GRÀCIES PER L'ATENCIÓ

Avui fa un any que es va dur a terme a Barcelona la Consulta sobre la Independència. Hi vaig col·laborar al meu barri, Sant Antoni, al districte de l’Eixample. En tinc molts records. Vam treballar molt, des de l’hivern del 2010. No parlaré del que ja s’ha dit, vàlid, d’altra banda, per a totes les consultes i no solament la de Barcelona: que si va ser un assaig general del referèndum de debò, que si va situar la independència encara més al centre del debat, que si va ser una grandiosa campanya d’agitació i propaganda independentista, que si va fer normal la idea de votar per decidir, que si va fer perdre la prevenció a molta gent, que si va aconseguir d’implicar-hi el president de la Generalitat, que si va ajudar que ens coneguessin arreu del món, que si va servir per crear una xarxa de voluntaris, base de l’actual Assemblea Nacional Catalana, etc.

Hi ha un fet, però, que sí que vull destacar, perquè és un dels que més em va satisfer: que es va acabar la idea que Barcelona anava a la seva i que no tenia gaire cosa a veure amb la resta de Principat. Que hi havia coses que es podien fer a Berga, a Girona o a les Borges Blanques, per exemple, però que a Barcelona no hi podien arrelar i créixer. Durant molts anys, molts havien volgut fer creure que Barcelona no tenia sentiment nacional, perquè era “cosmopolita”, “mestissa” i altres adjectius semblants, mal utilitzats i ben manipulats. El dia 11 d’abril de l’any passat, les felicitacions i comentaris de familiars i amics (del Gironès, d’Osona, del Bages…) em van fer veure que allò s’havia acabat, que el poble de Barcelona continuava fent de la ciutat el que sempre ha estat: el Cap i Casal de Catalunya.