GRÀCIES PER L'ATENCIÓ

Vam llegir fa uns quants dies a VilaWeb que l’Associació de Militars Espanyols (AME), que darrerament ja ens ha delectat unes quantes vegades, ha emès un comunicat per expressar com n’estan, de disgustats, amb l’escridassada que va rebre a la plaça de Sant Jaume el representant que l’Exèrcit espanyol va enviar a la presa de possessió del president Mas.

Simplement, la barra d’aquesta gent és infinita. Si tothom sap que si el govern espanyol els ho manés ens bombardejarien; si tothom sap que són hereus sense solució de continuïtat de l’exèrcit que feia les guerres del Marroc i de l’exèrcit de la criminal dictadura franquista; si tothom sap que mai no han demanat perdó per res i, pitjor encara, que les possibilitats que ho facin són remotes, què volen? Que els tirin pètals de rosa?

Encara que molt tard, els culpables de la mort de Víctor Jara potser els jutjaran. Quin goig! Els de la mort del president Companys, mai. Quina tristor! Que els escridassen? Massa poc!

Hi ha una dona que es diu Elena Valenciano (la vicesecretària general del PSOE, ves per on!) que diu que el seu partit s’oposa al nostre referèndum o consulta.

Però, vejam, com pot ser que un partit “socialista”, o que algú amb aquest càrrec dins el partit, s’oposi a la lliure expressió democràtica de la gent? De debò que no troben correcte que una col·lectivitat humana es pugui pronunciar sobre l’organització política que li convé més?

Hi afegeix, la vicesecretària, que “el PSOE està en contra d’aquest referèndum, que seria desatrós per a Espanya i també per a Catalunya” i que “el PSOE està en contra de la independència de Catalunya.” Ai, gràcies, que no me’n recordava! No deixa de ser gratificant, per cert, veure que aquesta gent es veuen obligats a dir el sintagma “independència de Catalunya” cada dia…

Sembla que assimilen referèndum a independència; suposo que és per això que el referèndum seria “desastrós” (o és que la mateixa idea de dur-lo a terme els repugna?). Desastrós perquè podria resultar (de fet, sembla que ho tinguin coll avall) que guanyessin els qui volen la independència. Per tant, més val no preguntar-ho, així no se sabrà mai. I si de debò fossin majoria? Doncs que
s’aguantin! Així ens tracten els progressistes espanyols (en Zapatero també s’ha afegit a tot plegat).

La cosa s’assembla bastant a aquella bajanada que haurien de votar “tots els espanyols”. Així segur que sortiria que no i, els catalans, que es fotin! Aquesta és la seva idea de les relacions democràtiques entre iguals. I aquesta gent se’n van a dormir pensant-se que són d’esquerres, defensors de la llibertat i bla-bla-bla.

Tenen por i, per això i com sempre, són intolerants. I, per això i com sempre, n’hi ha que arriben a la mala educació, com algun diputat de Ciutadans al Parlament.

Ànims, gent, que això s’acaba! (Almenys en una part del país.) Ah, i bon Nadal a tothom, fins i tot a la Valenciano!

Corre pel món que algun personatge desgalleguitzat ha dit que “no habrá nación catalana”. Si us penseu que és una amenaça, aneu ben errats. És una frase per calmar el pànic de la tropa desmoralitzada. Es pensen que dient-ho, no passarà allò que tant temen. És un desig angoixat: “la mama no es morirà mai”.

I tampoc no s’entén gaire el rebombori per les malifetes d’en Wert. Que no us n’adoneu, que ja hi som? Però si és igual, aquesta famosa llei! Pobre home! No s’aplicarà fins al setembre, i aleshores ja només faltaran catorze o quinze mesos perquè el ministre assisteixi, impotent, a l’ensorrament del seu món “rojo y gualda”.

I l’altre homenet, amb les seves trucades (anava a descuidar-me la te) a Madrid… No sé pas si mai hi haurà una plaça Mas o una escola Junqueras (o Herrera o Fernández), però segur que ningú no recordarà un tal… Com es deia? Ah, sí: no-sé-què i Lleida.

I per cert, us imagineu algú al Regne Unit que volgués inhabilitar l’Alex Salmond?

Després del 1640, el 1705 i el 1934, aquest 2012 ha començat la quarta revolta de la Generalitat contra l’Imperi. De tothom dependrà que acabi millor que les altres.

Tenim l’espanyolisme extremista reduït al Parlament al vint per cent, si fa no fa, de diputats (menys fóra impossible en la situació actual de conflicte). Tenim el PSC, l’espanyolisme moderat, en una posició com més va més excèntrica i marginal. Tenim com a primera i segona forces polítiques partits d’obediència catalana, tal com sempre havíem volgut. I han pactat entre ells, amb sentit d’estat, perquè Catalunya avanci: CiU no s’ha fet enrere en l’aposta nacional i no ha optat pel PP o el PSC, que ho hauria pogut fer, i ERC, en plena crisi econòmica, ha acceptat, pel bé del país, condicions amb les quals de segur que se sentirà incòmoda. L’esquerra independentista més contundent ha deixat finalment l’extraparlamentarisme a què durant tants anys havia semblat comdemnada i la seva veu arribarà encara més nítidament a la gent. Gairebé dos terços del Parlament, amb ICV, demanen l’exercici del dret d’autodeterminació (i falta veure encara què farà el PSC). I s’actua de debò perquè hi hagi un referèndum el 2014, el referèndum que sempre havíem somiat. D’aquí a menys de vint-i-quatre mesos! Caldrà treballar molt i bé per guanyar-lo, aquest referèndum, però és clar que l’aire fresc torna a circular per la terra, al cap de tres-cents anys.

I d’extrema importància: s’ha de fer arribar tan aviat com sigui possible aquest aire fresc també a les habitacions valencianes, rosselloneses i mallorquines de la casa!

Darrerament, s’ha fet comú d’afirmar que la independència, més que no pas un fi en ella mateixa, és un mitjà per aconseguir… i aquí cadascú hi posa el seu somni o, si més no, la seva justa demanda: una societat millor, una economia sostenible, unes infraestructures útils, un sistema judicial eficient, unes pensions més altes, un país sense espoliació fiscal, una democràcia avançada, una societat desmilitaritzada, etc.

Fins i tot, n’hi ha -i només hi compto els qui van de bona fe- que diuen que solament acceptarien la independència si… i tornem-hi.

Per mi, això és un error. Almenys en part.

Perquè la independència potser sí que és un mitjà -més aviat un marc, diria jo-, però sobretot és, i no entenc per què fa tanta por de dir-ho (tacticisme? complex d’inferioritat?), un fi. O no? Que no n’hi ha prou de deixar de viure dominats, coartats, restringits per uns altres? Que no n’hi ha prou de poder permetre a la nostra identitat de respirar a ple pulmó? Que no n’hi ha prou de disposar de tots els nostres recursos? Que no n’hi ha prou d’alliberar la nostra llengua d’amenaces de fora?

Dir que solament acceptem la independència si això o allò és trampa. Hom ha de ser lliure, faci el que faci, i no només si fa com jo vull. Hi havia republicans d’esquerra que temien el vot femení perquè podia afavorir la dreta. Ho entenc, però no ho defenso: les dones havien de poder votar perquè això era un fi en si mateix i no un mer mitjà per fer guanyar l’esquerra.

Doncs el mateix pel que fa a la independència: no servirà per fer les coses així o aixà, servirà simplement per fer les coses com voldrem nosaltres.

El primer, antic alcalde socialista de la Corunya, que detesta el gallec, diu que la immersió és com la persecució nazi dels jueus. Quina manera de mentir i de menystenir la memòria de les víctimes de la barbàrie nazi! Quin fàstic!

El segon amenaça, com un pinxo de mala mort, el president o qui sigui que gosi de demanar el parer al poble, no fos cas que aquest s’expressés contra “la continuïtat històrica de la nació espanyola”. Hi ha coses que es veu que estan per sobre de la voluntat popular. El gran demòcrata!

El tercer, l’home brillant, d’una brillantor entelada pel fanatisme jacobí, també amenaça i diu que cal “aplicar la llei”. I és matrícula d’honor en cinisme: solament es pot decidir sobre el que a mi em sembli; o és que t’havies descuidat de qui hi mana, aquí? Violència vestida amb roba fina.

I la quarta, que diu que el model lingüístic escolar que s’ha d’imitar és el francès: ja som al cap del carrer! Ves que no li agradi el “symbole”, el petit objecte sàdic que s’anaven passant els infants sorpresos parlant “patuès”, de manera que es castigava qui el tenia al final de les classes. Ara ja no el fan servir: fora dels guetos, cap infant ja no parla espontàniament occità, bretó o català. Aquesta dona vol que el nostre món desaparegui, així de simple i de cruel.

Mentida, autoritarisme, violència i desarrelament. És una necessitat moral urgent que la nostra nació -tota alhora o per etapes- surti de l’Estat espanyol. I del francès.

Entenguem per “independentista” la candidatura que defensa la creació d’un estat català separat de l’espanyol, sigui aquest estat d’abast solament principatí o completament nacional i es vegi la independència com un objectiu immediat o bé com una fita més allunyada en el temps.

Establert això, l’evolució del resultat de les candidatures independentistes en les successives eleccions al Parlament de Catalunya és la següent (entre claudàtors, les candidatures sense representació parlamentària, amb un nombre molt petit de vots en els casos de Catalunya Lliure, Estat Català i Partit Republicà Català):

1980: 58.875 vots; 2,18 % dels vots; 0 escons ([Nacionalistes d’Esquerra], [Bloc d’Esquerra d’Alliberament Nacional])

1984: 35.937 vots, 1,25 % dels vots; 0 escons ([Entesa dels Nacionalistes d’Esquerra])

1988: 111.647 vots; 4,10 % dels vots; 6 escons (Esquerra Republicana de Catalunya/ERC)

1992: 215.607 vots; 8,10 % dels vots; 11 escons (ERC, [Catalunya Lliure])

1995: 305.867 vots; 9,50 % dels vots; 13 escons (ERC)

1999: 272.947 vots; 8,76 % dels vots; 12 escons (ERC, [Estat Català/EC])

2003: 546.214 vots; 16,46 % dels vots; 23 escons (ERC, [EC])

2006: 422.379 vots; 14,20 % dels vots; 21 escons (ERC, [Partit Republicà Català])

2010: 360.077 vots; 11,56 % dels vots; 14 escons (ERC, Solidaritat Catalana per la Independència/SI, [Reagrupament Independentista])

2012: 1.781.460 vots; 49,12 % dels vots; 74 escons (Convergència i Unió, ERC, Candidatura d’Unitat Popular, [SI])

Durant la legislatura que aviat començarà, hi ha possibilitats reals que es dugui a terme un referèndum (o una consulta) d’autodeteminació. També podria ser que la legislatura s’escurcés perquè, davant la impossibilitat de tirar endavant aquest referèndum o aquesta consulta, es convoquessin unes eleccions anticipades de caràcter plebiscitari. O fins i tot es podria esdevenir que es proclamés la independència del Principat al Parlament, sense referèndum ni consulta. Tot això no s’havia donat mai abans, és una novetat històrica absoluta.

Si aconseguim la independència, cosa no gens clara malgrat l’excés d’optimisme que corre en determinats ambients -incloent-hi algun apunt d’aquest bloc-, podria passar que ens trobéssim que:

1) Tinguéssim uns dret socials i laborals escarransits, amb privatització de serveis fins ara públics, precarització de les condicions de treball, etc., tot plegat fruit de la ideologia dels qui controlarien el nou estat. I això, malgrat la fi de l’espoliació econòmica.

2) Amb les mateixes persones i entitats a dalt de tot del poder econòmic (La Caixa, Grup Godó, etc.), no es trenquessin els vincles amb la banca i les multinacionals espanyoles, amb la qual cosa seríem una mena de protectorat econòmic espanyol (i francès, la SNCF, per exemple, ja ha tret el nas per la qüestió de la gestió dels trens de rodalia).

3) El reconeixement internacional de la nova república impliqués la renúncia d’aquesta a la resta de Països Catalans, renúncia no gens dolorosa per a la majoria de la població, que, pel que fa a això, es belluga entre la indiferència i, de vegades i sobretot en el cas del País Valencià, l’hostilitat. És el mateix que passa a Portugal respecte a Galícia o als Països Baixos en relació amb Flandes.

4) La pusil·lanimitat consubstancial amb els catalans contemporanis donés carta de naturalesa al bilingüisme (ja n’hi ha hagut indicis) per allò de “nosaltres no som com ells” o “la diversitat enriqueix”, sense adonar-se que aquest bilingüisme autoimposat, i, doncs, molt més difícil de combatre, precisament continuaria l’obra començada per “ells” i malmetria encara més la diversitat real.

És a dir, que disposaríem de la nostra riquesa i tindríem satisfetes determinades necessitats relacionades amb el reconeixement de la nostra identitat: per exemple, passaport català, seleccions esportives pròpies, etc. -i ja ho sé, que això és molt- en canvi de resignar-nos a una Catalunyeta territorialment reduïda, econòmicament dependent i lingüísticament enverinada. Nacionalment esquifida. O, gràficament, que cambrers que només ens mig entenen continuaran oferint-nos vins de la Rioja; i això quan puguem anar en un restaurant!

Canviar-ho tot perquè res no canviï?

Es diu i es repeteix que la monarquia -l’espanyola i les altres- és una institució anacrònica, que es fonamenta en la desigualtat, que s’escapa del veredicte de les urnes, etc. No seré pas jo qui ho negui.

Per mi, una de les claus de la cosa és el fet de no anar a la guerra. Els reis medievals eren uns dèspotes i la guerra és una barbaritat, d’acord. Però almenys, a les batalles de l’edat mitjana, els reis hi anaven i hi morien.

Ricard Cor de Lleó el feriren mortalment a Chasluç (Llemosí, Occitània) el 1199; Pere el Catòlic és ben sabut que va morir a Muret el 1213; Jaume el Conqueridor hauria pogut morir de resultes de la ferida que va rebre al setge de València el 1238, i de casos així en trobaríem molts més.

Aquests monarques, com a mínim, no tenien la santa barra d’enviar la gent a morir mentre ells es quedaven calentonets a palau. El dia que van decidir això, quedar-se calentonets a palau, es va acabar qualsevol mena de legitimitat de la monarquia.

I ara que me n’adono, això també deu valer per als presidents de república, oi? I per als qui es permeten de rebaixar-te el sou o de retallar-te els serveis des de la pròpia opulència, oi?

Diu que el president de no sé quins laboratoris catalans ha demanat al Govern espanyol que torni a permetre que la sang es pugui vendre, com passava fins al 1985, i no solament donar, com s’esdevé ara. Diu que ha dit que, d’aquesta manera, els desocupats tindrien uns ingressos extres.

El primer sentiment que un hom té quan sent aquesta mena de declaracions és el d’aversió, aversió cap a una certa gent que, des de les altures econòmiques on viu, gasta un to de menyspreu infinit cap a les persones. Se’n podria anar de vacances amb la Lagarde, aquest senyor. La Lagarde, del Fons Monetari Internacional, la que diu que vivim massa -llevat d’ella, suposo.

Però el cervellet inquiet no deixa de pensar i de saltar de l’una cosa a l’altra, i treuen el nas més les preguntes que no pas les respostes: vendre’s la sang està malament?

Que no es ven (o venia) els cabells, la gent? I ningú no hi veu (o veia) el mal per enlloc, oi? Potser és que la sang és més noble, però això de la “noblesa” fa de mal demostrar. Home, que salvar una vida no pot entrar en el joc de la compravenda, és molt diferent de fer-se fer una perruca! Ah! Però, i tenir un fill, és important i “noble” o no? Perquè hi ha gent que es ven els òvuls o el semen, i no passa res, oi? (La llei prohibeix la venda d’aquests “productes”, però -alerta!- permet que hi hagi una “compensació econòmica” per les molèsties i els desplaçaments.) Quin embolic!

Potser es podria fer que els metges i les metgesses, tots, deixessin de cobrar per la seva feina, perquè fa lleig de cobrar per guarir, no? No deuen ser pas tan mesquins, oi? Que treballin de franc, doncs. I els mestres i les mestres, per què cobren? Que no és preciós d’educar un infant, de veure com creix interiorment gràcies a tu? Això no té preu! Si venc les cordes vocals sóc una soprano, si venc alguna altra part del cos, una meuca. Però és que la segona ho fa per força! I els de les mines ho fan de gust, de vendre’s el vigor i la salut? Què en fem, de l’art? Quin garbuix!

Es pot vendre tot? O només unes quantes coses? I quines no? Eliminem del tot la compravenda i fem un canvi revolucionari? Continuem amb els escarafalls? O no ho són pas, d’escarafalls? Preguntes i preguntes…

Avui fa un any que es va dur a terme a Barcelona la Consulta sobre la Independència. Hi vaig col·laborar al meu barri, Sant Antoni, al districte de l’Eixample. En tinc molts records. Vam treballar molt, des de l’hivern del 2010. No parlaré del que ja s’ha dit, vàlid, d’altra banda, per a totes les consultes i no solament la de Barcelona: que si va ser un assaig general del referèndum de debò, que si va situar la independència encara més al centre del debat, que si va ser una grandiosa campanya d’agitació i propaganda independentista, que si va fer normal la idea de votar per decidir, que si va fer perdre la prevenció a molta gent, que si va aconseguir d’implicar-hi el president de la Generalitat, que si va ajudar que ens coneguessin arreu del món, que si va servir per crear una xarxa de voluntaris, base de l’actual Assemblea Nacional Catalana, etc.

Hi ha un fet, però, que sí que vull destacar, perquè és un dels que més em va satisfer: que es va acabar la idea que Barcelona anava a la seva i que no tenia gaire cosa a veure amb la resta de Principat. Que hi havia coses que es podien fer a Berga, a Girona o a les Borges Blanques, per exemple, però que a Barcelona no hi podien arrelar i créixer. Durant molts anys, molts havien volgut fer creure que Barcelona no tenia sentiment nacional, perquè era “cosmopolita”, “mestissa” i altres adjectius semblants, mal utilitzats i ben manipulats. El dia 11 d’abril de l’any passat, les felicitacions i comentaris de familiars i amics (del Gironès, d’Osona, del Bages…) em van fer veure que allò s’havia acabat, que el poble de Barcelona continuava fent de la ciutat el que sempre ha estat: el Cap i Casal de Catalunya.

Setmana Santa. Occitània. Roergue. Crespinh. El poble de Joan Bodon, un dels escriptors occitans més grans de la història. Hi té, de fa molt poc, un museu dedicat. Modern i recomanable (cerqueu “Ostal Joan Bodon”). Parlem, el noi que hi treballa i jo. En occità (el meu, precari i catalanejant). Dues coses se’m graven: primera, a l’escola francesa no s’hi ensenyen ni els trobadors: ni els trobadors! Segona: “París és lluny i nòrdica. Nosaltres no som escandinaus! Barcelona és més a prop. Per mi, la capital és Barcelona.” El paisatge és preciós.

En un moment d’ebullició independentista com el que ara vivim al Principat, sembla que des de l’altre camp haurien d’arribar senyals de concòrdia o moderació, ni que fos només per simple interès.

Doncs no: d’una banda, segons el diari Ara, el Govern espanyol, del PP, estudia la possibilitat que la fallida de les autopistes de Madrid la paguem valencians i principatins amb el nostre peatge de cada dia (gairebé sembla una broma).

D’altra banda, segons el 3/24, un dels vicepresidents del Parlament europeu, que és del PSOE, ha dit que no veu “ni viable ni raonable” d’autoritzar l’ús del català a la cambra. (I que ens insulta no ho veu?)

Regalen arguments a l’independentisme i no se n’adonen, perquè no saben res del que passa al nostre país, o els és ben igual, de tan segurs com se senten.

I potser sí que poden estar tranquils. El mateix vespre de la gran manifestació mallorquina, Catalunya Informació, per exemple, s’estimava més d’informar abans de les eleccions andaluses i asturianes -quan encara no n’hi havia ni resultats!- que del que s’esdevenia a Palma (en van parlar en segon lloc). Consignes de més amunt? Espanyolisme dels periodistes? Em va doldre. I pensava en aquells valents: Jaume Bonet i Tomeu Amengual. Glòria a ells.

Cal dir quina serà la bandera de la nostra República? Evidentment, no. El que cal, però, és veure què en podem fer, de totes les altres que ara mateix hi ha en circulació. Per començar, l’estelada, i per continuar, les actuals banderes autonòmiques del País Valencià i de les Illes Balears.

La bandera estelada, quan el triomf ja s’haurà assolit i, doncs, perdrà el caràcter de bandera de lluita que té avui dia, es podria fer servir perfectament, si es creu convenient que tinguin una bandera distinta, per a les forces armades, ja que, alguna forma d’exèrcit, bé l’haurem de tenir, malgrat que tants segles sense sobirania ens n’hagin desavesat.

Les banderes de les actuals comunitats autònomes valenciana i balear, tot i que molts les deveu veure -amb raó- com a símbols imposats per separar-nos, les podem fer nostres, tenint en compte l’arrelament més o menys gran que ja han aconseguit, perquè serveixin per solucionar el problema de trobar una senyera per a cadascun dels estats federats diferent de la nacional, la simple quadribarrada, a la qual, ara, ja no s’oposarien, sinó que la complementarien.

Naturalment, se’ns planteja una darrera qüestió: si la bandera de la franja blava serà la de l’Estat valencià i la del castell, la del balear, quina s’haurà d’adoptar per al Principat? Potser no caldria altra cosa que recuperar la de sant Jordi, símbol nacional important i l’antiga del país abans que s’adoptessin els quatre pals del casal de Barcelona, però, per coherència simbòlica i estètica amb la dels altres estats, es podrien combinar els pals amb la creu de sant Jordi, combinació que, amb variants, ja existeix als escuts de Barcelona, Cerdanya, Manresa, Vic, Igualada, etc., i que en el passat ja s’havia utilitzat de vegades per representar el Principat.

PD: Amb gran alegria he descobert més tard que Armand de Fluvià havia fet ja fa temps una proposta molt semblant a la meva (http://www.armanddefluvia.com/articulos/detalle/31).

Sembla evident que, per antecedents històrics i encara més per tradició política i realitat social actual, la nostra república serà un estat federal; tan asimètric com calgui, però federal i no pas confederal, perquè les confederacions serveixen per unir nacions, no parts d’un mateix cos nacional com és el nostre cas.

També es veu clar que d’estats federats n’hi haurà tres: les Illes Balears, el País Valencià i el Principat, amb capital, respectivament, a Palma, València i Barcelona. Hi ha una sèrie de qüestions, referides a la capital federal i a l’estructura interna de cada estat, que caldrà discutir, per això. No és pas aquest el lloc per parlar-ne, però sí que, almenys, les podem enumerar.

a) ¿Tortosa, la capital de la República, hauria de continuar formant part, administrativament, del Principat o hauria de constituir una demarcació particular, una mena de districte federal?

b) ¿Cadascuna de les illes hauria de formar una simple regió o vegueria o tindria un estatus diferent, amb més competències? La resposta a aquesta pregunta depèn de quines competències es consideri que haurien de tenir les regions que compondran cadascun dels estats.

c) ¿L’actual Catalunya del Nord tindria un estatut especial transitori, tenint en compte que el fet de pertànyer a França l’ha separada en molts aspectes (legislatiu, socioeconòmic, lingüístic) de la resta del país?

d) ¿Les comarques de llengua altra que la catalana s’haurien d’integrar en demarcacions territorials més àmplies, atenent factors econòmics, geogràfics, etc. o, al contrari, haurien de constituir unitats administratives separades (formades per una sola comarca o més) que responguessin fidelment a llur circumstància cultural i lingüística?

e) Si la resposta a la pregunta anterior fos la primera, ¿hi podria haver dues estructures administratives paral·leles, l’una per a afers culturals i lingüístics i l’altra per a la resta d’assumptes? Per exemple, la Vall d’Aran i la Fenolleda podrien constituir, a semblança del que s’esdevé a Bèlgica, una comunitat occitana, a desgrat que formessin part d’unitats administratives diferents.

f) ¿Quina solució es donaria a Cerdanya -i a d’altres casos similars que poguessin sorgir-, comarca que ha demanat -la part meridional, administrada per la Generalitat de Catalunya- de tenir un estatus administratiu diferenciat?