GRÀCIES PER L'ATENCIÓ

Darrerament, s’ha fet comú d’afirmar que la independència, més que no pas un fi en ella mateixa, és un mitjà per aconseguir… i aquí cadascú hi posa el seu somni o, si més no, la seva justa demanda: una societat millor, una economia sostenible, unes infraestructures útils, un sistema judicial eficient, unes pensions més altes, un país sense espoliació fiscal, una democràcia avançada, una societat desmilitaritzada, etc.

Fins i tot, n’hi ha -i només hi compto els qui van de bona fe- que diuen que solament acceptarien la independència si… i tornem-hi.

Per mi, això és un error. Almenys en part.

Perquè la independència potser sí que és un mitjà -més aviat un marc, diria jo-, però sobretot és, i no entenc per què fa tanta por de dir-ho (tacticisme? complex d’inferioritat?), un fi. O no? Que no n’hi ha prou de deixar de viure dominats, coartats, restringits per uns altres? Que no n’hi ha prou de poder permetre a la nostra identitat de respirar a ple pulmó? Que no n’hi ha prou de disposar de tots els nostres recursos? Que no n’hi ha prou d’alliberar la nostra llengua d’amenaces de fora?

Dir que solament acceptem la independència si això o allò és trampa. Hom ha de ser lliure, faci el que faci, i no només si fa com jo vull. Hi havia republicans d’esquerra que temien el vot femení perquè podia afavorir la dreta. Ho entenc, però no ho defenso: les dones havien de poder votar perquè això era un fi en si mateix i no un mer mitjà per fer guanyar l’esquerra.

Doncs el mateix pel que fa a la independència: no servirà per fer les coses així o aixà, servirà simplement per fer les coses com voldrem nosaltres.