A la cort del rei (Dio)

Dio és un dels noms propis de la història del Heavy Metal, un tiu esquifit, poca cosa, lleig que fa por, lluny de la imatge de mascle fort que moltes vegades pregona aquest estil musical, però amb una veu potent, plena de força, i que sempre ha arrossegat milers de seguidors incondicionals. Diuen que va ser ell el primer en fer el símbol de les banyes i el que ho va posar de moda als concerts (al final del vídeo en directe d’aquest apunt ho fa).

Potser Dio no és el cavaller fort i corpulent que lluita per defensar el regne, però potser és el bufó, o el trovador que es queda a la cort del rei de torn explicant amb cançons, cantant, les gestes dels cavallers que han marxat a la batalla.

Don’t Talk To Strangers

Vòmits i orins a l’escenari (Black Lips)


Foto: Paul Slattery

Si et diuen que les cançons dels Black Lips han estat gravades passat l’any 2000, si et diuen que els Black Lips van treure el seu primer disc l’any 2003, si et diuen que els Black Lips són un grup de la primera dècada del segle vint-i-u, si et diuen tot això, si els escoltes i et diuen tot això, no t’ho creus.

Black Lips semblen, com a mínim, un grup dels anys setanta. Les seves cançons i el so dels seus discs semblen més d’aquestes dècades passades que no pas de l’actualitat. La seva música es podria qualificar com a “garatge-rock-folk-punk”, sí, tot això i més, perquè sembla que els Black Lips són diferents.

Diuen que ja s’han moderat, que són més madurs i totes aquestes coses i que per tant, en els seus directes ja no fan segons quines entremaliadures que s’expliquen a la Viquipèdia, com per exemple que en els seus concerts s’hi poden trobar vòmits, pixades, que els seus membres es despullin, que es donin petons i no sé si altres sorpreses suculentes i interessants d’aquest estil.

Per tenir una idea del que poden arribar a ser alguns dels seus directes hi ha aquest vídeo en que demanen als membres de seguretat de la sala que deixin pujar el públic a l’escenari alhora que incita el públic a fer-ho i, com a conseqüència, es genera un merder de cal ample, espectacular. O un altre exemple pot ser aquest concert a Tijuana (Mèxic), si més no, surrealista.

També diuen que els hi agrada anar a tocar a llocs del món on no estan acostumats a aquest tipus de música i de concerts. Han anat a l’India per exemple, d’on van haver de fugir cames ajudeu-me acusats de provocar al públic assistent al seus concerts amb actes homosexuals.

Si ja s’han moderat i són més madurs es podrà comprovar aquest dissabte 14 de novembre a la sala Nitsa Club de Barcelona.

En fi, Black Lips, música i actitud de la bona:

Cold Hands

Lluna morta (Dead Moon)

Dead Moon és el grup de tres individus d’aquells que viuen i senten la música, és a dir, que viuen i senten el que fan. Ara la banda ja no existeix com a tal però durant els seus anys de vida ens va deixar grans cançons i, pel que es veu, grans directes. Amb cançons tant bones com les del vídeo clip d’aquest apunt, o com per exemple “It’s Ok“, versionada per Pearl Jam, i moltes d’altres.

D.O.A.

Homes amb sort, i jo, fent l’indi (La Polla Records)

En temps de Millets, Camps i molts d’altres que ja sabem i no sabrem, en aquests temps d’homes amb sort, vaja, quan penso en com està tot plegat sempre em ve al cap aquella frase de la cançó “Lucky Men For You” de la La Polla, que diu:

“Si esto es vivir en serio, preferimos hacer el indio!”

Jo ja estic dansant mig despullat al voltant del foc, fumant la pipa de la pau, posant-me plomes al cap i pintant-me la cara. Qui vulgui que s’apunti.

Lucky Men For You

Tortura (Rage Against The Machine)

Un grupo de músicos exige a la Casa Blanca la lista de canciones utilizadas a alto volumen en los interrogatorios (El País)

“Some of those that were forces are the same that bore crosses.
Those who died are justified, for wearing the badge, theyre the chosen whites.
You justify those that died by wearing the badge, theyre the chosen whites.”

Killing In The Name


Vídeo clips (The Knife)

Els vídeo clips són música i són petites històries, o moments, o
sensacions, projectades durant el temps que dura una cançó. N’hi ha
alguns que t’atrapen i no pots deixar de mirar-los fins que no
s’acaben. Amb aquest em va passar això, m’hi vaig quedar hipnotitzat, enganxat fins el final. 

És un vídeo clip de The Knife. Director: Johan Renck.

Pass This On