Bloc de notes

He tornat a fer aquesta ruta sobretot per penjar-la una mica més bé al wikiloc i la veritat és que ja no recordava gaire aquests corriols i pistes de baixada: són fantàstics! M’ho he passat molt bé, sobretot per la pista fins a St Mateu de Montnegre i després encara més per les pistes i corriols que porten a Llambilles. Això de tenir tan mala memòria em fa gaudir cada recorregut el doble, perquè els disfruto quan els descobreixo i quan hi torno!

Per altra banda, ja hem descartat definitivament l’escapada a la Cerdanya que havíem sospesat de fer aquests dies de Fires; amb les noves mesures anti-covid que ha aprovat el govern espanyol hauria estat buscar-se masses complicacions.

Potser aquestes Fires haurem de renunciar a la Cerdanya. Teníem previst d’anar-hi dijous, divendres i dissabte d’aquesta setmana entrant (29, 30 i 31 d’octubre), però les restriccions horàries de mobilitat ens fan replantejar-ho perquè en P i l’A difícilment podran arribar abans de les 10 del vespre. Hem canviat les dates i ara preveiem d’anar-hi divendres 30, dissabte 31 i diumenge 1. Aviam.

Mentrestant, aquest vespre hem tornat a sortir uns companys per empaperar una mica les cartelleres municipals i alguna vitrina abandonada. És l’aniversari de la declaració d’independència i cal mantenir viva la memòria encara que els ànims estiguin baixos. O precisament perquè els ànims estan baixos.

La primera activitat d’avui és un tour amb el bus turístic que ens permet de fer un primer cop d’ull i tenir una idea general de la ciutat; a més, a l’ombra i sense cansar-se. Ha estat una bona idea.

Ahir vam veure a internet que aquests dies hi ha una una exposició sobre alimentació que podria estar bé tant per a la petita de casa com per als grans, i hi anem. En sortim assedegats i amb una mica de desesperació per trobar una cafeteria o terrassa fins que en trobem una per repostar, tot i que l’A i la P s’estimen més un Starbucks que hi ha a prop.

Amb el dipòsit ple, tornem a la càrrega per conèixer més bé la ciutat i ens passegem pels carrerons del centre fins que… trobem un altre Starbucks! Aquest cop ens hi aturem tots perquè el sol de migdia apreta de valent i no tenim ganes de perdre temps buscant un altre lloc que ens empari de la calor. A la passejada ens adonem que Tolosa també és una ciutat global, com la nostra Salt: una botiga italiana amb un rètol anglès en una ciutat francesa que ven roba fabricada a Àsia a compradors andorrans. Buf…!

A la tarda ens acostem tot passejant a la Prairie des Filtres, un parc vora el riu l’accés al qual les autoritats han tancat. Vull creure que és per controlar més bé possibles infeccions per coronavirus. Herba a l’ombra dels arbres, serveis de bar, restaurant, canviadors i lavabos…

Per tornar agafem el metro. M’ha sorprès que una ciutat del tamany de Tolosa en tingués i m’ha estranyat que no el recordés de les altres vegades que havia estat aquí. He llegit que va entrar en funcionament el 1993.

Al vespre, un altre passeig vora el riu. Una mica temerari, la veritat, perquè hi havia molta gent, sobretot jovent, de gresca i sense guardar cap distància entre persones.

Aquest article m’ha fet venir ganes de llegir un llibre: La civilización de la memoria de pez (Alianza Editorial, 2020), subtitulat: Pequeño tratado sobre el mercado de la atención.

L’autor es diu Bruno Patino i diu que ha “deixat de creure en les virtuts d’una societat de la informació digital més lliure i igualitària”. Es veu que ha treballat a primera línia digital amb grans empreses del ram, plataformes digitals, etc., i diu que aquesta experiència professional l’ha fet arribar a la conclusió que ens han enganyat.

Segons ho explica en Xavier Montanyà a la seva ressenya, les grans plataformes digitals –Amazon, Apple, Google, Facebook– han creat un sistema econòmic de capitalisme digital depredador que actua sobre la nostra voluntat i el nostre cervell amb l’objectiu de retenir els individus a les xarxes com més temps millor només (o sobretot) per augmentar els ingressos de publicitat. El sistema que han ideat i construït a còpia d’estratègies que generen dependència i addicció ha enganxat molta gent a les xarxes.

Llàstima que el llibre no sigui en català però tot i així el buscaré. Potser el trobaré en francès, ara que estem a punt de passar uns dies a Tolosa de Llenguadoc.

Dia sense gaire història, ha passat volant. De fet, només mig dia als Països Baixos i la resta travelling perquè per acabar aquesta escapada a Amsterdam aquest matí hem agafat el ferri per anar fins al Lookout. Potser hi hauríem d’haver anar el primer dia perquè tenir una visió global de la ciutat abans de començar-ne la visita sempre és una bona idea. Salvant les distàncies, el ferri m’ha fet pensar en els d’Istanbul que travessen el Bòsfor i comuniquen la part europea de la ciutat amb l’asiàtica. Tot i això, les diferències entre uns i altres són nombroses, com per exemple que en aquest ferri d’avui hi havia tantes persones a peu com en bicicleta.

Tornada cap a les tres i corrent a última hora pels passadissos de l’aeroport (de poc que se’ns escapa l’avió!).

Arribada súper calorosa; el canvi climàtic està castigant el Mediterrani i ja ens en havíem desacostumat!

Passeig fent el badoc fins al castell de Muiderslot. Tota una experiència, això d’anar en bici per Amsterdam! La primera vegada que hi vaig estar vaig fer servir una bici només per una petita ruta (acompanyat de guia) per quatre carrers comptats del centre. Avui, en canvi, la MJ i jo ens hem atrevit amb un bon recorregut que ens ha portat des del centre mateix de la ciutat fins a un castell dels afores (més de vint quilòmetres).

Aquest cap de setmana hem tornat a la neu. Hem fet nit al refugi d’Ulldeter. Potser ha estat la millor sortida a la natura que hem fet tots quatre; hem de tornar-hi!

Tant de bo l’engrescada serveixi per fer sortides a muntanya més sovint. El fet que mai no sortim tots quatre a fer caminades, travesses o tan sols sortides a passejar per muntanya és una de les coses que em saben més de greu de la nostra vida familiar.

Mai no trobo el temps de fer-ho però un dia o altre m’he de posar a llegir els escrits de viatge d’en Sergi Unanue. Estic pensant d’imprimir-los però potser ell ja ha tingut la mateixa idea: els podria trobar en llibre?

Aquesta setmana hem llogat un cotxe del 22 al 26 d’agost i nosaltres dos i les nenes hem anat a passar uns dies a la capital de la Gironda, una de les ciutats més boniques d’Occitània, o al menys de les que m’agraden més (no em faria pas res viure-hi una temporada).

Elles no hi havien estat mai i els hi ha agradat molt, tot i que han trobat que el millor del viatge no ha pas estat a Bordeus (a banda del “mirall d’aigua” davant la plaça de la Borsa) sinó a la costa: la duna de Pilat i l’estany de Biscarrossa. Són dones d’aigua!

Aquesta setmana, del 12 al 16 d’agost, hem anat uns dies a respirar aire fresc a muntanya, en part per mirar d’arreglar la cosa. Hem viscut caminades esplèndides, paisatges espectaculars, discussions agres, paraules d’amor, emprenyades espantoses, confessions íntimes, suades d’estany en estany i unes nits tan tenses com intenses que han fet que els set dies passessin volant. Tota la setmana s’ha fet curta. Arregla, el que se’n diu arreglar, em sembla que no hem arreglat res, i la setmana s’ha fet curta.

Pel que fa a les excursions, tres de ressenyables (que no he ressenyat al wikiloc): al Refugi Ventosa i Calvell des de l’estany de Cavallers, la Ruta dels Enamorats fins al pla d’Aigüestortes i una tercera als estanys dels Pessons (tots dos, el Gran i el Petit).

L’Adrià s’està recuperant molt bé; ho diu l’equip mèdic i ho veiem nosaltres. Ànims!

Ara fa 10 anys ell i jo érem a Edimburg, a ca la Fiona, al piset que ens va deixar a Rose Street. Hi tornarem!

… però aquest cop no pas per mi. El meu germà i la R són a Escòcia a passar-hi uns dies de vacances que s’han pogut agafar. Quina sort; guardo molt bons records d’Escòcia i quan tingui temps buscaré les fotos dels estius a Edimburg i d’aquest estiu passat al llac Ness, el Museu de la Ciència de Glasgow, el Fringe i tants altres llocs d’aquelles terres que tinc al cor.

Això em fa pensar que aquest estiu anem tard i encara no hem decidit res en ferm. Normalment per Setmana Santa ja tenim emparaulat l’intercanvi de casa que farem a l’estiu, però enguany anem molt atrafegats i no n’hem parlat prou.

L’intercanvi de cases és la millor manera que hem trobat de passar unes vacances lluny de casa en bones condicions d’allotjament i a bon preu. Pels que no ho coneguin, es tracta justament d’això, d’intercanviar casa. Durant uns dies o setmanes o el temps que sigui, nosaltres anem a viure a casa d’una família els membres de la qual passen el mateix (normalment) període de temps a casa nostra. En posem en contacte a través d’una pàgina web que conec de fa molts anys però n’hi ha moltes altres.

Hi trobo molts avantatges i pocs inconvenients tant pel que fa a l’economia com a la comoditat, el respecte al medi ambient… It is so convenient! A la pràctica funciona com si tinguéssim segones residències per tot el món, perquè cada cop que fem vacances podem passar-les a la casa o pis d’algú que ens l’ofereix perquè hi estiguem com si fos casa nostra -i durant uns dies ho és! Mentrestant, ells s’estan a casa nostra.

Potser no és el lloc del món amb més ciutadans que ho necessiten, però benvinguda la iniciativa: Luxemburg serà el primer país d’Europa amb el transport públic gratuït. Felicitats!

Low cost? Els vols suposadament barats són molt cars tant per al planeta com per a la nostra: «Las emisiones de gases de efecto invernadero de los aviones no aterrizan: subieron otro 4,9% en 2018».

Avui hem anat a Edinburg, una les ciutats que porto al cor. Hem coincidit amb el festival i això ens ha permès de veure alguns petits espectacles al carrer. En un d’ells inclús m’han fet sortir (cercaven gent guapa del públic) i quan m’han preguntat d’on sóc i he dit “I’m from Catalonia” de seguida s’han sentit alguns aplaudiments entre el públic.

Hem pujat a l’Arthur’s Seat, al parc de Holyrood. Al vespre, tren i tornada a Glasgow. Abans d’entrar a casa hem vist una guilla que sortia corrents del pati. Es veu que en aquest veïnat n’hi ha moltes, sobretot al vespre; escorcollen els cubells d’escombraries per veure si hi troben menjar.