Memorandum

Petits successos, petits incidents, petites aportacions, petites declaracions,petits indicadors, petits fets. O no tan petits.
Anècdotes individuals. Categoria per acumulació.
Referències que van desbrossant el camí, per tenir clar què ens convé en el moment decisiu.

Lloc : Estadi de Mestalla , final de copa  Barça-RealMadrid
Data : 16.4.2014
Fet :  Pallissa de la policia nacional a un aficionat barcelonista. Duia l’estelada.No es va resistir.Van insultar-lo i pegar-li. Presuntament. Nom del jove culer : Rafel Martin.
Nom Rafel, cognom Martin. No pas Carbonell, ni Serret, ni Pujol, ni Moliner, ni Rubió, ni Forcadell, ni Valls, ni… No, Martin.  L’anècdota. La categoria.
Derivades: Reaccions del Ministerio del Interior : Defensar l’actuació dels policies.
Ara esperem les reaccions de condemna  de les veus progres del país, i del país veí: tic,tac,tic,tac,tic,tac…

Lloc: Barcelona i tot Catalunya
Data: 23.4.2014
Fet: Arreu dels carrers de Barcelona, i altres pobles, ciutats del país.  Felicitat, benestar, diversitat, tranquilitat. Compres de llibres, de roses, regals mutus, carrers plens de gom a gom de catalans. 
Derivades: No hi ha hagut ni ruptura familiar ni crispació, tot i que es podien comprar llibres pro-sobiranistes, llibres en català, llibres en castellà, escriptors espanyols , escriptors en d’altres llengües, llibres de tota mena. 

Lloc:Barcelona (delegació espanyola a Catalunya) 
Data: 23.4.2014
Fet: Reunió de la vicepresidenta espanyola (mig d’estranquis!) amb els editors catalans.
Per què es tanca en el seu palauet? Per què no va a auscultar als carrers les impressions de la gent d’aquí? Per què en la torre d’ivori? Per què amb maneres colonials?

Data: 23.4.2014
Lloc:  vistaltwitter, diari Ara 
Fet: Piulada de Ramon Pardina, guionista: “Avui els diaris catalans obren amb Sant Jordi i els espanyols amb el procés.  ¿Segur que els diaris obsessionats amb el tema són els d’aquí?”
Normalitat, normalitat, i més normalitat.  El que perdem en la dilació del procés i l’allargament de les actuacions institucionals fins el moment de declarar l’estat propi, ho estem guanyant amb normalitat, amb una pluja fina de fets i declaracions “com si” el procés fós irreversible. I ja se sap, que moltes vegades les profecies s’autocompleixen. Anem bé.

Data: 23.4.2014
Lloc: Sala de premsa de l’estadi Bernabéu
Fet: En la roda de premsa de Guardiola, amb motiu del partit R.Madrid-BayernMunich, l’exentrenador del Barça rectifica un periodista (de fet rectifica la Uefa), dient que pot preguntar en català, i que ell respondrà en català.  Què més cal afegir? Normalitat, normalitat, normalitat.

Data: 26.4.2014
Lloc: Munic (web Bayern München)
Fet: En el trist moment de la mort de Tito Vilanova, el club bavarès dóna el condol al FCB en català i alemany. (No hauria de ser notícia, potser aquest fet luctuós jo no l’hauria d’haver seleccionat com a notícia,mea culpa, però és una evidència més de la normalitat en l’ús quotidià de la nostra llengua). Una normalitat que és encara fràgil, i al mateix temps constant , vull creure que irreversible.

Data:26.4.2014
Lloc: No ho sé, tampoc és molt important.
Fet: Suport explícit de la Internacional Liberal, a favor de la consulta a Catalunya. És el tercer partit en importància en el parlament de Brusel·les. Poca broma que “els assenyats” liberals, gent d’ordre i prosperitat recolzin que serà acceptada qualsevol decisió que prengui la ciutadania de Catalunya. (Això, en un programa de l’APM, vindria acompanyat d’una imatge d’un cop de puny o d’una plantofada. Directe a la cara de l’establishment espanyol.)

Data 27.4.2014
Lloc : Terrassa, celebració familiar de Pere Navarro.
Fet: Agressió, amb insult i cop de puny d’una senyora al líder del PSC. L’agressora fuig, se’n desconeix l’identitat i la motivació. En qüestió de minuts, aportació de l’ínclit Jordi Cañas condemnant el procès sobiranista, perquè ha sembrat la llavor d’aquests odis que ara floreixen. (Ha interpretat la motivació “clatelladora” de la dona, abans i tot que l’agressora i/o l’agredit ho afirmin o ho desmenteixin!!!  Riu-te’n dels endevins de la tele!! En Cañas té visions clarividents…o informació confidencial. 
En tot cas PSC, PP, i C’s polititzen l’agressió. I ho condemnen. Ah! que són els mateixos que amb puntualitat i pulcritud també van condemnar una agressió, aquesta sí amb motivació política, de la policia nacional amb llicència per estomacar, contra un noi català, que brandava un arma tan perillosa com una estelada a l’esquena?  
Vaja, no me’n recordo de les declaracions de condemna del PSC, PP i C’s!!! Algú se’n recorda, de la seva rapidíssima manifestació de condemna de la brutalitat policial?   Què?  Que l’actuació de la policia va ser la resposta a un insult del noi?  A veure, imaginem la situació: Un noi de vint anys, de vint-i-pocs, en un partit de futbol, va al servei, porta una estelada lligada al coll, passa pel costat de un, dos, tres, o més policies amb porra… i els insulta??!!! Homeeeee!! Aquest jove és un temerari i/o carn d’heroi!!!  Però segur que els va insultar?  O els polis es van sentir insultats per l’aspecte català independentista del noi?  En fi, cautelarment, i amb la pulcritud de PSC,PP,C’s espero la seva condemna similar als fets de Terrassa.  Tic,tac,tic,tac,tic,tac…
Per cert, si més enllà d’una persona eixelebrada, hi ha una conspiració , uns insults, una animadversió contra el líder del PSC, a qui beneficia mediàticament,  Quid prodest?  A qui va bé que els sobiranistes (probablement amb molt per guanyar) siguin  i apareixin com agressius davant d’uns federalistes (amb molt per perdre)? Reflexionem-hi.
Reflexionem també per què és tan fàcil de veure una palla a l’ull aliè, i tan difícil de veure un tronc en el propi.  Per què una agressió condemnable és tan ràpidament condemnada per PSC,PP,C’s, i una agressió falangista el dia 11 de setembre a Madrid contra representants catalans també condemnable no és tan ràpidament condemnada pels mateixos? 
Per què no condemnen el racisme sofert per Alves, el feixisme sofert per Piqué i el sexisme sofert per Shakira?

Data :27.04.2013
Lloc: Ara, article a la contraportada.
Fet: Josep Ramoneda. Filòsof, exdirector del CCCB. Fa uns anys pròxim al PSC. Actualment escriu articles amb reflexions com aquesta:
“Mariano Rajoy, altre cop a Barcelona, ha tornat a desplegar els seus tòpics preferits: voler aixecar fronteres al segle XXI és anar contra corrent. Afirmació discutible perquè les fronteres no han deixat de multiplicar-se des que va caure el Mur de Berlín fa 25 anys. I per exemple, Espanya ha construït reixes ben bèsties a Ceuta i Melilla. Però, ¿algú creu sensatament que es puguin posar barreres entre Catalunya i Espanya? ¿Algú creu que Catalunya, que exporta més que ningú, que té un milió i mig de ciutadans estrangers i milers de joves estudiant o treballant fora del país girarà l’esquena al món? ¿Ens està dien el president Rajoy que abans de pactar una sortida negociada seria capaç de posar barreres i de demanar a Europa represàlies contra Catalunya?  Estranya manera de seduir els catalans.

Va, unes accepcions més al diccionari rar.

Dicciorari:

Restahurrant!!!:  Exclamació de joia  a El Celler de Can Roca, per la distinció com a segon millor restaurant mundial. Continuar en el top-3 mundial, poca broma. 

Oui’n-Oui’n:  Doble afirmació afrancesada, que significa un sí a la independència, i que per tant , guanyem.  (d’acord, els direm que empatem).

Vint-Vint : Amb motiu del procès, (en el qual el president Mas vol guanyar però no per golejada a Rajoy, sinó amb un marcador ajustat  -però que “ells” creguin que han empatat-),  el MoltHonorable li recorda al Marianico presshhi, que l’economia catalana és el vint per cent del PIB espanyol, i més del vint per cent de les exportacions.  
(I, afegim, que comencin a pintar-s’ho a l’oli, que es quedaran sense.)

Wind-Wind: Vent del nord-est de la península, que bufa i bufarà sobre la Moncloa, i que impedeix al presshhi sentir les veus del diàleg. I no hi guanyarà.

Es corta , Espanya: 1r. Clam “sui generis” que fan en J.Molinero i en F.Adrià, perquè Espanya escolti. (cal imaginar la seva pronunciació.)    2n. Clam que fa un espanyol federalista o un progressista , queixant-se  de que Espanya és una mica curta.  3r. Clam que Joan Maragall va fer fa cent anys a favor de que  Sepharad escoltes les diverses parles, però que al traduir-ho al xinès, es va modificar  la “r” per una “l ” :   “es colta, Espanya”. 4t. La condició de segurata de l’estat espanyol. Però que en lloc de vetllar per la nostra seguretat, resulta ser una “lapa” que no hi ha manera de treure’s del damunt.(Tampoc cal afegir una quinta accepció en el sentit de acompanyant sexual de luxe, escort, per no provocar….i perquè de seducció i de glamour, Espanya, res de res.)

 

Avui escriuré sobre uns privilegiats: Nosaltres.
Sí, sí, no m’he begut l’enteniment.  Considero que les persones que ara mateix som adultes, que hem viscut el tombant de segle, que vivim a Catalunya, que pertanyem a la classe mitjana,  que no estem massa malament de salut, i que tenim una il·lusió col·lectiva, som uns privilegiats.
M’explicaré.

Estem visquent dos canvis històrics , en paral·lel.
D’un costat el més proper, el canvi de paradigma de la societat catalana sobre ella mateixa i el futur cap a on es vol dirigir.
D’altra costat  el canvi històric, que m’atreveixo a classificar de substitució d’una època per una altra: és a dir, en els llibres d’història de les properes generacions, s’afegirà una època nova, datada en aquest període que estem visquent.

Comencem per aquest darrer.
L’era contemporànea la que en els llibres de text comença amb la revolució francesa el 1789 canviarà de nom(per definició ja no serà contemporànea) i podria anomenar-se era tecnològica.
L’actual, ara sí contemporània, haurà de ser l’era espacial o digital,o qualsevol altre nom que se li assigni , que tindrà l’inici entre 1957 amb el primer satèl·lit espacial, l’Sputnik i  el 1969 amb l’arribada de l’home a la Lluna.
Hi haurà la subera digital, ha començat el 1995, amb la expansió de internet.
Ben probablement  en unes dècades la subera nanomèdica, amb l’ús de microtecnologia per prevenir, curar i restaurar-nos. I, en la segona meitat del s.XXI d’altres etapes que encara estan per imaginar.
En consonància amb aquests canvis de paradigma en la modernització global, hi ha trasbalsos socials i polítics que van consolidant-se, fins a formar nous marcs de referència ja definitius.
En el segle XVIII  i amb tots els vaivens avant, i enrera,  els ideals d’una ciutadania francesa, i de la i nord-americana, no ho oblidem, que ja no volia ser súbdita, van fer rodar caps reials  i independitzar colònies  d’imperis poderosos, que a la seva vegada esdevingueren potències mundials. Van ser canvis irreversibles.
Després de la primera guerra mundial 1914-1918, el nou món ja  sense classe aristocràtica indolent, i  amb la creixent importància de les dones en la vida pública , i també amb oscil·lacions cap endavant, cap enrera, va configurar-se irreversible.

Doncs bé, crec jo, que després de la fundació de la CEE, convertida en UE, i garant de la més llarga prosperitat i pacificació del continent europeu, l’anhel d’una classe mitjana proactiva políticament és irreversible.
Recordem la revolució del 68 a París, les revolucions  dels 60’s i 70’s contra el racisme a Estats Units, les revolucions anti-colonials en les mateixes dècades,  contra les metròpolis francesa, anglesa, espanyola, belga. Pas endavant, pas enrera, però els resultats vingueren per quedar-se.
A Europa, amb la convicció i l’experiència de tres generacions sense guerres intraeuropees, amb un estat del benestar inèdit i durador (esperem que  actualment no en perill, sinó només en revisió) van fer obsoletes  les paraules , crec que del canceller Von Birsmarck, (*) sobre la guerra “aquesta diplomàcia per altres viaranys”.
Hi ha hagut una substitució dels actes bèlics per la dominació econòmica i energètica.

I ara relacionem tot això  amb el primer canvi exposat, el nostre país, Catalunya. També el nostre procès , sobretot si acaba bé,  haurà jugat un rol protagonista en aquest canvi social i polític.
Com va dir l’expresident Clinton, el futur de les societats serà català o talibà.  O bé la nostra nació, juntament amb Escòcia, i uns anys enrera Txèquia i Eslovàquia, i Eslovènia, i tal vegada en uns anys  Flandes i … som exemples d’unes modificacions pacífiques  que esdevinguin fites històriques a seguir, o bé  la violència d’arrels ètniques o de lògiques militars continuarà imposant-se.

Veurem.  En tot cas, com diuen que es diu a Xina per desitjar malastrugança : “que visquis temps interessants”, perquè ho són tot menys tranquils.
Doncs aquí estem,  visquent temps molt interessants, vertiginosos, intranquils, que si acaben amb èxit per a nosaltres, els pacífics, podrien ser exemple de nou de paradigma político-social :  quasi res canviar les fronteres estatals només amb la convicció d’una majoria de ciutadans de classe mitjana, contra l’evidència dels interessos preexistents,  contra la recomanació de l’status quo local i global, només amb la il·lusió dels ciutadans i les armes democràtiques. 

Aquest cap de setmana he llegit una entrevista a un historiador que presenta un llibre sobre períodes que van canviar el món. Coincideix amb mi, o jo coincideixo amb ell, que aquesta era digital que acaba de començar serà un altre punt d’inflexió, una fita, en la història de la humanitat.

I l’estem visquent/gaudint/sofrint en el nostre dia a dia. Privilegiats de primera fila.
Espectadors de luxe i a la vegada, actors (la majoria secundaris i figurants, però actors.)
I sent capaços de fer dues coses a la vegada. Fer una revolució europea, i  gaudir d’un temps de llibres i flors; de complicitat i somriures a la cara,  que tot plegat fa un goig immens. 

(L’únic “però” que se m’acut és que fins el moment el que s’ha aconseguit ha estat amb bona voluntat,  manifestacions, pressió ciutadana, vots.  
No sé si hi haurà la mateixa predisposició majoritària quan es tracti d’entomar algun sacrifici personal de caire més punitiu per les forces estatals quan vinguin els moments crítics. Vull creure que els ciutadans ja tindrem un paraigües legislatiu i polític  que ens cobreixi l’esquena en termes de butxaca i de drets.)

(*)Correcció: La frase “la guerra és la continuació de la diplomàcia per altres mitjans” pertany a Von Clausewitz.  Von Bismarck és autor de la frase : “un polític actúa pensant en les properes eleccions, un estadista actúa pensant en les properes generacions.” 
Disculpeu l’errada.

Unes entrades més del nostre vocabulari particular.

Dicciorari:

Rouco Verola : Cardenal que emet missatges infecciosos-contagiosos. Afortunadament, sembla que al Vaticà n’han trobat l’antídot.

Vocavulvari:  Lèxic especialitzat en pràctiques sexuals. 

 

 

Bé, avui obviarem tota aquella rècula de perversions que ens arriben de “Madrit” , no ciutat, sinó concepte, que diu l’Iu Forn. 
No val la pena començar uns dies festius, primaverals i encisadors, amb retrets d’amargor. No pas avui.
Tot el contrari. Faré un mini-micro-memorandum de les situacions i dels motius  pels quals  em desitjo, i us desitjo un molt bon cap de setmana, uns llargs dies de festa per qui ho tingui, en els quals  farem Rams  i farem Pasqua. En l’ordre adequat !  😉

 

1r. (i no és cinisme)  el Barça ha quedat eliminat als quarts de final de la Champions, i no passa res.  Bé si que passa, però ja se m’entén, no s’enfonsa el món. En perspectiva, fa menys d’una dècada, una eliminació així sempre era una tragèdia, una esperança desfeta, un sant grial inaccessible. Ara és una cabrejada puntual, i la constatació que no sempre es guanya…i que hem de millorar en intensitat, en gana de nous títols.
Ah, i així ens concentrarem en la Lliga i en la Copa.   😉
2n. en la vespra d’uns dies festius per Setmana Santa, la previsió meteorològica és d’anticicló, sol, i temperatures tèbies. Doncs, això, a gaudir-ne. A veure si a casa repetirem una sortida que vam fer l’octubre passat a Sant Martí d’Empúries, i més enllà del pes secular d’Emporion, també en recordo un suquet de rap, gairebé immillorable, en un restaurant de la plaça.  A un preu de menú força contingut.  😉
3r. aquest cap de setmana no hi ha partits de futbol de categories inferiors. Els pares que es trobin en aquesta tesitura m’entendran.  (Per cert, i perquè tot sigui dit,  en alevins anem primers!!)   😉
4t. Sant Jordi, i els dies anteriors i posteriors s’apropen. Des de mitjan abril fins a darrers de maig, hi ha un mes i mig en què l’alineació de temperatura, humitat, i insolació és estratosfèricament perfecte. 25ºC, 50% i 14 hores. I és que Catalunya pot arribar a ser el més semblant al paradís!  😉
I ja només quedarà  just un any  fins el 23.4.2015 en què declararem al món la nostra independència!!   😉  😉
5è. Per tot això, i alguna cosa més que segur que em deixo,  sursum corda,  elevem els esperits; carpe diem,  gaudim del moment ;  alea jacta est,  la sort  ja està decidida.
 I, per la meva part, donat que no sé cap altre llatinisme, fins d’aquí deu dies !!  😉 
6è. Per acabar amb bon gust de boca,  i abans de les entrades en el dicciorari,  un altre mini-micro-memorandum, aquest cop de cites literàries amables, poètiques o en prosa, tan se val, una mostra dels nostres heroics guardians dels mots. D’aquells resistents cultivats que ens van servar els mots perquè nosaltres no els oblidèssim.
En una època on més enllà dels fulls en blanc lluminós,  només hi havia un cel rúfol i gris,  un aire espès i negre. 

Amb gratitud infinita:

Carles Riba :   “… uns homes sentissin com no hi ha fast més dolç , que ésser i gustar-se un mateix, simplement, subtilment sabessin, com no hi ha inútil cap esperit, si creix lliure en la seva virtut…”

Molt bona Setmana Santa a tots i a totes!!       😉 😉 😉

Dicciorari

Alienació:  1)Disposició  en el camp dels jugadors del Barça, de manera forassenyada.
                2)Nació que si s’independitza  vagarà com un extraterrestre per l’espai                        sideral, Margallo dixit. 

DUD: Declaració Unilateral de Dependència.  La que van  fer  els líders espanyols.

DUI : Declaració Unilateral Inevitable. La que hauran de fer els líders catalans.

DUI  (MI) : Declaració  “d’Uvaris”  Inflats.  Molt Inflats.

DAP :  Declaració Amb “un Parell”.

“Harreru roitxer” :  Transcripció fonètica  xava-gervasiana,  per part d’una delegada espanyola (digueu-li primera ambaixadora “pleniputanciària”) del nom d’uns bombons daurats típics de les recepcions  diplomàtiques.

Planos de Tuna : Primera ambaixadora espanyola  a Catalunya.  Veure “harreru roitxer”

Prostiputa :  Ramera per duplicat.

Reaccion.ari: Acció reactiva amb connotacions ètniques-germàniques que fan alguns polítics espanyols, curiosament els que no són progressistes ; curiosament els fills dels que feien “divisions en blau”.

Tata.no: Secció futbolística en una revista germana de CavallFort, en què s’avisa a l’entrenador barcelonista que així no, no anem enlloc.

Tata,tiki-taka,no. Toca teka,tio. Tokem títols, titu: Segon avís a l’entrenador. Així no anem enlloc. Ara toca guanyar lliga i copa . I si no pot ser amb  joc bonic,   xutem!!!

Valls  : Català universal, branca francesa. Segon president de govern d’un estat veí que  parla la nostra llengua en la intimitat.  😉

Hi ha una sèrie de dates, i de dades, que en el procés d’emancipació mental, social i finalment política dels ciutadans de Catalunya, tenen, al nostre  parer, molta importància, però que poden ser engolits per l’enorme quantitat notícies que es generen sense  aturador.
Per tant, intentarem anar llistant , no només  aquests mollons  referencials obvis , sinó també dades , i dates, de les que van sorgint, que van aportant persona a persona, motiu a motiu, idea a idea, informació a informació, la evidència que el camí cap a un estat català propi és  acceptat, és majoritari, és convenient,  és alliberador, és històric, és definitiu ; i , amb tots els matisos dels adjectius, ha esdevingut : irreprensible,  irreductible,  irresistible,  irrefutable, irretractable, irrevocable , irrecusable , i en definitiva,    irreversible.  Fins i tot, i Déu no ho vulgui, en el cas que l’opció d’estat independent, el segon sí, es plantés  en un 49,99% dels vots, i  ens quedéssim a un pam de la glòria.
No crec que sigui el cas, perquè com ha dit la Carme Forcadell aquest dissabte a l’assemblea, “és un camí de no retorn, perquè no tenim on tornar”  [no tenim un estat que ens sentim nostre, garant de la nostra protecció i prosperitat a on retornar], i per tant, els tebis, els indecisos, els qui es maregin amb el vertigen d’allò desconegut, hauran de triar el mal menor. I per a ells el mal menor serà indefectiblement la incertesa del camí desconegut, però capaç portar-nos a una  prosperitat homologable a les regions riques d’Europa; mentre que el mal major serà  la certesa del camí ja conegut que porta al menysteniment dels drets socials, a l’encongiment de la classe mitjana, homologable a les regions europees  més  empobrides.

  

Cronològicament:
Al gener:
 1) Declaració de sobirania al  parlament  diputats voten una resolució concloent i solemne que afirma que Catalunya és una nació , amb personalitat jurídica i amb voluntat de decidir el seu futur.
2) Súmate, una plataforma de catalans castellano-parlants que es declara favorable al dret a decidir de Catalunya.
Al febrer:
 1)  Sala-Martin  a Davos, manté una picabaralla dialèctica amb Durao-Barroso, sobre la metodologia per obtenir un seient a Brusel·les, si la guerra o la urna. 
Al març:
 1) Shakira canta en català, i degut als insults que rep, la polèmica arriba a 
tot el món.  WallSreetJournal  se’n fa ressò.
 2) Continua el degoteig de polítics que es tornen sobiranistes per falta d’alternativa : Santi Vila, Ernest Maragall, Raül Romeva. Declaracions de personatges espanyols que no veuen més remei que acceptar l’envit: Iñaki Gabilondo, Suso de Toro, Cayo Lara.
A l’abril:
1) Assemblea de l’ANC a Tarragona. 
2) Sol.licitud del parlament català al Congreso de Diputados. Avui tres representants dels tres partits catalans, CiU,ERC,IC explicaran el procés als representants espanyols.
3) Declaració del president de l’empresa Grífols, una de les tres-centes estratègiques pel govern nord-americà, demanant al president Mas que sigui fort, persistent, en la defensa dels drets dels catalans.
4) Detalls de mala praxi, Esperanza Aguirre, J. Fernández-Díaz, Gallardón, que confirmarien  la necessitat per higiene social de construir un país nou, independent, pròsper…i autoexigent.
5) President a Europa de Panasonic, Laurent Abadie : “La independencia de Catalunya no ens representa cap problema”.

I  6) continua el silenci diplomàtic de les institucions europees , de l’ambaixador nord-americà, de la santa seu : la millor notícia.  

Alguna paraula més al nostre diccionari especial.

Dicciorari: 

Dignicat: Qualitat moral que prové de l’autoestima del poble català.

Europeinstes: Persones que insten un  major europeisme.

Independoncia:  Voluntat per ser lliure per fer el cràpula. 

Portugall: Territori de la península ibèrica, independent també gràcies a Catalunya, i que va enviant-nos periòdicament personatges especials, per tal que no l’oblidem: són personatges viatgers,  Fills de la Gran Ruta com ara Luis Figo, Cristiano Ronaldo, José Mourinho, i Durao Barroso,  que els agrada gallejar.

Opinador: Tertulià amb tendència a l’adicció a substàncies opiàcies.

Ordi: Cereal amb tendència a tramar alguna cosa.

Ordinadó: Aparell electrònic per a nou-nats.

PSeCessió: Voluntat  sobiranista en el partit socialista català.

Sibada:  Cereal  amb tendència a despistar-se , i que ràpidament es floreix al més mínim descuit.

 

Bé, amb el procés cap a la sobirania ben encarrilat,  no serà ja el moment de començar a plantejar-nos què volem en la quotidianeïtat del dia a dia, una vegada tinguem l’estat propi?

Avui ens agradaria destacar dues característiques  o virtuts que voldrem per al nostre país.
Estructura administrativa descentralitzada.
Participació ciutadania.

 

La primera, una descentralització real.  Un territori en xarxa que faci que des de qualsevol indret de qualsevol vegueria, hom se senti recolzat per l’administració, i proper a les estructures de l’estat.
Hi ha dos models a seguir. Un que seria el francès, centralitzat, radial amb origen a París.  I  un segon model, l’alemany (o el suís), on les ciutats demogràficament importants esdevenen “capitals”  parcials en algún aspecte. D’aquesta manera la riquesa pel factor seu d’un ministeri o d’una conselleria és repartit entre tot el territori. Recordem que a Alemanya, Berlín és la capital, però Hamburg, Frankfurt, Munich, Stuttgart són ciutats més especialitzades i igualment pròsperes i seus d’aconteixements automobilístics, editorials, esportius, portuaris, etc.
A Suïssa, Berna és la capital administrativa. Peró  Basilea és la ciutat important quant a la indústria química- farmacèutica, Zurich ho és en referència als serveis financers, Ginebra és la capital diplomàtica, Lausanne és seu del COI i  Luzern és una referència turística de la Suïssa central, juntament amb la propera Interlaken.

Entenem que aquest segon model de capil·laritat beneficia a més ciutadans, i evita aglomeracions demogràfiques excessives en uns pocs indrets.

Per imitar aquesta diversificació, proposem la següent territorialització:

6 vegueries:  Girona,  Barcelona,  Tarragona,  Lleida,  Central Osona-Bages-Berguedà i   Penedès. 
2 regions autònomes:  Val d’Aran ,  Terres de l’ Ebre.

Val d’Aran i Terres de l’Ebre, tindran un executiu propi,  i un consell parlamentari. També seran representades en el Parlament Català, donat que no cadrà una segona cambra territorial , Senat, que serà substituïda per una Assemblea de Representants de la Ciutadania que explicarem més endavant.

Les capitals de cada vegueria seran seus de conselleries.  Les ciutats demogràficament importants seran seu d’alguna direcció general.  Per exemple:

Barcelona

Barcelona:
Banc Central Català
Parlament
Generalitat
Conselleria Esports
Conselleria de Cultura
Conselleria d’Afers Exteriors

Badalona:
Conselleria de Sanitat

Santa Coloma de Gramenet:
Direcció General de Migració i Afers Socials

Hospitalet de Llobregat:
Conselleria d’Interior

Mataró:
Direcció General de l’Habitatge
Direcció General de Telecomunicacions

Sabadell / Terrassa:
Direcció General Indústria  Tèxtil
Direcció General Indústria Automobilística

Catalunya Central Bages-Osona

Manresa:
Conselleria Educació
Seu  Assemblea Representants Ciutadania
Vic:
Conselleria Universitats i Recerca

Penedès
Vilafranca del Penedès:
Direcció General Alimentació
Vilanova i la Geltrú:
Direcció General Ports

Tarragona
Reus:
Direcció General Comerç
Tarragona:
Conselleria de Indústria

Lleida
Lleida:
Conselleria d’Agricultura
Conselleria de Medi Ambient

Girona
Girona:
Conselleria d’Economia i Hisenda
Conselleria de Turisme

Amb aquesta distribució s’aconsegueix apropar l’administració  i  l’efecte prosperitat de les seus públiques. Segons dades Idescat,  la suma dels habitants d’aquestes ciutats 1,8Mbcn + 2,1Mcapitals  = 3,9M. habitants propers i beneficiats de l’efecte capitalitat.

Una segona característica d’aquest nou estat hauria  de ser la participació real i constant de la ciutadania en els afers públics.  Tota la força de les associacións que teixeixen la societat civil,  i tota l’energia transformadora d’aquests darrers anys  representada (tot i que no és l’única) en l’ANC, hauria de ser aprofitada pel nou estat per tal de continuar “recolzant  i controlant” la política.

Ja no pot ser que el ciutadà només voti cada quatre anys i prou. Proposem entre altres mesures que cada any, els ciutadans votin i avaluin els governants , municipals i nacionals, abans de les vacances parlamentàries d’estiu, per exemple durant un cap de setmana en el mes de juny.
Amb mitjans informàtics, aquesta votació/avaluació no ha de significar ni un sobrecost ni una dificultat.
Amb el compromís per part dels evaluats, regidors, alcalde ;  consellers, president,  de portar  en seu municipal i  parlamentària  les inquietuds i les notes dels representats.

Aquesta Assemblea o Consell  tindrà una composició semblant a la següent:

15% representació entitats culturals i artístiques: Omnium,Patronat Museus,Ateneus ; i sectorials: Associacions amics astronomia, gastronòmiques,geogràfiques/històriques.
15% representació entitats socials:  Càritas, Banc dels Aliments, Creu Roja, Amnistia Internacional, IntermonOxfan, Defensor del Ciutadà, i entitats més territorials.

10% representació entitats esportives: Clubs, Associacions Esportives, Inef.

10 % representació sindical.

10% representació empresarial. 

20% representació acadèmica:  Universitats i Centres de Recerca.

20% representació ciutadana / institucional:  Persones amb mèrits provats per voluntarietat, per experiència professional. Persones que han tingut càrrecs públics:  exconsellers, exjutges.

Les persones i associacions  que participen en aquesta institució no tindran una retribució salarial, i per tant el cost resultarà mínim.

S’ha d’ “oficialitzar” aquesta força i energia de la societat civil,  i aquesta mostra d’institucions, associacions, i ciutadans,  aquest  “consell de cent” podria substituir  la càmara alta territorial.  Enlloc de Senat,  Assemblea Civil.

Un parell d’opinions nostres per a l’endemà.

 
Acabem.

Sento amb cert apreci  en els mitjans de comunicació televisius i radiofònics del nostre país,   les opinions de  tertulians, catalanistes, que de ben segur desitgen una millor i més gran autonomia per al nostre país. Que són gent d’ordre, assenyada, dialogant. Que no els agradar fer coses il·legals.  Que són molt més cultivats  i experimentats que jo, que han triomfat en la seva professió, demostrant capacitat i voluntat. Tot el meu respecte.

 

Ara bé, quan  toca parlar del tema sobiranista, ara que el TC mig ha obert la porta al diàleg, a la política, aquests  polítics, empresaris, professionals,  comunicadors , ràpidament  paren l’orella  als cants de sirena que ens arriben de l’estat  espanyol. Opinen sobre la disposició, la conveniència  catalana d’atendre  dita oferta de millora de  finançament, o d’increment d’autogovern.
Amb puntualitat i pressa conclouen que cal seure’s a negociar, i que parlant la gent s’entèn.

 I aleshores és quan em pregunto :
quantes vegades ens han d’enredar més perquè assumim que no ens volen pròspers?   
I, escoltant i llegint algunes d’aquestes figures qualificades que justifiquen que cal atendre les propostes de l’estat espanyol, penso:  Tan intel·ligents , tan llestos, tan viatjats, tan exitosos,  i no s’adonen que l’oferta té trampa?
Que per què té trampa?
Hoooommmmeeeee, que diria aquella.

Doncs té trampa perquè : 1r. Si s’ofereix alguna cosa més a Catalunya quant a disminució de dèficit fiscal, automàticament alguna autonomia de les més subsidiades,  en sortirà malparada.  De debò algú creu que el govern espanyol pot enfrontar-se a la queixa i les invectives mediàtiques d’haver  “privilegiat” Catalunya? Precisament ara?   Com afrontarà la pressió ?
2n.  El govern i les estructures dominants de l’estat espanyol tenen un currículum impresentable en el moment de legislar bé i  de complir allò promès.
Tant  si observem  les  decisions  i lleis que han estat recorregudes per instàncies judicials europees  (Tribunal d’Estrasburg, Comissió Europea, etc.)
Com també les promeses electorals  no complertes en l’àmbit del benestar dels espanyols  :   (pujada d’impostos negada durant les eleccions i realitzada immediatament en el poder;  legislació per restringir la llibertat dels ciutadans, en manifestacions, en maternitat).
 I, finalment , d’incumpliment de disposicions estatutàries, i per tant, d’obligat acatament,  quant a transferències i liquidacions financeres a la Generalitat, com del compliment de les infraestructures pressupostades, precisament les corresponents al territori català.
 De debò algú creu que ara  el govern del PP, els poders estructurals espanyols s’hauran capgirat com un mitjó,  i quan  des de Catalunya se’ls està fent un pols, (un órdago, un desafío, com diuen allà) ,  resulta que precisament ara ens  podrem assegurar que  legislaran adequadament, i que compliran  unes promeses fetes, no per convicció, sinó per tàctica, per tal de desunir el sobiranisme?  
Hooommmmmeeeee!!!!

Tots aquestos  catalanistes assenyats, dialogants i partidaris de terceres vies, que són intel·ligents i qualificats,  van amb el lliri a la mà?   
D’adolescent   vaig escoltar com un germà salesià raonava que a la vida s’ha de ser bona persona, fins i tot s’ha de voler ser una persona bona,  però sense arribar a ser un gamarús :  “Cadascú de vosaltres ha de ser bo. Però si ets bo dues vegades bo,bo, amb qui no s’ho mereix , aleshores arribaràs a ser bobo.”   Que es una manera de confirmar la dita aquella ” si algú t’enganya una vegada és culpa seva. Però si el mateix t’enganya una segona vegada, aleshores és culpa teva”.

Quantes vegades volem ser “bons”?  Quantes vegades deixarem que ens enganyin els mateixos? 

P.S. Per qui llegeixi  tot l’anterior com una exageració, per qui vulgui més detalls (feridors, humiliants, sagnants, repetitius, escandalosos, definitius) sobre el que ens han fet els governs espanyols al llarg del temps i  sobre el que ens estan fent en aquests moments,  recomano  “Delenda est Hispania” d’Albert Pont. Se li acabaran les ganes de voler trobar un encaix en un puzzle on no hi cap la nostra peça. Se li acabaran les ganes de voler pactar amb qui només incompleix els tractes.  Se li acabaran les ganes de dialogar amb qui només vol imposar.
O almenys, aquesta és la meva opinió.

I ara destensem el rictus d’emprenyament, amb unes entrades més en el dicciorari.

Dicciorari:

Autodeterminació :  Voluntat incansable  d’adquirir  un vehicle i conduir-lo  per la carretera de la llibertat.

Derbis: Segon enfrontament entre els dos equips de la ciutat comtal, amb un cert regust de “déjà vu”.

Junquer.as: Candidat a president català que és un as.

Mastorbar: Pràctica espanyola consistent en posar nerviós el president català, intentant aïllar-lo , i fent-li veure que s’ho haurà de fer tot sol.

Planos de Tuna :  Cognoms d’una delegada governamental que demostren:
a) aristocràcia , b) caspositat. 

Resputin : Personatge sinistre que no cedeix davant de res , quan vol aconseguir expandir l’imperi rus.

Psoeïtis: Inflamació muscular del primo zumosol, que el deixa inútil per defensar el cosí català, que esdevé despesecejat en pesecetes irrisòries.