França reconeix Catalunya

París

El títol d’aquest apunt és, evidentment, una exageració -de moment. Tot ve de les declaracions del primer ministre francès, Manuel Valls, que el Barça podria jugar a la lliga francesa si Catalunya esdevingués un estat independent.

Bona, aquesta! Tot Europa i tot el món han vist que la independència del Principat és una possibilitat ben real: tots els esforços dels funcionaris de la UE, per exemple, se n’han anat en orris en un tres i no res.

Per què ens dóna aquest cop de mà, en Valls, que en altres moments s’ha mostrat contrari a la independència? Un lapsus per on s’escapa la veritat?

O bé la seva afició al Barça i, doncs, la il·lusió que li faria de veure’l jugar regularment a París? (Afició que ja li ha causat algun altre maldecap, com quan va anar a Berlín a veure la final amb la Juventus no se sap ben bé si com a primer ministre o com a aficionat, però amb l’avió pagat per la República francesa…)

O potser són les ganes d’anar assegurant el que seria un bon negoci per a França? I tot plegat dins l’interès mig secret que aquest país té en la independència de Catalunya (us recordeu de la SNCF, els ferrocarrils francesos, que està interessada a gestionar les rodalies de Barcelona?)

És que si no -i això ja és broma- arribem a la conclusió que en Valls és un infiltrat del Govern al més alt nivell per tal de fer avançar la causa de la independència. Que no és català i té una família independentista?

En fi: visca la República! (I el Rosselló, a la catalana.)

Coses que passaran (3)

gas natural

En Joan, que, com tots els infants, va regalar un permís de sis mesos remunerats a la mare quan va néixer, el 2020, s’ha fet gran: ja té disset anys i ara discuteix amb ella, que li ha proposat de mirar plegats al vespre, amb el pare i les germanes, la final del Mundial de futbol del 2038. Ell li ha dit que tot això no li interessa gens, i menys si Catalunya és una de les finalistes. Que ell passa de banderes i himnes.

La mare li recorda que arribar fins aquí va costar molt i que aquestes paraules sabrien molt de greu al pare. El noi replica que, sisplau, no li torni a explicar la batalleta de quan eren nòvios, de la Via Catalana i que es van donar la mà i bla, bla, bla. Que el pare no sap res de la seva vida, tancat allà en aquells edificis de vidre del barri del Govern, que sempre diu que són nous i brillants i que, en canvi, ja són vells. I, a sobre, horribles.

I tot serà normal. I ningú no s’hi fixarà.

Coses que passaran (2)

euro

Quan s’haurà constituït el nou estat, els col·leccionistes de tot el món voldran tenir una sèrie de monedes de la República catalana. Com que, malgrat les amenaces, continuarem dins l’euro (si volem), potser hi trobaran aquestes imatges:

1 cèntim: el senyal de la Generalitat o la creu de Sant Jordi,
2 cèntims: el senyal de la Generalitat o la creu de Sant Jordi,
5 cèntims: el senyal de la Generalitat o la creu de Sant Jordi,
10 cèntims: els castellers o la sardana,
20 cèntims: la muntanya de Montserrat o el Canigó,
50 cèntims: un dibuix de Joan Miró o un d’Antoni Tàpies,
1 euro: la Sagrada Família o la Pedrera,
2 euros: l’efígie de Jaume I o la de Ramon Llull.

I tot serà normal. I ningú no s’hi fixarà (llevat dels col·leccionistes).

Coses que passaran (1)

Al Canadà

De les grans reformes estructurals que ha de comportar la independència, i de la regeneració de la democràcia, la major justícia social i la prosperitat econòmica que vindran amb la República catalana, ja en parlaran d’altres molt millor que no pas jo. I també espero que ningú no oblidi la resta de la nació, perquè la llibertat del Principat és només el primer pas.

Aquí, en canvi, m’esplaiaré en els detalls i les anècdotes que fan il·lusió, que emocionen, que fan de bon imaginar…

Per exemple, un dia de primavera d’aquí a molts anys, una nena txeca de primària estudiarà les capitals d’Europa, i farà allò de “França, París; Itàlia, Roma; Polònia, Varsòvia; Lituània, Riga i Catalunya, Lisboa”. I el pare li dirà: “Has de repassar més els últims: sempre confons Lituània amb Letònia, i Catalunya és Barcelona, no Lisboa, que és la capital de Portugal.”

Per exemple, entrarem en un hotel i el recepcionista ens demanarà: “What are you from?” I direm: “Catalonia.” I invariablement ens respondrà amb un “bon dia” somrient, seguit d’un “visca el Barça!” que a uns quants agradarà molt i a uns quants farà molta ràbia.

I tot serà normal. I ningú no s’hi fixarà.

La Solidaritat Catalana del 1906. I la del 2015?

Solidaritat

L’Enciclopèdia Catalana diu que la Solidaritat Catalana, constituïda el 1906, fou el “primer moviment unitari català creat a partir del fet nacional”.

Que “en formaren part els carlins, la Lliga Regionalista, el Centre Nacionalista Republicà, la Unió Catalanista, els republicans federals i una part de la Unió Republicana” i que només “en restaren fora els partits monàrquics centralistes i el republicanisme lerrouxista”. Continua: “Es creà una comissió executiva formada pel republicà Josep Roca i Roca, el carlí Miquel Junyent i el regionalista Francesc Cambó”.

Caram! Carlins tradicionalistes, monàrquics i catòlics (dels d’abans) amb republicans d’esquerres. Déu n’hi do! És cert que hi faltaven els socialistes (i els anarquistes, però aquests per essència no hi podien ser) i que, al cap de dos anys, l’invent se’n va anar en orris perquè els uns eren “dreta regionalista i pactista” i els altres “esquerra nacionalista i republicana”.

Entremig, però, en les eleccions espanyoles del 1907, la Solidaritat Catalana va guanyar 41 dels 44 diputats del Principat, un 67% dels sufragis vàlids.

Avui continuem tenint monàrquics centralistes i republicans lerrouxistes. Però em sembla que uns quants socialistes si que hi podrien entrar, en una nova Solidaritat. Més quan la dreta catalanista finalment ha esdevingut també nacionalista i republicana, perquè vol una república independent.

Aleshores, per què emboliquem tant la troca? L’esquerra catalana actual no pot pactar una llista nacional amb Convergència i amb el president Mas? Que jo sabés, els cordons sanitaris es feien per aïllar els partits feixistes, xenòfobs, etc. És això Convergència? Cal que respongui?

Ah, que Convergència vol aprofitar la situació per sortir-ne reforçada? Sí que ho fa. És legítim. Com tothom. O és que Esquerra Republicana no està intentant per tots els mitjans ser el partit que piloti els primers anys de la naixent República? O és que la CUP no està fent equilibris per no perdre els votants a qui menys toca la fibra l’ideal de llibertat nacional?

Vull votar cantants, metges i futbolistes. Però polítics també. Vull veure en un mateix míting Mas, Junqueras i Fernàndez (o Baños o qui vulguin els militants de la CUP). No s’hi val a dir que som una nació però no acceptar tots els elements que la formen. Si l’esquerra nacional no vol saber mai res de la dreta nacional, és que no s’hi sent vinculada per cap lligam. Per cap. Aleshores, vol dir que la nació no existeix. Però sí que existeix. O és que no sentim tots nostres l’obra de Prat de la Riba i la lluita de Macià? Perdre les eleccions del 27 de setembre és romandre a Espanya i deixar escapar la República catalana per molts anys.

L’emperador va nu.

Sobre l’enquesta del CEO

Montserrat

1. Els independentistes tenim un moviment molt més potent que l’unionista: compareu les manifestacions i els actes de tota mena -en quantitat i qualitat-, el nombre d’afiliats a l’ANC o Òmnium amb els que té Societat Civil Catalana, etc.

2. Però tenim una franja de gent que oscil·la cap aquí cap allà. Aviat començaran a acumular-se els desenganys cap a la “nova política”, que, simplificant, no té capacitat real de fer gran cosa, dins l’Estat espanyol, i que confirma en el càrrec el cap de la Guàrdia Urbana de Barcelona.

3. Si d’una vegada sabem recuperar l’empenta i la il·lusió, amb un Onze de Setembre potent, amb unes candidatures (o una candidatura) que brillin i enlluernin, una part d’aquestes persones vindran o tornaran a l’independentisme, perquè la República catalana és l’única revolució possible

4. De referèndum, de moment, no n’hi haurà cap. Espanya no ho ha volgut. Hi haurà eleccions. Les guanyarem i farem un procés constituent, de debò, que arrossegarà encara més gent cap a la posició de la llibertat de Catalunya. La victòria en el posterior referèndum constitucional serà esclatant.

5. La situació és canviant i agitada. Si ho fem mínimament bé, tindrem majoria. (I probablement els nostres amics en faran alguna que ens hi ajudarà i ho precipitarà tot.) No us desanimeu per una enquesta!

Serà aquest el nom de la llista del president?

VilaWeb, vint anys

Avui he tingut la sort d’assistir al diàleg entre el president Mas i el diputat Fernàndez, conduït per Vicent Partal, que s’ha fet al vespre al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona com a presentació oficial del darrer llibre del director de VilaWeb i com a part també de les celebracions pel vintè aniversari d’aquest nostre diari: per molts anys!

No us diré res del contingut de l’acte que no sapigueu, perquè o hi heu anat -el públic en gran part érem subscriptors de VilaWeb- o perquè ja n’heu llegit la crònica. És un plaer molt gran veure parlar dues persones allunyades ideològicament d’una manera tan amable i amb una complicitat nacional tan gran.

Acabat l’acte, he volgut que l’autor i els dos polítics em signessin l’exemplar que duia de “Desclassificat 9-N”. S’hi han prestat i he aprofitat per dir-los una cosa que em rondava pel cap, però que no els he pogut transmetre prou bé perquè no era el moment adequat, amb tantes persones que també hi volien parlar, fer-s’hi fotos, etc.

No és gens original, perquè segurament molta altra gent ho sent. I és que parlaré de sentiments, no de raons. Sí que els he pogut dir que molts ciutadans no fem divisions tan marcades entre les diferents opcions polítiques com les que fan els mateixos polítics. Volia dir, i ara per escrit em podré explicar millor, que els pares eren mig d’ERC -ja de la d’abans de la guerra-, mig de Nacionalistes d’Esquerra, i que van admirar molt Jordi Pujol; que no he votat mai el president, però que fa anys que el defenso aferrissadament quan algú em diu que no hi creu com a líder independentista; que tinc una família en què les fronteres entre els tres partits sobiranistes més d’una vegada s’han travessat en un sentit o en un altre, i que al setembre molt probablement sí que votaré la llista del president, encara que al maig, a Barcelona, vaig votar indivisament Bosch i Lecha -un altre dia potser us en faré cinc cèntims- i m’alegrava enormement pels avenços que anava sabent de la CUP: Berga, Barcelona, Reus…

Dec ser un analfabet polític? En Fernàndez ha tingut el detall de dir-me que el meu comportament electoral també era una opció política, i el president ha considerat força normal que les famílies reparteixin el vot entre partits diversos. I suposo que ara hi ha lectors liberals o anticapitalistes a qui, per dir-ho suaument, no dec caure gaire bé.

El cas és que, com he dit més amunt, tant en Partal, com en Fernàndez, com el president m’han signat el llibre. I Artur Mas hi ha escrit uns mots que m’ensumo que es corresponen amb el nom de la seva candidatura -aviat sabré si l’he encertada: “Sí a Catalunya!” Avui la lletra i la música m’han agradat. Gran president i gran diputat. Anem bé.

Morera, de debò?

compromís

L’altre dia, Albert Rivera va titllar Compromís de “separatista”, com ERC o CiU. I dic ‘titllar’ perquè per a ell el mot ‘separatista’ conté un matís denigrant o desfavorable, per dir-ho com el diccionari de l’IEC. Ja coneixem el to i la manera de fer de Rivera.

Ara bé, al cap i a la fi, ‘separatista’ vol dir ‘independentista’, i separatistes s’anomenaven a ells mateixos els vells independentistes. Aleshores, a què treu cap la contundent reacció d’Enric Morera, el líder de Compromís, que demana a Rivera una “disculpa pública” per aquesta “afirmació calumniosa”? I encara rebla el clau amb la consigna “la mentida i l’insult fora del debat”!

Sembla que a Compromís li hagin dit ‘corrupte’ o, fins i tot, ‘feixista’ o ‘nazi’, perquè, si no, no s’entén l’ús de l’adjectiu ‘calumniós’ (de ‘calúmnia’: “imputació greu i falsa contra algú”, segons el mateix diccionari de més amunt).

De debò a Morera li sembla greu i fals que li diguin, a ell o al seu partit, ‘independentista’? Tan horrorós li sembla que els fiquin al mateix sac que CiU, amb qui han pactat algun cop per concórrer a les eleccions europees, o ERC, partits amb defectes, i virtuts, similars a les de Compromís? Ho considera un insult? Sap greu.

¿Que Compromís no és independentista -és una coalició amb diferents posicions sobre la qüestió-? Que digui que l’afirmació de Rivera és ‘inexacta’ o ‘exagerada’, però una vehemència tan gran em sembla que se l’hauria poguda estalviar. No passés que, de tant dissimular, no s’estigui fent un embolic i, cosa pitjor, no vagi emboirant el pensament de la gent.

Perquè el primer objectiu del partit del qual Morera és secretari general, el Bloc Nacionalista Valencià, la més gran de les organitzacions polítiques que integren Compromís, és, segons els Estatus aprovats el 2012: “L’assoliment de la plena sobirania nacional del poble valencià i la seua plasmació legal mitjançant una Constitució valenciana que contemple la possibilitat d’una associació política amb els països amb els quals compartim una mateixa llengua, cultura i història.” Vaja, que Rivera té raó. I Barberà.

 

Els Grosclaude: per l’occità, per la dignitat

grosclaudecauma

David Grosclaude fa una vaga de fam per l’occità.

El seu pare, Miquèu Grosclaude (1927-2002), era francès, de família suïssa, però, arribat al Bearn, va aprendre l’occità i va esdevenir un dels occitanistes més importants de la segona meitat del segle XX, amb publicacions tan diverses com un diccionari toponímic dels municipis bearnesos o la traducció de l’Evangeli segons sant Mateu, entre moltes i moltes més. Sempre difondre la llengua, sempre retornar-la al lloc que li correspon.

El seu fill David (1958) n’ha seguit els passos: periodista, va ajudar a fer els primers programes en occità de la televisió pública francesa, va ser un dels fundadors de Ràdio País, que emet molt majoritàriament en llengua d’oc, i creà el setmanari La Setmana, que avui també té versió electrònica, i altres revistes. També va ser durant una dècada president de l’Institut d’Estudis Occitans.

Recordo haver llegit La Setmana ja fa un grapat d’anys, i haver gaudit d’aquella publicació que parlava en occità no solament de la llengua o la cultura, sinó també d’unes inundacions al Llenguadoc o de qualsevol altre tema abans reservat només al francès.

President del Partit Occità, formació occitanista d’esquerres, va obtenir prou vots el 2010, en coalició amb els verds, per esdevenir conseller regional d’Aquitània, i en aquesta regió fa de delegat de política lingüística a favor de les llengües occitana i basca.

I com a conseller regional, des de dimecres, fa la vaga de fam que dèiem per reclamar que l’Estat francès compleixi el seu deure envers l’occità. Concretament, que autoritzi la creació d’una Oficina Pública de la Llengua Occitana, creació votada tant per l’Assemblea d’Aquitània (Bordeus) com per la de Migdia-Pirineus (Tolosa).

Vaga de fam per la dignitat d’un país. Les mostres de suport es multipliquen.

La por de Mejías i la trampa de Colau

Via Catalana 2013

La candidata de Ciutadans a l’Ajuntament de Barcelona vol impedir o, almenys, obstaculitzar la manifestació d’enguany de l’Onze de Setembre. Està nerviosa i comet errors. A banda de fer servir uns arguments tan parcials que un infant els hi desmuntaria, accepta en públic (implícitament) que l’acte de la Meridiana serà un gran èxit -si no, no la preocuparia- i, volent-lo prohibir, en fa propaganda i fa venir a la gent més ganes encara d’anar-hi. Gràcies, senyora Mejías!

La candidata de Barcelona en Comú a l’Ajuntament de Barcelona diu que no està a favor de la declaració unilateral d’independència, sinó de consultar la ciutadania, perquè no es partidària de prendre decisions en nom dels ciutadans en qüestions tan importants.

Començo a atipar-me que em tractin de ruc: les eleccions del 27 de setembre no són una forma de consultar la ciutadania? Quan fa molts anys reclamàvem un referèndum, els contraris a la independència ens deien que l’autodeterminació ja s’exercia elecció rere elecció, i que només calia veure quins eren els partits més votats. Quan defensem el caràcter plebiscitari de les eleccions, perquè el referèndum no el podem fer -se’n recorden, a Barcelona en Comú, d’això?- , ens diuen que cal consultar el poble.

I a sobre la candidata ho vesteix de progressisme: no els agrada prendre decisions en nom dels ciutadans. A nosaltres tampoc, per això no ens agrada que es decideixi que els ciutadans no decidiran mai. Vergonya, senyora Colau!