estereofònicx

Això és el subtitel

Excuses (Damien Rice)

Que posi aquestes coses ho fa la tardor, la llum de la làmpada que il·lumina tímidament l’habitació, les temperatures baixes, la fosca, que m’evoca nostàlgia, però no és nostàlgia per l’ahir, ni per l’abans d’ahir, sinó pel demà, nostàlgia per la llum del sol que demà, de bon matí, iluminarà el dia, el cel blau… espero.

“Vull escoltar què has de dir de mi
Escoltar si viuràs sense mi
Vull escoltar què és el que vols
Recordo el desembre
I vull escoltar què has de dir de mi
Escoltar si viuràs sense mi
Vull escoltar
què és el que vols
Què dimonis vols?”


I Remember

Publicat dins de directes | Deixa un comentari

BABALUSA LA MEDUSA, 51

Varen començar uns dies que ara veig desfilar davant meu com si fossin bombolles despreses dels escumalls de quan va caure el xàfec o com si fossin globus enlairats just davant del seu casal; invisibles de transparents que eren, però, alhora, impertorbables. Aviat ens dugueren a conèixer la família, a mostrar-nos sa casa, una fortificació furtada a la llum i al pensament de l’aire i a la lleugeresa i a la fugacitat i ancorada als llustres de les bombetes de quaranta i a les estopades de petroli que havien fet triomfar els pretensiosos entorcillats dels ebenistes front a l’astúcia nihilista de les arnes que eixermen els camins d’una salvació que només podrà ser rònega essencial i austera com una gràcil línia aèria. El correlat del drama rural i la prosa costumista m’obria el portalam d’un matriarcat on tot era previsible i on era previst de bell antuvi que jo no seria mai la maça que picàs.
Vaig afinar una perxa per a gecs i una corbata suspesa com un calamar que encara no l’han pescat, davant d’un llibre obert; va resultar que era el seu pare. La resta del que devia ser el senyor Ferragut romania invisible amb obstinada mascara. Només va moure lleugerament una cella una vegada:, quan la mestressa ens confessava el seu únic pecat. Just llavors, el senyor Ferragut lleugerament va remenar una cella, però tot d’una va trabucar la vista damunt la pàgina brillant com el bocí de sol que cerca un ca que vol jeure, alhora que els ulls d’ella, ara victoriosos amb un altre pam de terra guanyat a l’expansió d’un pensament de decència, espurnejaven una cal·ligrafia tremolosa de col·legiala escrita amb tinta blava. Vostè no me’n va dir ni un borrall mai, però ja li he explicat el motiu que donya Mariana no la volgués conèixer. Tanmateix, estic ben segura que la seva dona no li va repetir la jugada i a vostè sempre el mirava fer comèdia amb un motiu o amb l’altre com un qui mira ploure.

La mestressa s’autoinculpà davant de na Maurícia i d’una servidora de la requisa d’un rodet de fil, em sembla molt que vermell, tot i que segura, segura, no n’estic gaire. Els fets havien tingut lloc durant l’estiu de 1936, que és quan en aquests encontorns varen passar totes les coses dignes de ser esmentades de què disposam. El que encara hi pugui haver de digne de menció, era llavors que s’havia originat. Els fets havien tingut lloc pocs dies després de la sublevació contra la Repúblicad’Espanya protagonitzada pel militar.

La família de n’Aurora i ella mateixa anaven amb els sublevats i ella brodava fletxes a les camises dels falangistes, a escarada; en brodava tantes que va acabar el fil. I com que la requisa era permesa, va dirigir-se a un lloc on estava segura de trobar-ne, a cinc quilòmetres de Tarrella. N’Aurora va interrompre el seu relat per recordar-nos, a na Maurícia i a mi, que participar en expropiacions de béns de l’altri està permès i és normal en temps de guerra, una cosa que jo no estava en condicions de qüestionar i que no li vaig discutir; només li vaig preguntar si requisar era obligat. El seu pusil·lànime i insignificant marit no abandonà la isolada inòpia on es falcava la seva irritant longevitat.

Obligat, no, em va respondre una mica desconcertada. Normal.

No sé si ho havia d’haver dit, supòs que no, però vaig assenyalar que normal també n’era la perenne escampadissa de morts per dins torrents secs, a foravila però en obvis entreforcs de freqüentada nota al marge. I com que el seu marit així i tot no parlava i atès que no era mut, vaig intuir que ell tampoc no se salvaria, perquè no aprofitava les caigutes per descobrir els continguts de la somada que traginava. De què pot servir el néixer si no gosam obrir totes les portes que trobam tancades i si no feim córrer uns calaixos enconcats que per comptes de produir el seu silenci a expenses d’una mordassa el produeixen amb tot allò propi que si pogués sortir no els hauria d’engorgar. No faci la mitja mordala vostè ara: el que vaig veure fer a en Ferragut el dia que el vaig conèixer era el mateix que ja li havia vist fer a vostè feia molts anys. Vostè disposava d’una calaixera concreta, feta de l’ebanista, per als seus mals endreços, mentre que la persona d’en Ferragut era tot calaixera: calaixera fotofòbica i sorda a la veritat. Vostè era més ric i era més xulo, però amb la calaixera s’assemblaven. No em digui que noliejar un vaixell de cabotatge per anar a Cuba a dur-li un viatge de caoba perquè vostè s’ha de fer una calaixera per tancar-hi tot el que li fa nosa, no sigui per llogar-hi cadiretes. D’aquesta manera, vostè mateix es posava davant dels ulls la bena que convertia la seva vida en un joc de cucorba ideat per amagar l’única cosa que hauria hagut de veure. Era un fracàs decoratiu de tan recargolat. A les misèries de n’Agustí les vaig haver d’afrontar jo mateixa, i li puc dir (i ara no em faci orelles de cònsol, per variar) que no valia ni una llàgrima de tot aquell cabal que vostè va produir amb tota la intenció d’acabar-hi ofegat. Vostè s’hi va anegar dins aquell riu, i hi va anegar en Marçalet i m’hi va anegar a mi i a donya Mariana i a tot quant trobava al seu pas: però no va salvar-se, bergant. Com volia entendre res de tot allò que el concernia, fora coratge per contemplar la peça que més tard s’avingué amb tots els forats negres que li vaig detectar, general? Em sap greu haver-li d’amollar que sense obrir aquells calaixos i sense llegir aquelles revistes la vida de vostè no tenia sentit. Feia bé de passejar-se amb la pistola, la pistola era l’única manera de poder-se salvar. Però, tan descaminat anava, que no va reunir el coratge per a fer-la servir. Igualment, el senyor Ferragut no en reunia per posar enmig els pecats que ella no confessava, estirar aquest cap de fil i desbarar-li tot el que estava tramant. Tant l’un com l’altre, a l’edat que tenien quan jo els vaig veure ensopegar, per força havia de ser la decisió de morir-se embullats el que els guiava: de morir morts, de morir derrotats. Vostè que era tan bo per aclarir les morenes de l’altri, ara que hi pens, va mantenir les pròpies fora de l’abast de qualsevol que gosàs fer-lo pagar el mateix censal. Són més bons d’aclarir els comptes a ca d’altri que alliberar-se de les poquedats que estableixen la lletgesa de cadascú a caseva. El comprenc, vida, perquè ha estat molt difícil fer surar les paraules, les reflexions i els remeis que han culminat i han embellit la nostra mísera croada, reunint el coratge, a la fi, que calia per pronunciar-les: l’únic conhort i l’únic salvament, enfora de l’horror que els somnis més espantables m’han fet imaginar com el càstig perfecte per als silenciosos i els covards. Els que duen una curolla ben empeltada, com la dúiem vostè i jo, no podem tenir por de res ni de ningú i hem de viure exposats perennement al recel i a l’enveja de l’altri, mentre que els pusil·lànimes i els erugats s’afluixen de parpellejar i fins d’alenar per a no ser tinguts per vius i tot només per fer desistir que els matin, com també ho havia hagut de fer n’Aixertell per uns altres motius. I això és com una revelació que si temen tant la mort és perquè se la mereixen. La por de morir-se és la mosca vironera que pon els virons de totes les altres pors i els escampa per damunt dels somnis que trobam més bells i fa malbé les nostres il·lusions més sospirades. És justament la por, allò que fa menyspreable tothom. A aquestes alçades del cine mut amb què em delita, jo ja he lluitat tant com vostè, contra la por de morir-me que em convertiria en un llimac. Igualment que vostè, abans m’estimaria més que em matassin que ser tinguda per morta abans d’arribar-hi, vida, perquè la por a morir-se abriga la mort abans de ploure, la colga abans de tenir son i li envia a demanar Caront, el traginer. I és que a la fi he arribat a entendre que quan vostè s’havia volgut matar no era per por d’obrir els calaixos i no era per nihilisme, sinó que era per l’excés de tendresa que requeria retrobar n’Agustí i fondre’s amb ell en una immensa, fulminant i anorreadora carícia, perquè l’amor culmin una vegada més la missió que li ha estat encomanada, que és comsumir tot allò que ha estibat. L’objectiu de l’amor és esbucar el que enlaira, com si jugàs. No para fins que ho fa. Que la nostra producció fos mercaderia defectuosa, que a més resulta que ningú no ens havia encarregat, no té la més mínima importància, company.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

El messies (Extremoduro)

Por conocer a cuantos se marginan
un día me vi metido en la heroína
aún hubo más, menuda pesadilla
crucificado a base de pastillas.

Soy Evaristo, el rey de la baraja
vivo entre rejas, antes era chapista
los mercaderes ocuparon mi templo
y me aplicaron ley antiterrorista.

¿Cuánto más necesito para ser dios, dios, dios?
¿Cuánto más necesito convencer?

Jesucristo Garcia

Publicat dins de directes | Deixa un comentari

Mad tango (BSO Moulin Rouge)

Ballavem un ball!
En els prostíbuls de Buenos Aires
s’hi explica la història
d’una prostituta
i l’home…
que es va enamorar…
d’ella.

Al principi, era desig,
després… pasió!
Després… sospita!
Gelosia, ràbia, traició.
Quan l’amor és per al millor postor,
no hi pot haver confiança.
Sense confiança,
no hi ha amor!
Gelosia.
Sí, gelosia.
Et conduirà a…
La bogeria!

Roxanne

Publicat dins de pel·lis | Deixa un comentari