Bloc de notes

Mentrestant, en P i els seus amics ja s’han menjat els primers calçots de la temporada!

Ahir vam arribar a Palamós (en P des de BCN, jo des de Salt) amb la idea d’estar un parell de dies junts i acabar de fer el dol (es diu així? això s’acaba?) i aquest matí (no gaire aviat perquè de primer plovia) hem agafat la motxilla i hem tirat cap a cala Estreta.

Encara estic desconcertat amb aquest final temut, cruel, inexorable. Ell m’ha tornat a dir que li va costar més de pair el diagnòstic del començament, fa gairebé dos anys i mig, que aquest desenllaç.

Excursió amb en P a peu i en bici fins a St Grau (sense fer la volta per Anglès). A tots dos ens va bé prendre l’aire i sortir de casa ara que encara tenim l’ànima adolorida i anem desorientats per tot el que ha passat. Encara ens hem d’acabar de fer a la idea que l’A no hi és, tot i que en P diu que s’ho va passar més malament fa una mica més de dos anys, quan els metges de Cork ens van dir que el seu germà tenia un tumor al cap.

Jo ho vaig passar malament llavors i també ara. Llavors va ser un ensurt terrible i inesperat, cop sec, un xoc, una sotragada, i ara és un martelleig sord i constant, una remor interna, un neguit que ve de mesos enrere i persisteix en el temps, no s’acaba.

Aquest matí, la MJ i jo hem acompanyat en P fins a Girona perquè hi agafés el tren. Probablement tornarà dimarts i és possible que després anem a passar uns dies a Palamós. Aquella seva proposta del Marroc ja ho hem deixat estar perquè no em veig amb cor de fer de turista quan encara tinc l’A al cap (i això que segurament és el que ell hauria volgut).

Per altra banda, penso (em retrec que encara no ho faci) que m’hauria d’anar acostumant a prendre notes quan em vinguin idees al cap perquè no em puc refiar de la meva memòria i quan em poso davant del portàtil no recordo la major part de coses que se m’han acudit per escriure.

A la tarda ha passat la N. M’ha agradat que digués que casa nostra és un dels pocs llocs (em sembla que ha dit “l’únic”) on pot presentar-se sense avisar i sentir-se ben rebuda.

L’A no acaba de fer net. La doctora V, quan ell va anar a veure-la ahir, li va donar males notícies: es veu que hi ha «alguna cosa» que no rutlla al cervell i li han de fer més de proves, especialment una punció lumbar. Aquesta «cosa» només pot ser un tumor, potser el tumor; un tumor nou o el vell que rebrota, i per esbrinar això és pel que cal fer-li les proves. Pel que he entès, enviaran el que n’obtinguin (LCR a la punció) a uns laboratoris suïssos per assegurar-se què és i actuaran en conseqüència: tipus de medicació o (esperem que no) cirurgia.

Faig nit a can P. El port de Coma-ruga també és com un tumor que ha entrat, ha crescut i pren espai al mar.

Però el mar se’n desfarà així que vulgui.

Repetició d’aquest itinerari que a l’hivern vaig fer amb en P. Avui hi baixava molta més aigua i la veritat és que no veia clar de travessar el riu per la resclosa d’en Joga. Per sort, hi ha hagut un factor que m’ha animat a fer-ho: abans d’arribar al riu hem passat pel costat d’una furgoneta aparcada gairebé arran d’aigua amb dues noies que s’hi estaven a punt de banyar, una d’elles ja despullada de cintura per amunt, amb les mamelles a l’aire. Evidentment, jo que he passat tan decidit pel seu costat no em podia pas fer enrere quan he vist el cabal d’aigua, de manera que he fet el cor fort i per comptes de frenar per pensar-m’ho m’hi he ficat de dret!

He fet el primer tram pedalant, com sempre, i el segon a peu per la coronació, com gairebé sempre.

Avui comencem tres dies que tots dos ens hem regalat al Montseny. Ella ja hi ha estat i em fa ilusió que m’ensenyi una mica aquests paratges que desconec gairebé completament.

Una primera parada és al costat de tres arbres impressionants que hi ha a can Casades, el centre d’informació de Santa Fe: tres sequoies gegants esplèndides que fan patxoca de debò. A més, les sequoies es troben acompanyades de faigs, freixes i til·lers del país, i a més a més hi hem vist uns quants cedres i un gran avet.

Després hem fet una petita volta al pantà de Santa Fe. M’ha sorprès veure tantes branques i tan poques fulles però esclar: és que som a l’hivern!

Al vespre, sorpresa: estavem baixant cap a St Celoni quan se’ns ha creuat una furgoneta que pujava en sentit contrari: en Pau!

Aquest matí he fet la mateixa ruta dues vegades! La primera perquè volia millorar una sortida de la setmana passada (anar de pont a pont -de Fontajau a Bonmatí- tan arran d’aigua com fos possible) i acostar-me encara més al riu, i la segona perquè quan he arribat a casa en P m’ha dit que li faria gràcia sortir a fer un volt en bici; com que no estava cansat i tenia ganes d’ensenyar-li camins que no coneix, hem repetit gairebé tot l’itinerari.

Potser aquestes Fires haurem de renunciar a la Cerdanya. Teníem previst d’anar-hi dijous, divendres i dissabte d’aquesta setmana entrant (29, 30 i 31 d’octubre), però les restriccions horàries de mobilitat ens fan replantejar-ho perquè en P i l’A difícilment podran arribar abans de les 10 del vespre. Hem canviat les dates i ara preveiem d’anar-hi divendres 30, dissabte 31 i diumenge 1. Aviam.

Mentrestant, aquest vespre hem tornat a sortir uns companys per empaperar una mica les cartelleres municipals i alguna vitrina abandonada. És l’aniversari de la declaració d’independència i cal mantenir viva la memòria encara que els ànims estiguin baixos. O precisament perquè els ànims estan baixos.

Quan he sortit de casa, la idea era repetir la ruta de la setmana passada (avui tot sol) per fer fotos més bones i poder-les penjar, però al cap de pocs quilòmetres ja he vist que la cosa seria més lenta del que em pensava i no acabava de rutllar prou bé. La fred em feia anar a ralentí i a més a més he anat parant molt sovint per tirar fotos, de manera que al cap d’una hora amb prou feines havia fet cinc quilòmetres i tot i això estava molt cansat. He girat cua i he arribat a casa esgotat. Com es diu “pàjara” en català?

Mentre a l’institut anem fent tests i tancant aules, en P s’esbargeix per mar i muntanya; ja li tocava, després de més d’un any d’estar pendent del seu germà i després encara fer temporada a Coma-ruga! Ahir va estar per les Alberes i va dormir al refugi lliure de Banyuls, i avui ens ha enviat alguna foto del cap de Creus i Cadaqués de les que fan venir ganes de deixar la feina i anar a mar.

Una bona escapada amb en P. Hem sortit de Salt per la via verda fins a Anglès i d’aquí cap a Osor per carretera. Després hem baixat fins que hem estat altre cop a Anglès i l’he portat a St Julià del Llor a veure el pont perquè he pensat que després de tants anys ja no se’n recordaria.

Efectivament, no se’n recordava i li ha agradat, però encara li ha agradat més el que hem fet a continuació: travessar el Ter per la resclosa d’en Joga després d’anar riu avall cap a Constantins.

PD 28/06/2021: al juny he repetit aquesta sortida. Passava més aigua per la resclosa d’en Joga però menys per la resclosa del Comte (com s’entén?).

Al final hem decidit de llogar un cotxe (suposo que podrem fer-ho tot i les restriccions pel Covid-19) per anar uns dies a Palamós aquesta setmana entrant i al mateix temps jo fer un puja-i-baixa al Vendrell dilluns per dinar amb els nens.

Sembla que la situació sanitària a Barcelona està cada vegada pitjor i les perspectives tampoc no conviden ni tan sols a parar-hi ni que sigui per fer transbord amb el tren. Per altra banda, portar les dones de casa a Palamós en cotxe ens estalvia esforços i cues i temps i a més ens dona llibertat de moviments, tant a Palamós com quan jo sigui al Penedès.

Diners i temps. Pel que fa al cost econòmic, no és pas molt és elevat que si haguéssim de comprar quatre bitllets d’autobús Salt-Palamós-Salt i un de tren/bus Salt-El Vendrell-Palamós-Salt. En termes de temps, el guany és clar.

Quina pujada! Feia molt que no havia de baixar de la bici per acabar d’arribar a dalt del pendent però avui he hagut d’acceptar que no podia. Al menys quan he sigut a dalt he pogut contemplar una vista ben maca.

M’ha agradat passar pel costat de Pi d’en Xana, a la sortida de Palamós, perquè hi havíem passat amb els nens quan eren petits. Recordo una excursió especialment memorable perquè tot passejant no gaire lluny d’aquí vam veure un esquirol al mig del camí. Els nens van al·lucinar i encara ara ens en recordem.

País de dòlmens i monuments megalítics. He de fer un recorregut sistemàtic per les Gavarres amb l’objectiu de repassar aquest llegat. Per exemple, avui he passat pel costat del dòlmen de la Roca de l’Aglà.

També m’ha impressionat el castell palau de la Bisbal, que no coneixia.

Sempre m’han agradat els llibres, entre ells els còmics, i també les pel·lícules. La pel·lícula que es va fer a partir d’aquest còmic és un clàssic que els meus fills han vist mil vegades. Per això, perquè a ells els agrada tant la versió peli i perquè saben que a mi m’agraden els còmics i han pensat que és una manera de fer-me agradar el que diu l’argument, estic molt content que avui m’hagin fet el regal que m’han fet. Gràcies! Encara no m’havia llegit l’original i aquesta nit ho faré d’una tirada! (aquesta nit, al llit, amb un got de whisky a la tauleta, com en els vells temps). Gràcies a tots tres, P, A i MJ!

A més a més i per postres, sembla que avui wikiloc també ha pensat en el meu aniversari i m’ha regalat aquesta proposta per fer muntanya. Gràcies també!!!