb els quals la cooperació local, dins les seves possibilitats, ha contribuït a la lluita contra la pobresa, la desigualtats i la justícia social més enllà de cada municipi.

Les raons de la cooperació

Amb la col•laboració d’un centenar de persones, entre les quals tècnics i tècniques municipals, regidors i regidores, i entitats de la societat civil a tot el territori català, s’ha elaborat un diagnòstic dels ‘atacs a la cooperació’ i un seguit de propostes que poden ser compartides de manera general arreu.

Davant les properes eleccions municipals, que aniran seguides d’altres comicis en els pròxims mesos, aquesta és una tasca de tots els partits polítics que vulguin comprometre’s. Però això és més fonamental encara en el cas de la cita electora del món local del proper 24 de maig, perquè serà el moment de posar en valor aquesta política pública com una peça més de les seves propostes de govern, sempre d’acord amb els seus principis i programes. Per això s’ha confeccionat una ‘Guia per a la defensa de la cooperació al desenvolupament des dels municipis: Les raons de la cooperació’ que vol ser un més que un document més, vol esdevenir una eina útil per desenvolupar un discurs que defensi la cooperació contra els qüestionaments fonamentats en plantejaments excloents, xenòfobs i desconeixedors dels lligams que el nostre país té i ha de mantenir amb la resta de pobles i persones del món. Per entendre la cooperació la cooperació al desenvolupament com l’instrument polític i social transformador que sempre ha estat.

Encara resten 5 dies per participar en el projecte de mecenatge de la fotògrafa colomenca Núria López Torres Sex and Revolution in Cuba. Aquest  és un projecte fotogràfic  que Núria López ha desenvolupat al llarg dels darrers  3 anys per documentar la comunitat LGTBI d’aquest país en un moment com l’actual d’interessants canvis sòcio-polítics. Amb aquest treball pretén donar visibilitat i veu  a les persones d’aquests col·lectius de Cuba que durant dècades han patit polítiques homòfobes.

El maig de 2008 es va celebrar, per primer cop a la història de la revolució cubana, el Dia contra l’Homofòbia i la Transfòbia. Aquest acte va ser promogut pel Centre Nacional d’Educació Sexual de Cuba (CENESEX) i va ser presidit per Mariela Castro Espí, filla del president Raúl Castro. En els darrers anys la sensibilització social de la societat cubana vers l’homosexualitat ha canviat i ho ha fet de manera positiva. Això s’ha traduït amb una visibilitat i un respecte més gran vers la comunitat LGTB (lesbianes, gais, transsexuals i bisexuals) de l’illa.

La fotògrafa colomenca Núria López Torres, membre de GEA  PHOTOWORDS, ens presenta el seu treball amb la comunitat homosexual on aborda temes com l’esperança, l’activisme, la quotidianitat, la defensa dels drets humans d’un col·lectiu estigmatitzat i perseguit pel règim cubà per considerar-se desafecte a la revolució. Encara queda molta feina pendent i també hi ha moltes qüestions a resoldre. Entre elles: la marginalitat, la discriminació, la identitat de gènere, la prostitució, la violència de gènere i el VIH.

El llibre, sorgit arran de l’exposició del mateix nom inaugurada el desembre passat, recollirà històries i testimonis en forma de retrat íntim de la realitat, la vida i la quotidianitat de les persones homosexuals a Cuba de diverses condicions a través d’una investigació en profunditat sobre l’impacte real d’aquestes polítiques socials, que alguns veuen només com de màrqueting polític en matèria de Drets Humans. Les imatges i testimonis tracten aspectes com la marginalitat, la violència de gènere, la discriminació, la prostitució, i l’ VIH, entre altres temes. Però també l’activisme i l’esperança a través d’històries, d’emocions, d’humanitat i de molta fotografia.

Ara amb aquest projecte de micro finançament mitjançant Verkami, tothom té la possibilitat de participar i col·laborar per fer realitat aquesta idea.

Per col·laborar i tenir més informació:  http://www.verkami.com/projects/11501-sex-and-revolution-in-cuba-libro

I per conèixer millor a l’autora: www.nurialopeztorres.com

El diumenge dia 19 d’abril es va presentar públicament a la Rambla de Sant Sebastià de Santa Coloma de Gramenet la candidatura de SOM Gramenet per a les eleccions locals del pròxim 24 de maig.

L’acte va reunir a  molts colomecs i colomenques durant tot el matí en un ambient festiu, agradable i molt positiu.  Van poder conèixer les línies generals de la proposta de programa, el resum de les 20 propostes clau, el seu codi ètic i també els noms de les candidates i els candidats la llista de SOM Gramenet que té el suport de ‘Gent de Gramenet’, de ‘PODEM/ PODEMOS Gramenet’ i de persones independents.

Amb la presentació a càrrec d’Oriol Corral, van intervenir Anna Pérez per introduir l’acte, Aitor Blanc per parlar sobre el Programa electoral, Paqui Luna que va presentar el codi ètic i Joan Pastor que va parlar sobre el Manifest de suport. Van intervenir també representants de les candidatures germanes de ‘Guanyem Badalona’ i de ‘Sant Adrià en Comú’. La genial intervenció final va ser d’Emiliana Salinas, que justament és qui tanca la llista electoral.

Totes les persones de la candidatura que ara comença a caminar van signar el compromís amb el Codi ètic aprovat recentment.

També es va presentar un manifest obert ‘SOMriu que ja hi SOM’ per recollir la signatura d’adhesió de tots els veïns i veïnes per una democràcia participativa, per una economia solidària, per un ajuntament transparent, per la pobresa zero,per una ciutat habitable, per una sanitat i una educació de qualitat, perquè SOM i SEREM gent activa i compromesa!

Amb la música i la veu de l’extraordinari grup colomenc Pelo Grueso Soul, va acabar la jornada de presentació a migdia fem plegats un vermut de celebració i convivència a l’estil de SOM Gramenet.

La seva nova web és: www.somgramenet.cat

Per definició, tota la històra,  totes les històries són inacabades. Per ser més precisos hauríem de dir: Sàhara, ‘una història de descolonització  inacabada’  o bé podríem parlar també d’una història de construcció nacional inacabada. Però  no és una història inconclusa, sinó que es tracta més aviat d’una història que no acaba d’arribar enlloc. Millor dit: una història sense fer, sense arribar a una conclusió.

Aquesta era la idea central de la xerrada, fa uns dies, de l’amic Fermí Ballvé, de la Lliga dels Drets dels Pobles, sobre la història inacabada del poble sahrauí. Ja queda lluny la marxa verda, la fugida de refugiats a Tindouf, els acords tripartits, la guerra d’alliberament, els acords tripartits, la proposta de celebració del referèndum, la discussió  per a l’elaboració del cens, el  bloqueig del Marroc, la proposta d’autonomia, els successius enviats especials, la intifada sahrauí als territoris ocupats…

Des de la resolució 1514 de les Nacions Unides, de 1960, sobre el dret a l’autodeterminació del poble sahrauí, podríem dir que és, fins el moment, el conflicte internacional que més resolucions i més debat ha  generat. Sobretot perquè periòdicament s’aprova la renovació del mandat de la MINURSO, la ‘Missió de Nacions Unides per al Referèndum al Sàhara Occidental’. Ara està previst, com en els darrers anys, que es torni a presentar un nou informe el pròxim dia 30 d’abril per a la prorroga d’aquesta missió. Això és, des de fa ja massa temps, gairebé una formalitat previsible.

El drama, a més de d’immobilisme que s’institucionalitza, rau en que malgrat les peticions i plantejaments, no s’ha aconseguit que aquesta missió s’encarregui també de la protecció dels drets humans, especialment a la zona ocupada de l’antic Sàhara espanyol.

Catalunya-Sàhara

També és un conflicte que ha mobilitzat molt suport social al nostre país especialment cap  als refugiats sahrauís dels campaments establerts al sud d’Algèria des de fa més de 30 anys. Aquesta col·laboració des de Catalunya s’ha concretat a través d’agermanaments, projectes de cooperació, el programa d’acollida d’infants sahrauís a l’estiu ‘vacances en pau’, caravanes solidàries, actes, campanyes i manifestos…

Recentment la situació dels  sahrauís al territoris ocupats controlats pel govern marroquí ha obert, o reforçat, una nova línia de treball en la cooperació i la defensa dels drets humans de la població sahrauí, que fins ara no s’havia considerat prioritària.

El nou escenari actual planteja noves situacions que condicionen la supervivència de la  solidaritat amb el poble sahrauí i la seva mateixa existència com a poble: la pèrdua d’espai a l’opinió pública i als mitjans de comunicació, l’amenaça del terrorisme com a gran enemic de la desestabilització de tota la zona, l’efecte negatiu dels segrestos de cooperants i els interessos econòmics internacionals en la nova geoestratègia de la regió que poden deixar en paper mullat l’enorme paperassa generada per les Nacions Unides.

Els nous reptes són enormes per aquest poble mil·lenari. Potser són reptes nous i difícils, però esperem que no més dels que van trobar en el passat.

Per escollir la llista de persones que formaran part de la candidatura de SOM GRAMENET per a les pròximes eleccions municipals del 24 de maig, la nova candidatura SOM GRAMENET ha convocat un procés participatiu obert a tota la ciutadania de Santa Coloma  de Gramenet a partir dels setze anys.

Del  26 al 28 de març es trobarà al local del Centre de Cultura Popular Aramateix  (C. Montserrat 3-5, baixos) l’urna i la llista amb les fotografies i la informació de  totes les persones que han decidit presentar-se a la candidatura impulsada per Gent de Gramenet (que actualment té 2 regidors a l’ajuntament) conjuntament amb, PODEMOS/ PODEM Gramenet i amb persones independents. Aquest procés s’ha dissenyat per tal d’evitar qualsevol incidència i afavorir el màxim ressò de la convocatòria.

El dijous dia 26 i el divendres dia 27 es podrà votar de 18 a 22 h el dissabte dia 28 de 12 a 14 h i de 18 a 22 h.

Són un grup de d’homes i dones compromesos, ben preparats, il·lusionats, actius i actives en els moviments socials i responsables amb el codi ètic de la candidatura. Combinen joventut i experiència per a exercir la funció de càrrec electes a l’Ajuntament com a portaveus de l’assemblea de Som Gramenet. Però també volen comptar amb la implicació i decisió de la ciutadania compromesa en aquestes primàries que volem que siguin obertes i transparents.

Posteriorment, es convocarà una assemblea per presentar els candidats i les candidates escollits, les línies estratègiques del programa electoral participatiu i de la campanya de SOM GRAMENET per a la nostra ciutat. Tothom hi podrà assistir.

Com diuen a la convocatòria, el seu lema és ‘Per una candidatura municipal rupturista! Ara és l’hora de començar a canviar les coses i de començar pel que tenim més a prop: el nostre barri i la nostra ciutat!

Codi ètic

 Els/les candidats/es han d’haver signat el Codi Ètic pel qual es regeix SOM Gramenet que planteja que el Grup Municipal de SOM Gramenet estarà supeditat a la Coordinadora de SOM Gramenet que és l’òrgan executiu de l’Assemblea.

Els regidors i regidores seran  portaveus de l’Assemblea de SOM Gramenet i estan subjectes a la limitació de sou que marca l’organització i que és la següent: En cas d’estar al govern, el sou dels regidors/es serà 3 vegades el salari mínim interprofessional. En cas d’estar a l’oposició, es cobrarà en concepte de dietes per assistència als Plens i a les comissions informatives.

Els càrrecs electes de SOM Gramenet només poden tenir un sou, han de fer  declaració de béns abans de prendre possessió del càrrec i després de deixar-lo.

També estaran sotmesos a la limitació del període d’exercici del càrrec (rotativitat) consistent en el següent: En cas d’estar al govern, exerciran de regidors/es per un període màxim de 4 anys (una única legislatura). En cas d’estar a l’oposició exerciran les seves responsabilitat durant un període màxim de 2 anys. Els càrrecs electes de SOM Gramenet estan obligats a conèixer i fer complir el Programa de SOM Gramenet.

 Més informació:

Facebook: Som Gramenet

Twitter: @somgramenet

Web: somgramenet.wordpress.com

Al principi del ja clàssic llibre ‘Conversación en la Catedral’ (1969) de l’escriptor nobel hispano-peruà’ Mario Vargas Llosa, el protagonista fa una pregunta essencial que continua reiteradament al llarg de l’obra: ¿Cuando se jodió el Perú?. Aquesta és una qüestió clau que ha esdevingut tota una metafora sobre el perquè de la desintegració social i moral, més enllà de la novel·la i també més enllà d’aquest país andí. Era una pregunta del desconcert, la incomprensió i el pessimisme sobre la deprimida societat peruana d’aleshores.

Després de més de 20 anys, he tornat a  Lima i m’he trobat una societat radicalment canviada: molt més avançada, moderna i desenvolupada que  la que recordo personalment de finals dels anys 80. Una transformació  que no només és econòmica, sinó també social, cultural  i humana. Sí,  crec que he pogut copsat també  un gran canvi en el seu paisatge humà, no només en el parc automobilistic, els transports, les carreteres i les novissimes urbanitzacions. I estic positivament impressionat, encara que he tornat amb noves preguntes.

L’anomenat ‘miracle peruà’ va ser explosiu durant la passada dècada gràcies a un creixement promig de 6,4 % que l’ha portat gairebé superar a Xile, el seu veí incomode, sempre en contrast, competència i comparació. Això l’ha dut al cinquè lloc de sudamerica, darrera de  Brasil, Argentina, Colombia i Veneçuela. Cal tenir en compte que el 2005 el PIB per càpita peruà era el mateix que en 1975. Es a dir, 30 anys d’alletargament que s’han revertit en menys de 10. El seu procés de creixement ha començat més tard que altres paísos de l’àrea, pero ho ha fet ràpid i amb potència.
Enrera ha quedat l’epoca de plom del terrorisme i les devaluacions per donar pas a un procés de creixement continuat sustentat sobretot en els ingressos de l’exportació de matèries primeres (sobretot minerals). Aquestes exportacions són demandades per les economies mundial en expansió que provoquen també processos interns d’inversió, alhora que millores d’infraestructures, comunicacions i reformes burocràtiques i de gestió.
En aquests moments sembla que aquest boom, tan depenent de l’exportació de materies primeres, està entrant en una nova fase de creixement més moderat i d’estabilització a causa de multiples factors interns i  externs.
Alguns analistes parlen d’una frenada transitoria i d’altres de la fi del miracle. Però no es pot negar el dinamisme econòmic exportador, comercial i de turisme i les seves possibilitats per superar les dificultats. La pregunta d’ara és sobre la sostenibilitat d’aquest model i  sobre la seva capacitat de redristibució o d’agreuejant de les desigualtats socials arreu del país.

El cas de Villa el Salvador
Prop de la capital, a l’àrea metropolitana, es troben ciutats sorgides fa uns 30 anys de l’arribada massiva de veïns de l’interior del país, anomenades ‘pobles joves’. Una de les més conegudes és Villa el Salvador, amb més de mig mil·lió  d’habitants, perquè va  obtenir el premi  Principe de Asturias a la Concordia, un premi per la pau de les Nacions Unides i d’altres guardons intenacionals pel seu projecte participatiu de desenvolupament integral. La seva població ara també ha canviat, com la resta del país, però no tant. Les desigualtats perviuen i fins i tot ho té més dificil per competir en aquesta cursa accelerada de creixement.
Malgrat això podríem dir que continua essent, com abans, tot un exemple paradigmàtic de desenvolupament: Per una part, l’equip municipal treballa per posar fi als seus problemes de comunicació i mobilitat o per la consolidació del seu parc industrial, i d’altra banda, els moviments socials malden per mantenir el seu llegat històric veïnal, l’esperit de superació i la tasca de lluita contra l’exclussió i pels drets de tothom, en aquesta nova i inèdita étapa que tots plegats experimenten.

El Perú té una població jove i la seguirá tenint durant molts anys, de les més joves del planeta, que amb reformes claus, organització i formació,  podrien assegurar un futur definitivament positiu i optimista compartit amb joves professionals arribats d’Europa, també amb força catalans, i amb immigrants retornats en recerca de noves oportunitats al seu país.

Potser encara no s’ha redreçat el Perú. I potser en aquests moments tenim noves i realistes preguntes.
Però sobretot, esperem que la pregunta no sigui mai més: ¿Cuando se jodió el Perú?. No podràs fer una nova novel·la, llàstima Llosa!

Falten ja pocs diez, però fins el dia 1 de febrer encara es pot veure l’exposició ‘On the Table’ de l’artista xinès Ai Wei Wei a La Virreina Centre de la Imatge de Barcelona.

Ai Wei Wei és internacionalment conegut des de fa anys per la seva trajectòria i també per la seva dissidència amb el règim comunista xinès, que l’ha fet encara més conegut i influent al seu país i al món:

Penso que el govern xinès perdrà la batalla, perquè per aconseguir que una nació evolucioni, el govern ha de corregir la informació, ha de deixar un espai perquè la gent pugui implicar-se, discutir, participar en el canvi. Si no és així, no crec que es pugui sostenir aquest desenvolupament, perquè tot i que econòmicament el país creix molt de pressa, políticament està com fa molts, molts anys enrere. Em sembla que fins i tot el govern sap que és impossible.

Però ell no es veu a si mateix com un artista dissident. Els veu a ells com un govern dissident!

Art i activisme

Aquesta magnifica exposició és un recorregut molt complet per la vida i l’obra de l’artista a través de diverses peces i materials que permet conèixer la trajectòria d’Ai Weiwei, des dels seus inicis al Nova York dels vuitanta fins avui. Activista i mediàtic, la seva obra es fon amb la seva militància en la denúncia de la manca de llibertats a la Xina, alhora que està present als principals esdeveniments i col·leccions d’art contemporani. Hi trobareu un muntatge extraordinari que paga la pena amb fotografia, documental, escultura, disseny i arquitectura.

El treball d’Ai Weiwei, genial artista i activista que té ‘acció’ com a paraula preferida, fusiona formats i disciplines, incorpora la cultura popular i empra les xarxes socials. Algunes de les obres que es poden veure a La Virreina són inèdites i altres són noves produccions i instal·lacions específiques ideades per Ai Weiwei amb motiu d’aquesta mostra, que us recomano molt entusiastament.

Una icona de la Xina i mundial

En aquests moments, Ai Weiwei no pot sortir de país, ni està reconegut com a dissident. Viu aïllat en el país més poblat del món (una Xina, dos sistemes!) però té una presència en els mitjans com a blogger, istagram, xarxes, youtube, sempre en contacte e intercomunicació amb artistes i persones d’arreu. A la mateixa mostra podem veure les seves imatges, l’evolució en paral·lel de la seva història i la del país, i les seves paraules:

–         Ser artista implica més que una manera de pensar, una manera de veure les coses: ja no es tracta de produir alguna cosa

–         Sempre miro de dissenyar una estructura oberta a tothom. No entenc l’art com un codi secret.

–         No vull que la pròxima generació hagi de lluitar pel mateix que jo.

–         Exhorto la gent que actuïn com a ‘ciutadans obcecats’ que qüestionin i exigeixin sempre responsabilitats. És l’única manera que tenim avui dia de gaudir d’una vida feliç i saludable. La llibertat comporta el dret a qüestionar-ho tot.

Sembla un embarbussament, però no us oblideu: Ai Weiwei al LVCI de Bcn!

Per veure més:: http://lavirreina.bcn.cat/ca/exposicions/table-ai-weiwei#sthash.Nc7dNk0y.dpuf