GRÀCIES PER L'ATENCIÓ

[Dedicat a Avel·lí Artís Gener.]

Pensava escriure sobre Letònia: els boscos; l’ample Daugava que travessa Riga; els edificis modernistes; tot escrit en letó i tanta gent parlant en rus (almenys el 1998); l’ambre; els fusellers rojos; la minúscula nació dels livonians; aquella mena de ratafia; l’escultura de Milda, la noia símbol de la llibertat; Daugavpils tan russa; Aglona tan catòlica; el parc natural de Sigulda; els hangars que fan de mercat; el cap de Kolka, on s’ajunten les onades; la independència encara recent… Un d’aquells tres països oblidats, que la mare recordava haver estudiat a escola, que van saber renéixer i tornar a ser lliures.

Però vet aquí que a can Financial Times ens escriuen un editorial que m’estimo més veure com un got mig ple que no pas com un de mig buit. Perquè és clar que no diu el que voldríem llegir-hi -encara-, però diu unes quantes coses que Déu n’hi do. Repassem-les.

Parla el diari anglès dels catalans i de “llurs drets com a nació”, que l’any passat els “separatistes catalans van prendre físicament Barcelona sense trencar ni un vidre”, dels “pobles distints culturalment i lingüísticament” d’Espanya, i que aquests pobles tenen una identitat “profundament arrelada i secular”. És a dir, que som una nació amb una identitat real i no una regió enrabiada per la crisi que es treu de la màniga un nacionalisme artificial. Encara repassa la sentència del Tribunal Constitucional, el problema fiscal i les darreres eleccions, en què “els separatistes van treure la majoria”, abans d’esmentar “espanyols, catalans i bascos” com a pobles diferents d’una “Espanya plurinacional”.

I la perla, tants anys d’esforços blavers liquidats amb dues paraules: la cadena humana va arribar a la frontera de Catalunya “with (Catalan-speaking) Valencia”, és a dir, “amb (la catalanoparlant) València”. “Catalan-speaking”, sens dubte, i entre parèntesis, volent dir que és un detall que cal tenir en compte!

I moltes gràcies, senyor Dombrovskis! Que bonica que recordo Letònia!

[Dedicat a Antoni Rovira i Virgili.]

Quan era petit, hi havia només dos canals de televisió, en blanc i negre i en castellà. El número de telèfon el marcaves amb un disc giratori i havien aparegut unes maquinetes que es deien calculadores que multiplicaven i dividien instantàniament. Feien moltes pel·lícules de l’Oest, i a casa em van ensenyar que, malgrat les aparences, els indis eren els bons. I que els indis érem nosaltres. Perquè un fil subterrani unia aquella gent que anava a cavall amb aquesta que anava amb sis-cents.

Compartien una cosa que s’anomena de moltes maneres. Potser alguna branca de la sociologia, no ho sé pas, en diu no voler que la teva societat deixi de ser autocentrada. Les revolucionàries parlaran de la lluita contra l’imperialisme. Qui té tirada a l’ètica parlarà de la defensa de la dignitat. O, segons els romàntics, del combat per l’alliberament de la pàtria. Els uns diran que justícia i els altres, que llibertat. Compartien una cosa.

La mateixa que compartim amb els sards (que a l’edat mitjana vam oprimir) i els bascs que ens vindran a fer companyia a la Via Catalana; o amb els irlandesos (del nord) i els tirolesos (del sud) que organitzen consultes a l’estil català. La mateixa que compartim amb l’home d’Albi, de l’Ofici de Torisme d’Occitània, que em va confessar que, quan va saber que l’occità havia estat declarat oficial a Catalunya, en virtut de l’Estatut del 2006, es va posar a plorar. O amb tots els països celtes, la solidaritat dels quals ens va enviar per una pantalla televisiva un militant que no vaig arribar a llegir qui era, el vespre del Concert per la Llibertat. Fins amb els castellans que es volen fills dels comuneros. Amb aquests kurds que coneixen el president Pujol.

Estic segur que alguna noia o algun noi d’algun racó d’Europa, o de més enllà, llegeix amb avidesa les notícies que li arriben de Catalunya. Ho sé perquè fa més de vint anys un noi de Barcelona llegia amb la mateixa avidesa les notícies d’aquells tàtars de Crimea que volien tornar a la seva terra, o les d’aquells lituans que feien cua a les benzineres per comprar gasolina abans l’agonitzant poder soviètic no els en tallés el subministrament. Perquè aquell noi d’aleshores i aquests d’ara compartim una cosa, i la compartim amb els tàtars i els lituans, les peripècies dels quals descrivia tan bé en un llibre sobre els pobles de la Unió Soviètica un tal Vicent Partal (“em sembla que és valencià…”).

Perquè nosaltres, per acabar, no lluitem per la nació catalana, que el meu avi poeta delimitava així: “Dels llindars d’Oc a la gentil València, de les daurades Illes a Aragó.” Nosaltres lluitem per la humanitat sencera. Per la humanitat sencera des del nostre indret.

 

[Dedicat a Antoni Deig.]

A les manifestacions dels anys vuitanta s’hi cridava “independència” més o menys amb la mateixa cantarella d’ara. Però també hi havia moltes altres consignes i cants que amb el temps no diré que hagin desaparegut del tot però sí que, com a mínim, es fan servir menys. Ei, em refereixo a les grans concentracions independentistes dels darrers anys.

Possiblement, una part important de la gent que avui, per exemple, pot omplir el Camp Nou no es reconeixeria cridant “Fora les forces d’ocupació”, i encara menys les consignes que tenien relació amb la lluita armada, que a mi ja no m’agradaven aleshores. Les cançons suposo que van passant de moda i ara ja no es canten amb aquella empenta (“No volem ser…”, la melodia de “La presó del rei de França” en versió de la Dharma…). El “boti-boti-boti” es veu que no encaixa amb l’independentisme contemporani, encara que a mi em sembla que es crida més contra allò que ens volen obligar a ser que no pas contra la gent espanyola -potser sóc ingenu. I de segur que ben pocs recorden el jocós “Morales, saluda”, dedicat als agents de l’Estat que hi havia -o no- barrejats entre els manifestants.

No vull caure en la nostàlgia ni demanar que es torni a aquelles consignes. El que vull dir és que passar hores i hores cridant solament “in-inde-independència” és una mica avorrit i reiteratiu, i que potser caldria introduir algun crit nou. Per exemple, a la cadena humana de l’Onze de Setembre també -dic també- s’hi podria cridar “vo-lem-vo-tar, vo-lem-vo-tar”. Us ho imagineu l’endemà traduït a l’anglès, el francès, l’àrab, l’alemany, l’italià, el castellà i tota la resta?

[Dedicat a Manuel de Pedrolo.]

No he entès mai el debat sobre la viabilitat, econòmica o a seques, dels estats segons l’extensió superficial o el nombre d’habitants. Que jo sàpiga, al llarg de la història hi ha hagut sempre estats minúsculs, grans, petitons, enormes, menuts i mitjans. I cap no ha hagut de plegar mai per massa petit (ni per massa gran). Amb la població passa el mateix: des d’estats superpoblats fins a estats mig buits, d’estats amb menys població que un districte de Barcelona a estats que s’enduen quasi el vint per cent de la població mundial, hi ha de tot.

Potser sí que els petits funcionen més aviat millor que no pas els grans, però me’n vénen uns quants al cap, de petits, que gaire bé no hi van; i també n’hi ha de grans que no tenen res a envejar a cap de xic.

Però fixeu-vos bé que no és pas d’això que parlava Rajoy, les declaracions del qual són a l’origen de tot aquest debat, sinó que afirmava que “els [estats] petits no compten gens. Es necessita ser gran per poder tenir força a Europa”. I el portaveu parlamentari del PSC, Maurici Lucena, apuntalava patèticament el president espanyol i deia això: “És claríssim que els països petits tenen una influència de segona derivada. Les grans decisions a Europa les prenen els països grans. Les decisions importants que tenen a veure amb la política econòmica, amb la seguretat, la política exterior, amb el BCE [Banc Central Europeu]… hauríem d’assumir que hi tindríem una influència molt limitada”.

El president Mas i el secretari d’Organització de CDC, Josep Rull, han replicat amb l’argument del nivell de vida, igual que molts d’altres. Hi ha qui ha reflexionat sobre què vol dir influència, i encara qui ha demostrat que el pes d’Espanya no és gran cosa, tot i ser aquesta un estat gran. En Partal ha escrit que no importa l’extensió, sinó si es mana o no.

Tot això està molt bé, però em sembla que ningú no ha tocat la qüestió clau: una Catalunya independent no sabem exactament quina influència tindria, per exemple, a la Unió Europea. Ara bé, sí que sabem amb total exactitud quina influència té actualment, com a part integrant d’Espanya, a l’hora de determinar, per exemple, la política exterior d’Europa o el funcionament del BCE: gens ni mica. Zero. Ni veu ni vot. Una raó més per voler la independència: tenir influència a Europa.

[Dedicat a Miquel Grau.]

Aquí s’homenatja oficialment els qui van anar a lluitar amb l’exèrcit de la dictadura nazi.
Aquí es fan córrer dibuixos de jueus amb barretina.
Aquí es fan caricatures en què el president de la Generalitat porta el bigoti de Hitler.
Aquí n’hi ha que van matar un jove valencià fa vint anys.
Aquí fan befa de nosaltres escrivint sempre “nazionalista” amb zeta.
Aquí s’aplaudeix sense vergonya l’afusellament d’un altre president de la Generalitat.
Aquí s’embruten les estàtues dels poetes.
Aquí hi ha antics franquistes que es dediquen a conrear la xenofòbia.
Etc.

I aquí hi ha qui pacta precisament amb aquests xenòfobs d’arrel franquista.
Perquè no volen que la gent s’expressi en un referèndum (que saben que el Govern espanyol no autoritzarà mai).
Perquè per a ells la unitat d’Espanya és més important que la democràcia.
Perquè estan tan obcecats que cauen en l’«antes roja que rota», però al revés.
On vas, PSC?

PD: Us imagineu la reacció de molts si algú pactes amb feixistes una moció favorable a l’autodeterminació?

[Dedicat a Joan Coromines.]

Ara que denigren la llengua amb la infame denominació de LAPAO.
Ara que prohibeixen el nom del País Valencià.
Ara que la República francesa continua sense ratificar l’escarransida Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries.
Ara que volen expulsar el català de la vida pública de Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera.
Ara que tants independentistes del Principat desconeixen, obliden o menyspreen la resta de la nació.

Ara cal recordar què deien el 1934 els grans intel·lectuals d’aquest mateix Principat: afirmaven que era un error, fruit de l’afebliment de la consciència nacional, de limitar la nació al territori de la Generalitat de Catalunya, atès que això era reduir-la a una sola de les regions que la integren. I hi afegien exactament el següent:

La nostra Pàtria, per a nosaltres, és el territori on es parla la llengua catalana. Comprèn, doncs, de les Corberes a l’Horta d’Oriola i de les comarques orientals d’Aragó a la Mediterrània. Composta de quatre grans regions –Principat, València, Balears i Rosselló– cadascuna amb interessants característiques pròpies, cal observar en tots els ordres llur personalitat, que ens dóna una tan gran riquesa d’aspectes. No existeix cap perill –ni cap desig– d’absorció d’una regió per les altres. Fóra contradictori a la tradició històrica i a l’esperit liberal del nostre poble. Respectuosos amb aquesta diversitat, ens cal, també, adquirir plena consciència de la nostra unitat i enfortir-la convenientment, sobretot en l’aspecte cultural. Unitat no vol dir pas submissió d’uns a altres ni uniformació externa; unitat vol dir creació d’uns ideals comuns i la joia de posseir una cultura que tots anomenem nostra. Allà on aquesta unitat ha de manifestar-se amb més energia és davant els altres països; en el contrast entre nacional i estranger és on més hem d’enfortir el sentiment de pàtria, per damunt de les diferències regionals. I no exposem, amb aquestes paraules, cap teoria nova; elles responen a la concepció tradicional i ortodoxa del catalanisme conscient. Això no significa, és clar, que vulguem tancar el pas a cap aspecte possible d’expansió catalana que es pogués plantejar oportunament i que fos viable.

Entre els qui signaren això hi havia Pompeu Fabra -el primer-, Ramon Aramon i Serra, Josep Maria de Casacuberta, Pere Coromines, Joan Coromines, Jaume Massó-Torrents, Lluís Nicolau d’Olwer, Antoni Rovira i Virgili, Jordi Rubió i Pau Vila.
 

[Dedicat a Jesús Moncada.]

Si els arguments dels espanyolistes es redueixen a això que vam veure ahir -i s’hi redueixen, perquè sempre són els mateixos-, ja tenim la independència al sac i gosaria dir que ben lligada i tot.

Comencem per la senyora Camacho, que considera adequat que el Tribunal Constitucional espanyol hagi suspès la nostra Declaració de Sobirania -“eppur si muove”- perquè això “dóna veu a la Catalunya real”, que és “plural”. Dona, si un indignat del 15-M diu que el Parlament no representa la Catalunya real s’entén i té lògica -s’hi estigui d’acord o no-, però que ho digui una diputada d’aquest mateix Parlament… Perquè qui representen, doncs, els diputats i diputades de la Ciutadella? Qui els ha elegits? Els suecs, els xilens, els australians? Ah, i si el Parlament fes el que ella voldria, seria plural, però, si no, no ho és. Això seria propi de nena consentida si no fos molt pitjor: oblida el respecte per la majoria i nega als qui no pensen com ella tota possibilitat de realitzar els seus projectes. Ja ho deien, que a Espanya ho podies defensar tot si no empraves la violència (i si no guanyaves les eleccions).

Continuem pel senyor Rivera i la seva sonsònia que qui té drets són les persones i no pas els territoris. Vejam, i les persones de Catalunya, que no tenen dret a decidir el que els plagui i convingui? I què ho fa que aquest fragment de la humanitat que és el poble espanyol tingui drets? Que ha constituït l’Estat espanyol, estructura juridicoadministrativa que, com tots els estats, recolza sobre… un territori!

I, finalment, el número còmic. El portaveu popular al Parlament irreal, senyor Millo, ha dit que es comença “no respectant la resolució del TC i s’acaba robant a casa del veí [alça Manela!] o aparcant en un gual [oh, un crim abjecte!]”. Bé, si més no, ha tingut el detall de no comparar el Parlament amb la Gestapo, però deixar el cotxe en un gual… Si almenys fos en doble fila!

Allò que dèiem al començament: al Principat, la victòria s’acosta.

Amables lectores i lectors, això s’acaba. L’intent de destruir la nostra nació ja és descarat i total. Al País Valencià i a la Franja de Ponent, com sempre. A les Illes, amb la pitjor versió possible del PP. Al Principat, com mai no s’havien atrevit a fer en el període postfranquista. (I també a la Catalunya del Nord, sota França.)

Centrem-nos, en primer lloc, en el Principat, perquè el procés vers la independència en fa, ara mateix, una de les parts de la nació que més atenció demana. Després, parlem del País Valencià, que reneix i renaixerà.

Al Principat, patim tres ofensives clares: contra l’autonomia política del país, amb la invasió constant de competències i amb recursos judicials contra tota decisió nostra; contra la viabilitat econòmica del país, amb una espoliació que no s’atura, deutes que no es paguen i disposicions legals que no es compleixen, i contra els trets definidors de la nació, amb l’intent d’arraconar definitivament la llengua. El Tribunal Constitucional apunta, la dreta espanyola dispara i l’esquerra espanyola fa veure que no se n’adona. Tot això per mantenir-nos en un estat amb una democràcia de nyigui-nyogui. No es demanen com és que hem arribat a votar una declaració de sobirania: la impugnen i prou. La cirereta: el retorn esperpèntic dels toros.

Però ho tenen malament, perquè el camí cap a la independència és imparable. Aquestes coses no van ara endavant i ara endarrere: són boles de neu que rodolen i rodolen, i hi acaben atrapats fins i tot els tebis o els reticents inicials.

Al País Valencià, l’ofensiva contra la nació en tots els àmbits és constant des de fa dècades. Però la resposta s’alça com més va més ferma. Fixem-nos en la rastellera de victòries dels darrers temps: Carles Mateu Blay, d’Almenara, ha guanyat un judici contra els guàrdies civils que el van retenir durant més de tres hores perquè volia parlar en català; els pares d’una escola de Picassent han guanyat al Tribunal Superior de Justícia del País Valencià el dret que els seus fills estudiïn en català; el Tribunal Suprem espanyol ha donat la raó a Acció Cultural en la llarga batalla per TV3 al País Valencià; el director de l’hospital Jaume I de Castelló ha hagut de demanar disculpes a Elvira Safont, que un metge va insultar perquè parlava en català; Alcoi ret homenatge finalment a Ovidi Montllor amb una placa i un carrer, entre d’altres coses; dos joves de València, Maria Empar i Ismael, reivindiquen al mateix Congrés dels Diputats espanyol l’ensenyament en català, i, finalment, la commemoració d’enguany de la crema de Vila-real (1706) aconsegueix un gran ressò en els mitjans de comunicació i veu el nombre d’assistents que augmenta notablement. Anem endavant. Indiscutiblement.

Persistim i vencerem.

La idea que Catalunya no tingui exèrcit, tal com defensa un manifest que avui presenten una sèrie de persones apreciades i respectades, m’agrada. I hi estic d’acord. Precisament per això, però, em vénen al cap unes quantes preguntes la resposta a les quals ja es deu haver dit i escrit moltes vegades.

Primera (substancial): És correcte de no tenir exèrcit però deixar que altres et facin la feina? Si, per exemple, hi ha alguna altra guerra a Europa com la de Iugoslàvia i trobem lícita una intervenció per aturar-la, per defensar els habitants d’una ciutat indefensa, etc., aplaudirem que els altres països hi participin sense fer-ho nosaltres? Que es morin els altres? O bé, si algun perill ens amenaça, haurem de demanar protecció a França (!) o als EUA? Esteu absolutament segurs que no hi haurà mai un règim agressiu a Algèria? O cap Milosevic espanyol? Que es morin els altres per nosaltres?

Segona (accidental): Acceptaran tranquil·lament les potències una Catalunya independent que no vulgui tenir exèrcit? O pensaran que no volen tenir al costat un estat tan atípic i no ens reconeixeran la independència? (Perquè l’exemple d’Islàndia, sense forces armades, no val: és massa petita.)

Hi insisteixo, aquests dubtes els tinc realment. Amb aquestes preguntes no vull pas donar entenent que defenso la creació de l’exèrcit català. Estic a favor d’una Catalunya desmilitaritzada, però hi ha coses que cal aclarir. Potser podríem fer com fa, precisament, Islàndia, que no té exèrcit estàndard però sí alguna unitat concreta per a l’exterior i certes forces de defensa marítimes, tinguin el nom que tinguin… Senyores i senyors, de quines coses que parlem! Que us n’adoneu?

Abans-d’ahir vaig enviar la carta que us reprodueixo més avall als cinc diputats del PSC que van desobeir l’ordre de la direcció del partit de votar no a la Declaració de sobirania presentada, finalment, per CiU, ERC i ICV-EUiA. Aquests cinc diputats són Joan Ignasi Elena, Marina Geli, Rocío Martínez-Sampere, Àngel Ros i Núria Ventura. (La foto que il·lustra aquest apunt prové de Tribuna.cat.)

Bon dia,

Em dic Ignasi Badia i Capdevila i, com a ciutadà, us escric aquest
missatge per felicitar-vos per la decisió d'ahir. Sóc independentista, i
dels de tota la vida. Crec que a Catalunya (i els Països Catalans) hi ha
un conflicte per resoldre, però intento no ser frontista i, encara que em
facin enrabiar molt, no sentiré mai odi cap a ningú (i, de vegades,
costa!). El PSC no l'he votat mai: trobo que fa massa anys que -no us
enfadeu- és poc "S" i poc "C". Per això l'he criticat duríssimament, per
exemple en un bloc que escric on veuríeu que sóc un nacionalista del tipus
que segurament vosaltres trobaríeu "essencialista". (Ja us aviso que em
salva que sóc essencialista de totes les nacions; m'encanten les essències
de totes i no només de la meva: és la meva via retorta a l'universalisme.)

L'he criticat duríssimament, el PSC, deia. Em causa més irritació que el
PP, sovint. Per què? Perquè t'enfades més amb la família que amb els
altres. I arribo on anava: crec que els partits espanyols (a Espanya) i
els espanyolistes (a Catalunya) menyspreen o, almenys, negligeixen el PSC.
I que els catalanistes, ara ja sobiranistes, en canvi (llevat dels
intransigents de torn) us esperen i us farien la festa que aquell pare va
fer al fill pròdig. Si, malauradament, no ho fa tot el PSC, feu-ho
vosaltres: participeu en la construcció de l'esquerra de la nova República
catalana. I no patiu pels altres pobles d'Espanya: si Catalunya se'n va,
hi ha tota una oligarquia i una manera de fer les coses i de perdre
energies de les quals quedaran alliberats (ho crec sincerament) i,
aleshores, el model de relació que hi tindrem serà l'escandinau (no ho dic
de broma): lligams profunds i coneguts per tothom, però cadascú lliure a
casa seva.

Gràcies per l'atenció,

Ignasi Badia i Capdevila (Barcelona)

El PSC es degrada cada dia que passa. O potser és que sempre ha estat així però ara se li veu més. Avui ha estat en Jaume Collboni, el portaveu del partit, que ha manipulat, enganyat i ofès a consciència.

Segons el portal 3/24, l’home ha demanat que Catalunya pugui exercir el dret a decidir de la manera com s’ha fet “a les democràcies homologables” (i ha aclarit que es referia al Regne Unit i al Canadà), i ha afegit que “si algú vol fer-nos passar per la via d’algunes repúbliques bàltiques, no serà el nostre model.”

És a dir, traduït, que el Govern i els partits que hi donen suport (i potser també hi inclou ICV i la CUP) volen fer-nos seguir el pedregar bàltic i no el camí de roses anglocanadenc. Oh, molt bé, portaveu!

Llàstima que oblida dos detallets de no res: primer, que si no seguim el camí de roses és per l’actitud tancadíssima de l’Estat espanyol (incloent-hi el PSOE i el “compañero” Rubalcaba) en relació amb aquesta qüestió i no pas per voluntat catalana. Aquí en Collboni manipula. Que és una manera d’enganyar.

I segon, que si el procés d’independència dels països bàltics de vegades va ser difícil tampoc no va ser per voluntat seva, sinó perquè vivien sotmesos a una dictadura policial estatista. Aquí en Collboni ofèn tothom qui va participar en la lluita bàltica per la llibertat i la democràcia al llarg dels foscos anys soviètics.

Cinisme i poca vergonya. I res més.

Ja està bé, ja, el debat enriquidor, escoltar les raons dels uns i dels altres, l’obertura mental i la valoració dels matisos… Però és que al final volen fer passar bou per bèstia grossa! Parlo d’uns quants treballadors del TNC i de l’enfadós PSC.

Perquè vejam: qui amb dos dits de front que es queixi del “desmantellament de la cultura catalana” hi plantarà cara deixant de parlar el català? Us imagineu una metgessa que administrés verí als pacients per protestar contra les retallades de la sanitat pública? On s’és vist? Els agrada, a aquesta gent, posar-se a la banda d’en Wert i companyia? La brometa de parlar en castellà ja la van assajar fa un temps sense gaire èxit un grapat de mossos. Per sort, aleshores i ara, hi ha treballadores i treballadors responsables.

(Per cert, que sovint, per oposar-se a aquesta mena d’accions hi ha una resposta gairebé automàtica que consisteix a dir, si fa no fa, que això no pot ser perquè pel català “hi ha lluitat molta gent”. Ah, sí, els vells temps gloriosos! “Jo corria davant dels grisos” i tot això… No cal que ens expliquin els mèrits de qui van lluitar pel català -els tenim apuntats al cap i al cor- i, en canvi, potser aniria millor que ens recordessin que, el català, no solament “ha estat un objecte de lluita de molta gent”, sinó que “és”, ara i aquí, un objecte de lluita de molta gent, que atura les agressions constants que la llengua rep en tots els territoris de la nació. O és que no hi pensen?)

(I un altre per cert: deixant a part protestes i queixes, no és gens estrany de trobar-te mossos que se t’adrecen en castellà fins i tot després d’haver-ho fet tu en català. Una altra mostra del desconeixement de la línia que separa els usos lingüístics personals dels institucionals.)

I passo al PSC, que és molt breu: ara es veu que no els agrada la paraula “sobirà” (aplicada al poble català, és clar). Dret a decidir, sí; però poble sobirà, no. Això, com es menja? Si no ets sobirà, què pots decidir? És que escriure això gairebé em fa vergonya, d’obvi com és… Són covards? Són mentiders? A què juguen? Sí, ja ho sé a què juguen; però bé que s’han de denunciar els seus falsos equilibris, oi?

UDC, PSC i ICV ocupen la franja intermèdia, com més va més estreta, que hi ha entre les forces que propugnen la independència del Principat i les que s’hi oposen. Cada cop més estreta perquè les solucions federals s’han revelat impossibles de dur a la pràctica en aquesta Espanya políticament primària que, al capdavall, és l’única real (amb totes les excepcions impotents que calgui). ERC ja fa anys i CDC darrerament s’han inclinat cap a la banda de la sobirania completa, mentre que el PP i Ciutadans sempre han defensat l’unionisme en forma d’un estat espanyol autonòmic que voldrien corregit cap a una centralisme més gran.

I què passa amb els partits que hi ha enmig dels dos pols? (Per cert, que trobar-se enmig no vol dir ser al punt mitjà virtuós: en aquest hi ha els independentistes, perquè -alerta!- l’extrem oposat a la dominació espanyola de la nació catalana seria la dominació catalana de la nació espanyola i no pas la independència nostra. Entesos, Navarro?)

Duran i Lleida, el campió de la paraula donada, diu, arran de la declaració que s’ha d’aprovar al Parlament, que el camí cap a la sobirania del Principat de Catalunya CiU i ERC no el poden seguir soles “de cap de les maneres”. Segurament, aquesta idea de la “solitud” de CiU i ERC la tornarem a sentir, llegir o ensumar durant els dies vinents. Anem a pams.

És clar que aconseguir el màxim suport a la declaració de sobirania és positiu. Ningú no ho nega.

Però és clar que aquest suport més ampli ja el tenen, CiU i ERC: ICV segurament les acompanyarà, encara que probablement demanarà, i potser obtindrà, un cert aigualiment del text en el sentit de mantenir incòlume el dret a l’autodeterminació però de desdibuixar l’objectiu concret de l’estat d’Europa. I la CUP, que també les acompanyarà, deurà voler que s’hi incloguin referències a la sobirania econòmica i a la totalitat de la nació, i, si més no retòricament, és possible que les aconsegueixi.

També és clar que el concurs del PSC seria enriquidor, però no ho és tant que sigui, com afirma Duran amb ganes de frenar les coses, “fonamental”. Sobretot perquè el PSC és un partit decadent i a la deriva que com més va menys cal tenir en compte. La seva època ja ha passat.

I una nota final. El Partit Nacional Escocès el 2007 no va poder tirar endavant el referèndum perquè no va arribar a la majoria absoluta (va treure 47 dels 129 diputats del Parlament escocès). Quan, el 2011, si que va assolir aquesta majoria (amb 69 escons), ningú ni a Escòcia ni a Anglaterra ni al món no va dubtar de la legitimitat del procés, i ara la comunitat internacional espera amb total naturalitat que el poble escocès parli.

A casa nostra, de vegades sembla que s’oblidi el detall que els diputats elegits (fa quatre dies!) per defensar l’estat independent (CiU + ERC + CUP) sumen 74 dels 135 escons, majoria absoluta. I encara cal veure cap on es decantarà ICV…

Per explicar de pressa les coses, hi ha una tendència natural a la simplificació, a la personalització i a la consideració només d’allò que més ressurt, tot alhora. És el que passa quan es parla de l’agressió del poder espanyol que fa tant que patim, que es redueix sovint a dos noms: Felip V i Franco. Simplifiquem massa, personalitzem excessivament i ens fixem solament en els caps de brot.

El perill d’obrar així és clar: restar-nos força. Si tenim dos malvats més que malvats, encara semblarà que els altres són acceptablement bons. Per això, Carles III i Alfons XII, per exemple, passen per relativament “positius” o, si més no, “neutres”. Però el fet és que tots els Borbons han perpetuat l’obra del seu avi Felip, perquè n’han aprofitat les conseqüències, perquè no han fet res per abolir-la o perquè han treballat per consolidar-la. Com sempre, el cas de la llengua és clar. La rastellera de prohibicions del català no és pas cosa només del mal rei Felip, sinó que se’n decreten tot al llarg dels regnats dels diversos monarques de la família (consulteu l’obra de Ferrer i Gironès). No és solament un rei, són tots els reis. I no són solament els reis, sinó tota la rècula de consellers, ministres, militars, empresaris i intel·lectuals (?) que els acompanya. Tots han estat enemics de la nostra nació, no sols un dolent de pel·lícula que eximeix la resta de l’univers de culpes. I amb el segle XX i el petit dictador sanguinari, passa ben bé el mateix.

Tots els mals del segle passat s’expliquen i es resumeixen en un sol nom: Franco. (Els mals que ens vénen de fora, és clar, que ara no parlem dels nostrats.) Quan, per exemple, en Partal deia, en l’editorial de VilaWeb del 24 de desembre, que les actuacions incontrolades de certs policies espanyols contra dirigents de CiU demostren l’arrelament de la mentalitat franquista en institucions clau de l’Estat, mentalitat en què és preeminent el concepte d’antipàtria, tenia raó, però es descuidava que això de l’antipàtria no és només franquista, sinó que ve d’abans; que les actuacions de l’exèrcit de les primeres dècades del segle XX, com ara l’assalt al Cu-cut!, ja hi responien, i que, en fi, Franco és el cim culminant -cruelment culminant, això sí, però només un cim- d’una serralada molt més llarga i ampla.

I d’aquesta serralada, a banda de les diverses dretes -amb comptadíssimes excepcions-, en formen part, i de gust, la majoria d’esquerrans i d’anarquistes espanyols, cal no oblidar-ho. Dos exemples històrics trobats a l’atzar: una caricatura de la revista de la CNT de Madrid en què Macià apareix amb una esvàstica (1933) i el bandejament del català dels usos formals de l’Exèrcit Popular, durant la guerra.

No són només Felip V i Franco.