estereofònicx

Això és el subtitel

La nit estrellada (Stars)

Publicat el 16 d'octubre de 2009 per frap

Aquesta nit, els fanals dels carrers que volten casa meva han decidit no il·luminar-se. He sortit un moment i m’he adonat que a sobre els nostres caps, a dalt, vigilant, amatent, protector, hi ha un cel ple d’estels, un cel estrellat que ens protegeix però alhora està trist i cansat, vell, perquè sent, sap, que l’hem abandonat, que ens n’hem oblidat.

És trist adonar-se com la contaminació il·lumínica que hi ha en els nostres pobles i ciutats ens impedeix apreciar el cel per la nit. No alcem el cap perquè la llum ens l’amaga, ens l’ofega. I avui, quan he sortit, amb els carrers foscos com la gola del llop, he aixecat el cap i he vist el cel ple d’estels, i he sentit com si m’hagués retrobat amb un vell amic del qual feia temps que no en sabia res.

Prendre consciència de que per la nit hi ha un cel carregat d’estels que et fa companyia, que t’observa, que està allà, amb tú, que hi és, et fa prendre consciència de tu mateix, de qui ets, de que hi ets, de que formes part d’un tot, d’alguna cosa, de que ets algú, de que tot plegat pot ser bonic, misteriós, captivador. Però alhora, també tens la sensació de que ens perdem moltes coses, ens n’oblidem, les arraconem, les despreciem. La sensació de que perdem el contacte amb el nostre entorn, que perdem el contacte amb nosaltres, que perdem part de la nostra identitat, que ens perdem entre nosaltres. De que no el sentim.

De totes maneres, tot i sabedor del nostre oblit (del nostre pecat), el cel de la nit, esquitxat d’estels, ens compadeix i ens estima, i de moment resta allà, on sempre, fent l’única cosa que sap fer. De moment.

The Night Starts Here


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.