Bloc de notes

Avui ja estic mentalitzat que patiré. O no. Com diu en Murakami, “el dolor és inevitable però el patiment és opcional”.

Penso que si arribo a Burgos potser aprofitaré la invitació de la M i la K d’anar fins a Donosti.

Estic a Santo Domingo de la Calzada. Són gairebé les 11 i només he fet 40 o 45 km.

Avui fa un dia molt bo per fer quilòmetres. Els núvols em protegeixen del sol i la temperatura és molt més baixa que ahir. No fa ni fred ni calor ni vent: és ideal per pedalar i ja hauria d’haver fet 40 km més. Per què em costa tant? A més, avui m’he llevat a 1/4 de 7, és a dir, molt aviat i -m’ha semblat- amb ganes de pedalar.

Pàjara?

I don’t belong to this world. Segur que hi ha alguna cançó que es diu així.

Demano l’adreça d’un alberg a un avi jubilat i m’explica algunes batalletes de quan treballava a Barakaldo.

A Belorado hi ha molts albergs. M’estic en un que està portat per dues hospitaleres suïsses que’expliquen que una fundació del seu país ha enviat aquí per mantenir l’alberg -que em sembla entendre que és de la parròquia del poble. No hi quep pas gaire gent (he comptat 24 lliteres) i tots els espais estan ocupats. “Austeritat i tradició” podria ser el lema. He vingut a petar aquí sense voler; jo he preguntat per l’alberg municipal i dues senyores del poble m’han indicat aquest alberg; era una trampa, ja ho veig, devien ser parroquianes del mossèn!

Hi he conegut una parella que diuen que d’aquí a 10 minuts se n’aniran a la missa que celebren al mateix alberg: una canadenca d’Ontario i un noi del Brasil (no sé de quina part).

Missa i resos a l’entrada de vespre. Després, cançons.

Ara acaba d’arribar un pelegrí que té més pinta de quinqui que de pelegrí. Pel que sento quan parla amb l’hospitalera, ve de Barcelona. “Sant Boi”, després escolto.

Cada dia estic una mica més en forma, ho noto per la quantitat de quilòmetres que faig. Normalment procuro ser a destinació abans de la 1 del migdia, o entre 1 i 2 com a molt tard, i em trobo que per les mateixes hores dedicades a pedalar cada cop faig més de quilòmetres. Avui, 100, rècord fins ara d’aquesta travessa.

Apart dela forma física segur que també hi fan altres coses. Per exemple, les carreteres secundàries que he seguit avui eren més aviat planes i estaven en bones condicions, però això només treu una part del meu mèrit.

Acabo de parlar amb la M, que diu que Donosti encara està de festa major i que a veure si hi anem. Potser.

No he lligat en tots aquests dies però avui que estic sopant uns espaguetis al pesto ben carregats d’all segur que es presentarà una oportunitat.

El carrer Portales s’omple a vessar al vespre, amb gent que va a fer chiqueteo, tapas, raciones, porciones… L’España autèntica, la que diuen que també es troba en alguns barris de la perifèria de Barcelona… 😬

Anava seguint la senzilla Z-126 quan de cop i volta, mentre pedalava tranquil·lament, s’ha transformat en una autovia ampla i moderna, de manera que n’he sortit a la primera oportunitat que he trobat i he anat a petar a un poble de mala mort, no recordo com es diu. Demano indicacions a un avi per tornar a la carretera i ens entretenim llargament en una conversa molt maca. Al final se m’acomiada amb un “Adiós, majete!”.

El milllor recorregut fins ara, per carreteres secundàries tranquil·les i (a Navarra) ben enquitranades.

Bardenas Reales impressionants, i això que només les volto pel perímetre i no hi entro. Per cert, dos voltors una mica inquietants van volant tot fent cercles damunt meu. Abans he trobat uns paisatges de pel·lícula; podria trobar-me en territori navajo o a punt d’entrar en alguna ciutat subterrània a Capadòcia.

A Tudela m’agrada especialment la plaça De los Fueros, un lloc per recordar. Tudela (Tutera) ja no parla euskara però el carrerer encara ens en fa memòria: Gaztambide, Sarasate, Iribarren, Satrústegui… Espero que els catalans no ens hi trobem mai i que en el futur no haguem de recordar la nostra llengua només pel carrerer o els topònims.

Ahir, el Barça va treure un bon resultat del Bernabéu: empat a dos. El campió de la Supercopa d’Espanya se sabrà dimecres que ve, en el partit de tornada. Vés a saber on seré, jo.

Dia de relax a la capital d’Aragó. Primer, però, faig el canvi de la pensió a l’alberg. L’alberg es diu molt originalment Albergue de Zaragoza, al carrer Predicadores, 59. Estic en una habitació de sis llits però de moment sóc l’únic estadant. Em cobren 16’20 per dormir i esmorzar havent fet un descompte del 8% (una d’aquestes dues coses -l’esmorzar o el descompte- tenen preu especial pel fet de ser “pelegrí” però no em queda clar quina).

Aquest matí m’havia proposat d’esbrinar dues coses: una, el camí de sortida cap a Navarra; i dues, si podria carregar la bici en el tren en cas que calgués. En realitat m’hi dedico a la tarda, havent dinat. La primera, solucionada, inclús faig els primers tres o quatre quilòmetres cap a la sortida de la ciutat i després torno al centre per estar més segur que demà tot anirà bé. La segona, en canvi, malament: els treballadors de l’estació fan vaga i no hi ha servei d’informació; tot i això, trobo un horari de trens Logronyo-Saragossa que potser em serà útil (encara no sé quan se m’acabaran les ganes de pedalar per les espanyes).

Passo diverses vegades per la plaça del Pilar, però no pas per la basílica sinó per la font que hi ha a la plaça. La trobo fantàstica. Refresca només de mirar-la! Original i molt ben integrada al lloc que li han adjudicat.

Bujaraloz, Alfajarín, Galacho de la Cartuja… topònims de so potent que em trobo pel camí! Som a Espanya, sens dubte!

Per aquestes planes que no s’acaben mai, per cert, em trobo conills i conills pertot arreu al llarg del camí. En compto més de dues dotzenes fins que em canso de comptar, sobretot en el tram més proper a Bujaraloz. Alguns corren paral·lels a la carretera i sembla que vulguin competir amb la bicicleta. Per sort, només en trobo dos de morts, atropellats per algun cotxe; és gairebé un miracle que només en vegi dos amb la gran quantitat que en trobo.

En el llibre que faig servir de guia hi ha una adreça d’un alberg a Saragossa però quan hi arribo està ple per un congrés que es veu que se celebra a la ciutat com a preparació per la visita del Papa a Madrid -little dear Pope again. Els de l’alberg, molt amables, fan dues o tres trucades i finalment em troben plaça en una pensió que també és molt a prop del centre. L’Hostal El Descanso és a la plaça de San Pedro Nolasco, al davant del Museo del Teatre Cesaraugusta, i em cobren 20 euros per dormir; no hi fan menjars, ni tan sols esmorzars. La porten un matrimoni granadet i la seva filla, tots molt amables i diria que molt de missa (potser m’equivoco). Diuen que Saragossa és una ciutat molt catòlica, potser per la influència del Pilar (un centre de pelegrinació en el top of the tops), però potser hi penso perquè tinc la propera visita papal al cap.

Els de l’alberg s’ofereixen a guardar-me la bici (a la pensió no hi ha espai). És amabilitat, però també s’asseguren que demà torni -vull quedar-me dues nits aquí i m’han assegurat que demà sí que tindran llit per a mi.

A l’aparador d’una botiga de records en veig d’esportius i del Barça; molts més que del Real Madrid. Per cert, que aquest vespre es juga el partit d’anada de la Supercopa 2011 entre aquests dos equips. Un Madrid diuen que molt rodat s’enfronta a un Barça que es veu que ha fet una pretemporada curta; a més, a l’equip d’en Guardiola en falten uns quants dels que l’any passat eren titulars perquè en Pep els ha deixat allargar les vacances (en alguns casos, m’han informat, per lesions no acabades de guarir).

M’estic a l’habitació d’El Descanso, doncs, i puc veure el partit del Barça des del llit! Això, que normalment seria una notícia extraordinària, avui no ho és tant. Som a principis de temporada, els equips no estan gaire bé (el Barça menys), tinc ganes de veure la ciutat… Total, que a la mitja part surto de l’habitació i me’n vaig cap al Tubo!

Candasnos. Primer dia de la Festa Major (12 a 16 d’agost). Llàstima que faci tard a l’esmorzar popular; m’he de conformar amb un entrepà a l’Hostal Pilar, ben bé a la sortida del poble cap a Saragossa (fonda tancada, bar obert).

Just abans d’entrar a Fraga em trobo un enorme polígon industrial parcel·lat i amb fanals i clavegueram però buit, sense cap nau ni una. I no és pas nou perquè han crescut herbes una mica per tot arreu. Qui el devia planificar? Segur que en devia treure un bon esquitx cap a la butxaca. I si no, zero en planificació.

Trobo que aquest paisatge tan pla i sec sota el sol abrusador és impressionant. Em fa l’efecte que estic travessant el desert. M’agrada!

M’agrada patir? No, m’ho estic passant bé! M’agrada suar, i tant! M’he muntat una pel·lícula i faig de protagonista. Estic tot sol, em sento com si estigués lluitant (i guanyant) en una prova èpica, extraordinària. Jo tot sol contra els elements; calor, set i cansament no aconseguiran fer-me desistir i segueixo endavant, maldo per combatre el sol, la sequedat, el vent calent que em ve de costat. Sona a èpica barata i segurament ho és, però m’ho estic passant d’allò més bé en aquesta “travessa del desert”.

A Bujaraloz trobo la pensió Las Sabinas (que no era a la guia) al mig del poble: 20 euros llit i esmorzar. Gent simpàtica i atenta. La cuinera (mestressa?) de la pensió em fa de mama; diu que al matí, quan m’ha vist arribar, m’ha vist molt malament i la feia patir per si no m’acabava de recuperar. M’estranya, perquè jo em trobava perfectament; potser vermell de cara pel sol? Si us interessa: Hostal Las Sabinas / Calle Sta Ana, 6-8 / Tel 976 17 93 29 / Bujaraloz (Saragossa) / informacion@hostallassabinas.es

El canadenc que vam conèixer a Montserrat ens havia recomanat l’Hostal Mundial de Lleida, on pots dormir per 22 euros i si ets pelegrí també esmorzar. Nosaltres no som pas exactament pelegrins però com que portem la credencial la cosa funciona. El Mundial es troba a la plaça de St Joan, 4 (tel 973 24 27 00 i a/e hostalmundial4@hotmail.com).

A primera hora de la tarda arriba la Montse per endur-se l’Adrià, tal i com havíem pactat, i ja havíem quedat amb l’Adrià que m’acompanyaria fins a Lleida. M’ha agradat molt compartir aquesta ruta tots dos junts, hauríem de fer més coses plegats. El recorregut ha anat molt bé i ha sigut ràpid; de fet, hem trigat un dia menys del que havíem calculat. L’Adrià se’n torna a casa havent fet entre 350 i 400 kms comptant els que portàvem diem-ne d’entrenament per anar de Salt a Palamós. Gràcies per donar-me l’oportunitat de fer plegats aquest camí!!!

Ara hauré de plantejar-me què faig amb les vacances que em queden. Sóc a Lleida, tinc una bici i em queden més de dues setmanes abans d’haver de tornar a la feina. Tiro cap a casa? Enfilo cap al nord? Al sud? Segueixo cap a l’oest?

Calor espantosa a la tarda. Caldrà llevar-se d’hora al matí si és que vull anar en bici.

Després de rumiar-hi una mica i sospesades les opcions decideixo tirar cap a l’oest i continuar cap a Galícia. No sé si hi arribaré però són paisatges que desconec i em fa gràcia acostar-m’hi. Aprofito les últimes hores de la tarda per passar per un taller a repassar la bicicleta; si vull fer més de quilòmetres l’he de tenir a punt, que ja comença a fer fresses estranyes!

M’imaginava que la baixada de Montserrat seria espaterrant però no comptava amb dues coses. Una, que abans de baixar del tot havíem de pedalar fins a l’altre costat de la muntanya per tal de seguir cap a l’oest. I dues, que per comptes de ser curtes i empinades, les baixades et poden portar avall per un recorregut llarg i sense gaire pendent. Tot i així, sempre és millor baixar que no pas pujar.

L’Adrià m’ha dit que porta comptats dos gossos i set gats morts a peu de carretera (aixafats).

Un cop a Tàrrega podem dormir en un dels pocs albergs, que de fet no són albergs, com aquest, que el camí de St Jaume té a Catalunya: l’associació Alba té cura de persones discapacitades i algunes d’elles poden viure en una residència que tenen al costat mateix del Pati, que és com els targarins coneixen la que oficialment s’anomena plaça del Carme. Avui hi veiem un espectacle infantil. Per cert, que l’escultura del fons em recorda molt la que hi havia a la plaça d’Europa de Girona i ara és a prop de la Devesa; les fan en sèrie?

Doncs tornant al camí de St Jaume, amb la credencial de pelegrí només cal posar-hi 10 euros i et pots quedar una nit al’alberg i esmorzar abans de continuar el camí. Precisament, els dos camins catalans cap a St Jaume de Galícia es bifurquen just al davant de l’alberg on dormim, al Pati.

Els pitjors quilòmetres pedalats fins ara: assetjats pels cotxes, busos i camions, respirant fum, sentint tones de ferralla pudent a tota velocitat a uns pams de nosaltres, sense conèixer cap ruta alternativa. La decisió d’agafar el tren per pujar a Montserrat és més perdonable si se sap això, no? Tot i això, em queda una mica de mal regust per no haver ni tan sols intentat de fer la pujada en bicicleta.

Com que acabem aviat la feina, podem anar a passejar una mica per aquestes muntanyes. La vista deu ser molt bona en un dia clar, però ensopeguem un dia bromós en què la boira no ens deixa veure gaire res a la llunyania.

Tampoc no havíem comptat que el Papa s’acosta a Madrid i molts de catòlics van fent trobades per fer ambient. Aquí dalt ens trobem una mena de congrés de joventuts benedictines o alguna cosa així. Música a la nit.

Per sort, trobem allotjament barat; només faltaria que dos pelegrins com nosaltres que van cap a St Jaume de Galícia no en trobessin aquí! Passemla nit als dormitoris comunitaris i tenim dret a fer servir la cuina (en realitat, el microones) i la nevera, però no hem de pagar res. Hi coneixem un canadenc que ve en bicicleta des de Madrid; demà arribarà a Barcelona i acabarà la seva pedalada particular abans d’agafar l’avió cap a casa.

Sortim de l’alberg després d’un d’aquests esmorzars tan frugals -espartans!- a què ens tenen acostumats a Tujuca.

L’arribada a Manresa es fa una mica llarga perquè ens trobem amb moltes obres i hem de fer una bona marrada. Al final, però, arribem al passeig o rambla i passegem una estona a l’ombra. Tornem a tenir mala sort a l’hora de trobar allotjament perquè l’alberg està tancat. «Com pot ser que tenquin justament ara, a l’estiu!!!???», penso tot primer, però quan hem fet un volt per la ciutat ja veiem que altres hotels dela ciutat també estan tancats. Ja veig que Manresa no deu pas ser una destinació turística gaire popular. Sort que l’alberg no està buit i la noia que hi trobem tot endreçant i posant ordre (suposo) ens ajuda a fer trucades per trobar un parell de llits. Total, que després de fer moltes voltes amunt i avall no trobem res per dormir-hi fins que truquem al Turó de la Torre, un hotel i restaurant apartat del centre, situat en el polígon industrial dels Dolors, al costat de la carretera de Vic. Clavada: 60 euros la nit (amb esmorzar no gaire generós). A més, picades de mosquits tota la nit.

Malgrat això, Manresa m’agrada. Sobretot la rambla quan hi toca l’ombra. La catedral està tancada i no la podem visitar (quin dia!), però una bona passejada pel centre ens ensenya l’Eixample modernista (el Casino m’agrada molt). No triguem pas gaire a tirar cap a l’hotel per descansar, que l’acumulació de quilòmetres ja es comença a notar.

La baixada de St Iscle cap a la carretera d’Olot és fenomenal però més endavant, avui mateix, en trobarem una altra d’autènticament memorable.

Pugem en sentit Olot i a St Esteve d’en Bas abandonem la via verda per enfilar-nos per la C-153 cap al coll d’Úria i després cap al següent (el nom del qual no m’he apuntat i ara no recordo, pot ser Condreu?). És una pujada ben penosa, llarguíssima, que em fa esbufegar molt. I déu-n’hi-do com sua l’Adrià, també! Tot i això, arribem al coll i iniciem la baixada que esmentava abans: espaterrant! Pateixo per l’Adrià, que no està tan acostumat com jo a anar en bici, tot i que no hauria de patir perquè és jove i hàbil i ja és prou gran per saber el que fa. Tot i això, pateixo, és el que em toca fer perquè sóc el seu pare, no? Quan som a baix, l’Adrià em confessa que no les tenia totes quan baixava. És veritat que és una baixada molt ràpida i dreta, formidable. Colossal, que diria en Pla.

Dormirem a l’alberg de joventut de Vic (m’he de renovar el carnet, que fa temps que el tinc caducat). No és al centre: 15 minuts a peu si volem anar fins a la plaça del Mercat.

Abans de sopar encara tenim temps de fer un volt i passejar una mica. Ens crida l’atenció el nom d’un carrer dedicat a la “Laura”; la de la ciutat dels sants, suposo. No conec gaires carrers dedicats a personatges de llibres; autors, sí, però no pas personatges. Em sembla recordar que a Avinyó vaig veure el carrer Tartarin, i jo diria que a no sé quina ciutat americana hi ha un carrer dedicat a Sherlock Holmes, però no gaires més. Potser no trigarem gaire a veure’n un de dedicat a en Harry Potter, segur que a l’Adrià li agradaria.

Un dia de relax, que prou que ens el mereixem! L’Àlex està supercontent de tenir un company de jocs. El pobre se sent sol perquè aquest mes no pot anar al casal, i a l’Adrià li ha tocat fer-li companyia. La veritat és que tots dos s’ho passen bé malgrat la diferència d’edat.

Com més avança el dia, més ens anem mentalitzant l’Adrià i jo que som en el començament d’un viatge llarg i que caldrà que ens esforcem per tirar endavant. El que costarà més, ja ho veig a venir, serà aixecar-nos d’hora al matí per poder aprofitar les hores en què el sol encara serà baix.

Per altra banda, estic content que l’Adrià estigui passant una altra temporada de lectura compulsiva. Ha tingut els llibres d’en Harry Potter oblidats a casa molt de temps (de quan el seu germà se’ls havia llegit), i ara li ha vingut la dèria de llegir-los, de manera que aquests dies les alforges li pesen una mica més (se n’ha volgut emportar dos per llegir-los pel camí!).

Mentrestant, a la piscina s’hi està molt bé. Aviam si demà també tenim bon dia; es comencen a veure núvols cap a ponent…

L’Adrià i jo tirem via verda amunt. Per cert, que no sé si és degut al manteniment històricament deficient o a causa de les pluges d’aquests darrers dies, però hi ha trams que són de molt mal passar. Entre Bescanó i Anglès, per exemple, el sòl de la via verda és molt arenós, de manera que les rodes s’hi enfonsen i pedalar costa més. Al vespre truco en Miquel per comentar-li-ho i m’explica que la raó delmal estat és l’incompliment del contracte per part d’una empresa que va ser autoritzada a fer obres per manteniment del sistema de subministrament de no recordo si gas o aigua i no ha complert el que va signar; el Consorci els va empaitant.

Poc abans d’arribar a St Feliu de Pallerols també hi ha un tram en què les pluges -i suposo que el mal manteniment, perquè no crec pas que les pluges d’aquesta setmana hagin fet tant de mal- han deixat al descobert multitud de pedres que hi havia sota el sauló. Ben pensat, potser no és el manteniment sinó la mateixa construcció que es va portar malament. Recordo que l’Enric m’havia explicat fa anys que va comprovar que quan van construir aquesta via verda hi posaven molt menys de sauló del que tocava i algú s’embutxacava la diferència del pressupost.

Un parell de quilòmetres després de St Feliu, l’Adrià i jo ens desviem cap a la dreta (forta baixada però curta) just en el cartell a peu de la carretera Girona-Olot que indica St Iscle. La travessem, 4 km de pujada i ja som a ca la Nuri i en Jep.

Sortim tots tres amb la idea que l’Adrià i jo farem una ruta llarga, d’uns quants dies, ja veurem quants, i en Pau tornarà cap al Vendrell un cop haguem arribat a Salt. En Pau ens deixarà a Salt perquè s’estima més estar-se al Vendrell amb els seus amics i les gosses; el dia 15 començarà a treballar per fer les pràctiques de monitor.

Fem tots tres cap a Platja d’Aro, doncs, per la carretera de la costa, per St. Antoni i Torre Valentina, i quan som a Platja d’Aro ens desviem cap a Castell per agafar la via verda direcció Girona. He fet aquest recorregut milers de vegades, em sembla que ho podria fer a ulls clucs. 

Deixem les bicis a casa meva però anem a dormir a ca la mare perquè tenim la casa “ocupada” per en Vasek i la R. Aquest estiu també fem intercanvi de casa però de manera informal, o no oficial, sense papers, perquè no és pas ben bé com els de Green Theme que faig a vegades. En Vasek i jo som amics i ens deixem casa nostra de tant en tant. Fa 15 dies la Ma i jo vam estar una setmana a Praga i ell ens va deixar estar al seu pis. De fet, potser li va anar bé perquè ell se’n va anar a passar la setmana amb la R (experiència prematrimonial…???).

El començament del dia el dedico a la bici. Més ben dit, al remolc: la peça que se’m va trencar fa dies és un problema que arrossego (mai més ben dit!) ja fa massa temps, i ahir no vaig poder anar a cap taller perquè dilluns és dia de festa per a moltes botigues de Tolosa, tallers entre altres. Porto la peça a Cycles Marc (rue Bida, gent molt maca) però no hi poden fer gaire res perquè no treballen amb la marca que porto. Tot i això, se’n surten prou bé per posar-hi un remei no tan matusser com el meu filferro i que em dóna més de confiança en la possibilitat d’arribar al final. Estem una estona xerrant, em desitgen sort i no em volen cobrar res; gràcies, bona gent!

El dia de repòs a Tolosa em deu haver anat bé, perquè tot i que faig més de quilòmetres que els altres dies no estic pas gaire cansat. A mitja tarda arribo a Carcassona i vaig a acampar al Camping de la Cité (cadena Campéole, 12 € la nit a la zona d’acampada lliure), a la Route de Saint Hilaire. Piscina, supermercat, etc. Està fora ciutat però tan a prop que es pot anar al centre a peu. Només una cosa que no m’agrada: són molt aficionats a posar música per als campistes i cada vespre hi ha sessió de karaoke a l’aire lliure; la cosa sol allargar-se fins les onze ben tocades.

Una altra vegada que havia vingut a Carcassona recordo que havia menjat molt bé a la pizzeria Tex-Mex L’Escalier, al Boulevard Omer-Sarraut, però aquest vespre vaig a un restaurant que he trobat mig a les fosques al 29 de la rue Armagnac, molt a prop de Place Carnot: es diu Au Bon Pasteur i n’he quedat molt satisfet. Un lloc agradablement romàntic, ideal per venir-hi amb la parella.