L’exposició ‘Sexe i revolució a Cuba’ es transformarà també en un llibre de la fotogràfa documentalista Núria López
Encara resten 5 dies per participar en el projecte de mecenatge de la fotògrafa colomenca Núria López Torres Sex and Revolution in Cuba. Aquest és un projecte fotogràfic que Núria López ha desenvolupat al llarg dels darrers 3 anys per documentar la comunitat LGTBI d’aquest país en un moment com l’actual d’interessants canvis sòcio-polítics. Amb aquest treball pretén donar visibilitat i veu a les persones d’aquests col·lectius de Cuba que durant dècades han patit polítiques homòfobes.
El maig de 2008 es va celebrar, per primer cop a la història de la revolució cubana, el Dia contra l’Homofòbia i la Transfòbia. Aquest acte va ser promogut pel Centre Nacional d’Educació Sexual de Cuba (CENESEX) i va ser presidit per Mariela Castro Espí, filla del president Raúl Castro. En els darrers anys la sensibilització social de la societat cubana vers l’homosexualitat ha canviat i ho ha fet de manera positiva. Això s’ha traduït amb una visibilitat i un respecte més gran vers la comunitat LGTB (lesbianes, gais, transsexuals i bisexuals) de l’illa.
La fotògrafa colomenca Núria López Torres, membre de GEA PHOTOWORDS, ens presenta el seu treball amb la comunitat homosexual on aborda temes com l’esperança, l’activisme, la quotidianitat, la defensa dels drets humans d’un col·lectiu estigmatitzat i perseguit pel règim cubà per considerar-se desafecte a la revolució. Encara queda molta feina pendent i també hi ha moltes qüestions a resoldre. Entre elles: la marginalitat, la discriminació, la identitat de gènere, la prostitució, la violència de gènere i el VIH.
El llibre, sorgit arran de l’exposició del mateix nom inaugurada el desembre passat, recollirà històries i testimonis en forma de retrat íntim de la realitat, la vida i la quotidianitat de les persones homosexuals a Cuba de diverses condicions a través d’una investigació en profunditat sobre l’impacte real d’aquestes polítiques socials, que alguns veuen només com de màrqueting polític en matèria de Drets Humans. Les imatges i testimonis tracten aspectes com la marginalitat, la violència de gènere, la discriminació, la prostitució, i l’ VIH, entre altres temes. Però també l’activisme i l’esperança a través d’històries, d’emocions, d’humanitat i de molta fotografia.
Ara amb aquest projecte de micro finançament mitjançant Verkami, tothom té la possibilitat de participar i col·laborar per fer realitat aquesta idea.
Exposició ‘Armènia: cent anys després’ del fotograf colomenc Andreu Fernàndez
Avui, 24 d’abril, és el dia de la commemoració del centenari del genocidi armeni. Ara fa un segle, l’adveniment de la Primera Guerra Mundial (1914-1918) va implicar l’exposició de l’Imperi otomà a un conflicte de grans proporcions que posava al descobert els seus problemes estructurals. La resposta dels anomenats ‘Joves Turcs’ davant les tensions de la guerra va ser el reforç de la política d’homogeneïtzació interna, fet que derivà el 24 d’abril de 1915 en l’arrest i assassinat d’uns 800 intel·lectuals armenis, en una jornada que es coneix com el Diumenge Vermell. Aquest esdeveniment va constituir l’inici simbòlic del que avui coneixem com el Genocidi Armeni (1915-1916), el qual es va saldar segons alguns autors amb 1,5 milions de morts –el 70 % de la població armènia– i centenars de milers de desplaçats.
Pel poble armeni avui és una data significativa que any rere any serveix per commemorar i recordar uns fets històrics que encara no tenen el reconeixement internacional que es mereix.
Però enguany és una data especialment trista i significativa, no només pel simbolisme del número rodó del centenari sinó perquè s’ha arribat fins aquí sense haver aconseguit la restauració de la memòria històrica i el ple reconeixement de la comunitat de països del món, encara que si que va ser reconegut pel Parlament català en el 2009. Només fa uns dies vam tenir ocasió de sentir les paraules de condol del Papa Francesc que alhora van generar la protesta del president turc que només reconeix les matances i els fets de guerra, però no el seu caràcter genocida sistemàtic.
Actualment hi ha 5 cops més població armènia fora de les seves fronteres que a l’interior del país. També han arribat, molt darrerament al nostre país i una comunitat important, d’uns 500 membres, hi viu a la ciutat de Santa Coloma de Gramenet des de fa uns anys. Allà han creat una associació cultural, fan classes, cerimònies religioses, familiars i festives, tot participant a la vida social de la població.
Per això el fotògraf colomenc Andreu Fernàndez ha preparat una molt interessant exposició, ‘Armènia: cent anys després’, on reflexa la vida quotidiana dels armenis catalans i també ens apropa a la desconeguda realitat dels armenis d’Erevan, Nagorno-Karavack i altres llocs del Caucas asiàtic. L’exposició es pot veure fins el 15 de maig al Centre Cívic Riu (C. Lluís Companys nº 9 de Santa Coloma de Gramenet).
Qui se’n recorda dels armenis? Aquesta era la pregunta que feia Hitler als seus generals quan preparava la invasió de Polònia i tot l’est europeu.
Com deia Companys referint-se als catalans, ‘totes les grans o petites causes tenen els seus defensors, però aquesta causa només té com a principals defensors, de moment, als mateixos armenis’.
El diumenge dia 19 d’abril es va presentar públicament a la Rambla de Sant Sebastià de Santa Coloma de Gramenet la candidatura de SOM Gramenet per a les eleccions locals del pròxim 24 de maig.
Candidats i candidates de SOM Gramenet
L’acte va reunir a molts colomecs i colomenques durant tot el matí en un ambient festiu, agradable i molt positiu. Van poder conèixer les línies generals de la proposta de programa, el resum de les 20 propostes clau, el seu codi ètic i també els noms de les candidates i els candidats la llista de SOM Gramenet que té el suport de ‘Gent de Gramenet’, de ‘PODEM/ PODEMOS Gramenet’ i de persones independents.
Amb la presentació a càrrec d’Oriol Corral, van intervenir Anna Pérez per introduir l’acte, Aitor Blanc per parlar sobre el Programa electoral, Paqui Luna que va presentar el codi ètic i Joan Pastor que va parlar sobre el Manifest de suport. Van intervenir també representants de les candidatures germanes de ‘Guanyem Badalona’ i de ‘Sant Adrià en Comú’. La genial intervenció final va ser d’Emiliana Salinas, que justament és qui tanca la llista electoral.
Totes les persones de la candidatura que ara comença a caminar van signar el compromís amb el Codi ètic aprovat recentment.
També es va presentar un manifest obert ‘SOMriu que ja hi SOM’ per recollir la signatura d’adhesió de tots els veïns i veïnes per una democràcia participativa, per una economia solidària, per un ajuntament transparent, per la pobresa zero,per una ciutat habitable, per una sanitat i una educació de qualitat, perquè SOM i SEREM gent activa i compromesa!
Amb la música i la veu de l’extraordinari grup colomenc Pelo Grueso Soul, va acabar la jornada de presentació a migdia fem plegats un vermut de celebració i convivència a l’estil de SOM Gramenet.
2015 és l’any de les eleccions i de les decisions perquè en molts pocs mesos seguits tindrem convocatòria de comicis locals, eleccions al Parlament de Catalunya i eleccions generals. No és un any per indecisions, sinó per prendre partit i comprometre’s amb els canvis que s’estan produint a la política en general i a la nostra societat en particular.
Per començar, és innegable que Catalunya viu ara un dels moments més importants de la seva història: ha de decidir si vol o no constituir-se en estat independent. Més tard o més d’hora, els ciutadans seran convocats a les urnes en referèndum per manifestar lliurament la seva voluntat. I això exigeix un debat públic madur, serà i respectuós entre els partidaris del sí i els del no.
Un debat que permeti als indecisos, que són molts, formar-se una opinió ben informada i obrar en conseqüència.
Per tots aquells i aquelles que consideren que parlar de la independència no te cap sentit, que es tracta d’un projecte sense garanties i que fuig d’afrontar els problemes reals, aquest escrit pretén explicar els motius poderosos per pensar que necessitem l’eina que només ens dóna la independència, que és bona i que val la pena aportar per ella. Perquè aquest any 2015 és any d’eleccions i tots hem d’escollir (municipals, catalanes i generals). Moltes coses canviaran i caldrà decidir en cada moment.
’Si algun cop t’han dit que la independència ho resolt tot, t’han mentit. La independència no ho resolt tot’.
Molts pensem que és un gran oportunitat per solucionar moltes coses, però ben segur que no té propietats màgiques. La independència no és més que un instrument, una eina, i les eines es poden utilitzar bé o malament. No hi ha garanties que Catalunya sigui capaç d’usar bé aquesta eina i en tregui el màxim profit. Així que qui hagi començat la lectura esperant un catàleg de garanties de millora signat davant notari, és millor que no continuï.
Carta a un indecís, o no
La independència mai va ser, majoritàriament, el pla A del catalanisme, però ara ha esdevingut el projecte, l’únic projecte possible, que pot permetre desenvolupar les seves potencialitats econòmiques, lingüístiques i culturals, i assegurar el màxim benestar possible. Al món on vivim és necessari tenir política fiscal pròpia, connexió ferroviària de mercaderies i viatges amb Europa, gestió de l’aeroport del Prat, AVE, corredor mediterrani, competències a la xarxa de rodalies, justícia, etc. Una reforma federal, com es plantejava al passat, és molt difícil per no dir impossible.
La hipercentralització va contra tot aquest procés i ens deixa molt poc marge de maniobra. Per això reivindiquem la possibilitat de responsabilitzar-nos del nostre futur, per la via democràtica. Per que es tracta d’una ‘revolució democràtica’, potser inèdita a Europa, on s’està confrontant la voluntat i la força de la gent contra l’immobilisme de l’establisment constitucional.
Ara són els ciutadans els que recuperen el protagonisme perdut a la transició per posar en marxa una nova oportunitat de fer les coses millor. Es tracta d’una situació absolutament nova on la independència és sinònim d’oportunitat històrica. És innegable que representa una ruptura democràtica amb l’antic estat i l’apertura d’un procés constituent del nou estat català. Per això és molt important participar activament en la construcció d’aquest nou país.
Imaginar el futur és el motor de la història
El conflicte no es contra Espanya, ni contra els espanyols. Hi ha molt vots pel sí entre la gent que diu sentir-se catalana i espanyola. De fet, són els partits que estan en contra de la independència els que parlen sense parar de fractura social i classifiquen als catalans segons el seu origen.
És en definitiva, un conflicte i un desacord polític amb un estat que juga sistemàticament contra els interessos de la societat catalana, a la que no reconeix com a subjecte polític, que no la deixa votar i que nega infraestructures…
Aquest procés cap a la independència, que té caràcter participatiu, integrador i multitudinari, també compta amb el suport de l’associació ‘Súmate’ que diu ‘em sento espanyol, però vull la independència’. Això és una mostra més de que volem que sigui un projecte compartit, no excloent, un model de convivència. Bombardejar constantment amb advertiments o amenaces de sortida de la Unió Europea o de l’euro no és la millor manera de vendre una Espanya atractiva pels catalans. És l’etern argument del la por que no podrà impedir que Catalunya passi a ser ‘un afer europeu’ i, ben segur, no serà castigada ni exclosa.
La ciutadania és tenir en compte als altres.
Ningú sap com serà realment el procés ni quines seran les seves passes. Només podem avançar que volem que siguin pacifiques i democràtiques.
Disculpa si el text és una mica llarg perquè en realitat no calia explicar-te tot això perquè tu ets català i saps bé com és el teu país.
El llibre
Aquest escrit està gairebé literalment basat en el llibre del mateix nom d’Eduard Voltas, periodista i editor barceloní, que és partidari del sí a la independència, com jo, i que fa una mena de carta oberta que s’adreça ‘obertament’ a tots els que dubten. ‘Carta a un indecís’ és un text breu, directe i honest, escrit amb passió però ple de raons i arguments. Un llibre que es pot trobar en castellà i en català (perquè indecisos catalanoparlants, ‘haberlos, hay-los’) i que convida a imaginar, i a construir, un futur millor per a tots.
Aquest llibre no és la ‘Carta a un jove poeta’ de Rilke, però també pretén provocar la reflexió interna, el pensament i el propi camí personal en aquest laberint polític d’Ariadna que alguns anomenen ‘el Procés’, res que veure tampoc amb Kafka, esperem…
El conjunt de llibres que parlen d’aquest tema supera ja llargament el centenar. Aquesta propera diada de Sant Jordi s’afegiran de nous, però aquest és imprescindible sobretot ara que estem al bell mig de l’Any dels indecisos.
Els portaveus de SOM Gramenet a la presentación de la candidatura
Deia el recentment desaparegut i molt estimat escriptor Eduado Galeano que nosaltres ‘som el que fem’ no el que diem, però que sobretot ‘som el que fem per canviar el que som’. És a dir, afegeixo jo, ‘per millorar el que som’. Aquest ‘som’ és una forma verbal col·lectiva que es refereix a tots, i a totes, al conjunt de nosaltres… Per això, la nova candidatura colomenca SOM Gramenet s’escriu amb lletres majúscules seguida del nom originari de la ciutat.
Tots som Gramenet
‘Tots i totes som Gramenet’ perquè aquesta és una proposta impulsada, de cara a les pròximes eleccions municipals del 24 de maig, per Gent de Gramenet, per PODEM/PODEMOS Gramenet i per independents, malgrat totes les dificultats que comporta el treball en coordinació i acordat. Però sobretot podríem assegurar que és de tothom perquè s’adreça decididament al conjunt de la ciutadania de forma directa, oberta i participativa.
Així va quedar clar a la roda de premsa que van fer els seus portaveus el passat dia 17 d’abril al local del centre cultural Aramateix on van presentar el seu Programa electoral amb 334 propostes elaborades al llarg de més de dos mesos més debat, assemblees, reunions i de trobades amb col·lectius i persones dels diversos àmbits de la gestió i la política local. El programa sencer i un document de resum de les 20 propostes claus més destacades es poden consultar a la web que tot just estrenen també ara.
A més, també van exposar els 10 principis del Codi ètic a que es comprometen tots els candidats i candidates que han signat una carta de compromís com a representants de l’Assemblea de SOM Gramenet.
‘Som el que fem per canviar el que som’
Després d’un procés de primàries participatiu inèdit i pioner a Santa Coloma de Gramenet, obert a tota la ciutadania, ara presenten una llista electoral el diumenge 19 d’abril a la Rambla de Sant Sebastià. Es tracta d’un equip molt ampli amb el bagatge de Gent de Gramenet, que ha tingut 2 regidors durant l’actual legislatura, les idees fresques i la força de PODEM/PODEMOS i l’experiència de tots els col·laboradors independents. I de l’entusiasme positiu de tots i totes que hi som en aquest projecte!
A l’acte de presentació del diumenge comptaran amb les intervencions de suport de representants de les candidatures Guanyem Badalona i de Sant Adrià en Comú, que són propostes polítiques alternatives similars de la comarca del Barcelonès com les que també s’estan desenvolupant a les principals ciutats arreu de Catalunya.
Amb l’Estela de Carlotto a una xerrada del projecte ‘Ciutats constructores de Pau’ el 2013 abans de la millor noticia del 2014.
Ja hem passat el primer trimestre del 2015 i ara és el moment de confeccionar i preparar les memòries de l’any anterior. Moltes empreses, institucions, associacions o ONGs estan en aquests moments recopilant la informació de la seva activitat, les tasques realitzades, les fites assolides… Per això ara és un bon moment per mirar una mica enrere, només una mica, i tractar de descobrir quins són els esdeveniments que valorem i els que ens han marcat. I també de preguntar-se: quines són les notícies passades que realment seran significatives i que significaran un canvi, una transformació una millora general. En definitiva: Quina és la millor noticia de l’any passat? I encara diria més: Quina és la noticia més positiva del 2014?
Noticies positives
L’escriptor, cineasta i tarotista xilè Alejandro Jodorowsky diu que és important l’exercici de cercar tots els dies al diari una noticia positiva: És difícil trobar-la. Però, entre els negres esdeveniments, sempre, de manera gairebé imperceptible, hi ha una: S’ha descobert una nova espècie d’ocells, que es pot trobar vida als estels, que un nen va caure d’un cinquè pis sense fer-se mal, que la filla d’un president va intentar suïcidar-se a l’oceà i va ser salvada per un obrer de qui es va enamorar i es van casar, que els joves poetes xilens van bombardejar amb 300.000 poemes, des d’un helicòpter, el palau de la Moneda, on va ser eliminat el president Allende… Jodorowsky recomana, com exercici de sanació, buscar una noticia positiva diàriament durant quaranta dies. Això ens obliga a descobrir a la premsa, la ràdio o la televisió els fets positius, allò que assenyala esperances de millora per a l’esser humà. Han de ser noticies a escala planetària, coses que poden ser petites, però que resulten beneficioses i porten consciència al món.
Per a molts la noticia més ‘importants’ serà la V baixa del darrer onze de setembre, per altres el referèndum d’Escòcia, l’abdicació del rei, la descoberta de l’afer dels Pujol, la crisi de l’Ebola, l’Estat Islàmic, la corrupció generalitzada, la guerra de Crimea o la consulta del 9-N. Ben segur que és molt difícil arribar a un punt d’acord. Però per a mi, hi ha una que destaca molt i molt per sobre de totes per la seva singularitat i també per la seva grandesa, humanitat i bellesa: L’Estela de Carlotto, la presidenta de ‘Las Abuelas de la plaza de Mayo’ ha recuperat el seu net desaparegut durant la dictadura argentina.
La millor noticia del 2014
La història de la recuperació d’aquest nét, que va néixer en captiveri després de ser raptat per funcionaris i militars, és gairebé bíblica i va agafar per sorpresa a tots, perquè l’Estela ja feia anys que el buscava i també ja feia molt que havia perdut l’esperança de retrobar-lo.
De Carlotto treballava de mestra quan, el 1977, les forces armades van segrestar i torturar el seu espòs Guido, que va ser alliberat previ pagament d’uns 30.000 dòlars de l’època. També va ser segrestada la seva filla Laura embarassada i va ser mantinguda amb vida a un centre clandestí de detenció fins el naixement del nadó que va desaparèixer. El pare també va ser assassinat. Va ser llavors, quan aquesta àvia- coratge va començar a buscar i exigir l’aparició del seu nét i dels altres infants segrestats- desapareguts per les forces militars durant la dictadura. Amb aquesta preocupació va ser una de les fundadores i presidenta històrica de l’associació de drets humans que té com a finalitat localitzar i restituir les seves famílies legitimes tots els infants desapareguts i prevenir la comissió d’aquests crims contra la humanitat i la seva reparació.
Ens resulta força difícil, davant d’aquest drama, poder imaginar una experiència esgarrifosa com aquesta, com diu ella: No hi ha ensenyaments ni llibres que expliquin com s’ha e buscar a un desaparegut. Per això la notícia del retrobament del nét i l’àvia és com un esclat commovedor d’alegria, ple de sentiments d’optimisme i satisfacció personal i col·lectiva, més enllà dels orígens o les ideologies.
Ignacio Guido Montoya de Carlotto
El nen va ser criat com Ignacio Hurban per una família del centre de la província de Buenos Aires. Fins als 36 anys, tota una vida, just el dia del seu aniversari, no va tenir la confirmació de que era adoptat. Immediatament va començar a buscar els seu origen que el va portar directament a l’associació de ‘Las Abuelas de la Plaza de Mayo’ i a tenir, com diu ell, ‘dues àvies amoroses, atentes i divines’, després de no tenir-ne cap durant la seva infància. El seu nom també l’ha canviat, encara que parcialment, perquè continua dient-se Ignacio, però s’ha afegit també el nom de Guido, que era el del seu avi i de l’oncle, i perquè era el que la seva mare Laura havia demanat, abans de ser assassinada. També té ara els cognoms del pare i de la mare biològica.
Hi ha més d’un centenar de retrobaments similars, però no em negareu que aquest és gairebé com un conte amb final feliç. És una història impressionant, la que més m’ha emocionat i sacsejat d’arreu i de l’any que van passar. Potser és per haver conegut personalment a l’Estela, però crec no només per això. Vaig sentir un calfred i vaig notar que se’m dibuixava un somriure imaginari a la cara, però també internament, al cor, com diuen les mestres de txi-cum…
La plaça de la Vila de Santa Coloma de Gramenet el dia de l’abdicació del rei Joan Carles
Un cop al mes, des de fa ja uns 15 anys, un grup de treballadors de l’ajuntament de Santa Coloma de Gramenet (ei!, només una quinzena del total de més de 700 de plantilla!) es reuneix a l’hora de l’esmorzar pel gust de celebrar plegats una trobada ‘interdepartamental’ a l’entorn d’una taula.
El lloc és un establiment amb solera actualment amenaçat parcialment per una reforma urbanística, el Bar Pujades, a l’avinguda de Francesc Macià de la ciutat que en període republicà s’anomenava ‘Gramenet del Besòs’. Una població que va patir l’afusellament per part de les autoritats franquistes del seu alcalde d’aleshores, el pagès Celestí Boada (ERC), entre altres ciutadans republicans també represaliats.
Esqueixada de bacallà, galtes de porc i altres esmorzars dels anomenats de forquilla i ganivet… Àpats energètics com ells sols per estrenar bé el dia. Que no es perdi el sentiment republicà, però sobretot que no es perdin els bons costums gastronòmics!
Són plats tradicionals gens escarransits, com deia Josep Pla, però qui vulgui també pot demanar un clàssic cafè amb llet amb crusan o mig entrepà, que ben segur que és més propi dels oficinistes i funcionaris de tota la vida. Cal afegir que el mig entrepà d’aquest bar equival a entrepà i mig, o a dos, d’un dels que actualment es poden trobar al centre turístic de Barcelona
Pels valors republicans al segle XXI
Sovint es parla, tot entaulats, de l’actualitat, de les novetats locals o sobre les qüestions domèstiques i particulars més senzilles. I no es parlava gaire de república, ni de monarquia… Ara ja parlem dels canvis polítics, d’alternativa, de ‘Podem’, d’independència i de república catalana! Perquè no es tracta en absolut d’una trobada ni d’un acte de nostàlgia, ni de commemoració històrica, sinó de la reivindicació i la recuperació dels valors republicans.
En aquests moments de greu crisi socioeconòmica i, sobretot, de crisi de valors, farcida de casos continuats de corrupció, estafes i abusos, tots plegats considerem que és urgent reclamar els autèntics valors universals propis del republicanisme: llibertat, igualtat, justícia i solidaritat. I en això estem totalment d’acord!
Volem la construcció un sistema millor, efectivament republicà, perquè tenim els recursos, la voluntat i perquè ho volem fer de forma democràtica i entre tots.
Potser no podrem comptar amb aquells que se’n diuen republicans però voten a favor de la monarquia, però igualment serem majoria sense ells.
Un cop més, les pròximes eleccions locals del 24 de maig, com les municipals de l’any 1931, poden ser la millor contribució que tenim al nostre abast, molt aviat, per començar a canviar les coses.
A la porta d’entrada del camp de Buchenwald posa: Jeden das Seine ( A cadascú el que li toca). Estava escrit amb les lletres cap a dins del camp…
El passat cap de setmana, del 10 al 12 d’abril, es va commemorar a Buchenwald , a prop de Weimar a Alemanya, el 70 aniversari de l’alliberament d’aquest camp de concentració nazi de la Segona Guerra Mundial. Una delegació de l’Amical de Mauthausen i un grup de joves estudiants catalans van visitar el memorial dels camps de Buchenwald, el de Dora-Mittelbau (on en els seus túnels es fabricava coets i missils de ‘destrucció massiva’) i l’antiga fabrica de forns crematoris Topf&Söhne a la veina ciutat d’Erfut. També van participar a les cerimònies de l’aniversari a l’Appelplatz i a l’acte d’inauguració de la pedra en memòria dels deportats espanyols i catalans al Block 45.
Es tracta d’un projecte educatiu, solidari i de memòria on ben segur haurien de participar també molts polítics, de diversos dels grans partits, que recurrentment utilitzen els termes ‘nazi’ i ‘nazisme’ amb foscos interessos polítics i amb total impunitat.
Buchenwald va ser un dels camps de concentració més grans i més antics en territori alemany. Va estar funcionant des del juliol de 1937 a l’abril de 1945 i les seves víctimes es calculen en unes 56.000 de les que unes 11.000 eren jueus. No era un camp d’extermini industrialitzat amb càmeres de gas com els d’Àustria o Polònia, però molts presoners van morir assassinats o a causa dels durs treballs i les inhumanes condicions de vida que patien.
És un enorme contrasentit que justament la ciutat on està el bosc de Buchenwald, Weimar, fos fins llavors una rica capital cultural on van viure Goethe, Schiller, es va aprovar la ‘República de Weimar’ i es va desenvolupar el moviment artístic Bauhaus. Després, tristament, també seria la capital on es van crear les joventuts hitlerianes i una de les ‘preferides’ del règim.
Entre els seus presoners més coneguts destaquen Jorge Semprún, que va ser ministre de Cultura (que dirà quan senti parlar algun polític socialista?) i autor de la història autobiogràfica ‘El largo viaje’ sobre el seu pas per Buchenwald, o l’ Stephan Hessel, diplomàtic francès que va ser el darrer signatari viu de la Declaració dels Drets Humans i autor del famós best seller ‘Indigneu-vos’. També podríem parlar d’altres supervivents menys coneguts, però ben reconeguts i estimats, com l’andalús José Maria Villegas o el català Edmon Gimeno, per anomenar només alguns dels protagonistes que van fer una tasca important de difusió entre els joves i estudiants.
Hessel afirmava que els drets humans es van establir per alliberar la humanitat de la por. Per això deia que sii els éssers humans no podem exercir els nostres drets, podem veure’ns compel•lits a la rebel•lió. A aquesta rebel•lió que ell mateix ens convoca pacíficament en el seu llibre: Indigneu-vos! Poc després escrivia una segona part amb el títol de Comprometeu-vos! En aquest llibres, que han interessat i mobilitzat a gent de tot el món, ens diu que la indignació ha d’anar seguida i lligada amb el compromís i amb l’acció.
En les seves paraules: El nostre món està en crisi. I només en sortirà amb la determinació, el compromís i el coratge dels qui proclamin alt i fort els valors de la democràcia i el respecte indispensable dels drets humans. No permetem que les oligarquies econòmiques i financeres controlin, per treure’n profit, les legítimes aspiracions dels pobles.
Mentrestant, ministres, presidents, diputats, alcaldes i portaveus de tota mena s’entesten en barrejar ETA, nazis i, ara també, ‘gihadistes’ només per interessos polítics espuris. Potser ja està molt vist comparar qualsevol opció contraria o dissident amb el nazisme i la renovació consisteix en atiar la por del terrorisme fonamentalista. Sembla que per a ells, i per a elles, tot s’hi val!
Per saber més: www.amical-mauthausen.org info@amical-mauthausen.org
Mapa del Sàhara Occidental i els campaments sahrauís
Per definició, tota la històra, totes les històries són inacabades. Per ser més precisos hauríem de dir: Sàhara, ‘una història de descolonització inacabada’ o bé podríem parlar també d’una història de construcció nacional inacabada. Però no és una història inconclusa, sinó que es tracta més aviat d’una història que no acaba d’arribar enlloc. Millor dit: una història sense fer, sense arribar a una conclusió.
Aquesta era la idea central de la xerrada, fa uns dies, de l’amic Fermí Ballvé, de la Lliga dels Drets dels Pobles, sobre la història inacabada del poble sahrauí. Ja queda lluny la marxa verda, la fugida de refugiats a Tindouf, els acords tripartits, la guerra d’alliberament, els acords tripartits, la proposta de celebració del referèndum, la discussió per a l’elaboració del cens, el bloqueig del Marroc, la proposta d’autonomia, els successius enviats especials, la intifada sahrauí als territoris ocupats…
Des de la resolució 1514 de les Nacions Unides, de 1960, sobre el dret a l’autodeterminació del poble sahrauí, podríem dir que és, fins el moment, el conflicte internacional que més resolucions i més debat ha generat. Sobretot perquè periòdicament s’aprova la renovació del mandat de la MINURSO, la ‘Missió de Nacions Unides per al Referèndum al Sàhara Occidental’. Ara està previst, com en els darrers anys, que es torni a presentar un nou informe el pròxim dia 30 d’abril per a la prorroga d’aquesta missió. Això és, des de fa ja massa temps, gairebé una formalitat previsible.
El drama, a més de d’immobilisme que s’institucionalitza, rau en que malgrat les peticions i plantejaments, no s’ha aconseguit que aquesta missió s’encarregui també de la protecció dels drets humans, especialment a la zona ocupada de l’antic Sàhara espanyol.
Catalunya-Sàhara
També és un conflicte que ha mobilitzat molt suport social al nostre país especialment cap als refugiats sahrauís dels campaments establerts al sud d’Algèria des de fa més de 30 anys. Aquesta col·laboració des de Catalunya s’ha concretat a través d’agermanaments, projectes de cooperació, el programa d’acollida d’infants sahrauís a l’estiu ‘vacances en pau’, caravanes solidàries, actes, campanyes i manifestos…
Recentment la situació dels sahrauís al territoris ocupats controlats pel govern marroquí ha obert, o reforçat, una nova línia de treball en la cooperació i la defensa dels drets humans de la població sahrauí, que fins ara no s’havia considerat prioritària.
El nou escenari actual planteja noves situacions que condicionen la supervivència de la solidaritat amb el poble sahrauí i la seva mateixa existència com a poble: la pèrdua d’espai a l’opinió pública i als mitjans de comunicació, l’amenaça del terrorisme com a gran enemic de la desestabilització de tota la zona, l’efecte negatiu dels segrestos de cooperants i els interessos econòmics internacionals en la nova geoestratègia de la regió que poden deixar en paper mullat l’enorme paperassa generada per les Nacions Unides.
Els nous reptes són enormes per aquest poble mil·lenari. Potser són reptes nous i difícils, però esperem que no més dels que van trobar en el passat.
‘Alegoria del Bon Govern’ és el titol de la pintura mural de l’italià Ambrogio Lorenzetti que encara es conserva a la Sala de la Pau del Palau Comunal de Siena. Realment és molt antiga, una magnífica pintura gotica del ‘trescento’, realitzada al voltant de l’any 1340, però molt avançada enl les formes i les idees que expressa. Per això, i perquè no és una obra de caràcter religiòs, sinó profà i en un espai cívic com és el de la sala on es reunia el govern municipal, es considera pràcticament pre-renacentitsta. Forma part d’una composició unida, com no, a una altra segona interpretació: la del Mal Govern.
Les pintures mostren les idees del bé comú per sobre dels interesòs privats, en la del Bon Govern, i els estralls de la corrupció i el despotisme, a l’altra, seguint els conceptes clàssics de la filosofia grega que en aquell moment s’havien recuperat juntament amb les idees similars de Tomàs d’Aquino.
Els frescos ens presenten el Bé, el Mal, la Justícia, la Veritat i també, podríem dir, perquè no, la Bellesa. Es veuen diversos personatges amb multiples detalls i situacions: consellers, malfactors, vilatans…
Tot el mural és una gran metafora ideològica i política, com un manifest molt de l’èpòca i alhora molt, massa, actual. No creieu? Ambrogio, com el seu germà Vasari, també pintor, eren artistes, ciutadanas i filosofs: uns autèntics reinaxentistes avançats a la seva època. Molts segles desprès, encara ens preguntem: què és el Bon i el Mal Govern?, com els podríem pintar en aquesta época d’inicis del segle XXI?
Ara diuen ‘governança’
Él bon govern és la bona gestió? Són les bones intencions? Els programes electorals immaculats i meravellosos? El bon treball de mercat que connecta millor amb les masses d’electors? Són els líders més carismàtics ? Els més resistents ? Es tracta de treballar pel benestar, la pau, la concordia ? Vol dir equitat, igualtat, seguretat o llibertat? O tot plegat? O en diferents graus? O segons prioritats? Vol dir tenir més vots, més majoria, més força i exercir més autoritat?
Ara tenim un nou concepte, que de moment no surt a cap diccionari (no cal que el busqueu!) però que s’aproximaria al que cercaven els homes que van encarregar les pintures als germans Lorenzetti: ‘la Governança’. No és fàcil descriure’l, però bàsicament ens parla de les estructures de relacions que s’estableixen per a la presa de decisions en els afers col•lectius.
La ‘governança’ inclou el sistema de regles formals i informals que regeixen les relacions entre els actors socials en relació als poders públics, agents socials i econòmics. És un terme, de la ciència política de la globalització, relacionat també amb el de ‘governabilitat’, que es referix al ‘bon govern’, la transparència, la qualitat democràtica, la gestió pública o la bona administració. Semblen definicions de tertúlia de politòlegs! Jo m’estimo més les pintures dels Lorenzetti…
Codi ètic
A la política democràtica, quan parlem d’ètica, El problema no són només els fins, sinó també els mitjans: com s’hi vol arribar. De sobras sabem que tothom diu que vol ‘el bé comú’, però: com ho volen aconseguir? Per això un dels mitjans esencials és la defininció, l’acord i l’acompliment d’un bon codi ètic que reguli i comprometi als responsables dels afers públics.
Per a les pròximes eleccions municipals, la nova candidatura SOM Gramenet, impulsada per Gent de Gramenet, Podem-Podemos Gramenet i independents, ha subscrit un codi ètic inèdit i pioner pel qual el seu Grup Municipal estarà supeditat a la Coordinadora de SOM Gramenet, que és l’òrgan executiu de la seva Assemblea, oberta a la participació dels simpatitzants i ciutadania en general.
Els regidors i regidores d’aquesta candidatura seran només portaveus de la seva Assemblea i estaran subjectes a la limitació de sou que marca l’organització: màxim de 3 cops el salari mínim o, en cas d’estar a l’oposició, només els cobraments en concept de dietes d’assistència als Plens i a les comissions informatives, sense altres beneficis habituals pels regidors.
Entre altres condicions, els seus càrrecs electes només poden tenir un sou i han de fer declaració de béns abans de prendre possessió del càrrec i després de deixar-lo. També estaran sotmesos a la limitació del periode d’exercici del càrrec (rotatori) i estan obligats a conèixer i fer complir el seu programa.
Com diu el professor i filosof Josep Maria Terricabras (que també ara es dedica a la política com a europarlamentari): Hi ha qui sosté que el poble té els governants que es mereix. No ho he cregut mai. El poble té els governants que té i poques vegades té sort. No el podem sancionar, ni el podem aturar. Però el podem expressar el nostre menyspreu moral.
I potser podem fer molt més: treballar el que puguem per fer realitat ‘la ciutat del bon govern’, com ja feien els habitants de Siena fa tants segles.
