estereofònicx

Això és el subtitel

Jo també sóc algú (Clara Andrés)

Jo sóc tu i tu ets jo,
i jo sóc aquell i aquella,
i tu ets aquell i aquella,
i tots som tu i tu ets tots,
i tots són jo i jo sóc tots.

A veure quan la Clara Andrés treu un nou disc que ja està tardant massa!

Sóc algú

Sóc algú que no sap més enllà del que veu a l’espill,
amb uns ulls i amb un nas i una boca que parla per mi.

Sóc algú que camina amb un peu de sis dits
i amb façana de pits xicotets, que ara riu i no vol,
que ara diu i no es creu la meitat del que ha dit.

Vinc a ser el paper que ve a ser la disfressa del cos,
la mentida que es creu quan algú se’n recorda de mi.

Sóc el jo que tu veus tan tranquil, que s’agita per dins i no és gita de nit,
que ara riu i no vol, que ara diu i no es creu la meitat del que ha dit

Sóc algú que es presenta amb aquesta carcassa que veus,
amb uns ulls i amb un nas i una boca que parla de tu.

Sóc algú que té enmig de les dents un forat per què mai et dirà la veritat,
que ara riu i no vol, que ara diu i no es creu la meitat del que ha dit.

Sóc algú que camina amb un peu de sis dits i amb façana de pits xicotets,
que té enmig de les dents un forat per què mai et dirà la veritat.

Publicat dins de directes | Deixa un comentari

Han obert la taquilla del cinema en rrrrrrunes (Roger Mas)

Sí, han obert la taquilla del cinema en runes, i allà s’hi projecten pel·lis molt guais. Totes les que els meus somnis volen, totes les que la meva imaginació inventa. D’amor, d’aventures, de terror, pornos, d’acció, de misteri… S’ha de passar per taquilla però no cal pagar, només mirar als ulls al taquiller i dir-li “Sí, vull entrar, deixa’m entrar”.

Veniu, amics i amigues, al cinema en runes, i gaudiu de l’espectacle:

I la pluja es va assecar…

Era mitja tarda i queia un plugim suau,
el cel tapat, escuts de cendra i mort.
Presoners d’un món de possibilitats,
de nens podrits per tots els estats.

Els herois antics eren devorats
per voltors amb la mirada trencada.
Els nens es mutilaven els uns als altres
i les postres es fonien amb la nevera oberta.

I la pluja es va assecar, i els núvols es van obrir,
i en un instant, explosiu, el món es va enfonsar
més enllà de l’horitzó.

I ara pertot arreu on vaig veig la llum fondre’s en blaus,
verds, turqueses, òxids i vermells.
L’univers antic s’ha plegat sobre el seu eix
i el perímetre esdevé el centre de tot.

Els àngels de la mort han donat vida al meu jardí
i ara em sento com un nen abandonat.
Lliurat a la llum i a l’espai i als astres siderals,
han obert la taquilla del cinema en runes.

I la pluja es va assecar, i els núvols es van obrir,
i en un instant, explosiu, el món es va enfonsar
més enllà de l’horitzó.

Tan sols un horitzó per viure.

Roger Mas

Encara no he trobat allò que busco (U2)

Els U2 deien això en en la cançó del vídeo que hi ha més avall, que encara no han trobat allò que busquen. L’altre dia l’escoltava i m’ha fet pensar que això de que s’acabi l’estiu dóna per molt. A mi em sembla que quan ens hauríem de desitjar bon any nou, quan hauríem de fer nous propòsits, és ara, després de l’estiu. Quan ens plantegem o ens hem plantejat realment canviar coses a les nostres vides, donar el pas, quan tot es trastoca una mica i ens preguntem qui som, cap on anem i que volem, és al final de l’estiu, és quan realment comença el nou any. L’1 de gener tot continua com estava, l’hivern amansa les feres i no estimula els sentits, els arronsa igual com quan ens arronsem sota una manta per protegir-nos del fred. En canvi, el final de l’estiu sovint és un galimaties de dubtes vitals i és quan realment ens atrevim o estem més a prop a capgirar-ho tot. A mi aquest estiu no m’ha passat, diguéssim que estic tranquil·let com estic, però noto que el meu voltant és com un caldo bullent d’inquietuds. Durant un període de temps curt ja he tingut no sé quantes converses amb diferents amics i coneguts que m’han confessat les seves ganes i aspiracions d’un canvi a la seva vida.

Un altra moment de l’any que trobo que es capgiren sovint les coses és amb la primavera, però potser no és tant accentuat com en el període de l’any en que ens trobem.

Bé, en tot cas, quan vaig escoltar la cançó vaig pensar en tot això i em va venir al cap aquella famosa frase d’en John Lennon que diu:

“Life is what happens to you while you’re busy making other plans”.

És a dir, més o menys una cosa com:

“La vida és allò que et passa mentre estàs ocupat fent altres plans”.

I vaig pensar, no estaria malalment fer una nova frase a partir d’aquesta, fer-hi un parell de canvis i obtenir-ne una de nova, perquè, en moltes ocasions, la vida es troba en uns moments en que:

“La vida és allò que et passa mentre busques allò que encara no has trobat”.

En fi, no ho sé, són reflexions d’aquelles tontes que et fan preguntar a tu mateix: “Què no tens altra feina millor a fer o què?”, però que queden allà, volant com els coloms. Suposo que és com aquelles llargues converses de bar en que arregles el món i al final s’acaben amb un “Si us plau, et cobres?” i te’n vas a casa tan tranquil.

 I Still Haven’t Found What I’m Looking For

Publicat dins de directes | Deixa un comentari

Màgia i misteri (Godspeed You! Black Emperor)

Sempre m’han agradat grups instrumentals (entendre “instrumentals” com grups que fan cançons sense cantant): “Explosions In The Sky“, “Mogwai“, “65daysofstatic“, “Godspeed You! Black Emperor“, “Thee Silver Mt Zion“, per exemple. Suposo que pel fet que no hi hagi una lletra ni una veu que canti les cançons fa que produeixin temes rics en matisos i emocions. Acostuma a ser música envoltant, en ocasions no s’està per romansos i ataca directament a l’estat d’ànim de l’oient el qual s’ha de deixar endur per elles. També, tot s’ha de dir, és una música ideal per escoltar mentre un treballa tranquil·lament, i també, si s’ha de dir tot és diu tot, sovint hi ha un risc important d’adormir-se mentre s’escolta. Per altra banda, podria ser una recepta molt útil i recomanable per a totes aquelles ànimes estressades que necessiten un moment de repòs.

Cançons amb crescendos, en alguns casos arribant a punts d’intensitat casi inaguantable, la majoria de vegades tristes, introspectives, existencials, melancòliques, però també sovint harmonioses (no en el sentit musical, sinó, tal i com defineix la paraula “harmonia” el diccionari de l’Enciclopèdia catalana, en aquest sentit: “justa adaptació mútua de les parts o coses que formen un tot”), que et fan entrar en un estat catàrtic (tot està al seu lloc, tot encaixa).

No sé quina és l’etiqueta que els especialistes hi posen a aquest tipus de música, no té importància, el que sé és que té un punt de misteri, una certa màgia. També és una música adequada per recitar-hi poemes mentre les seves notes embolcallen les paraules, alguns grups ho fan, un exemple, aquesta cançó:

The Dead Flag Blues

Adéu homes i dones del cap dret (Quimi Portet)

Ja l’ha presentat a “Can blocs de VilaWeb” el que sempre està al darrera de la nevera, avui ja és el segón cop que en parla, però tot i així, em veig amb la imperiosa necessitat (gairebé existencial, és a dir: “si no ho faig rebento!”) de mostrar al món, des d’aquest minúscul racó que s’ofega lentament en el gran oceà “internet”… ehem… com anava dient, de mostrar al món el vídeo clip del primer singuel (com mola aquesta paraula) del nou disc d’en Quimi Portet.

“Adéu turons amics, adéu rieres,
boscos d’alzines i de roures i fagedes.
Muntanyes del meu cor, adéu estrelles,
adéu al mar pur de cristalls i de turqueses.”

Homes i dones del cap dret

Ostres tiu, és molt fort el que ha passat (The Young Ones)

Publicat el 8 de setembre de 2009 per frap

L’altre dia vaig saludar a un company pel messenger i no em va fer cas, no em va respondre, al cap de cinc minuts vaig tornar a saludar-lo i tampoc, no responia. Finalment se’m va acudir escriure el següent:

“Ostres tiu, és molt fort el que ha passat, ja ho saps?”

Va respondre a l’instant. No havia passat res, només li volia dir una cosa, però va funcionar. Som xafarders de mena. I si no, pregunteu-li a en Vyvyan:

I el gran Mr. Balowski i el seu mític tema “Dr. Marteens Boots“:

Publicat dins de coses | Deixa un comentari

Neteja a fons de Barcelona: la solució (La Polla Records)

Publicat el 7 de setembre de 2009 per frap

Si el que cal és netejar la ciutat comtal, ja que hi som, s’haurà de fer una neteja a fons, s’haurà de deixar ben polida i lluent perquè tots aquells forans que vinguin a visitar la nostra bonica i idílica ciutat (perfecta ciutat?) la trobin impol·luta (que rima amb puta, ja que parlem de Barcelona), i per tant també caldrà escombrar-la de captaires que molesten, que sobren. Potser sí però hi ha una alternativa i La Polla la té. La Polla té la solució:

La solución final

Como alcalde y buen burgués
tu deber y tu misión
es hacer un buen escaparate
para comerciar
y estan de sobra los mendigos
que dan mala fama a nuestra ciudad
y la gente adinerada
ya no vendrá a gasta echarlos fuera!!
fuera, dentro, fuera
como una mierda que podrias pisar
mientras llenas tu boca con la solidaridad
La solución, es una camara de gas
Mandarás a los de siempre a controlar
que no quede un mendigo sin democratizar
porque tu eres un rico,
pero temes la oscuridad,
oscuridad, que tu riqueza oscura,
suele provocar…
la solución es una camara de gas
solo falta un detalle….
quien tendria que entrar
Fuera, dentro, fuera
no quieres pobres en tu ciudad
capucho, estupido, facista memo
limpia tu cristal
La solución es una camara de gas
Con los politicos adentro

Publicat dins de directes | Deixa un comentari

Un himne pels temps que corren (Sanjosex)

Publicat el 3 de setembre de 2009 per frap

Darrerament estic de preguntes i respostes. Em dic, “que respondria si algú em preguntés tal cosa i tal altra?” I jo el que faig és que no responc amb paraules si no que responc amb llibres o cançons. Bé, en tot cas, sí que responc amb paraules, però no amb paraules meves. Són paraules d’altres que responen a les preguntes molt més encertadament que no pas ho faria jo.
Bé, anem al gra, el cas és que tinc una pregunta i una resposta. Si algú em preguntés: i tú, quin himne hi posaries als temps que corren? La resposta seria “Temps i Rellotge” de Sanjosex. Amb tota la solemnitat que li correspon a un himne, sí, als temps que corren hi posaria com a himne “Temps i rellotge”. M’alçaria i posaria la ma al pit, a l’alçada del cor.

(Llàstima que el so no sigui el millor).

Temps i rellotge

Com un ganivet que talla tot un dia enter en trossets,
Com si el temps es pogués dividir com si res,
És com dir que el temps és un rellotge.

Ja fa massa temps que ens hem deixat endur pel ritme feixuc,
Ritme que no és vida ni present ni futura,
Hi ha un soroll que viu entre nosaltres.

Temps fa que vàrem deixar de jugar,
Que vàrem oblidar totes aquelles dreceres
Que porten a un país sense les presses.

El ritme que ens imposem és el ritme que ens fa viure perduts!
Sense paraules.

Hem de trobar temps per estar
Molt més temps junts,
Sense comptar
Les hores passades,
Perduts entre abraçades

 

Has de controlar aquests teus maleïts instints maternals
Estan destrossant la teva parella,
Almenys fes-ho per ella.

L’agenda que ens ajuda és qui ens dóna la mesura del temps,
Hem de trobar moments per deixar fugir la nostre ment,
Llocs sense cobertura.

Temps fa que vam oblidar el camí
Que porta a aquell paradís on els nens són nens,
I els grans han de renéixer.

El ritme que ens imposem és el ritme que ens fa viure perduts!
Muts!
Sense esperances!

Hem de trobar temps per estar
Molt més temps junts,
Sense comptar
Les hores passades,


Perduts entre abraçade
s

Sanjosex

Vida (65daysofstatic)

Publicat el 2 de setembre de 2009 per frap

Avui he llegit d’una revolada el llibre Pedra de tartera de l’escriptora Maria Barbal. Pim pam, fet. Ara mateix, si algú em pregunta quin és el significat de la paraula “vida” la meva resposta seria la següent: donaria el llibre Pedra de tartera de Maria Barbal a la persona que m’ho hagi preguntat i li diria, “quan acabis de llegir aquest llibre tindràs la resposta a la teva pregunta”. Pedra de tartera és vida.

Radio Protector

Publicat dins de directes | Deixa un comentari

Jo tampoc vull que em salvin (Gato Pérez)

Publicat el 2 de setembre de 2009 per frap

Yo no quiero que me salven,
yo no quiero que me adhieran,
que me metan en su guerra
redentora y justiciera.
Sus poetas y campeones
indican siempre el camino
en mil discursos, siempre aburridos
Qué feos y qué infalibles
son sus mejores amigos.

Qué tristeza comunican
sus palabras y promesas,
sus fatídicos presagios
y sombríos horizontes (Bis)
que meten en su programa
y venden envuelto en miedo.
Oportunismo, intriga y rencor,
que nunca se esperen nada
de este infeliz máximo traidor.

Yo no quiero que me enseñen el camino conveniente,
que se guarden sus favores y el poder correspondiente.
Que me borren de su lista de europeos elegantes
detectives de la vida y farsantes responsables.
Están todos repetidos y piensan todos igual
sobre materias que nunca entienden.
Qué poco que se divierten, no entienden nada de nada.

Sálvese, sálvese, sálvese quien pueda.
Antes de que nos devoren el coco
y pierda la vida entera.
Sálvese, sálvese, sálvese quien pueda.
Antes de que todos mudos
vivamos tristes un orden nuevo.

S.O.S. socorro urgente
el mundo en manos de delincuentes
S.O.S. socorro urgente
en armas tiende su contingente
S.0.S. socorro urgente
qué se han creído los repelentes.

(S.O.S. – Gato Pérez)

No he trobat en Gato cantant aquesta cançó pel Llutube, així doncs, en poso una altra (i qui no mogui ni que sigui el dit petit del peu és que no té sang, apa).

Luna Brava

Publicat dins de directes | Deixa un comentari