Bloc de notes

… però aquest cop no pas per mi. El meu germà i la R són a Escòcia a passar-hi uns dies de vacances que s’han pogut agafar. Quina sort; guardo molt bons records d’Escòcia i quan tingui temps buscaré les fotos dels estius a Edimburg i d’aquest estiu passat al llac Ness, el Museu de la Ciència de Glasgow, el Fringe i tants altres llocs d’aquelles terres que tinc al cor.

Això em fa pensar que aquest estiu anem tard i encara no hem decidit res en ferm. Normalment per Setmana Santa ja tenim emparaulat l’intercanvi de casa que farem a l’estiu, però enguany anem molt atrafegats i no n’hem parlat prou.

L’intercanvi de cases és la millor manera que hem trobat de passar unes vacances lluny de casa en bones condicions d’allotjament i a bon preu. Pels que no ho coneguin, es tracta justament d’això, d’intercanviar casa. Durant uns dies o setmanes o el temps que sigui, nosaltres anem a viure a casa d’una família els membres de la qual passen el mateix (normalment) període de temps a casa nostra. En posem en contacte a través d’una pàgina web que conec de fa molts anys però n’hi ha moltes altres.

Hi trobo molts avantatges i pocs inconvenients tant pel que fa a l’economia com a la comoditat, el respecte al medi ambient… It is so convenient! A la pràctica funciona com si tinguéssim segones residències per tot el món, perquè cada cop que fem vacances podem passar-les a la casa o pis d’algú que ens l’ofereix perquè hi estiguem com si fos casa nostra -i durant uns dies ho és! Mentrestant, ells s’estan a casa nostra.

Potser no és el lloc del món amb més ciutadans que ho necessiten, però benvinguda la iniciativa: Luxemburg serà el primer país d’Europa amb el transport públic gratuït. Felicitats!

Low cost? Els vols suposadament barats són molt cars tant per al planeta com per a la nostra: «Las emisiones de gases de efecto invernadero de los aviones no aterrizan: subieron otro 4,9% en 2018».

Avui hem anat a Edinburg, una les ciutats que porto al cor. Hem coincidit amb el festival i això ens ha permès de veure alguns petits espectacles al carrer. En un d’ells inclús m’han fet sortir (cercaven gent guapa del públic) i quan m’han preguntat d’on sóc i he dit “I’m from Catalonia” de seguida s’han sentit alguns aplaudiments entre el públic.

Hem pujat a l’Arthur’s Seat, al parc de Holyrood. Al vespre, tren i tornada a Glasgow. Abans d’entrar a casa hem vist una guilla que sortia corrents del pati. Es veu que en aquest veïnat n’hi ha moltes, sobretot al vespre; escorcollen els cubells d’escombraries per veure si hi troben menjar.

Pugem a Igeldo (bona vista sobre Donosti) i després el camí va fent via cap amunt fins a Muniotezar. No són pas pujades costerudes i de seguida comencem a baixar cap a la platja de Zarautz, que es una de les destinacions turístiques més populars del País Basc. Moltes onades i molts de surfistes en una platja ampla en un migdia encara lluminós. A poc a poc, però, venen núvols i el cel es va tapant. Platja bastant llarga, per cert, de més de dos quilòmetres. La comparo amb la de la badia de Palamós, que fins a Torre Valentina en fa una mica més de tres. Quants en deu fer la de Pals a banda i banda de la Gola i fins a l’Estartit?

Marea. A mi, que vinc del Mediterrani, sempre m’ha cridat l’atenció la manera com les platges de l’Atlàntic s’encongeixen i s’eixamplen conforme l’aigua puja o baixa. La Maria troba que la de Zarautz és poqueta cosa perquè la compara amb la de Cariló. Com que ella ve de l’Atlàntic, el que troba sorprenent és que les platges de la Costa Brava siguin sempre de la mateixa mida a menys que un temporal se n’emporti la sorra.

Amb la Ma hem fet una escapada i ens hem estat una setmana llarga a can Conor (O’Callaghan). No hem pogut fer un intercanvi simultani però hem trobat la manera de venir aquests dies perquè ell ha pogut trobar un forat per venir a Salt aquest estiu.

Casa seva és al bell mig de Manchester, al costat de Chinatown. Un pis petit però acollidor i molt adient per a tota la colla que hi hem vingut, perquè al final la Ma i jo no hi hem pas estat sols!

Hem compartit el pis uns dies amb els nostres dos fills petits (l’Adrià i la Xènia), fins al 26, i llavors el 27 han arribat el meu gran i la seva xicota (en Pau i la Judit) fins al 31. Ha anat molt bé però ara no tinc temps d’escriure’n més coses. Aviam si d’aquí a poc en trobo.

M’aixeco molt aviat, potser és dels dies que és més d’hora. Em sap greu per la senyora de la pensió, que s’ha de llevar expressament per obrir-me la porta de l’habitació on em guarda la bici, però bé, és la seva feina. Encara és fosc quan esmorzo a l’única cafeteria que trobo oberta. El cafè no acaba de fer efecte i amb una mica de mandra enfilo la carretera de la costa encara mig a les fosques.

El camí és un puja i baixa constant, tot i que els primers quilòmetres, fins a Bertamirans, són tot baixada. Aquí també s’han fet carreteres que no surten a cap mapa, o al menys als mapes que porto jo; hi ha una autovia que va paral·lela a la carretera que segueixo i això m’estalvia respirar els fums de molts de cotxes.

Primer paro a Negreira en un primer tram que se’m fa curt. Tot i això, prefereixo aturar-me i menjar alguna cosa per si els pugibaixes que m’esperen són pitjor del que em temo. Esmorzar de prevenció, en diríem. A Berdoias torno a parar i tinc la sort d’anar a petar a un cafè de carretera on sembla que m’esperin. Hi conec d

Dia de relax tot esperant que pari de ploure. Ahir la previsió del temps ja avisava que avui seria mal dia per sortir a la carretera, de manera que m’he quedat a posar ordre a les notes que he anat escrivint. Les he passades a correcuita al portàtil i quan arribi a casa ja miraré de posar-hi coherència. Si hi penso.

Espero que demà faci bon dia per anar cap a Fisterra i acabar el viatge!

Veig que pel carrer molta gent porta samarretes d’en Villa (en David, no en Pancho) tot i que diria que no és pas gallec sinó asturià. Deu ser perquè aquest vespre es juga el Barça – Porto.

Em sorprèn una mica veure tanta gent ajupida o asseguda a terra i demanant caritat al carrer (portuguesos?).

Sóc a Galícia i ja he menjat pulpo da feira, empanada i tarta de Santiago. Em falta lluç a la gallega i marisc però això hauria de ser a la costa! Aviam si demà acabo els deures.

Arzúa. Aquesta població de sonoritat euskalduna és a prop de Sant Jaume i com que he de fer pocs quilòmetres fins a la capital de Galícia hi arribo molt aviat. Busco la pensió que m’havia recomanat la M però enlloc no saben on para, de manera que me’n busco una altra que resulta ser la Pensión Ramos, 26 euros la nit.

Plou tota la tarda i passo molta estona a la pensió, llegint i escrivint. Surto una estona a voltar sota la pluja però aviat acabo en un bar per llegir i escriure més. Ambient d’ensopiment general (o sóc jo que ho veig amb ulls poc acostumats a tanta aigua?). Un xim-xim persistent, constant, que quan em fico al llit encara mulla els carrers. Galícia.

Molts de taxis tot el camí: pelegrins que retornen?, pagesos que van a ciutat i no disposen d’autobús ni cotxe propi?

Molts de llogarrets amb un rètol que diu “alberg” a cada casa. Em sembla bé que es guanyin la vida però això, més que fer de pagès, no és pas voler viure del turisme? Però callo, que no sé pas com viu aquesta gent ni com es guanyen la vida, però com més a prop de Santiago, més comercialitzat està el Camiño.

A Palas de Rei hi ha molts de taxis aparcats. M’aturo al poble a dinar perquè tinc molta gana i entro al primer restaurant que em fa una mica el pes. Amanida i calamars bo i barat. Havent dinat estic de bon humor i molt confiat que tot va bé.

Com més a prop de Santiago, més friquis es veuen que intenten completar el seu porciño de Ruta. N’hi ha alguns que porten tant d’equipatge que sembla que estiguin de mudança, i també molta gent que es lamenta en veu alta que mai de la vida s’haurien d’haver mogut del sofà que tenen encarat mirant a la tele.

Un altre país, una altra llengua, una altra toponímia: Teixeira, As Nogais… El paisatge també canvia, igual que la gent (suposo, perquè encara no he parlat amb ningú), però el primer que fa adonar-te que ets en un altre país són els noms dels indrets.

Ep, un moment! El Bierzo que acabo de deixar enrere no és territori de parla gallega encara que administrativament no sigui de la comunitat autònoma de Galícia?

Sarria és el punt més proper a Santiago a partir del qual atorguen o concedeixen “la Compostelana”. És el punt de partida de molta gent que fa “el caminho” i hi veig al menys una dotzena d’albergs, tots a 10 euros el llit amb dret a cuina. Molts de pelegrins del país.

Paisatge verd i frondós. Galícia rural i autèntica. Pel camí també veig molts de llogarrets; he sentit a dir que els pobles celtes no tenen tirada per les ciutats grans. A Galícia només Vigo i A Coruña s’acosten als 300.000 habitants, i la tercera ciutat més populosa (Ourense?) no sé si arriba als 100.000.

Doncs som-hi: dic adéu a la M, a la S i a en Murakami i cap a Ponferrada que fa baixada. Acollonant, per cert, i 10 quilòmetres seguits! Aviam si al setembre ens retrobem com ens hem promès.

Quan arribo a Ponferrada rebo una mala notícia: l’alberg municipal està tancat… perquè hi ha xinxes!!! Per sort trobo l’Hostal San Miguel, tot i que a 27 € la nit.

Em retrobo els dos de St Llorenç Savall de l’alberg d’ahir.

Les parets dels carrers de Ponferrada van molt plenes de grafitis, alguns d’artístics i molts de reivindicatius. Em sona alguna cosa d’un passat més aviat esquerranós i fins i tot revolucionari però no sabria explicar-ne res; mineria? indústria metal·lúrgica? Com es deia aquell locutor de ràdio que era d’aqui?

Avui faig una bona tirada fins a Astorga: 130 quilòmetres! És el meu rècord fins avui i els he fet sense proposar-m’ho de debò. Simplement he anat tirant milles i sumant quilòmetres. Potser hauria pogut aturar-me una mica abans però em sentia bé i he pensat que Astorga seria una ciutat que podria estar bé, potser més que res per les ganes d’aturar-m’hi a veure part del llegat d’en Gaudí. L’he vist, aquest llegat, en forma d’un castell d’Exin Castillos que quedava una mica amagat pel mercat ambulant que hi feien just al davant.

He anat a parar a un alberg dels Amigos del Camino, que m’han acollit de seguida sense haver-me d’esperar que arribessin els pelegrins que van a peu. Cinc eurus. Tenen un pis només per a ciclistes, l’inferior, i una saleta on es poden guardar unes quantes bicis. Quan jo hi arribo n’hi ha cinc o sis, però al llarg del dia hi passo un parell de vegades i cada cop n’hi veig més; al capvespre ja n’hi ha una quinzena.

En el mateix alberg hi conec la M i la S, dues professores que treballen a Torruella i coneixen la MA (del tribunal d’aquest estiu). Intercanviem llibres, la seva Gavalda pel meu Murakami (sé que hi surto perdent!) però espero recuperar-lo passat l’estiu en una trobada que ens prometem un cop engegat el curs. El Murakami el vaig comprar a Lleida i de seguida el vaig tenir llegit, és molt més lleuger que el primer seu que vaig llegir, “Tòquio Blues”, i algun altre que també m’ha agradat. O potser no és que fos lleuger sinó que era adient pel que estic fent aquests dies. No sé si dir era com l’aigua que necessitava beure quan vaig tenir set. Es titula “De què parlo quan parlo de córrer”.

També hi conec tres nois australians que vénen pedalant des d’Estambul! Gent molt sana, sens dubte, físicament i mentalment. Un d’ells és més extrovertit que els altres dos i ens explica algunes peripècies. Diu que el viatge els està anant molt bé però que ja tenen ganes d’arribar a la costa (d’Astúries, no van pas cap a Fisterra) per cremar la bicicleta!

Els topònims d’aquest país són un recordatori permanent que em trobo en terra estrangera: Bustillo del Páramo, Villovieco, Castrojeriz, Tardajos… La música del castellà em fa pensar en tribus llunyanes de terres inhòspites.

Avui havia pensat d’acabar l’etapa a Carrión de los Condes, però no sé per què quan hi he arribat m’ha agafat una mena de iuiu i no m’hi he pogut aturar. Ni tan sols he baixat de la bici. No sabria pas explicar-ho però Carrión m’ha fet agafar mal rotllo, una mena d’inquietud o gairebé angoixa que m’acostava al mareig. Per tranquil·litzar-me m’he donat l’excusa -a mi mateix- que hi havia masses turistes, que no tenia autenticitat, que tot plegat era una fira comercial- i he seguit endavant fins una gasolinera dels afores; m’hi he parat a prendre una dosi de cafeïna i un mos de sucre industrial.

Uns quilòmetres més enllà arribo a Calzadilla de la Cueza, un llogarret amb quatre cases, una de les quals hostal-restaurant i una altra alberg (privat) on coincideixo amb quatre pagesos molt sans de les Garrigues que van en bicicleta. També hi ha un xava acabat de separar-se que explica, amb la mena de verborrea que et ve quan estàs convençut que estàs vivint el començament de la teva nova vida, que havia estudiat a l’institut alemany de Barcelona, que viatja molt per qüestions de feina, que la seva filla és meravellosa, etc., etc.

L’hospitalero de Calzadilla és un valencià peculiar. Quan arribo em saluda amb unes paraules que no entenc, i quan li demano que ho repeteixi em deu clissar l’accent i em saluda en català, tot i que després insistirà més d’una vegada que és valencià…

La pujada als Montes de Oca m’ha agradat molt. Llarga i sostinguda, molt constant, tot i que al final hi ha hagut puges i baixes una mica diem-ne abruptes.

Abans de començar he fet un entrepà en un bar de carretera. Quan li he demanat “con tomate, por favor”, la resposta automàtica “¿eres catalán?” ha saltat com un ressort. Però bon rotllo. Al cap de poc, quan ja estava acabant de cruspir-me l’entrepà, n’han passat quatre en bici però no s’han ni aturat. Després els he atrapat a mitja pujada. Cadascú va al seu ritme, com ha de ser.

He pedalat pel costat dels jaciments d’Atapuerca, a un pas de la comarca de Bureba que, com ens recorda en Pedro a “Tiempo de silencio“, són el bressol de la llengua de la nació castellana:

…este tipo de hombre de la meseta que hizo historia, que fabricó un mundo, que partiendo de las planas de Bureba comenzó a pronunciar el latín con fonética euskalduna y así, añadiendo luego las haches aspiradas convertidas en jotas de la morisma, se fabricó ese ariete con el que fue por el mundo dando tumbos y ahora, reseco y carcomido, amojamado hombre de la meseta, puesto a secar como yo mismo para que me haga mojama en los buenos aires castellanos…

Sí, sembla clar que l’esplendor de l’imperi ja ha passat però si els castellans són un cadàver què som nosaltres si encara ens sentim agafats pel coll?

Burgos és una ciutat monumental i la catedral és impressionant, digna de contemplar. He tingut la sort de trobar una taula lliure per dinar davant d’una de les façanes.

Com que tenia temps i el monestir de Las Huerlgas té certa anomenada hi he volgut anar d’una passejada. Ha sigut una una caminada de collons, amb sol i calor i set i sense aigua. Quan he arribat he decidit deixar de banda els pelegrins i anar-me’n a una pensió. He preguntat a l’oficina de turisme i m’han donat dues adreces. La Pensión Victoria, al carrer San Juan, 3 (20€ hab), estava plena, i he acabat plantant el campament a l’altra: Pensión Peña, al carrer Puebla, 18 (mateix preu, totes dues cèntriques).