estereofònicx

Anem tots al Sónar!?!?!?!?

Garden Of Serenity

TV Party

I tantes figues…

“This is a song Charles Manson stole from The Beatles, well we’re stealin’ it back”. Bono

Helter Skelter

Aquest tatuatge és d’Zlatan Ibrahimovi?, jugador del Futbol Club Barcelona:

“Només Déu pot jutjar-me”

For The Greater Good Of God

The Cribs, sempre en un pla discret, van fent el seu caminet, en els inicis una mica més rockers per anar mica en mica suavitzant el seu so i acostant-se més al pop, ara han tret un molt bon nou disc, “Ignore The Ignorant” (2009) amb una primera part molt bona (les quatre primeres cançons m’agraden moooolt).

Després de temes dels seus anteriors discos com “Men’s Needs“, “HeyScenesters ” o “Mirror Kissers“, han fet una cançó molt adequada per la veu lleugerament ronca del cantant que queda perfecte, és una d’aquestes quatre primeres cançons del nou disc, és diu “Cheat On Me” i podeu veure el seu vídeo clip i per tant escoltar la seva versió en estudi aquí, o bé podeu escoltar-la en el següent vídeo.

Potser són una mica un grup més, però no sé perquè em cauen bé (i m’agraden, és clar).

Cheat On Me

“Just tell me it’s tearing you apart
Just tell me you cannot sleep
…
You are the bluest light“

Blue Light

“Seeing life in a new way
And every forest sings a song
One for the heartbroken lovers
And one for the dreamers
And then there’s one just for you”

You’re Not Coming Home Tonight

Yeah you cooked his dinners
You raised his children and still
He’s not satisfied
He says I rather switch with you
You don’t now hard it is
To work from 9-5
But he speaks with his eyes closed
And eventhough you’re not all alone
He’s never there to be with you
And you remember when you were young
When life was new and it was fun
Now every corner’s filled with dust

You’re not coming home tonight

The Word Suicide

Watch Ben Harper & Relentless7 and other great gigs on Moshcam.

Fly One Time

Watch Ben Harper & Relentless7 and other great gigs on Moshcam.

Darrerament estic recordant molt sovint un article que en Quim Monzó va escriure a la seva columna de La Vanguardia. No recordo de que parlava, però si que em va quedar gravada una frase que no era seva si no que ell parafrasejava, una frase de l’escriptor polac Stanislaw Lem que deia així: “Fins que vaig començar a utilitzar internet no sabia que al món hi havia tants idiotes”.

Bé, si no deixo de recordar-la mentre navego per aquesta xarxa és per alguna cosa.

Suposo que no se’n salva ningú que hi sigui present, per tant, accepto la part d’idiota que em toqui.

I per amanir aquesta observació tant positiva, optimista i constructiva, un vídeo de l'”alegría de la huerta“, dels alegres, feliços i vitalistes Alice in Chains.

Love, Hate, Love

Nota: com m’ha fet saber en Zuma en un comentari, el cas d’Anímic no sería un exemple del que comento en aquest apunt ja que tenen una cantant anglesa. Així doncs, n’hauría d’haver posat un altre. Com també li comento a la resposta al seu comentari, la reflexió és generalitzada en casos de grups que canten en anglès i tenen com
a idioma propi el català (o el castellà). Hauría d’haver furgat més en el cas d’Anímic. No és excusa però és possible que no ho hagi fet perquè això passa força sovint, i m’ho continúo
preguntant en molts altres casos. En tot cas, disculpeu-me Anímic! :-p

Quan un grup d’aquí canta en anglès em fa com cosa, no ho sé, no hi estic en contra, que cadascú fagi el que vulgui, i no ho dic en el sentit político-patriòtic, si no que ho dic en un sentit diguéssim “creatiu”. Quan m’hi trobo em pregunto varies coses: com és que un grup d’aquí s’ha decidit a escriure una cançó en un idioma que no és el seu? Quins són els motius? Ara he d’escoltar aquesta gent que han escrit una cançó amb un idioma que no és el propi? (em fa mandra), la seva creativitat és la mateixa que si escrivissin en el seu idioma o es veu límitada?

A vegades tant me fa i la música m’agrada tant que no li dono tanta importància si passa això, però, per exemple, l’altre dia, em vaig posar a escoltar l’últim disc d’Anímic, “Himalaya”, que hi tenen cançons en anglès i en català. Doncs sense adonar-me’n el que faig fer va ser posar en el reproductor només les cançons que canten en català, no ho sé, em va fer mandra posar les que són en anglès. I així em passa a vegades amb altres grups, i amb discs sencers, la meva predisposició a escoltar-los minva.

De totes maneres, Anímic estan molt bé, ara, que sàpiguen que a un que li agrada el que fan a vegades li passa això :-p

“No ploren els dies, no plouen els nens […]
Els arbres no pensen, però jo penso en ells”
El cel blanc del nord, Anímic

Les fulles fan d’ocell

Lisa Germano és una cantautora nord-americana amb molt terreny recorregut, ha publicat molts discos, el primer l’any 1991, i ha col·laborat amb un bon grapat d’artistes reconeguts. La seva és una veu melancòlica i desesperançada que parla de les coses de la vida, les més fosques (d’aquelles coses i aquells llocs on hi ha ombres i dubtes), i quan ho diu sembla que t’ho digui a cau d’orella.

Quan canta:

Love can hurt, love
Love is weird, love
(Cry Wolf – Geek The Girl, 1993)

Dius, “bé, això ja ho he escoltat molts cops”. Però ella ho diu i sembla que encara tingui les ferides obertes. Desprén sinceritat i angoixa vital, no t’ho diu per dir, t’ho explica, t’ho expressa, ho sent. La Lisa Germano, si és alguna cosa, és sincera.

Una curiositat: en el disc “Geek The Girl” hi ha una cançó, “.. A Psychopath“, en la que tota l’estona s’escolta de fons una trucada telefònica real a un telèfon d’urgències d’Estats Units en que una dona totalment terroritzada explica com un desconegut a entrat a casa seva en plena nit. Després d’escoltar-la el cos no se’t queda igual.

Altres:

This stuff it hurts
Always it will
Now I can ask
Now I can say
The things I need to
You’ve gone away
Goodnight
(The darkest night of all – Happiness, 1994)

I així…

PD: Una web amb la biografía i totes les lletres de Lisa Germano.

Cracklin’ Water (Lisa Germano i OP8)

Crackling water
In the crackling light
And the crackling clouds
Here in the crackling night

I want you now
Hey…
I hate you now
If this isn’t love

(Cracklin’ Water – Slush, 1997. Lisa Germano i OP8)

Avui he fet una petita visita rutinària a la web de Shearwater i he vist que tenen a punt de solfa un nou disc pel febrer de l’any que ve. Es titularà “The Golden Archipelago” i ja estic ansiós per escoltar-lo (aquí avancen una de les cançons que en formarà part). A més, venen a Barcelona, tot i que encara queden uns dies, el 7 de març de 2010.

De moment, per anar fent boca, he trobat aquest vídeo gravat el novembre de l’any passat en el que toquen quatre cançons en format “acústico-domèstic”. Les cançons que interpreten són “Rook”, “Leviathan Bound”, “North Col” i “I Was a Cloud”.

Aquesta grabació es troba dintre d’una sèrie de concerts anomenats “Tiny Desk Concerts” creats per una organització productora de continguts nord-americana anomenada NPR (National Public Radio) que no la coneixia i que sembla interessant.

Bé, en tot cas, Shearwater de sobre taula:

Que voleu que us digui, no m’agrada gens aquest grup que tothom diu que són tant bons, i que són els nou Manel, i que són tant bona gent, i que ho fan tant bé, Els Amics de les Arts. No poso en dubte cap d’aquestes coses, de fet, els he vist en directe i són bons, molt bons, però no m’agraden, que voleu que us digui, sí, sóc culpable.

Parlant de gustos i de grups, per mi el millor grup que hi ha actualment que canta en català són els Nisei:

Aquest joc

El passat 4 de juliol els australians The Lucksmiths ens van fer passar una bona estona al festival Absolut Faraday de Vilanova i la Geltrú. L’actuació es podria resumir amb dos conceptes: bona música i bon rotllo. Una estona ben agradable.

Les mateixes sensacions debien tenir els assistents al concert que van fer uns dies després, el 21 d’agost, en una sala d’Austràlia i que es pot veure sencer a la pàgina de concerts Moshcam. Com a mostra una cançó d’aquest concert:

Sunlight