GRÀCIES PER L'ATENCIÓ

En Joan, que, com tots els infants, va regalar un permís de sis mesos remunerats a la mare quan va néixer, el 2020, s’ha fet gran: ja té disset anys i ara discuteix amb ella, que li ha proposat de mirar plegats al vespre, amb el pare i les germanes, la final del Mundial de futbol del 2038. Ell li ha dit que tot això no li interessa gens, i menys si Catalunya és una de les finalistes. Que ell passa de banderes i himnes.

La mare li recorda que arribar fins aquí va costar molt i que aquestes paraules sabrien molt de greu al pare. El noi replica que, sisplau, no li torni a explicar la batalleta de quan eren nòvios, de la Via Catalana i que es van donar la mà i bla, bla, bla. Que el pare no sap res de la seva vida, tancat allà en aquells edificis de vidre del barri del Govern, que sempre diu que són nous i brillants i que, en canvi, ja són vells. I, a sobre, horribles.

I tot serà normal. I ningú no s’hi fixarà.

Quan s’haurà constituït el nou estat, els col·leccionistes de tot el món voldran tenir una sèrie de monedes de la República catalana. Com que, malgrat les amenaces, continuarem dins l’euro (si volem), potser hi trobaran aquestes imatges:

1 cèntim: el senyal de la Generalitat o la creu de Sant Jordi,
2 cèntims: el senyal de la Generalitat o la creu de Sant Jordi,
5 cèntims: el senyal de la Generalitat o la creu de Sant Jordi,
10 cèntims: els castellers o la sardana,
20 cèntims: la muntanya de Montserrat o el Canigó,
50 cèntims: un dibuix de Joan Miró o un d’Antoni Tàpies,
1 euro: la Sagrada Família o la Pedrera,
2 euros: l’efígie de Jaume I o la de Ramon Llull.

I tot serà normal. I ningú no s’hi fixarà (llevat dels col·leccionistes).

De les grans reformes estructurals que ha de comportar la independència, i de la regeneració de la democràcia, la major justícia social i la prosperitat econòmica que vindran amb la República catalana, ja en parlaran d’altres molt millor que no pas jo. I també espero que ningú no oblidi la resta de la nació, perquè la llibertat del Principat és només el primer pas.

Aquí, en canvi, m’esplaiaré en els detalls i les anècdotes que fan il·lusió, que emocionen, que fan de bon imaginar…

Per exemple, un dia de primavera d’aquí a molts anys, una nena txeca de primària estudiarà les capitals d’Europa, i farà allò de “França, París; Itàlia, Roma; Polònia, Varsòvia; Lituània, Riga i Catalunya, Lisboa”. I el pare li dirà: “Has de repassar més els últims: sempre confons Lituània amb Letònia, i Catalunya és Barcelona, no Lisboa, que és la capital de Portugal.”

Per exemple, entrarem en un hotel i el recepcionista ens demanarà: “What are you from?” I direm: “Catalonia.” I invariablement ens respondrà amb un “bon dia” somrient, seguit d’un “visca el Barça!” que a uns quants agradarà molt i a uns quants farà molta ràbia.

I tot serà normal. I ningú no s’hi fixarà.

L’Enciclopèdia Catalana diu que la Solidaritat Catalana, constituïda el 1906, fou el “primer moviment unitari català creat a partir del fet nacional”.

Que “en formaren part els carlins, la Lliga Regionalista, el Centre Nacionalista Republicà, la Unió Catalanista, els republicans federals i una part de la Unió Republicana” i que només “en restaren fora els partits monàrquics centralistes i el republicanisme lerrouxista”. Continua: “Es creà una comissió executiva formada pel republicà Josep Roca i Roca, el carlí Miquel Junyent i el regionalista Francesc Cambó”.

Caram! Carlins tradicionalistes, monàrquics i catòlics (dels d’abans) amb republicans d’esquerres. Déu n’hi do! És cert que hi faltaven els socialistes (i els anarquistes, però aquests per essència no hi podien ser) i que, al cap de dos anys, l’invent se’n va anar en orris perquè els uns eren “dreta regionalista i pactista” i els altres “esquerra nacionalista i republicana”.

Entremig, però, en les eleccions espanyoles del 1907, la Solidaritat Catalana va guanyar 41 dels 44 diputats del Principat, un 67% dels sufragis vàlids.

Avui continuem tenint monàrquics centralistes i republicans lerrouxistes. Però em sembla que uns quants socialistes si que hi podrien entrar, en una nova Solidaritat. Més quan la dreta catalanista finalment ha esdevingut també nacionalista i republicana, perquè vol una república independent.

Aleshores, per què emboliquem tant la troca? L’esquerra catalana actual no pot pactar una llista nacional amb Convergència i amb el president Mas? Que jo sabés, els cordons sanitaris es feien per aïllar els partits feixistes, xenòfobs, etc. És això Convergència? Cal que respongui?

Ah, que Convergència vol aprofitar la situació per sortir-ne reforçada? Sí que ho fa. És legítim. Com tothom. O és que Esquerra Republicana no està intentant per tots els mitjans ser el partit que piloti els primers anys de la naixent República? O és que la CUP no està fent equilibris per no perdre els votants a qui menys toca la fibra l’ideal de llibertat nacional?

Vull votar cantants, metges i futbolistes. Però polítics també. Vull veure en un mateix míting Mas, Junqueras i Fernàndez (o Baños o qui vulguin els militants de la CUP). No s’hi val a dir que som una nació però no acceptar tots els elements que la formen. Si l’esquerra nacional no vol saber mai res de la dreta nacional, és que no s’hi sent vinculada per cap lligam. Per cap. Aleshores, vol dir que la nació no existeix. Però sí que existeix. O és que no sentim tots nostres l’obra de Prat de la Riba i la lluita de Macià? Perdre les eleccions del 27 de setembre és romandre a Espanya i deixar escapar la República catalana per molts anys.

L’emperador va nu.

1. Els independentistes tenim un moviment molt més potent que l’unionista: compareu les manifestacions i els actes de tota mena -en quantitat i qualitat-, el nombre d’afiliats a l’ANC o Òmnium amb els que té Societat Civil Catalana, etc.

2. Però tenim una franja de gent que oscil·la cap aquí cap allà. Aviat començaran a acumular-se els desenganys cap a la “nova política”, que, simplificant, no té capacitat real de fer gran cosa, dins l’Estat espanyol, i que confirma en el càrrec el cap de la Guàrdia Urbana de Barcelona.

3. Si d’una vegada sabem recuperar l’empenta i la il·lusió, amb un Onze de Setembre potent, amb unes candidatures (o una candidatura) que brillin i enlluernin, una part d’aquestes persones vindran o tornaran a l’independentisme, perquè la República catalana és l’única revolució possible

4. De referèndum, de moment, no n’hi haurà cap. Espanya no ho ha volgut. Hi haurà eleccions. Les guanyarem i farem un procés constituent, de debò, que arrossegarà encara més gent cap a la posició de la llibertat de Catalunya. La victòria en el posterior referèndum constitucional serà esclatant.

5. La situació és canviant i agitada. Si ho fem mínimament bé, tindrem majoria. (I probablement els nostres amics en faran alguna que ens hi ajudarà i ho precipitarà tot.) No us desanimeu per una enquesta!