GRÀCIES PER L'ATENCIÓ

Ahir van actuar els occitans de Nadau a Barcelona. Els guia la defensa de la terra explotada i el manteniment de la flama de la llengua. Són la veu dels oprimits. I se m’ha acudit de començar a comptar oprimits: els occitans, els catalans, els… I els treballadors i les treballadores, que carreguen el mort d’una crisi desencadenada pel gran capital. I les persones homosexuals, perseguides en molts llocs i mal mirades arreu. I, és clar, les dones: mig món.

N’hi ha més: cecs, sords, coixos, malalts mentals i tots aquells que la societat amb prou feines accepta. Immigrants i joves. I les velles i els vells, que n’hi ha tants de reclosos en aquestes presons suaus anomenades residències, perquè ha arribat un punt que no sabem què fer-ne, com a societat, de la gent gran… I tornem-hi, que és 8 de març, també les dones: mig món. Disculpeu-me, de segur que me’n descuido uns quants.

En queden ben pocs, de lliures. Ningú, de fet. Qui oprimeix per aquí és oprimit per allà. El gran banquer també serà vell oblidat de residència. El pobre cambrer immigrant et dirà que, a ell, li parlis en espanyol. Ja ho sé, ja ho sé, que hi ha opressions i opressions. No sóc cap beneit. Vull dir només que, per començar, hauríem de ser conscients de les opressions que pateixen els altres, no solament de la nostra (o les nostres). De la que pateixen les dones: mig món.

Ho diu la lletra de la cançó de Nadau: “Lhèu [potser] veiram pas jamei la fin. La libertat qu’ei lo camin.”

En un país immers en un conflicte nacional com el nostre, que la delegada del Govern espanyol digui que farà complir la llei i que vetllarà perquè en tots els ajuntaments del Principat hi voleï la bandera d’Espanya és normal. Què voleu que faci, la delegada? Que li sigui igual que no es compleixi la llei en una qüestió tan delicada arreu del món com la dels símbols? Que no defensi el projecte nacional espanyol i tant se li’n doni que la normalitat nacional catalana s’imposi a l’espanyola? Si els delegats del Govern espanyol anteriors no s’hi havien ficat era per por d’atiar un conflicte de conseqüències polítiques difícils de preveure. Perquè anar fent en la confusió perpètua ja els anava bé. María de los Llanos de Luna agafa el bou per les banyes. El temps dirà si, des del punt de vista de la seva causa, ha estat valenta o temerària.

El que decep, com sempre, és la reacció dels partits catalans (llevat de SI, que ha estat força clara). Segons El Punt-Avui, tant CiU com el PSC i ERC -d’ICV no se’n sap res- han dit, òbviament amb matisos diversos, que havent-hi els problemes que hi ha -es refereixen a la crisi econòmica- sembla estrany que la delegada es dediqui a aquests afers. ERC, almenys, ha demanat un tracte econòmic millor per a Catalunya, però no ha anat al pinyol de la qüestió. Respostes, doncs, totes de la mena que sempre m’ha irritat més, perquè fugen d’estudi i són covardes.

Vejam, no s’hi val a barrejar peres amb pomes. La crisi econòmica no ens impedeix pas d’ocupar-nos d’altres coses. Afirmar-ho és solament una manera d’eludir el debat. Segurament, si el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya dicta una sentència contra la immersió lingüística, algú dirà que no n’hi ha per tant, que l’important és el patiment de les persones sense feina…

Els partits catalans que creuen en Espanya podrien defensar un canvi de la legislació espanyola en sentit liberal per tal que, per exemple, en cada institució hi onegés solament la bandera corresponent (només l’espanyola en els edificis de l’administració estatal, només la catalana en els de la Generalitat i només la municipal als ajuntaments).

Els partits que es proclamen independentistes, sobiranistes o com vulgueu dir-ne haurien de respondre a la delegada, simplement, que no volen que al nostre país hi voleï una bandera estrangera, la bandera de l’estat del qual desitgen sortir.

Però no, solament covardes fugides d’estudi.

De fa temps que penso que tothom hauria de cobrar el mateix sou. Això, més que ser la meva opinió estricta, és un punt de vista que crec que algú ha de defensar perquè la síntesi final d’aquest debat tiri més cap a una banda que no pas cap a l’altra.

Perquè totes les feines hi ha d’haver algú que les faci, perquè no tothom té la sort de tenir certes capacitats, perquè tots els infants han de tenir les mateixes oportunitats sigui quina sigui la feina dels pares, etc.

De segur que hi ha altres maneres de mirar-s’ho. Ara bé, em sembla que la majoria estarà d’acord que hi ha coses excessives. Que potser, a més del salari mínim, caldria un salari màxim.

Heus ací les xifres: enguany, el salari mínim interprofessional a l’Estat espanyol és de 641,40 € mensuals. El president Mas, segons el Periódico, en cobra 12.000 cada mes (desconec si, pel seu càrrec, rep altres ingressos). Aquí hi ha qui bramarà contra els polítics -algun-, que guanyen gairebé 19 vegades més que el salari mínim.

Però és que la bona és una altra. I ens fa veure que potser les ires ciutadanes s’adrecen una mica massa contra el poder polític i massa poc contra el poder econòmic. Resulta que Isidre Fainé, el president de La Caixa, el 2011 va ingressar cada mes en total, segons VilaWeb, 224.167 €, és a dir, 349,5 vegades el salari mínim actual!

Que tothom pensi el que vulgui. Per mi, això no és correcte. Per mi, així no anem bé.

Es veu que, Fraga i Samaranch, cal aplaudir-los. I que la majoria de noms franquistes dels carrers d’Alacant s’indultaran i continuaran perquè “han perdut tota la seva connotació original”. Potser ja no la veiem, però sota l’oblit dels anys hi roman la tenebra. Em sembla que Miquel Grau no n’hi té cap, de carrer, a Alacant.

Subvencionem La Vanguardia i la seva monarquia (i el seu exèrcit) mentre la sanitat comunal pateix, al nord i al sud de la Sénia, i mar enllà. El robatori no l’aturaran, diuen, fins d’aquí a un any: que no passi pena, en Rajoy!

I així cada dia, de cada setmana, de cada mes, de cada any. Ofrenant noves glòries.

Però el Canigó, no el tiraran a terra.

I els votem! I no aturen la sagnia, que massa se’ns en va cap a la seva butxaca o cap a les arques d’Espanya. I no persegueixen prou el frau fiscal. Què diu que què? Impost a la banca? I ara! Ja retallarem… Bé que es poden quedar les escoles sense manteniment o sense calefacció, oi? No em sigui ploramiques!

No castigaran pas els qui malmeten per sempre les cales i les platges del país, sobretot les valencianes. Els mateixos que ahir van desvirtuar l’Eixample d’en Cerdà, o la Barceloneta, amb l’afegitó de pisos i més pisos. La Junta de Propietaris, en deien.

I sobretot, sobretot, no féssiu pas enfadar els “mercats”!

El PSOE i el PP: el policia bo i el policia dolent que es reparteixen gran part del país. I el PSC que n’és un mer apèndix i vota contra les ONG catalanes. I CiU que s’hi deixa sotmetre, amb uns fets, com l’erosió de les nostres delegacions internacionals i la supressió de TV3 per satèl·lit, que no tenen res a veure amb les paraules que deixa anar el president a Le Monde o el Frankfurter Allgemeine.

I s’acusen, els uns als altres, de submissió: el PSC al PSOE, diu CiU, i CiU al PP, diu el PSC. Quin joc més divertit! El joc dels impotents.

Imposar una bandera, imposar un sentiment, imposar uns mots. I si no dius les seves paraules, et fan callar: Juan Cotino, el president de les Corts valencianes -que havia estat director general de la Policia espanyola quan el ministre de l’Interior era Mayor Oreja- va expulsar de la sala la diputada de Compromís Mònica Oltra perquè aquesta duia posada una samarreta amb un lema de contingut polític que no li feia el pes. I ho deu trobar normal, aquest senyor, això. Si no diuen el que m’agrada sentir, els faig fora. Prosperem: abans, qui no combregava amb el poder, l’afusellaven.

Un altre president, el del Congrés espanyol, Jesús Posada, també es permet d’interrompre Joan Baldoví contínuament. El diputat de Compromís -no els poden veure, els de Compromís, ja ho sap en Morera- s’havia de cenyir al que Posada volia.

Us recordeu de Mr. Smith Goes to Washington (Caballero sin espada a Espanya i Monsieur Smith au Sénat a França)? James Stewart fa un discurs llarguíssim i inacabable en què parla del que li passa pel cap perquè el reglament del Senat dels Estats Units li ho permet. Sort que no hi havia en Posada, patriota constitucional! Perquè la pel·lícula és del 1939.

No ens toleren l’estelada: la delegada del Govern espanyol a Catalunya diu que és il·legal. Em sembla que confon oficialitat amb legalitat: si demà penjo un rètol en japonès, idioma no oficial, serà il·legal? És il·legal, doncs, tenir una estelada a casa? I voler la independència, que és il·legal? Ho és l’Assemblea Nacional Catalana? ERC ho deu ser, que la veten al Congrés. I la nostra llengua aviat ho serà al Senat.

Francisco Camps, en canvi, sembla que és legal. Com ho és imposar una determinada bandera: legal, però absurd.

La fundació que duu el nom del tirà sanguinari -gosa existir, aquesta fundació?- de vegades rep diners públics -teus i meus- i, d’altra banda -o de la mateixa-, el Valle de los Caídos continua alçat i arrogant.

El president del Tribunal Suprem i del Consell General del Poder Judicial, l’amic de la Hermandad del Valle de los Caídos -gosa existir, aquesta germandat?- ha comparat el català amb el mandinga.

Això m’ha retornat a la infantesa, al temps que, al televisor, el mandinga Kunta Kinte rebia fuetades perquè no volia acceptar que li diguessin Toby. Només era una sèrie, però a casa sabíem exactament què defensava aquell esclau. La comparació és encertada.

Òmnium Cultural, l’antípoda moral de la tenebra, es veu que sí, que ha de deixar de rebre diners públics -teus i meus.

Qui governa la policia espanyola a València és amic de la ultradreta valenciana d’España 2000 (o España 1939?), actual baula de la cadena extremista que odia, menysprea i vol aterrar, com el tirà sanguinari, tot el que és valencià, que en gran part va néixer fa mil anys al Pirineu.

Diuen que denuncien la violència basca perquè defensen la vida. Però la violència valenciana resta impune: només defensen llur predomini nacional i econòmic, doncs.

A València, els valents són les noies i els nois que denuncien els qui governen de lladronici i rapinyen governant, i també la repressió d’una policia que admira massa el tirà sanguinari.

Perquè el franquisme no era una feliç era predemocràtica de 600 i de chicas ye-ye: era la tenebra.

Bauzá i els seus es creuen legitimats per destruir un poble, és a dir, per matar un món. D’això que fan, algun dia se n’avergonyiran; ja no ho podran fer, com ja no poden -ai, si poguessin!- impedir a les dones d’estudiar o de treballar. Abans, però, cal que s’enfonsi una certa falsa esquerra que es creu intel·ligent i il·luminada i que és el suport principal de tots els bauzás.

Mentrestant, la resposta ve dels vells valents de Jubilats per Mallorca. Comencen la seva vaga de fam el dia 1 de març i ens salven a tots la dignitat.

Ja ho sabem, que les classes socials tendeixen a agrupar-se geogràficament i que per això hi ha barris pobres, comarques pobres, països pobres i fins continents pobres. El Capcir i l’Alta Cerdanya, que són la perifèria de la perifèria, social i nacional, van perdent mestres, van perden futur.

Què se’n pot esperar, de la França etnocida, que es vanta de ser la pàtria dels drets de l’home i que, en canvi, ha desfet la dignitat dels seus súbdits, els quals ha desarrelat i alienat fins al moll de l’os. Demaneu-ho a Occitània, terra assassinada. I Sarkozy vol que l’estimin, França.

El jacobinisme no sap més que destruir: us recordeu de com van destrossar l’Escola de Natura de l’Aiguabarreig, d’en Guillem Chacon? A la Franja de Ponent i al nord de Catalunya no cal que hi arribi en Bauzá, viuen en un bauzá perpetu.

No entraré a valorar la política del president, el Govern ni CDC pel que fa a la sobirania del Principat de Catalunya. No faria cap gran anàlisi ni aniria gaire més enllà d’oposar certs fets a certes paraules, de trobar que per cada una de calenta n’hi ha una altra de freda i de comparar algun batlle amb algun dirigent.

Sí que volia comentar, però, la falta de precisió que trobo en algun dels arguments que fa servir el president per frenar l’ànsia d’independència d’una part creixent del país.

De vegades, diu que a la Unió Europea ningú no és independent del tot, i és clar que hi estem d’acord -és una evidència. Però per exemplificar-ho ha parlat algun cop de Grècia, vigilada de prop per les institucions europees i amb una sobirania ara mateix fins a un cert punt limitada. Sembla que vulgui dir que si ni Grècia no és independent del tot, no cal que ho siguem nosaltres, que hi ha graus de sobirania i embolica que fa fort. El petit detall, però, és que la sobirania, a Grècia, la hi limita la Unió Europea i no pas Turquia, i que, en canvi, a nosaltres, sí que és Turquia qui ens la segresta.

Tampoc no em convenç que digui que Escòcia té una població més homogènia pel que fa a l’origen, la llengua, etc. que no el Principat. Aquesta veritat no és pas un argument negligible, però no es pot utilitzar com ho fa el president, perquè em fa l’efecte que la fa servir per ocultar els percentatges, més favorables -segons les enquestes- a la independència aquí que no pas a la mar del Nord. O dit d’una altra manera, oposa a les clares xifres un factor més difícil de quantificar com el de l’homogeneïtat social. Si s’entra en aquest terreny, algú li podria replicar, per exemple, que Escòcia té uns lligams sentimentals amb el Regne Unit en el camp militar molt més forts que els que puguem tenir o haver tingut nosaltres amb Espanya. Per no parlar de la nostra situació lingüística, molt més diferenciada de l’espanyola que no pas l’escocesa de l’anglesa.

I és que costa, fins i tot a una persona intel·ligent com el president, de trobar bons arguments no ja contraris a la independència, sinó que serveixin, si més no, per aigualir els favorables. Potser només ens queda, a tots plegats, la por.

La batllessa de Sant Pol haurà de tornar a penjar la bandera espanyola al balcó de la casa de la vila, per imperatiu legal i per imposició del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. Quan un estat ha d’obligar a penjar la seva bandera uns seus ciutadans, és que aquest estat, i la idea de país de què és portador, ha fracassat del tot, en el nivell més íntim. La bandera espanyola no és estimada, ni acceptada, ni tolerada, ni tan sols considerada un mal menor, és simplement imposada.

Res de nou sota el sol. Res que no sabéssim, ja. Molts deveu recordar, per exemple, les peripècies de la bandera roja y gualda a la Solsona del batlle Ramon Llumà i el bisbe Antoni Deig.

Però el moment és un altre: les manifestacions de Brussel·les i Ginebra, les tres de Barcelona (de febrer del 2006, desembre del 2007 i juliol del 2010), les consultes sobre la independència, la insubmissió fiscal incipient, l’avenç de les posicions independentistes dins de CDC, ICV i UDC, l’acció -malgrat tots els malgrats- dels partits independentistes (ERC, SI, CUP, Reagrupament), els Municipis per la Independència, l’Assemblea Nacional Catalana -de futur prometedor- i un variat etcètera combinats amb l’agressió sostinguda, i a voltes creixent, a què ens sotmet l’Estat (atacs a la llengua i espoliació fiscal, com sempre, menyspreu a l’Estatut del 2006, i molt més) fan que, lluny les dictadures militars espanyoles, esvaïda la guerra freda i mundialitzat el mercat, la perspectiva sigui una altra.

Vull dir, en definitiva, que ja hi ha indicis seriosos que el vell ordre instaurat per la força de les armes el 1714, i mantingut en essència inalterat d’ençà d’aleshores pel que fa a la qüestió nacional, ha començat a ensorrar-se al Principat de Catalunya sota administració espanyola.

Dos punts negres, per això: que a la resta del país aquest vell ordre continua malauradament ben vigent i que no sabem quina qualitat democràtica tindrà el nostre estat en aquesta Europa i aquest món del segle XXI, dominats pel capitalisme occidental més amoral i per l’indecent capitalisme xinès.