Tinc a casa un atles publicat per la casa Salvat Editores, SA, l’any 1937. Hi consta que l’imprimiren a Barcelona. Atlas geográfico Salvat, es diu, i descriu tot el món, amb text i amb mapes. Nosaltres ens aturarem a la sucosa part dedicada a España, que en aquell moment tenia més de 24 milions d’habitants, entre hombres y hembras.
Per si algú en dubtava, la toponímia és solament en castellà:
Tamarite,
Gerona,
Tarrasa,
Cherta,
Játiva,
Villajoyosa i
Ibiza, per exemple (però, atenció!,
Palma, capital d’un ens geogràfic, les
Islas Baleares, que tant són descrites dins el conjunt estatal com en un apartat separat, visualment tan destacat com Andorra o Portugal.
Quant a les llengües, ens assabentem que l’oficial i “principalment utilitzada” a Espanya és l’espanyola o castellana, amb uns 125 milions de parlants a tot el món, i que també “es parlen” el gallec, el bable, el basc i el català, parlat a tot Catalunya -l’occità aranès no el coneixen- i con acentuación más o menos dialectal en otras comarcas [sic] de España (Valencia y Baleares) y en algunas de Francia (Rosellón) e Italia (Alguer, isla de Cerdeña).
I els pobles (o “races”, com en deien llavors)? Doncs resulta que a Espanya n’hi ha tres: espanyols, portuguesos (a Galícia) i bascos. Els espanyols se subdivideixen en castellans, andalusos, asturians, gallecs (que ara no són portuguesos, doncs), aragonesos, catalans i valencians.
Barcelona (1.075.900 habitants) és la ciutat més poblada de l’Estat, per davant de Madrid (1.037.600 habitants). València tenia 378.608 habitants. Entre els monuments barcelonins assenyalats no n’hi ha cap que sigui obra de Gaudí.
Quan parla del govern del país, diu que “Espanya és una república democràtica”. I que aquesta República es divideix en 50 províncies, formades de municipis.
Per més que m’hi escarrassi, no me’n surto: no hi ha cap rastre en tot el text del fet que, aleshores, Catalunya era autònoma: no se’n parla en els apartats relatius al govern i a l’administració, no es diu mai que les quatre províncies catalanes en realitat ja no existien, en cap moment s’afirma que el català no solament “es parlava”, sinó que era cooficial… Potser els textos provenen d’alguna edició anterior de l’atles, d’abans de l’aprovació de l’Estatut del 32; però bé que ja hi havia llavors, almenys, el govern provisional de la Generalitat, presidit per Macià.
I tot això en un llibre publicat a la mateixa Barcelona el 1937! Suposo que devien pensar que no calia entretenir-se en anomalies administratives, tan racional com és l’estat jacobí. Hauria evolucionat la República amb els anys, de manera que un text tan palesament incomplet ja no s’hagués pogut publicar? No ho sabrem mai: el que sí que sabem és com ha evolucionat l’actual monarquia parlamentària.
Hi ha un element que em fa pensar que l’editorial Salvat devia continuar venent aquest atles després de la guerra, per no haver de llençar els exemplars ja impresos. I com s’ho van fer per col·locar al mercat de l’Espanya de la postguerra un text que parla de la “república democràtica”, del “sufragi universal directe” i d’altres foteses? Doncs incorporant al llibre una làmina amb els escuts de les províncies i, de vegades, les regions espanyoles presidits per un imponent escut franquista, amb l’àguila, el jou i les fletxes, i la divisa Una, grande, libre.
Bona aquesta!: en un mateix llibre, Espanya és republicana, una, gran i lliure. El somni de molts espanyols d’esquerres, em sembla.
