Gramenetum

Enguany van participar unes 200.000 persones a l’anomenada ‘Nits dels Museus’ que es celebrà el passat dissabte 21 de maig a Barcelona i altres ciutats de l’àrea metropolitana.

Són molts més dels que es preveia rebre. És una nova xifra rècord per una iniciativa cultural anual que ja ha arribat a la seva novena edició que amb 83 centres ha quadruplicat el nombre de museus participants a la primera edició del 2008.

L’origen és una gran proposta del Consell d’Europa on pel 2016 hi participen actualment uns 4.000 centres d’uns 40 països.

Si  el que es busca és omplir els espais, sovint buits, d’alguns museus amb una gran operació de màrqueting cultural i obertura gratuïta, l’èxit és definitivament aclaparador, però hauríem d’entendre que el seu objectiu va molt més enllà i que l’oferta pretén donar difusió del patrimoni museístic, presentar novetats o projectes, organitzar visites insòlites i posar en marxa esdeveniments musicals, visites comentades, representacions, documentals…

És inqüestionable l’enriquiment de l’experiència de les visites en l’horari singular del capvespre i matinada que dóna una altra perspectiva i descobreix aspectes desconeguts per la majoria d’espais museístics de la seva pròpia ciutat als quals potser no s’ha trobat ocasió ni moment per visitar.

Sembla que els més visitats han estat el Born Centre Cultural, el  MNAC i el Macba, que són els principals pilars de l’eix dels museus barcelonins. La llista continua amb altres com el magnífic Recinte Modernista de Sant Pau, el CaixaForum, el Museu Marítim, el MEAM i, com no, el CosmoCaixa.

També hi ha hagut noves incorporacions i moltes novetats en aquesta festa dels museus que no cal comentar perque` el que voldria destacar, que potser desdibuixa el concepte dels centres culturals i d’exhibició, és la participació d’altres espais com els que vaig tenir l’ocasió de conèixer  per primer cop: La Gran Logia Provincial de Catalunya (Gran Via 617)i la Biblioteca Pública Arús (Passeig de Sant Joan 26).

Haig de dir que ambdós es mereixen la visita i fins i tot l’espera, que era de una hora i mitja en el cas de la primera. I que valoro i recomano molt visitar-los per a properes ocasions.

Una visita temàtica doble com aquesta té un interès doble per conèixer la seu d’un centre maçònic en actiu amb alguns dels seus membres com amfitrions i guies i el de trepitjar  una joia de biblioteca històrica, fundada el 1895, que era de les més avançades del seu temps i excel·lentment ben conservada.

El seu fons bibliogràfic ha pogut arribar fins els nostre temps superant dificultats greus durant la guerra i la postguerra. No cal dir que les seves sales, mobiliari i decoració artística són tota una meravella però el que destaquem és el seu caràcter de centre  de recerca  especialitzat en moviments socials i macònics. I alhora vam tenir l’ocasió de conèixer també la tasca actual de catalogació informatitzada dels seus fons.

Una dona pot sortir al cartell però no pot passar de la porta

La paradoxa de la nit va ser la imatge de la dona que apareix al cartell i la dels fulletons de la Gran Lògia encara que els maçons que explicaven el funcionament del temple i els seus ritus van deixar repetidament molt clar que la seva lògia era exclusivament masculina i no s’acceptaven dones. Curiosament aquesta era la pregunta que feien, repetidament, les dones o grups de dones visitants.

Segons les seves pròpies paraules: Es tracta d’un club d’homes lliures i de bons costums que fomenta valors com la fraternitat, la igualtat, la filantropia i  la solidaritat. No es pot dir que siguin ‘un reflex de la societat’ formada com a mínim en un 50 % de dones…

El que no va sortir al programa ni als principals mitjans de comunicació va ser la protesta dels empleats de els empreses subcontractades dels museus i centres culturals que només reben uns 5 euros per hora treballada.

Haurem d’esperar que el Consell d’Europa declari també el Dia Internacional del treballador cultural subcontractat.

El seu nom és Tess, Maria Teresa ‘Tess’ Aslpund, una dona activista sueca de origen colombià de uns 40 anys que es va enfrontar tota sola, en un impuls d’indignació, a una manifestació de 300 neonazis a la ciutat de Borlänge: tot un símbol de dignitat i rebuig al racisme i la xenofòbia que hem de reconèixer, valorar i reproduir.

La seva imatge no és tan icónica de l’heroïsme com la de La llibertat guiant al poble de Delacroix però sense dubte tant o més impactant que ha esdevingut ‘viral’ ràpidament. És ella, i tots els altres exemples que em deixo d’esmentar, els simbols prou significatius de que una altra Europa més justa i solidària és possible?

Aquesta és l’Europa Nostra, la que vol reformar la política comú d’asil i vol multar als països que rebutgin acollir refugiats amb 250.000 € per persona, de l’acord exemplar per a la celebració del referèndum escocès per la independència, de la primera presidenta del Parlament holandès d’origen marroquí, l’alcaldessa de París de cognom espanyol o el nou alcalde de Londres de família emigrant de l’Índia i el Paquistan, el primer ministre gal d’origen català, el reconeixement internacional de Kossove… I la de les ‘ciutats refugi catalanes’, per descomptat.

La pau i la unitat del continent van ser els motius centrals de la recent celebració del Dia d’Europa que es conmemora cada 9 de maig, en l’aniversari de la declaració fundacional que el francès, d’origen alemany i luxemburguès, Robert Shumman va fer en 1950.

En ella exposava la idea de la futura cooperació europea per estalviar una nova guerra mundial a través fonamentalment de la integració econòmica comuna que, després de diverses etapes, va donar origen a l’actual Unió Europea.

Com deia Shummann a la seva declaració:La pau mundial no pot mantenir-se sense uns esforços creadors equiparables als perills que les amenacen. Europa no es farà d’un cop ni en una obra de conjunt: es farà gràcies a realitzacions concretes que creen en primer lloc una solidaritat de fet.

Tess, Angela, Christine…

Però també és l’Europa dels indignats francesos de la ‘Nuit Debout’ a Paris, de la decisió de  cobrir les estàtues nues dels Museus Capitolins de Roma durant la visita del president iranià, del Brexit i del Grèxit, dels Papers de Panama o de Luxemburg, del vergonyant acord amb Turquia per evitar l’arribada de refugiats a les costes de la mediterrània, de la proposta holandesa per retornar els arribats a Grècia, de la confiscació de béns als refugiats i limitar el reagrupament familiar a Dinamarca o Suïssa, els controls migratoris de Suècia, dels milers d’infants immigrants perduts  o ‘desapareguts’, dels nàufrags sense rescatar a les illes gregues  i en general al fracàs de la política europea davant aquest drama que s’ha convingut a denominar com els més important des de la Segona Guerra Mundial.

I el que és més greu: l’Europa dels acords secrets de negociació del Tractat Transatlàntic de Comerç i Inversions amb els Estats Units d’Amèrica: el famós però perillós i inconegut TTIP.

És a dir l’Europa de la Tess però també de l’Angela, la Christine, la Soraya o la Marine (Merkel, Lagarde, Saenz de Santamaria o Le Pen) que també són noms de dones europea, un continente que per cert té nom de dona i d’origen grec!

És a dir l’Europa de la Tess però també de l’Angela, la Christine, la Soraya o la Marine (Merkel, Lagarde, Saenz de Santamaria o Le Pen) que també són noms de dones europea, un continente que per cert té nom de dona i d’origen grec!

Un amic, conegut i-o saludat meu, amb disculpes per parafrasejar a Josep Pla tan alegrement, va tenir la idea, que ja fa temps que li rondava el cap, de reunir als que tancaven les llistes de diverses candidatures dels partits que es van presentar a les passades eleccions municipals a la ciutat de Santa Coloma de Gramenet.

L’acte era una trobada del candidats que anaven a l’últim lloc de cada llista amb tota la formalitat d’un esdeveniment públic.

Cadascú va tenir l’ocasió de parlar i exposar la seva valoració i la seva opinió sobre els resultats però sobretot van xerrar sobre les motivacions per acceptar i ocupar aquest lloc tan simbòlic: els últims de la llista.

Des de l’inici de la transició democràtica és ja tradicional que tots els partits proposin a personatges rellevants o cares conegudes per tancar les seves candidatures: escriptors, ex politics, ex jutges, jubilats de la ‘cosa pública’ i altres.  Sovint són més aviat cantants, tertulians  o futbolistes… És a dir, gent del món de l’espectacle, de la faràndula o dels media, que ho fan ben tranquils de que no hauran d’assumir responsabilitats polítiques per molt bé que vagin els resultats.  I això, ben segur que també és una tranquil·litat per tots nosaltres, que, vist quins personatges s’hi presenten, no hem de témer que mai arribin a una cadira de poder!

El que no hi ha dubte és que anar en el darrer lloc de la llista electoral és un privilegi i un honor que tothom reconeix d’una manera o una altra. Són els candidats o candidates que mostren el seu suport des de fora i des d’una posició moral, més distanciada i externa.

És indiscutible que és una posició important i molt valorada sobre la que no en parlem i no ens qüestionem massa. Només cal recordar que el mateix ex president Artur Mas, va arribar a afirmar, sorprenentment, que ell estava disposat a deixar d’encapçalar la llista, sinó a ocupar un altre lloc i fins i tot ‘també a tancar la candidatura’.

La reunió dels cues de llista de les municipals a Santa Coloma de Gramenet va ser realment heterogènia i va servir per a pensar una mica que normalment no hi ha primàries per escollir-los. Al contrari, quan algú surt en les primàries en un lloc baix potser pot tenir la temptació de renunciar abans que trobar les virtuts d’ocupar un lloc al final. Excepte si és el darrer lloc. Llavors si que potser li sembla interessant. Tots els ‘cuers’ de Santa Coloma eren fitxatges de persones reconegudes que podien aportar molt manifestant el seu compromís d’una manera responsable però incondicional i incondicionada.

L’Emiliana Salinas, per exemple, que va tancar la llista de la nova candidatura municipalista  SOM Gramenet, formada per membres de Gent de Gramenet, Podemos i independents, era el primer cop que es comprometia en aquest nivell, mai havia encapçalat, integrat o tancat una llista.

De fet, des de les primeres eleccions municipals havia rebut ofertes per encapçalar alguna llista, que no per tancar-les com en aquesta ocasió, però sempre ho havia declinat. Per això té encara més valor i va ser una actitud força reconeguda. La seva acció sòcio-política en l’ambit local s’ha centrat en el moviment veïnal i de solidaritat, de les parròquies i, en els seus inicis, en lluites sindicals que ja han entrat a la història de la ciutat. Ara encara està activa al projecte de l’Agenda Llatinoamericana i el Comitè Òscar Romero, però també dona suport a la nova política que s’està coent a ciutats com la nostra. Cada cas és diferent i particular, però aquest és el de l’Emiliana Salinas i per això ella no pot dir que no si es planteja la possibilitat d’anar en un lloc tant destacat com el darrer de la llista de candidats a regidors municipals.

S’ha de reconèixer que aquest saludat, conegut i-o amic meu, el Xavier Altozano, amb disculpes per parafrasejar a Josep Pla tan alegrement un altre cop, va tenir una molt bona idea que va ser ben acollida i que segur que es reeditarà novament i es posarà de moda, ara que potser tornarem a tenir noves eleccions.

D’ara en endavant, miraré molt més les paperetes i els noms de qui van al final de cadascuna.

La por és la meva companya més fidel, mai m’ha enganyat per anar-se’n amb un altre

( Woody Allen)

N’hi ha pors de moltes menes. Pors petites, indefinides, difuses, concretes… No parlo del pànic, dels terrors ni de les fòbies. Em refereixo a les pors quotidianes, les de cada dia: La por a que et robin, que et facin mal, que s’oblidin de tu, que marxin sense esperar-te, que no se’n recordin del teu aniversari i segur que si continuo ompliria tota la pàgina!

Tothom té les seves pors particulars. Les llistes són llargues i són diferents segons cadascú, encara que algunes d’aquestes semblen més universals i arrelades: els insectes,  els animals salvatges i, sí-sí, fins i tot la por als dinosaures, que ja fa molt que es van extingir arreu del planeta, excepte a les pel·lícules de l’Spielberg.

La meva por més personal és la por a perdre el paraigües. Sempre crec que me n’oblidaré a qualsevol lloc on vagi i no me’n recordaré de recollir-lo quan marxi. Suposo que a tothom li passa, la relació amb el propi paraigües és totalment interessada. Quan deixen de caure gotes m’oblido absolutament d’ell. És una amnèsia irremeiable.

Ara encara estem a l’estiu i aquest mes està resultant molt sec i ressec, en un clima estrany que no és el més propi per en recordar-se dels paraigües. Però no fa molts dies, un xàfec d’estiuet em va fer recuperar la meva por ancestral a perdre el meu paraigües. I això que m’acompanya des de fa molts anys…

És horrible i desgastador tenir sempre la sensació que pots perdre el paraigües o que se’t pot oblidar en qualsevol lloc i no el tornaràs a veure mai més. No compensa ni tan sols quan arribes eixut a casa després de recórrer mitja ciutat caient aigua a bots i barrals.

De petit, les pors obligatòries no m’afectaven gaire. Algunes no les entenia i altres no em semblaven perilloses ni dolentes, més aviat molèsties inofensives, fins i tot ridícules: El tren de la bruixa, la caseta de xocolata encantada o els llops dels contes no feien prou por i no es podien comparar amb la que sentia davant dels nois dolents del carrer que et robaven l’entrepà o la professora de matemàtiques que sempre volia fer exàmens sorpresa.

Podria fer una llista de pors conegudes, experimentades o imaginades de diverses categories: Perdre la feina, sortir de l’euro zona, vagar per la galàxia… Por a perdre persones estimades.

Por a que em deixin d’estimar, a la seva mort o pèrdua. Por a no saber superar determinades pèrdues. Por a no ser prou generós i amable, por a semblar ximple. Por a la solitud.

Por als hospitals. A la sang. A donar sang. A la transfusió de sang. A la mort. A no saber reaccionar oportunament quan algú necessiti del meu auxili. A tenir un lapsus, a ficar la pota, a equivocar-me.

I les sensacions que semblen infantils o les coses quotidianes que espanten també és llarga: Vertigen. Exercicis d’equilibri. Passar un riu. Els escarabats. El corrent elèctric.

Desconfiança vers la intenció dels altres. La importància de fer-se respectar. L’orgull. Por a conduir malament. El sentir que la vida dels altres i de mi mateix depengui de la meva conducta. A que la meva cap m’escridassi i a sobre digui que sóc jo el mal educat. Por al fracàs.

Por a gihadisme i al fonamentalisme, a la xenofòbia (i a la catalanofòbia). Por a un atac terrorista. Por a que t’insultin. A que et cobrin de més. A que no et retornin el que toca. A que et cobrin massa impostos. A que et diguin antisistema, nazi, sionista, conformista, terrorista, antifutbolista, antifumador o vegetarià. Por a les esperes llargues, por a les llistes de coses.

I també hi ha d’altres pors més modernes o potser postmodernes: la por a perdre el mòbil, a oblidar-me la contrasenya, a que s’equivoquin al banc i em cobrin de més, a que m’inspeccioni hisenda (o, com a mínim, a que em reclamin alguna cosa inesperada), a que em robin la tarja de crèdit, a que em diguin que no funciona la tarja, a que s’acabi el saldo del compte bancari… Realment és millor no tenir targeta de crèdit.

També la por a que s’acabin les entrades abans d’arribar al final de la cua. Por a que es caduqui l’antivirus. Por als virus informàtics (i als biològics, és clar).

Por a les idees negatives que ens infecten i es reprodueixen com un virus. I finalment, o fatalment, la mare de totes les pors: la por a tenir por. Són fòbies incontrolades i incontrolables.

La por és la que ens controla a nosaltres, terrors irracionals, perills imaginaris, fantasmes inexistents, plagues víriques de sentiments angoixants, malalties que es propaguen interessadament a gran velocitat pel boca-orella, pel mitjans escrits, per les ones i per les xarxes. Por a la llibertat

Però les pors oficials només són patrimoni dels qui tenen el poder, dels que manen, dels que estan o creuen que estan per sobre dels altres.

Un matí, ens van regalar un conillet d’Índies. Va arribar engabiat. Al migdia vaig obrir la porta de la seva gàbia. Al vespre quan vaig tornar el vaig trobar tal com l’havia deixat: dins la gàbia, enganxat als barrots, tremolant… de por a la llibertat. (Eduardo Galeano)

El pitjor que podem tenir és viure en una comunitat o una societat amb por. Que la por controli les  nostres emocions, que no ens deixi reaccionar, que no sigui útil per plantar cara o fugir, sinó que només ens porti confusió o inacció.

La por és primària i també regna i domina quan les situacions són més complexes i no és fàcil saber que podem fer.

Per això sovint pensem que no és pot. Costa molt afrontar-la per donar-li la volta i per dir: sí es pot! Cal força de voluntat. Cal acció contra la política de la por. Hem d’evitar que aquesta por incontrolada esdevingui ansietat, que sigui una inquietud molt intensa d’angoixa. Hem d’aprendre a manegar-nos, a ‘gestionar’ la por, com diuen els tertulians.

Contra la por a tenir por

Un exemple de com la por ha de canviar de bàndol és el famós diàleg del diputat català David Fernàndez a la comissió del Parlament sobre els casos de corrupció: Usted tiene miedo?” Li va etzibar. Rato va respondre “a quién, a usted?” Fernández va aclarar-li: “miedo a un dia a perderlo todo como lo han perdido millones de famílias. A la gente, a que un dia la gente se harte. Usted tiene miedo?”. El diputat va afegir: “Nos vemos en el infierno, su infierno es nuestra esperanza, que es la calle, y el 15M decía que el miedo cambiará de bando… Hasta pronto, gángster… Fora la màfia.”

Per ajudar a fer que la por canvii de bàndol

Ja ho us podeu imaginar perquè explico jo tot això ara: vaig tornar a perdre el paraigües, demà sembla que plourà i tot just me n’he adonat avui. Quina ràbia!

Ara que ja està explicat, ho dedico als amics grecs que van tenir l’ocasió, també, d’anar a les urnes fa un parell de mesos, sobretot als que van votar sense por.

Nota final: En aquest escrit he començat parlant de la ‘meva’ por a perdre el paraigües, però és clar que qualsevol altra podria parlar d’altres pors, per posar només un exemple: la por a perdre la pensió…

A mitjans de l’any passat, el Fons Català de Cooperació al Desenvolupament (FCCD) va identificar la necessitat d’endegar una campanya sobre la cooperació internacional al desenvolupament des dels municipis.

La idea era fer un debat i elaborar un material per a una campanya adreçada a ‘desmuntar tòpics’ i construir un discurs renovat en defensa d’una política pública de cooperació internacional al desenvolupament i de sensiblització social solidaria. Una política que existeix a casa nostra des de la restauració de la democràcia als nostres consistoris ara fa ja tres dècades, però que ha experimentar un decidit impuls més recentment.

Com podem veure cada dia amb els nostres propis ulls, la crisi econòmica ha intensificat els atacs i el qüestionament d’aquesta política per part de grups d’interès que hi veuen una presa fàcil. Amb aquests missatges populistes volen desenvolupar un discurs que pretén segregar i establir diferències entre les persones afectades per la pobresa, alienant i desconeixent les causes que la generen a casa nostra o fora del nostre país. Aquest discurs sensacionalista i interessat va adreçat a contra la visió d’una societat civil internacional i serveix per ocultar els impactes amb els quals la cooperació local, dins les seves possibilitats, ha contribuït a la lluita contra la pobresa, la desigualtats i la justícia social més enllà de cada municipi.

Les raons de la cooperació

Amb la col•laboració d’un centenar de persones, entre les quals tècnics i tècniques municipals, regidors i regidores, i entitats de la societat civil a tot el territori català, s’ha elaborat un diagnòstic dels ‘atacs a la cooperació’ i un seguit de propostes que poden ser compartides de manera general arreu.

Davant les properes eleccions municipals, que aniran seguides d’altres comicis en els pròxims mesos, aquesta és una tasca de tots els partits polítics que vulguin comprometre’s. Però això és més fonamental encara en el cas de la cita electora del món local del proper 24 de maig, perquè serà el moment de posar en valor aquesta política pública com una peça més de les seves propostes de govern, sempre d’acord amb els seus principis i programes. Per això s’ha confeccionat una ‘Guia per a la defensa de la cooperació al desenvolupament des dels municipis: Les raons de la cooperació’ que vol ser un més que un document més, vol esdevenir una eina útil per desenvolupar un discurs que defensi la cooperació contra els qüestionaments fonamentats en plantejaments excloents, xenòfobs i desconeixedors dels lligams que el nostre país té i ha de mantenir amb la resta de pobles i persones del món. Per entendre la cooperació la cooperació al desenvolupament com l’instrument polític i social transformador que sempre ha estat.

Encara resten 5 dies per participar en el projecte de mecenatge de la fotògrafa colomenca Núria López Torres Sex and Revolution in Cuba. Aquest  és un projecte fotogràfic  que Núria López ha desenvolupat al llarg dels darrers  3 anys per documentar la comunitat LGTBI d’aquest país en un moment com l’actual d’interessants canvis sòcio-polítics. Amb aquest treball pretén donar visibilitat i veu  a les persones d’aquests col·lectius de Cuba que durant dècades han patit polítiques homòfobes.

El maig de 2008 es va celebrar, per primer cop a la història de la revolució cubana, el Dia contra l’Homofòbia i la Transfòbia. Aquest acte va ser promogut pel Centre Nacional d’Educació Sexual de Cuba (CENESEX) i va ser presidit per Mariela Castro Espí, filla del president Raúl Castro. En els darrers anys la sensibilització social de la societat cubana vers l’homosexualitat ha canviat i ho ha fet de manera positiva. Això s’ha traduït amb una visibilitat i un respecte més gran vers la comunitat LGTB (lesbianes, gais, transsexuals i bisexuals) de l’illa.

La fotògrafa colomenca Núria López Torres, membre de GEA  PHOTOWORDS, ens presenta el seu treball amb la comunitat homosexual on aborda temes com l’esperança, l’activisme, la quotidianitat, la defensa dels drets humans d’un col·lectiu estigmatitzat i perseguit pel règim cubà per considerar-se desafecte a la revolució. Encara queda molta feina pendent i també hi ha moltes qüestions a resoldre. Entre elles: la marginalitat, la discriminació, la identitat de gènere, la prostitució, la violència de gènere i el VIH.

El llibre, sorgit arran de l’exposició del mateix nom inaugurada el desembre passat, recollirà històries i testimonis en forma de retrat íntim de la realitat, la vida i la quotidianitat de les persones homosexuals a Cuba de diverses condicions a través d’una investigació en profunditat sobre l’impacte real d’aquestes polítiques socials, que alguns veuen només com de màrqueting polític en matèria de Drets Humans. Les imatges i testimonis tracten aspectes com la marginalitat, la violència de gènere, la discriminació, la prostitució, i l’ VIH, entre altres temes. Però també l’activisme i l’esperança a través d’històries, d’emocions, d’humanitat i de molta fotografia.

Ara amb aquest projecte de micro finançament mitjançant Verkami, tothom té la possibilitat de participar i col·laborar per fer realitat aquesta idea.

Per col·laborar i tenir més informació:  http://www.verkami.com/projects/11501-sex-and-revolution-in-cuba-libro

I per conèixer millor a l’autora: www.nurialopeztorres.com

El diumenge dia 19 d’abril es va presentar públicament a la Rambla de Sant Sebastià de Santa Coloma de Gramenet la candidatura de SOM Gramenet per a les eleccions locals del pròxim 24 de maig.

L’acte va reunir a  molts colomecs i colomenques durant tot el matí en un ambient festiu, agradable i molt positiu.  Van poder conèixer les línies generals de la proposta de programa, el resum de les 20 propostes clau, el seu codi ètic i també els noms de les candidates i els candidats la llista de SOM Gramenet que té el suport de ‘Gent de Gramenet’, de ‘PODEM/ PODEMOS Gramenet’ i de persones independents.

Amb la presentació a càrrec d’Oriol Corral, van intervenir Anna Pérez per introduir l’acte, Aitor Blanc per parlar sobre el Programa electoral, Paqui Luna que va presentar el codi ètic i Joan Pastor que va parlar sobre el Manifest de suport. Van intervenir també representants de les candidatures germanes de ‘Guanyem Badalona’ i de ‘Sant Adrià en Comú’. La genial intervenció final va ser d’Emiliana Salinas, que justament és qui tanca la llista electoral.

Totes les persones de la candidatura que ara comença a caminar van signar el compromís amb el Codi ètic aprovat recentment.

També es va presentar un manifest obert ‘SOMriu que ja hi SOM’ per recollir la signatura d’adhesió de tots els veïns i veïnes per una democràcia participativa, per una economia solidària, per un ajuntament transparent, per la pobresa zero,per una ciutat habitable, per una sanitat i una educació de qualitat, perquè SOM i SEREM gent activa i compromesa!

Amb la música i la veu de l’extraordinari grup colomenc Pelo Grueso Soul, va acabar la jornada de presentació a migdia fem plegats un vermut de celebració i convivència a l’estil de SOM Gramenet.

La seva nova web és: www.somgramenet.cat

Per definició, tota la històra,  totes les històries són inacabades. Per ser més precisos hauríem de dir: Sàhara, ‘una història de descolonització  inacabada’  o bé podríem parlar també d’una història de construcció nacional inacabada. Però  no és una història inconclusa, sinó que es tracta més aviat d’una història que no acaba d’arribar enlloc. Millor dit: una història sense fer, sense arribar a una conclusió.

Aquesta era la idea central de la xerrada, fa uns dies, de l’amic Fermí Ballvé, de la Lliga dels Drets dels Pobles, sobre la història inacabada del poble sahrauí. Ja queda lluny la marxa verda, la fugida de refugiats a Tindouf, els acords tripartits, la guerra d’alliberament, els acords tripartits, la proposta de celebració del referèndum, la discussió  per a l’elaboració del cens, el  bloqueig del Marroc, la proposta d’autonomia, els successius enviats especials, la intifada sahrauí als territoris ocupats…

Des de la resolució 1514 de les Nacions Unides, de 1960, sobre el dret a l’autodeterminació del poble sahrauí, podríem dir que és, fins el moment, el conflicte internacional que més resolucions i més debat ha  generat. Sobretot perquè periòdicament s’aprova la renovació del mandat de la MINURSO, la ‘Missió de Nacions Unides per al Referèndum al Sàhara Occidental’. Ara està previst, com en els darrers anys, que es torni a presentar un nou informe el pròxim dia 30 d’abril per a la prorroga d’aquesta missió. Això és, des de fa ja massa temps, gairebé una formalitat previsible.

El drama, a més de d’immobilisme que s’institucionalitza, rau en que malgrat les peticions i plantejaments, no s’ha aconseguit que aquesta missió s’encarregui també de la protecció dels drets humans, especialment a la zona ocupada de l’antic Sàhara espanyol.

Catalunya-Sàhara

També és un conflicte que ha mobilitzat molt suport social al nostre país especialment cap  als refugiats sahrauís dels campaments establerts al sud d’Algèria des de fa més de 30 anys. Aquesta col·laboració des de Catalunya s’ha concretat a través d’agermanaments, projectes de cooperació, el programa d’acollida d’infants sahrauís a l’estiu ‘vacances en pau’, caravanes solidàries, actes, campanyes i manifestos…

Recentment la situació dels  sahrauís al territoris ocupats controlats pel govern marroquí ha obert, o reforçat, una nova línia de treball en la cooperació i la defensa dels drets humans de la població sahrauí, que fins ara no s’havia considerat prioritària.

El nou escenari actual planteja noves situacions que condicionen la supervivència de la  solidaritat amb el poble sahrauí i la seva mateixa existència com a poble: la pèrdua d’espai a l’opinió pública i als mitjans de comunicació, l’amenaça del terrorisme com a gran enemic de la desestabilització de tota la zona, l’efecte negatiu dels segrestos de cooperants i els interessos econòmics internacionals en la nova geoestratègia de la regió que poden deixar en paper mullat l’enorme paperassa generada per les Nacions Unides.

Els nous reptes són enormes per aquest poble mil·lenari. Potser són reptes nous i difícils, però esperem que no més dels que van trobar en el passat.

Per escollir la llista de persones que formaran part de la candidatura de SOM GRAMENET per a les pròximes eleccions municipals del 24 de maig, la nova candidatura SOM GRAMENET ha convocat un procés participatiu obert a tota la ciutadania de Santa Coloma  de Gramenet a partir dels setze anys.

Del  26 al 28 de març es trobarà al local del Centre de Cultura Popular Aramateix  (C. Montserrat 3-5, baixos) l’urna i la llista amb les fotografies i la informació de  totes les persones que han decidit presentar-se a la candidatura impulsada per Gent de Gramenet (que actualment té 2 regidors a l’ajuntament) conjuntament amb, PODEMOS/ PODEM Gramenet i amb persones independents. Aquest procés s’ha dissenyat per tal d’evitar qualsevol incidència i afavorir el màxim ressò de la convocatòria.

El dijous dia 26 i el divendres dia 27 es podrà votar de 18 a 22 h el dissabte dia 28 de 12 a 14 h i de 18 a 22 h.

Són un grup de d’homes i dones compromesos, ben preparats, il·lusionats, actius i actives en els moviments socials i responsables amb el codi ètic de la candidatura. Combinen joventut i experiència per a exercir la funció de càrrec electes a l’Ajuntament com a portaveus de l’assemblea de Som Gramenet. Però també volen comptar amb la implicació i decisió de la ciutadania compromesa en aquestes primàries que volem que siguin obertes i transparents.

Posteriorment, es convocarà una assemblea per presentar els candidats i les candidates escollits, les línies estratègiques del programa electoral participatiu i de la campanya de SOM GRAMENET per a la nostra ciutat. Tothom hi podrà assistir.

Com diuen a la convocatòria, el seu lema és ‘Per una candidatura municipal rupturista! Ara és l’hora de començar a canviar les coses i de començar pel que tenim més a prop: el nostre barri i la nostra ciutat!

Codi ètic

 Els/les candidats/es han d’haver signat el Codi Ètic pel qual es regeix SOM Gramenet que planteja que el Grup Municipal de SOM Gramenet estarà supeditat a la Coordinadora de SOM Gramenet que és l’òrgan executiu de l’Assemblea.

Els regidors i regidores seran  portaveus de l’Assemblea de SOM Gramenet i estan subjectes a la limitació de sou que marca l’organització i que és la següent: En cas d’estar al govern, el sou dels regidors/es serà 3 vegades el salari mínim interprofessional. En cas d’estar a l’oposició, es cobrarà en concepte de dietes per assistència als Plens i a les comissions informatives.

Els càrrecs electes de SOM Gramenet només poden tenir un sou, han de fer  declaració de béns abans de prendre possessió del càrrec i després de deixar-lo.

També estaran sotmesos a la limitació del període d’exercici del càrrec (rotativitat) consistent en el següent: En cas d’estar al govern, exerciran de regidors/es per un període màxim de 4 anys (una única legislatura). En cas d’estar a l’oposició exerciran les seves responsabilitat durant un període màxim de 2 anys. Els càrrecs electes de SOM Gramenet estan obligats a conèixer i fer complir el Programa de SOM Gramenet.

 Més informació:

Facebook: Som Gramenet

Twitter: @somgramenet

Web: somgramenet.wordpress.com

Al principi del ja clàssic llibre ‘Conversación en la Catedral’ (1969) de l’escriptor nobel hispano-peruà’ Mario Vargas Llosa, el protagonista fa una pregunta essencial que continua reiteradament al llarg de l’obra: ¿Cuando se jodió el Perú?. Aquesta és una qüestió clau que ha esdevingut tota una metafora sobre el perquè de la desintegració social i moral, més enllà de la novel·la i també més enllà d’aquest país andí. Era una pregunta del desconcert, la incomprensió i el pessimisme sobre la deprimida societat peruana d’aleshores.

Després de més de 20 anys, he tornat a  Lima i m’he trobat una societat radicalment canviada: molt més avançada, moderna i desenvolupada que  la que recordo personalment de finals dels anys 80. Una transformació  que no només és econòmica, sinó també social, cultural  i humana. Sí,  crec que he pogut copsat també  un gran canvi en el seu paisatge humà, no només en el parc automobilistic, els transports, les carreteres i les novissimes urbanitzacions. I estic positivament impressionat, encara que he tornat amb noves preguntes.

L’anomenat ‘miracle peruà’ va ser explosiu durant la passada dècada gràcies a un creixement promig de 6,4 % que l’ha portat gairebé superar a Xile, el seu veí incomode, sempre en contrast, competència i comparació. Això l’ha dut al cinquè lloc de sudamerica, darrera de  Brasil, Argentina, Colombia i Veneçuela. Cal tenir en compte que el 2005 el PIB per càpita peruà era el mateix que en 1975. Es a dir, 30 anys d’alletargament que s’han revertit en menys de 10. El seu procés de creixement ha començat més tard que altres paísos de l’àrea, pero ho ha fet ràpid i amb potència.
Enrera ha quedat l’epoca de plom del terrorisme i les devaluacions per donar pas a un procés de creixement continuat sustentat sobretot en els ingressos de l’exportació de matèries primeres (sobretot minerals). Aquestes exportacions són demandades per les economies mundial en expansió que provoquen també processos interns d’inversió, alhora que millores d’infraestructures, comunicacions i reformes burocràtiques i de gestió.
En aquests moments sembla que aquest boom, tan depenent de l’exportació de materies primeres, està entrant en una nova fase de creixement més moderat i d’estabilització a causa de multiples factors interns i  externs.
Alguns analistes parlen d’una frenada transitoria i d’altres de la fi del miracle. Però no es pot negar el dinamisme econòmic exportador, comercial i de turisme i les seves possibilitats per superar les dificultats. La pregunta d’ara és sobre la sostenibilitat d’aquest model i  sobre la seva capacitat de redristibució o d’agreuejant de les desigualtats socials arreu del país.

El cas de Villa el Salvador
Prop de la capital, a l’àrea metropolitana, es troben ciutats sorgides fa uns 30 anys de l’arribada massiva de veïns de l’interior del país, anomenades ‘pobles joves’. Una de les més conegudes és Villa el Salvador, amb més de mig mil·lió  d’habitants, perquè va  obtenir el premi  Principe de Asturias a la Concordia, un premi per la pau de les Nacions Unides i d’altres guardons intenacionals pel seu projecte participatiu de desenvolupament integral. La seva població ara també ha canviat, com la resta del país, però no tant. Les desigualtats perviuen i fins i tot ho té més dificil per competir en aquesta cursa accelerada de creixement.
Malgrat això podríem dir que continua essent, com abans, tot un exemple paradigmàtic de desenvolupament: Per una part, l’equip municipal treballa per posar fi als seus problemes de comunicació i mobilitat o per la consolidació del seu parc industrial, i d’altra banda, els moviments socials malden per mantenir el seu llegat històric veïnal, l’esperit de superació i la tasca de lluita contra l’exclussió i pels drets de tothom, en aquesta nova i inèdita étapa que tots plegats experimenten.

El Perú té una població jove i la seguirá tenint durant molts anys, de les més joves del planeta, que amb reformes claus, organització i formació,  podrien assegurar un futur definitivament positiu i optimista compartit amb joves professionals arribats d’Europa, també amb força catalans, i amb immigrants retornats en recerca de noves oportunitats al seu país.

Potser encara no s’ha redreçat el Perú. I potser en aquests moments tenim noves i realistes preguntes.
Però sobretot, esperem que la pregunta no sigui mai més: ¿Cuando se jodió el Perú?. No podràs fer una nova novel·la, llàstima Llosa!

Falten ja pocs diez, però fins el dia 1 de febrer encara es pot veure l’exposició ‘On the Table’ de l’artista xinès Ai Wei Wei a La Virreina Centre de la Imatge de Barcelona.

Ai Wei Wei és internacionalment conegut des de fa anys per la seva trajectòria i també per la seva dissidència amb el règim comunista xinès, que l’ha fet encara més conegut i influent al seu país i al món:

Penso que el govern xinès perdrà la batalla, perquè per aconseguir que una nació evolucioni, el govern ha de corregir la informació, ha de deixar un espai perquè la gent pugui implicar-se, discutir, participar en el canvi. Si no és així, no crec que es pugui sostenir aquest desenvolupament, perquè tot i que econòmicament el país creix molt de pressa, políticament està com fa molts, molts anys enrere. Em sembla que fins i tot el govern sap que és impossible.

Però ell no es veu a si mateix com un artista dissident. Els veu a ells com un govern dissident!

Art i activisme

Aquesta magnifica exposició és un recorregut molt complet per la vida i l’obra de l’artista a través de diverses peces i materials que permet conèixer la trajectòria d’Ai Weiwei, des dels seus inicis al Nova York dels vuitanta fins avui. Activista i mediàtic, la seva obra es fon amb la seva militància en la denúncia de la manca de llibertats a la Xina, alhora que està present als principals esdeveniments i col·leccions d’art contemporani. Hi trobareu un muntatge extraordinari que paga la pena amb fotografia, documental, escultura, disseny i arquitectura.

El treball d’Ai Weiwei, genial artista i activista que té ‘acció’ com a paraula preferida, fusiona formats i disciplines, incorpora la cultura popular i empra les xarxes socials. Algunes de les obres que es poden veure a La Virreina són inèdites i altres són noves produccions i instal·lacions específiques ideades per Ai Weiwei amb motiu d’aquesta mostra, que us recomano molt entusiastament.

Una icona de la Xina i mundial

En aquests moments, Ai Weiwei no pot sortir de país, ni està reconegut com a dissident. Viu aïllat en el país més poblat del món (una Xina, dos sistemes!) però té una presència en els mitjans com a blogger, istagram, xarxes, youtube, sempre en contacte e intercomunicació amb artistes i persones d’arreu. A la mateixa mostra podem veure les seves imatges, l’evolució en paral·lel de la seva història i la del país, i les seves paraules:

–         Ser artista implica més que una manera de pensar, una manera de veure les coses: ja no es tracta de produir alguna cosa

–         Sempre miro de dissenyar una estructura oberta a tothom. No entenc l’art com un codi secret.

–         No vull que la pròxima generació hagi de lluitar pel mateix que jo.

–         Exhorto la gent que actuïn com a ‘ciutadans obcecats’ que qüestionin i exigeixin sempre responsabilitats. És l’única manera que tenim avui dia de gaudir d’una vida feliç i saludable. La llibertat comporta el dret a qüestionar-ho tot.

Sembla un embarbussament, però no us oblideu: Ai Weiwei al LVCI de Bcn!

Per veure més:: http://lavirreina.bcn.cat/ca/exposicions/table-ai-weiwei#sthash.Nc7dNk0y.dpuf

El carrer del Rellotge al barri del Fondo de Santa Coloma de Gramenet

‘De suburbi a ciutat, El Pla Popular de Santa Coloma de Gramenet’ és el títol del magnífic llibre de la períodista Odei Antxustegi-Etxearte, editat per l’associació ForumGrama, que es va presentar el passat 13 de gener.

Aquesta obra, llargament gestada, recull la crònica ciutadana de construcció d’una ciutat durant els darrers anys del franquisme i la transició. Parteix del suburbi contenidor d’immigració d’aleshores, com la majoria de la perífèria metropolitana, per relatar la revolució pacífica que començà reclamant i acabà planificant una ciutat digna. El fet inèdit, pioner i singular va ser l’elaboració d’un projecte urbanístic alternatiu construït participativament amb veïns, organitzacions i associacions. La coordinació, l’impuls i l’ànima, d’aquest procés va ser l’arquitecte Xavier Valls, malhauradament mort en l’atemptat d’Hipercor el juny de 1987

De la protesta a la proposta

El llibre parla del crit d’alerta ‘Santa Coloma en perill’ que va ser, a final de la dècada dels 70, el primer lema veïnal i polític de llutia i reivindicació que després, als anys vuitanta,  va esdevenir ‘Santa Coloma es pot salvar’. L’anomenat ‘Pla Popular’ va ser l’eina de participació per a recollir i organitzar les propostes i les respostes a les multiples necessitats que tothom plantejava.

Com el  professor, urbanista i geògraf, Jordi Borja diu al pròleg: El Pla Popular no va neixer als laboratoris o centres d’estudi i de recerca, ni es va inspirar en exemples d’altres ciutats o països, ni va ser una proposta pensada pels tècnics o professionals, ni tampoc va sorgir de les llargues reunons i pesades discussions político-ideològiquesdels grups polítics esquerrans. Va néixer de la pràctica social, de la resistència popular, de l’acció col·lectiva colomenca amb la col·laboració inestimable de Xavier Valls, l’autèntic pare d’aquest Pla. (…) No és una història qualsevol. És la història de la lluita d’un poble per fer d’un suburbi una ciutat. No és un trosset d’història local ni l’anècdota d’un grup de persones que van protagonitzar una aventura digna i coratjosa, però similar a moltes altres que es van produïr a moltes ciutats, pobles i barris de Catalunya i a Espanya , durant els difícils anys de la dictadura i el complicat període de la transició. Es tracta d’una història exemplar, en el sentit que sintetitza un procés social i polític coherent, en què intervenen nombrosos actors moguts per valors moralrs solidaris, amb una capacitat d’iniciativa i d’avançar amb realisme i am esperança, amb imaginació i amb el convenciment que la seva causa era justa i que els drets pels que lluitaven no eren solament per ells. Eren per a tothom.

Forum-Grama

Fòrum-Grama és una associació cultural i de comunicació local, sense ànim de lucre, nascuda l’any 1996, oberta, independent i sense ànim de lucre, inspirada en la línia de la històrica revista Grama (fundada a inicis dels anys 70 i amb una llarga trajectòria) i del Club de Debats de Santa Coloma de Gramenet.

El seu objectiu és crear una plataforma de comunicació dedicada al foment de la trobada, el pensament i el diàleg, compromesa en la construcció d’una societat més justa, més solidària i més culta. S’adreça a tothom però també especialment als joves. Tot i ser una publicació local que vol donar a conèixer la vida i la gent de Santa Coloma de Gramenet, també vol tenir una visió global a partir de la consciència de la diversitat de la ciutat. Amb l’arribada i l’establiment de gent d’arreu és fa encara més evident la necessitat de construir la ciutat de tots: multicultural i participativa, amb una identitat comuna compartida. Actualment sobrepassa el centenar de socis, té més de dos-cents simpatitzats i un local per reunions i treball al carrer de Sant Domènec 5.

La revista digital del mateix nom, que també és hereva de la que s’editava en paper mensualment fins ara ja fa uns 10 anys, és el seu mitjà principal. A més, com associació organitza al llarg de l’any tot un programa d’activitats: presentació de llibres, conferències, xerrades, tertúlies-cafè, assemblees, trobades… També fa un butlletí electrònic que és una crònica dels fets i els escrits de cada mes.

Amb altres entitats locals, com el Casal del Mestre, el Centre Excursionista Puig Castellar i l’Associació Colomenca de Literatura, també ha contribuït a l’organització conjunta d’un cicle anual de ‘Debats a Santa Coloma’ amb la participació de ponents destacats per tractar temes com: Desigualtat i pobresa a càrrec de la catedràtica Marina Subirats, Noves tecnologies amb el professor Artur Serra o sobre la Regeneració democràtica, amb el jutge Santiago Vidal, per esmentar només algunes de les darreres.

La revista té diverses seccions com la d’Escrits al fòrum, Opinió, Llibres i Cultura, Món, La foto, Edicions, Arxiu, Debat i vídeos.

Fins el moment, amb ‘De suburbi a ciutat’ s’han editat una sèrie de 16 llibres. Per això, al llarg d’aquests anys, la tasca de Fòrum-Grama esdevé un notable arxiu, no només d’escrits d’opinió, reportatges, reflexions o debats, sinó també d’imatges. vídeos  i llibres, que vol aportar al patrimoni social i cultural de la ciutat. Per descomptat, la revista està oberta a tothom  que vulgui escriure, comentar o fer la seva aportació.

www.forumgrama.cat

Ara fa 10 anys, el 26 de desembre de 2004, van ser espectadors d’un dels més grans terratrèmols de la història, de 9 graus en l’escala Richter, a les costes d’Indonèsia, Sri Lanka, l’Índia i Tailàndia. El Tsunami que el va seguir  va provocar un desastre humanitari d’enorme magnitud i alhora el moviment solidari i d’ajut d’emergència més gran que hem conegut.

L’impossible que pot passar en qualsevol moment

Es calcula que el desastre va causar més de 300.000 víctimes, entre morts i desapareguts. Precisament, l’elevat nombre de persones desaparegudes portà les autoritats dels països afectats a admetre la impossibilitat de no poder donar mai una xifra final exacta de víctimes mortals, a les quals, a més a més, cal afegir les morts que van acabar provocant les malalties i epidèmies que aparegueren com a conseqüència de les deficients condicions d’higiene i salubritat.

Davant l’arribada d’una onada gegantina que podia destruir, sense previ avís, en segons, les poblacions costaneres, on hi havia moltes instal·lacions turístiques, es va fer més conscient que mai la fragilitat de la nostra civilització i la nostra forma de viure. Com es va poder veure per les imatges dels satèl·lits artificials, tenim prou tecnologia com per a filmar en directe els estralls d’aquest fenomen, però no encara per predir-los, alertar i prevenir-los. Fins i tot es va filmar una pel·lícula sobre aquest desastre, protagonitzada, com no podia ser d’una altra manera, per una família de turistes europeus que passaven el Nadal a les platges del sud-est asiàtic. Per cert, una de les pel·lícules més taquilleres del cinema estatal.

En aquell moment, les mateixes ONGs es van veure desbordades tant per la ingent feina urgent a fer, com per donar a l’abast a organitzar les col·laboracions que van rebre.  Fins i tot Metges sense fronteres va arribar a comunicar, de forma que es va demostrar improvisada i imprudent, que no podien admetre més fons econòmics dels particulars i les organitzacions solidàries perquè no tenien capacitat per administrar-los.

Des de llavors hem incorporat aquest nou terme al nostre llenguatge habitual i quotidià: Qualsevol novetat que irrompi més o menys sobtadament en l’actualitat es qualificada immediatament de ‘tsunami’ ja sigui un moviment polític com Podemos, com una moda juvenil, un artista revelació, un nou mòbil de darrera generació, una nova ‘via catalana’ de participació massiva impulsada per l’ANC i l’Òmnium o un allau de novetats editorials pel Sant Jordi…

Aquest neologisme demostra l’impacte de la tragèdia que ens va commoure en el seu dia, i ara roman gairebé oblidada sota l’enorme capa de notícies que han anat sepultant aquesta al fons de la nostra memòria col·lectiva, com també el poder del llenguatge emprat pels mitjans de comunicació que ens subministra i és el rebost del lèxic actual inconscient de la majoria de nosaltres.  Tot el que ens sorprèn i és inesperat, ara és un ‘tsunami’. Esperem que la banalització de la paraula no ens faci perdre el seu significat autèntic, o com a mínim que en siguem conscients de la popularització del seu origen, ara fa ja 10 anyets.

Ja sabem que sempre ens em d’esperar ‘l’inesperat’, però ja és hora de començar a baixar del Dragon Khan i dels tsunamis diaris i començar a fer una vida més normal en un país normal…

Per la meva part, us desitjo a tots pel 2015, un tsunami de felicitat, salut i independència.

Parlar de pressupostos, de partides o d’inversions és complex i requereix preparació i informació prèvia. Segur que tamé coincidirem en que tot el que té que veure amb el foment de la participació ciutadana no és tampoc quelcom que es pugui improvisar sense una base sòlida, ben conformada per l’experiència i la pràctica. Llavors, és clar que parlar de la participació en la definició i decisió dels pressupostos municipals d’una ciutat és un repte que no és fàcil però que sí que és possible, si existeix una voluntat política clara per posar-los en marxa.

Per això és important conèixer les experiències d’aquest sistema que ja s’ha implantat a més de 300 ciutats de tot el món. I no cal anar tant lluny com fins a la famosa ciutat brasilera de Porto-Alegre, perquè be a prop, al municipi de Figaró-Montmany també tenim pràctiques reeixides en aquest àmbit des de fa temps. En aquest sentit la participació no s’ha d’entendre només com una eina o un mitjà, com un instrument concret que és útil en ocasions, sinó que hem de considerar-la com la base del sistema polític democràtic: La participació ciutadana ha de ser present en totes les dimensions de la democràcia.

El pressupost participatiu pot promoure la democràcia de qualitat i la justícia social, ajudar a reduir les desigualtats i fer més difícil la corrupció. L’experiència demostra que la participació dels veïns permet detectar i resoldre problemes i qüestions que fins llavors podien haver passat desapercebudes pels governants. En definitiva, pot contribuir a fer que les accions dels governs municipals, que com sempre es diu són els governs més pròxims als ciutadans, responguin als interessos i necessitats de la majoria. Transparència, control ciutadà i bon govern, de debò
En els pressupostos participatius tota la població té dret a proposar les inversions que estimi necessàries per a la ciutat. Per fer-ho, cada any el cicle per confeccionar el pressupost de l’any següent s’inicia amb assemblees ciutadanes per barris o districtes i també per temes (sanitat, cultura, urbanisme…). Allà s’escolten totes les opinions, es delibera i, al final, es voten les prioritats pressupostàries. Hi ha ciutats, com Villa el Salvador (Perú, 500.000 habitants) que tenen projectes específics de participació en els pressupostos per a joves i fins i tot per als escolars de primària i secundària…

A la meva ciutat, Santa Coloma de Gramenet, a finals d’aquest mes està prevista l’aprovació del pressupost municipal pel 2015 i també s’aprovarà inicialment l’anomenat ‘Reglament municipal de participació ciutadana i govern obert’.

Amb aquesta nova reglamentació es pretén actualitzar l’anterior que ja té prop de 15 anys, perquè és del 2002. En aquest temps n’hi ha hagut molts canvis socials i polítics però els més importants són la pèrdua de confiança en els polítics, la crisi i la corrupció. Això  fa  que les propostes d’ innovació  i millores en la participació hagin de ser més molt més reals, agosarades  i no només de normativització. Han de donar resposta directa a una qüestió de primer ordre quan es parla de participació: participació en els plantejament i els acords sobre els pressupostos i la seva execució.

Ja estem al final del mandat municipal  quan es presenta aquesta proposta i només quedaran 2 mesos per les eleccions quan s’aprovi, però igualment s’hauria  de recollir també l’aposta de promoure  la participació en la definició i decisió dels pressupostos municipals de la ciutat. Aquest  és un repte que no és gens fàcil però que sí que serà possible, si existeix una voluntat política clara per posar-lo  en marxa.

Per  decidir en que es gasten els nostres diners

A Santa Coloma de Gramenet en aquests moments hi ha  una campanya ciutadana per reclamar que els pressupostos municipals no es facin només als despatxos, sinó que es comencin a elaborar de forma participativa amb les opinions dels veïns i veïnes. El seu lema és: Que no decideixin per tu, reclama pressupostos participatius!.

A més de l’organització d’una recollida de signatures i de xerrades informatives, també s’està fent una enquesta per recollir la valoració dels colomencs sobre les despeses en serveis socials, urbanisme, òrgans de govern o en el pagament del deute acumulat amb les caixes i bancs. O sobre les partides pressupostàries que podrien ser reduïdes o eliminades i sobre les possibles actuacions i inversions que es poden proposar per als pròxims pressupostos.

Els impulsors de la campanya afegeixen: ‘La greu situació que vivim molts colomencs i colomenques d’atur, de precarietat i de necessitats no cobertes fa encara més necessari que siguem directament nosaltres els que decidim a que dedicar el pressupost municipal’

Els drets polítics i de ciutadania estan recollits a la Constitució i a l’Estatut, es desenvolupen en diferents lleis: Bases del règim local, Llei municipal i de règim local, Llei de transparència i bon govern i s’esmenten en el Llibre Blanc sobre la Governança Europea (2001).

Per a més informació: www.pressupostosparticipatiu.wordpress.com

@GramParticipa

Més de 500 noies segrestades a Nigèria

Sembla inevitable que sota l’allau diari de notícies es vagin enterrant constantment els successos anteriors d’una manera continua i permanent. Passats uns dies, o unes hores, pocs se’n recorden del que va ser motiu de portada i del que va protagonitzar efímerament l’actualitat. Es pot parafrasejar que ‘la urgència de les novetats va en contra de la importància dels fets’. Això és més significatiu encara quan passa amb qüestions cabdals que ens haurien d’afectat més enllà de la novetat puntual del dia i que no s’haurien d’oblidar tan ràpid simplement perquè toca actualitzar sense parar la premsa, la ràdio, els telenotícies i els diaris digitals. És un zàping informatiu repetit que no ajuda a la qualitat de la nostra informació, ni a la reflexió ni al plantejament d’accions i estratègies. Però nosaltres podem fer alguna cosa per rescatar de l’oblit aquests drames de les noies de Nigèria.

Què significa Boko Haram?

Un cas paradigmàtic que vull destacar és el de la vulneració de drets que estan patint les nenes de Nigèria segrestades pel grup gihadista armat Boko Haram. Aquest grup ha segrestat més de 500 dones i nenes des de l’any 2009, que estan suportant tota mena de maltractaments, discriminacions i condicions vexatòries.

Aquest fet és una demostració més de la constant violència física i psíquica que viuen moltes dones i nenes arreu del món, així com tota mena de discriminacions, abusos, subordinació i vulneració dels seus drets humans. I també de que la incapacitat de la comunitat internacional de recuperar les nenes de Nigèria posa de manifest la vulneració permanent dels drets humans de les dones i les nenes

Però també resten ràpidament oblidades les reaccions i les notícies que provoquen aquests fets i que podrién aportar molt per a la seva difusió, comprensió o solució. En aquest cas, cal saber que moltes organitzacions, institucions i entitats, especialment les formades per dones i per feministes, denuncien davant la comunitat internacional aquest incompliment persistent, també els de les nenes de Nigèria. I que, a casa nostra, la Direcció General de Cooperació al Desenvolupament, l’Ajuntament de Barcelona, la Diputació de Barcelona, el Fons Català de Cooperació al Desenvolupament i l’Institut Català de les Dones han volgut posar de manifest una vegada més el seu rebuig i la condemna més absoluta per aquests fets.

A aquesta crida s’ha sumat la cooperació catalana per demanar que, d’una banda, es prenguin les mesures necessàries per aconseguir que les nenes tornin amb les seves famílies i puguin rebre l’atenció necessària; i, de l’altra, que es posin en marxa els mecanismes internacionals necessaris per garantir la defensa dels drets humans de les dones i de les nenes, ja que aquests drets són responsabilitat de tota la humanitat.

Human Rights Watch ha urgit a Boko Haram a l’acompliment dels principis dels drets humanitaris internacionals  i a posar fi als sofriments que causa a la població civil des de fa  5 anys.

Boko Haram significa, en una traducció lliure aproximada, ‘la educació occidental està prohibida’.