estereofònicx

Això és el subtitel

Guerres justificades (Bruce Springsteen)

Em cau bé en Bruce Springsteen, no en sóc un gran admirador però m’agrada. És un cantant que, com suposo passa gairebé sempre, cal situar en el moment i context històric en que va aparèixer per entendre’l millor. A més, personalment, el primer concert de masses en el que vaig assistir va ser un concert seu al Camp Nou.

El que passa que això de ser d’esquerres i progre, com en Bruce(?), és fumut tu, a vegades fins i tot feixuc i pesat, una llosa.

Durant les últimes eleccions a la presidència dels EEUU en Bruce i una colla d’artistes van fer campanya a favor de l’actual president Barack Obama. És cert que l’horitzó que s’albirava en aquells moments si guanyava Barack Obama era molt millor que el el present que hi havia, i també és cert que fer campanya per algú no vol dir estar-hi totalment d’acord.

Dic tot això perquè en el discurs que Obama va pronunciar durant la gala d’entrega del premi Nobel de la Pau que se li va atorgar va dir coses com:

“Still, we are at war, and I’m responsible for the deployment of thousands of young Americans to battle in a distant land. Some will kill, and some will be killed.”

Com aquestes:

“There will be times when nations – acting individually or in concert – will find the use of force not only necessary but morally justified.”

I aquestes:

“So yes, the instruments of war do have a role to play in preserving the peace.”

Un cop recordades algunes de les frases que Barack Obama va dir, tot seguit, alguns fragments de la lletra de la cançó “War” de Bruce Springsteen que Bruce Springsteen versionava. Fragments com:

“War, what is it good for absolutely nothin.”

O com:

“Is an enemy to all mankind the thought of war blows my mind,
war has caused unrest within the younger generation induction then destruction who wants to die”

I com:

“They say we must fight to keep our freedom
but lord knows theres got to be better way oh”


Ser d’esquerres és molt fumut.

War

La lluita continua (Songs: Ohia)

Jason Molina, nord-americà, fill d’emigrants espanyols, nascut a Lorain, Ohio. Músic i cantautor amb influències del blues i el folc.

Jason Molina, humil, ferm, potser és agosarat dir-ho però també pur, sí, Jason Molina és pur, és com és, és com vol ser, sense més, sense voler més.

Jason Molina és un resistent. Sí, un membre del reduït grup de la Ressistència contra les malefíques forces del mal que intenten conquerir-ho tot amb els seus inacabables, inabastables i omnipresents tentacles. Jason Molina, la lluita continua (almenys de moment).

Back on Top

A cau d’orella (Lisa Germano)


Lisa Germano
és una cantautora nord-americana amb molt terreny recorregut, ha publicat molts discos, el primer l’any 1991, i ha col·laborat amb un bon grapat d’artistes reconeguts. La seva és una veu melancòlica i desesperançada que parla de les coses de la vida, les més fosques (d’aquelles coses i aquells llocs on hi ha ombres i dubtes), i quan ho diu sembla que t’ho digui a cau d’orella.

Quan canta:

Love can hurt, love
Love is weird, love

(Cry Wolf – Geek The Girl, 1993)

Dius, “bé, això ja ho he escoltat molts cops”. Però ella ho diu i sembla que encara tingui les ferides obertes. Desprén sinceritat i angoixa vital, no t’ho diu per dir, t’ho explica, t’ho expressa, ho sent. La Lisa Germano, si és alguna cosa, és sincera.

Una curiositat: en el disc “Geek The Girl” hi ha una cançó, “.. A Psychopath“, en la que tota l’estona s’escolta de fons una trucada telefònica real a un telèfon d’urgències d’Estats Units en que una dona totalment terroritzada explica com un desconegut a entrat a casa seva en plena nit. Després d’escoltar-la el cos no se’t queda igual.

Altres:

This stuff it hurts
Always it will
Now I can ask
Now I can say
The things I need to
You’ve gone away
Goodnight

(The darkest night of all – Happiness, 1994)

I així…

PD: Una web amb la biografía i totes les lletres de Lisa Germano.

Cracklin’ Water (Lisa Germano i OP8)

Crackling water
In the crackling light
And the crackling clouds
Here in the crackling night

I want you now
If this is not hate
I don’t know how
I ever over-underrate

Here on earth
Where the wind and the rain prevail
It bends what you build and it rusts what you nail
Here on earth

When the weather is warm
And the cool rains return
When the wind’s fully formed
And the storm we finally earnt

Yeah, i’ll return
When the weather is warm
With the gray i’ve earned
And my heart now fully formed

Here on earth
With the bends and the rust
You hide from the rain and the winds you mistrust
Here on earth

I hate you now
If this is not love
Then i don’t know what
I’ve been a party of

Here on earth
With the wind and rain
They love to erode what you love to sustain
Here on earth these things remain

Crackling water
In the crackling light
Crackling clouds
In the crackling night

I want you now
If this is not hate
I hate you now
If this is not love

If this is not love
Well, i don’t know what
I’ve been a party of
I want you now

I want you now
I hate you now
I hate you now
I want you now

I want you now
Hey…
I hate you now
If this isn’t love

(Cracklin’ Water – Slush, 1997. Lisa Germano i OP8)

Publicat dins de directes | Deixa un comentari

Un ocellet s’acosta (Shearwater)

Avui he fet una petita visita rutinària a la web de Shearwater i he vist que tenen a punt de solfa un nou disc pel febrer de l’any que ve. Es titularà “The Golden Archipelago” i ja estic ansiós per escoltar-lo (aquí avancen una de les cançons que en formarà part). A més, venen a Barcelona, tot i que encara queden uns dies, el 7 de març de 2010.

De moment, per anar fent boca, he trobat aquest vídeo gravat el novembre de l’any passat en el que toquen quatre cançons en format “acústico-domèstic”. Les cançons que interpreten són “Rook”, “Leviathan Bound”, “North Col” i “I Was a Cloud”.

Aquesta grabació es troba dintre d’una sèrie de concerts anomenats “Tiny Desk Concerts” creats per una organització productora de continguts nord-americana anomenada NPR (National Public Radio) que no la coneixia i que sembla interessant.

Bé, en tot cas, Shearwater de sobre taula:

Publicat dins de directes | Deixa un comentari

Un gat i un geni (Adrià Puntí)

Darrerament es parla molt de l’Adrià Puntí (Josep Puntí, o com es digui). Arrel del concert que va fer a Barcelona l’han entrevistat a diversos mitjans. Tothom diu que és un geni. Que és tant bo, que és un geni incomprès (com tants i tants genis) i com que és incomprès (com tants i tants genis) la gent “normal” no l’entèn, però sí, es veu que és un geni i és la re-hòstia. Bé, jo, que sóc d’aquesta gent “normal” (si se’m permet dir-ho) actualment no l’entenc, l’entenia, però ja no. L’entenia quan feia coses que es podien escoltar. Ara, sincerament, i sense ànim d’ofendre, quan el veig, als concerts, a les entrevistes, se’m remou alguna cosa per dintre, se m’entristeix l’ànima, en definitiva, em fa llàstima. I no ho dic despectivament, és que més que un geni, el que veig és una persona malalta que necessita tractament.

Quan es va separar d’Umpah-pah i va començar a treure els seus primers discs en solitari (per mi el millor és el primer: “Pepalallarga i…”, 1998), no se’n parlava tant com ara d’en Puntí, per què serà? Potser és que no estava prou boig? S’ha d’estar malalt per què et fagin més cas?

A vegades tinc la sensació que la gent confòn morbositat amb un mal entès intel·lectualisme cruel i sense escrúpols que l’única cosa que fa és xuclar encara més l’ànima a una persona que està malalta. En aquesta actitud hi ha una mica de moltes coses: una mica de morbositat, una mica d’extremisme (si un tiu està boig, mola, si no ho està, no mola), una mica d’esnobisme, una mica de l’intel·lectualisme mal entès que comentava, una mica d’egoisme, i una mica d’elitisme. Sí, així m’ho sembla.

En tot cas, tot això ho dic amb molta pena, perquè a mi el que em passa és que pateixo per ell, bé, pateixo per ell i per qualsevol persona que veiès en el seu estat.

Potser el que cal és acceptar que en Puntí “era” i que ja no “és”, deixar-lo tranquil i desitjar i esperar que, si pot ser, algun dia torni a “ser”.

A més, m’han dit que pels terrats de Girona hi ha un gat observant atentament tots els seus moviments, un gat que el coneix des de fa temps i l’entèn (ell sí) i que, pacient, esperarà fins que calgui.

Miau

Sóc culpable (Nisei)

Que voleu que us digui, no m’agrada gens aquest grup que tothom diu que són tant bons, i que són els nou Manel, i que són tant bona gent, i que ho fan tant bé, Els Amics de les Arts. No poso en dubte cap d’aquestes coses, de fet, els he vist en directe i són bons, molt bons, però no m’agraden, que voleu que us digui, sí, sóc culpable.

Parlant de gustos i de grups, per mi el millor grup que hi ha actualment que canta en català són els Nisei:

Aquest joc

Publicat dins de directes | Deixa un comentari

Conceptes (The Lucksmiths)

Publicat el 8 de desembre de 2009 per frap

El passat 4 de juliol els australians The Lucksmiths ens van fer passar una bona estona al festival Absolut Faraday de Vilanova i la Geltrú. L’actuació es podria resumir amb dos conceptes: bona música i bon rotllo. Una estona ben agradable.

Les mateixes sensacions debien tenir els assistents al concert que van fer uns dies després, el 21 d’agost, en una sala d’Austràlia i que es pot veure sencer a la pàgina de concerts Moshcam. Com a mostra una cançó d’aquest concert:

Sunlight

Publicat dins de directes | Deixa un comentari

Anem per parts (Supertramp)

Publicat el 7 de desembre de 2009 per frap

Amb Supertramp em passa una cosa: és com si, dividit en dugues parts, la part “pop” i la part “progressiva”, la primera no la pogués suportar i en canvi la segona tot el contrari.

Exemples de cançons de la part més “pop”: “Dreamer” (l’odio), “Give a Little Bit” o “It’s Raining Again” són cançons que les escolto i només començar ja em fan mal les orelles. En canvi, algunes de les cançons de la part “Rock progressiu” de Supertramp (viquipèdia) les trobo senzillament genials: la grandiosa “School“, “Crime of the Century” (vídeo en directe a baix) o “Don’t Leave Me Now” (meravellosa), són alguns exemples del Supertramp que m’agrada.

Crime of the Century

Now they’re planning the crime of the century
Well what will it be?
Read all about their schemes and adventuring
It’s well worth a fee
So roll up and see
How they rape the universe
How they’ve gone from bad to worse
Who are these men of lust, greed, and glory?
Rip off the masks and let’s see.
But that’s not right – oh no, what’s the story?
There’s you and there’s me
That can’t be right

Publicat dins de directes | Deixa un comentari