GRÀCIES PER L'ATENCIÓ

Van anar a raure a Turquia, país musulmà com ells, on es van anar esvaint i, a l’últim, van esdevenir turcs o circassians (un altre poble caucàsic exiliat en part, més nombrós, la llengua del qual ja coneixien quan eren al seu país).

L’ubikh, documentat ja al segle XVII, era un idioma increïblement ric en consonants: en tenia vuitanta-una! La darrera persona que el va tenir com a llengua materna va ser Tevfik Esenç, nascut el 1904 a Turquia. Home de gran intel·ligència, va ajudar els lingüistes que s’afanyaven a estudiar el seu idioma abans no fos massa tard.

El senyor Esenç va morir el 7 d’octubre de 1992 a 88 anys. Va voler que el seu epitafi fos aquest: “Heus ací la tomba de Tevfik Esenç. Era l’última persona capaç de parlar la llengua anomenada ubikh.”

Una llengua menys, un món més pobre.

El 1912, la frontera francoespanyola era un mur administratiu que no es travessava fàcilment; la Unió Europea i l’espai Schengen eren un somni.

El 1912, ser francès era el millor que et podia passar a la vida, i París era la capital del món. Les victòries de 1918 i 1945 encara van reforçar més aquest orgull. El francès era la llengua internacional.

El 1912, no hi havia cap entitat política ni administrativa que es digués “Catalunya”; França limitava amb les provincias de Gerona y Lérida i res més. La Mancomunitat de 1914 i la Generalitat de 1931 no es van arribar a consolidar per l’oposició de les dictadures espanyoles.

El 1912, el català es parlava molt a banda i banda de la ratlla de França, sí, però en els usos formals i oficials tenia molt poca presència -només feia disset anys, per exemple, que Guimerà havia gosat pronunciat en català el seu discurs a l’Ateneu Barcelonès. A partir del 1939, el franquisme va anul·lar qualsevol ús públic de la llengua al Sud.

El 1912, les quatre províncies catalanes pertanyien a un estat crònicament endarrerit pel que feia a l’economia, i també a l’eficiència de l’administració, mentre que França era una de les primeres potències mundials.

El 1912, el batlle de Font-romeu no hauria demanat, ni de broma, d’abandonar França i reintegrar-se al Sud.

A Cornellà de Llobregat s’hi ha mort una nena de set anys. Un incendi l’ha cremada. La seva família es trobava, ja abans de la desgràcia, en una situació econòmica molt difícil. D’incendis d’aquesta mena n’hi ha de tant en tant. Deuen ser accidents inevitables. Però no ho sé, no recordo que n’hi hagi gaires a Sarrià o a Sant Gervasi. És cert o només m’ho sembla, que aquesta mena d’incendis passen sobretot en poblacions dels cinturons industrials, en les barriades perifèriques de les capitals o en els barris antics degradats?

I aquest desequilibri, no el podrem resoldre mai? Hi ha d’haver gent amb més números per morir cremada que d’altra? I qui diu cremada diu tantes altres coses… Els polítics no hi poden fer res? Els banquers no hi poden fer res? Els intel·lectuals no hi poden fer res? Els bisbes no hi poden fer res? Més que no fan, tots plegats? I nosaltres? Nosaltres no hi podem fer res? O és que estem ocupats solament a trobar lloc per passar la Setmana Santa? En un altre apunt parlava de les nostres ablacions: el dolor de les cremades és igual d’intens que el dels talls.

Al web del Consell General del Poder Judicial espanyol s’hi pot llegir, en català, la història del Tribunal Suprem. Hi parlen del Fuero Juzgo, del Código de las Partidas, dels reis Alfons XI i Joan I (de Castella), dels Reis Catòlics, del Real y Supremo Consejo de Castilla, d’alcaldes i de corregidors; i així anar fent fins que s’arriba a l’època contemporània.

No hi trobareu ni un sol esment, per exemple, dels Usatges de Barcelona, ni dels Costums de Tortosa, ni dels Furs de València, ni de Jaume I, ni dels batlles, ni dels veguers. I si hi surten el Llibre Jutge, visigòtic, i els reis Ferran i Isabel és perquè tant els interessa a ells com a nosaltres. Que el nostre dret continua abolit, no cal que ens ho diguin, però és que ni el mencionen com a precedent històric.

Per si algú no ho recordava, “Espanya” és, avui, el sobrenom de Castella, i per això el dret i l’idioma d’Espanya són els castellans. Els altres són territoris annexats i assimilats, i prou. Ja ho sabíem, però veureu-ho a la pantalla impressiona. Doncs això: Vic, Ontinyent i Manacor (Corona de Castella).

No sabria dir res sobre aquesta pràctica bàrbara que no s’hagi ja dit abans. Només cal llegir l’escruixidor text de Gemma Pasqual i Escrivà que ahir publicava VilaWeb. M’imagino, per això, que els homes que la fomenten i les dones que la duen a la pràctica, que mutilen les seves pròpies filles, no deuen pas ser males persones; deuen creure que, allò, cal fer-ho, pel motiu que sigui. Ho haurien de veure amb els nostres ulls, oi?

I em demano, aleshores, què devem fer nosaltres que hauríem de veure amb els ulls d’un altre. Em demano quines són les ablacions de la nostra societat europea. De segur que us en vénen al cap unes quantes.

Sento a la ràdio que el nou president del Parlament europeu, el socialdemòcrata alemany Martin Schultz, carrega contra la política econòmica basada exclusivament en l’austeritat i els ajustaments i diu que afavorirà tant com podrà el català a la institució que ara presideix.

Acostumat que els qui no es quedaran mai sense feina ni es poden imaginar que hi hagi persones que no coneixen els bitllets de cinc-cents euros ens diguin el que hem de patir perquè és l’únic que diuen que es pot fer, agraeixo els mots de Schultz.

Avesat que em maltractin cada dia per causa de la meva nacionalitat i de la meva llengua, adolorit permanentment, agraeixo les paraules de Schultz.

Ja ho sé, que els socialdemòcrates diuen tot això perquè ara no manen; ja ho sé, que un alemany ens diria que quan era batlle de no sé on va fer no sé què; ja ho sé, que és el policia bo del sistema. Però la sensació m’ha agradat.

Només una sensació.

A la Unió Soviètica, que era la versió comunista de l’Imperi rus, el nombre de llengües que es feien servir com a vehiculars de l’ensenyament va anar minvant amb el pas dels anys en favor de la russa, que va anar esdevenint com més anava més el principal instrument lingüístic de l’ensenyança dels minyons. La data clau en aquest procés de russificació de l’escola fou 1958, any de la reforma escolar promoguda pel govern de Nikita Khrusxov. La clau de volta d’aquesta reforma va ser el principi de la tria de la llengua de la instrucció primària per part dels pares, que sovint escollien el rus, el qual, evidentment, ja era l’idioma que el poder soviètic afavoria.

L’altre dia, segons VilaWeb, “el ministre d’Educació espanyol, José Ignacio Wert, va advertir […] que el govern espanyol tindria una actitud vigilant però també ‘propositiva’, per a assegurar el respecte del dret dels pares a escollir la llengua vehicular en l’ensenyament a les comunitats autònomes on hi ha dues llengües oficials. Sense esmentar directament Catalunya, Wert va afirmar que ja hi havia ‘jurisprudència constitucional sobre aquesta qüestió i jurisprudència ordinària en cas d’infringir el mandat constitucional que autoritza la llibertat de ser educat en la llengua que elegeixin els pares.’ ‘No es pensin que és un tema que deixarem de banda, de cap manera’, va amenaçar des del Congrés espanyol.”

No el deixen de banda, el tema, no: mai i enlloc.

Som gaires els qui ens sentim frustrats per aquestes qüestions irresoltes? Als milers de seguidors de la Roja els importen gaire les nostres seleccions? I a aquells a qui l’esport no interessa? L’oficialitat del català a Europa treu la son a tota la gent que ni sap on és el Parlament europeu, per exemple? Les caixes? “A mi m’és igual d’on siguin mentre em donin bons interessos”, diran molts. TV3, moltíssima gent no la mira mai o gairebé mai. I la llengua a l’escola… N’hi ha molts que pensen, i potser no tots ho diuen, que ja estaria bé que una part de l’ensenyament fos en castellà, perquè tenim la sort de saber dues llengües i bla, bla, bla.

Encara hi ha els diners que ens roben, el gran argument del nostre temps -i que per a segons qui sembla l’únic, cosa que em desagrada profundament-. Però és que ni això no ho veu tothom. Si us llegiu el Memorial de greuges davant les polítiques del Govern de la Generalitat, de la Plataforma Prou Retallades, que va convocar la manifestació de dissabte passat, veureu que l’espoliació fiscal ni s’hi esmenta. Ja ho sé, que tot plegat era contra la política del Govern del Principat, però ni esmentar-ho… Creuen que “amb una fiscalitat justa [que faci pagar a qui més té] i la lluita contra el frau, els governs podrien recaptar milers de milions d’euros que farien innecessàries les actuals agressions a l’estat del benestar i la cohesió social.” Ep, que, en general, hi estic ben d’acord! Però a mi em sembla que també cal tenir present la nostra situació de subordinació econòmica. En canvi, es veu que moltes altres persones no la consideren rellevant.

Vull dir que la independència resoldria tot de qüestions que uns quants vivim com a problemes o agressions, però que potser per a molts són coses menors o llunyanes. Vull dir que potser no en som prou, els qui necessitem la independència.

A l’apunt de fa uns quants dies sobre les fronteres de la República hi esmentava Cabdet, un poble d’història desconeguda per a la majoria de nosaltres que mereix sens dubte una mica d’atenció.

Després de l’estira-i-arronsa territorial amb Castella que va caracteritzar la història del sud valencià i de Múrcia en temps de Jaume I i els seus descendents immediats, el 1305 Cabdet va restar definitivament integrat al Regne de València, del qual constituïa un enclavament envoltat de terra castellana. Avui, en canvi, Cabdet forma part de la comunitat autònoma de Castella-la Manxa. En algun moment de la història, doncs, va passar alguna cosa.

Efectivament, el daltabaix de la guerra de Successió va afectar també Cabdet, i molt directament. Felip V, per l’adhesió del municipi a la causa austriacista, el va incorporar el 1707, com a càstig, a la població castellana veïna i rival de Villena (probablement, la seva peculiar situació geogràfica hi va ajudar). El 1736, el poble va recuperar la independència, però va romandre fora del Regne de València. Paradoxalment, aquesta independència li va impedir el retorn al País Valencià el 1836, any que Villena va passar a la província d’Alacant. Els darrers lligams de Cabdet amb el nostre país s’extingiren el 1950, que el poble va deixar de pertànyer al bisbat d’Oriola.

Cabdet, per això, encara avui dia manté en certs aspectes més relació amb la ciutat d’Alacant que no pas amb la d’Albacete i, en un altre àmbit, conserva tradicions valencianes com ara les festes de moros i cristians i les danses en honor al nen Jesús. A l’escut hi té les quatre barres. Pel que fa a la llengua, aquesta població de més de 10.000 habitants és de parla castellana -amb catalanismes-; del passat catalanoparlant que esmenta alguna font, no en tinc ara mateix notícies fefaents.

I tampoc no tinc notícies que mai des del nostre país ningú hagi demanat el retorn de Cabdet al País Valencià -i si hi ha hagut res no ha estat gran cosa-: ni el regionalisme, ni l’independentisme, ni la dreta, ni l’esquerra. Fins i tot la Gran Enciclopèdia Catalana el deixa fora dels Països Catalans. Amb quins arguments? Els de Felip V?

És clar que no vull convertir Cabdet en el Gibraltar català, perquè per sobre dels motius històrics hi ha la realitat de la vida d’avui i el sentiment de les persones que viuen a cada lloc. Però, ves per on, aquí hi ha teca: el 1861 es va crear una comissió de personalitats cabdetanes que va fer gestions, infructuoses, perquè el municipi retornés al País Valencià i, just abans que l’actual mapa autonòmic espanyol es consolidés, la valencianitat d’almenys una part de la població es va tornar a fer palesa; així es veu en tres notícies a què es pot accedir des de l’article “Cabdet” de la Viquipèdia:

Per l’octubre de 1977, deia l’ABC, el centre regional de Televisió Espanyola de València va emetre una notícia segons la qual “alguns representants” de Cabdet volien que el poble s’integrés al País Valencià; pel desembre del mateix any, segons La Vanguardia, van destituir el secretari accidental de l’Ajuntament perquè era favorable al retorn del poble al País Valencià, defensava el dret a decidir dels habitants sobre aquesta qüestió i recollia signatures d’altres ciutadans que pensaven igual, i, finalment, per l’agost del 1983, altra volta segons l’ABC, un grup de veïns que propugnava la incorporació del poble al País Valencià va demanar a l’Ajuntament que durant les festes de setembre la bandera de Castella-la Manxa no voleiés a la seu del municipi.

Per reblar el clau, llegiu què diuen a la pàgina web Archivos de historia de Caudete: “La lluita per aconseguir que Cabdet fos valencià va durar molt de temps; fins i tot en l’actualitat hi ha molts partidaris que encara ho desitgen [sic], però mai no es va aconseguir que Cabdet pertanyés a la província d’Alacant.”

Què, algú s’hi posa?

Cap al segle IV, l’avançada més occidental dels eslaus es va escampar per un bon tros de l’actual Alemanya oriental, seguint si fa no fa el curs de l’Elba. Efectivament, qualsevol mapa de l’Imperi carolingi -ja al segle IX- que mireu us farà veure que l’Alemanya d’aleshores no arribava tan enllà, per llevant, com ho fa avui dia perquè els eslaus l’aturaven. Els pobles eslaus que vivien al llarg de l’Elba s’anomenaven polabis, que justament vol dir això: po Labe “al costat de l’Elba”.

És un cadàver perquè és una font que ja no raja o un riu que es va assecant i que va esdevenint bassal putrefacte. És intel·lectualment pobre i políticament covard. Potser encara s’arrossegarà anys o dècades, què us diré, com els carlins, però ja no és res. Fa molt de temps que ho penso, i en donen mostres com més va més sovintejades. Per exemple, en Joaquim Nadal l’altre dia.

Segons VilaWeb, en Nadal va dir a Catalunya Informació que “Escòcia no és un mirall per a Catalunya”, perquè tenen situacions diferents; que “Catalunya hauria de reflexionar sobre el fet que tots els països nous que s’han creat provenen de l’antic espai comunista”, i que “un concert econòmic com el del País Basc costarà molt”, tot i que es pot arribar a un nou pacte fiscal.

Això vol dir que van parlar de la independència -ja no ens en podem estar, de parlar-ne- i, com que la creació de nous estats ja no és cap novetat a Europa, ell va haver de parar el cop dient que Catalunya era diferent perquè tots els nascuts durant els darrers anys eren a la part del continent que havia estat sota l’òrbita soviètica. (Abans, a l’època de la guerra freda, quan s’independitzaven els actuals estats africans i asiàtics, els unionistes no tenien aquests patiments tan a prop geogràficament, però per si de cas ens deien que Catalunya era diferent perquè no era una antiga colònia extraeuropea.)

Naturalment, però, li van retreure el cas escocès i ja només li va quedar l’argument esquifit de les “situacions diferents” (sí, home, és clar, a Escòcia hi plou més que a Catalunya i, a més, és en una illa -nosaltres també som unes illes, alto!, però en Nadal segurament pensava en les quatre províncies i prou-). D’altra banda, quan la cosa es devia desviar cap al pacte fiscal, va dir que sí, però que de concert econòmic com el basc no n’hi hauria pas.

Pobresa intel·lectual, doncs, perquè no dóna arguments atractius a favor de la permanència a Espanya, només alça barricades de palla successives per anar-s’hi arrecerant darrere, i covardia política, perquè davant el problema del finançament predica la resignació i prou, qualsevol altra cosa “costarà molt”.

El PSC no crea, ni proposa, ni fa avançar, ni resol. Avorreix sobiranament. Està immòbil. És un cadàver.

Els límits de la nostra nació són, a grans trets, clars per a tothom des de ja fa una pila d’anys, i la difusió que n’ha fet, per exemple, la Gran Enciclopèdia Catalana ha estat ben fructífera. Sabem que la llengua és l’element definidor del país i que, per tant, la nostra base territorial primera és el domini de la llengua catalana. Però no hi ha una coincidència absoluta entre límit lingüístic i límit polític -com no n’hi ha gairebé mai- i, de la mateixa manera que hi ha contrades catalanòfones que no formen part de la nació, també n’hi ha de no catalanòfones que hom hi considera incorporades per motius històrics, polítics, econòmics, etc. A l’hora d’establir els límits de la nostra república caldrà tenir en compte tot això, i potser hi haurà d’haver modificacions. (I, d’altra banda, tot plegat ha de restar sempre subjecte a la decisió del poble, és clar.)

De territoris de llengua catalana que no formen part de la nació n’hi ha dos: l’Alguer i el Carxe. Tant la ciutat sarda com la petita comarca murciana van ser poblats -als segles XIV i XIX, respectivament- amb gent nostra, sí, però estan situats dins altres nacions, Sardenya i Espanya. No formaran part, per tant, de la República, encara que això no exclou, evidentment, que hi puguem mantenir intenses relacions lingüístiques, culturals, econòmiques i, en general, humanes.

Així mateix, hi ha el cas d’Andorra. Andorra és un país català, per situació geogràfica, cultura, llengua i dret; ara bé, una trajectòria històrica singular l’ha dotada d’una estatalitat que constitueix el factor principal de la identitat andorrana actual. No haurà pas, doncs, d’integrar-se a la República, amb la qual, això sí, probablement establirà els mateixos lligams que hi ha ara entre Liechtenstein i Suïssa o entre San Marino i Itàlia.

La voluntat dels habitants de les comarques de llengua castellana o occitana que habitualment s’inclouen en el nostre àmbit nacional s’haurà de tenir en compte d’una manera especial a l’hora d’establir les fronteres de la República, atès que, naturalment, podrien voler-ne restar fora. Cal distingir-hi les comarques lligades tradicionalment al nostre país de les que hi van ser afegides tardanament quan ja no érem sobirans.

Les primeres són la Vall d’Aran, pel cantó occità, integrada al Principat el 1313, i la majoria de comarques castellanòfones del País Valencià (en què la presència del castellà data de temps més reculats o menys, segons les circumstàncies de cada cas), que ja a l’edat mitjana formaven part del Regne de València.

També cal considerar inclòs en aquest grup, malgrat que presenta una realitat lingüística diferent, el cas de la vall de Benasc, amb una identitat particular que es reflecteix en el seu parlar, atribuït per certs lingüistes al català i per d’altres a l’aragonès, mentre que n’hi ha que en defensen l’autonomia lingüística.

Les segones són la Fenolleda, comarca occitanòfona que formà, amb les catalanes annexades a França el 1659, el nou departament dels Pirineus Orientals (1790) -aquesta comarca, però, ja havia tingut forts lligams amb el Principat abans de la intrusió francesa a Occitània al segle XIII- i les valencianes de la Plana d’Utiel (tret de Sinarques i Xera), incorporada voluntàriament a la província de València el 1851, i la part majoritària de l’Alt Vinalopó, és a dir, Villena i Saix, municipis incorporats a la província d’Alacant el 1836.

Per acabar, s’haurà de consultar també als habitants del municipi castellanoparlant de Cabdet, valencià de sempre però integrat després de la guerra de Successió al regne castellà de Múrcia (actual província d’Albacete, a Castella-la Manxa), sobre la seva pertinença a la nostra república.

Rajoy, en un article sobre Fraga publicat arran de la mort d’aquest: “Tenim aquí l’home, en definitiva, que optà per ser reformista quan ser reformista podia ser en extrem negatiu per a les legítimes expectatives personals.”

Que sacrificat, en Fraga! Oh!

Comunicat del PSOE fet públic després de la mort de Fraga: “El PSOE vol manifestar el seu profund respecte per la figura del president fundador del Partit Popular i, especialment, pel seu paper actiu i determinant durant la Transició. Els demòcrates sempre recordarem amb gratitud la seva feina com a ponent en l’elaboració de la Constitució espanyola de 1978.”

El 3 de març de 1976, dia dels fets de Vitòria, és dins la Transició, oi?

Notícia de l’Ara d’avui: “El president de la Generalitat de Catalunya, Artur Mas, i el Govern han fet públic un comunicat a través del qual expressen el seu condol per la mort de Manuel Fraga Iribarne. Al comunicat se’l defineix com a “personatge important en la vida política espanyola i gallega en la segona meitat del segle XX.”

Calia? “Transició nacional” cap a què, president?

Vivim enmig -o sota- d’això.

Els caps sindicals dels Mossos d’Esquadra que han tingut la idea de no fer servir el català com a mesura de protesta laboral només mereixen el qualificatiu d’incapaços i d’ineficients per al lloc que ocupen. Una idea amb tan poc trellat no és pròpia d’un cos de policia que es vulgui seriós. No hi ha proporció ni elegància ni respecte. Em sento molt lluny d’aquests agents i em trobo -altre cop- sense policia. Solament em resta creure que no tots els mossos siguin d’aquesta mena, i espero que els agents sensats i correctes faran sentir la veu immediatament.

Però hi ha una altra cosa encara pitjor, i que ara per ara no té remei: tenim la policia -almenys en part- a les mans de persones que no s’estimen Catalunya de debò. Si se l’estimessin no els hauria sortit mai aquesta idea de dins. Són gent aliena. No m’estimen a mi, ni els meus avantpassats, ni els meus fills. En el fons, ens menyspreen. En prenc nota.

PD: La reacció dels agents sensats i correctes ja la tenim aquí: http://policiadecatalunya.blogspot.com/2012/01/declaracio-de-compromis-de-mossos.html

Els Reis, sempre savis, m’han portat el disc Te’n cantaré més de mil, de Pep Gimeno “Botifarra”. Es veu que durant l’any passat vaig ser bon minyó.

És sabut que Gimeno ha recuperat un grapat notable de cançons tradicionals valencianes; si no les hagués recollides -sense intermediaris- de la boca de la gent gran, moltes potser s’haurien anat oblidant. Parlem de vellets de Nàquera, Castelló de la Ribera, el Genovés, Llocnou d’en Fenollet, la Llosa de Ranes, Roglà i Corberà, la Torre d’en Lloris i Torrella, poblacions gairebé totes de la Costera.

També de la capital d’aquesta comarca, Xàtiva, n’ha arreplegat cançons. El mateix Gimeno n’és fill, de Xàtiva, com Raimon i Feliu Ventura. Xàtiva, la ciutat que Felip V féu cremar i que, per això, exhibeix el retrat del primer Borbó penjat de cap per avall.

Tot plegat, molt valencià.

Enmig del disc, de sobte, una veu infantil canta una cançó que fa:

Demà és festa, / sant Joan la fa. / Arreem l’escopeta / i se n’anem a caçar.
Tira un tir, / mata un pardal / vestit de general […]

Al blocaire barceloní que subscriu això el cervell li reacciona immediatament: però si aquesta cançó la sap! Amb una lletra una mica diferent, això sí:

Avui és festa, / sant Josep la fa. / Agafa l’escopeta / i se’n va a caçar.
Tira un tiro, / mata un pardal / vestit de general […]

El blocaire remena per internet i troba tot de versions de la cançoneta: a Terrassa la canten com a Barcelona; a Vilaplana (Baix Camp) diuen així:

Demà és festa, / sant Joan la fa. / Agafa l’escopeta / i se’n va a caçar.
Tira un tiro, / mata un pardal, / el tira a l’olla / sense oli ni sal.

A Blanes fa:

Avui és festa, / sant Joan la fa. / Agafa l’escopeta / i se’n va a caçar.
Tira un tiro, / mata un pardal […]

I finalment, a Juneda (Garrigues) la lletra és aquesta:

Demà és diumenge, / sant Joan la fa. / Agafa una escopeta / i se’n va a caçar.
Tira un tiro, / mata un pardal […]

Els valencians no es deuen imaginar que aquesta cançó també és pròpia del Principat, i els principatins deuen ignorar que és genuïnament valenciana.

Potser és hora que recordem el que tu i jo sabem i que sovint oblidem: que Terrassa, Vilaplana, Blanes, Juneda i Barcelona també són poblacions valencianes.