Mentre a l’institut anem fent tests i tancant aules, en P s’esbargeix per mar i muntanya; ja li tocava, després de més d’un any d’estar pendent del seu germà i després encara fer temporada a Coma-ruga! Ahir va estar per les Alberes i va dormir al refugi lliure de Banyuls, i avui ens ha enviat alguna foto del cap de Creus i Cadaqués de les que fan venir ganes de deixar la feina i anar a mar.
Una bona escapada amb en P. Hem sortit de Salt per la via verda fins a Anglès i d’aquí cap a Osor per carretera. Després hem baixat fins que hem estat altre cop a Anglès i l’he portat a St Julià del Llor a veure el pont perquè he pensat que després de tants anys ja no se’n recordaria.
Efectivament, no se’n recordava i li ha agradat, però encara li ha agradat més el que hem fet a continuació: travessar el Ter per la resclosa d’en Joga després d’anar riu avall cap a Constantins.
PD 28/06/2021: al juny he repetit aquesta sortida. Passava més aigua per la resclosa d’en Joga però no tanta per la resclosa del Comte, que és més amunt: com s’entén?
Escapada familiar a Sadernes (quins records d’adolescència!) d’en P, l’A, la MJ i jo. Les nenes eren amb el seu pare.
Feia molts anys que no venia per aquí. Potser des del temps de l’institut amb aquella sortida que vam fer una colla per acomiadar el curs. Llavors encara es podia acampar tranquil·lament a prop del riu. En tinc uns records boirosos i no gaire clars, amb una calor tremenda que no permetia estar-se a la tenda a les hores de dia, jocs de cucanya apresos al cau, alguna llàgrima d’alguna noia que s’havia sentit menyspreada per algun dels nois, cançons d’en Fèlix i en Jordi a prop del foc (sí, llavors es podia fer foc al bosc)…
Tot ho veig nou o diferent però en realitat res no ha canviat. Els corriols, els penya-segats, els boscos, els torrents, les gorgues… tot continua al seu lloc, i per molts anys que hi siguin! Sóc jo, nosaltres, que hem anat canviant. La terra, la natura, continua allà mateix, impassible, i ens deixa estar perquè sap que quan nosaltres ja siguem pols ella continuarà aquí, tranquil·la, indiferent, impertorbable.
M’ha agradat veure el Bassegoda tan a prop. També és un lloc on he de tornar.
Al final hem decidit de llogar un cotxe (suposo que podrem fer-ho tot i les restriccions pel Covid-19) per anar uns dies a Palamós aquesta setmana entrant i al mateix temps jo fer un puja-i-baixa al Vendrell dilluns per dinar amb els nens.
Sembla que la situació sanitària a Barcelona està cada vegada pitjor i les perspectives tampoc no conviden ni tan sols a parar-hi ni que sigui per fer transbord amb el tren. Per altra banda, portar les dones de casa a Palamós en cotxe ens estalvia esforços i cues i temps i a més ens dona llibertat de moviments, tant a Palamós com quan jo sigui al Penedès.
Diners i temps. Pel que fa al cost econòmic, no és pas molt és elevat que si haguéssim de comprar quatre bitllets d’autobús Salt-Palamós-Salt i un de tren/bus Salt-El Vendrell-Palamós-Salt. En termes de temps, el guany és clar.
Quina pujada! Feia molt que no havia de baixar de la bici per acabar d’arribar a dalt del pendent però avui he hagut d’acceptar que no podia. Al menys quan he sigut a dalt he pogut contemplar una vista ben maca.
M’ha agradat passar pel costat de Pi d’en Xana, a la sortida de Palamós, perquè hi havíem passat amb els nens quan eren petits. Recordo una excursió especialment memorable perquè tot passejant no gaire lluny d’aquí vam veure un esquirol al mig del camí. Els nens van al·lucinar i encara ara ens en recordem.
País de dòlmens i monuments megalítics. He de fer un recorregut sistemàtic per les Gavarres amb l’objectiu de repassar aquest llegat. Per exemple, avui he passat pel costat del dòlmen de la Roca de l’Aglà.
També m’ha impressionat el castell palau de la Bisbal, que no coneixia.
Sempre m’han agradat els llibres, entre ells els còmics, i també les pel·lícules. La pel·lícula que es va fer a partir d’aquest còmic és un clàssic que els meus fills han vist mil vegades. Per això, perquè a ells els agrada tant la versió peli i perquè saben que a mi m’agraden els còmics i han pensat que és una manera de fer-me agradar el que diu l’argument, estic molt content que avui m’hagin fet el regal que m’han fet. Gràcies! Encara no m’havia llegit l’original i aquesta nit ho faré d’una tirada! (aquesta nit, al llit, amb un got de whisky a la tauleta, com en els vells temps). Gràcies a tots tres, P, A i MJ!
A més a més i per postres, sembla que avui wikiloc també ha pensat en el meu aniversari i m’ha regalat aquesta proposta per fer muntanya. Gràcies també!!!
Aquests dies que els nens han estat per casa hem sortit a fer una de les pedalades preferides dels diumenges de quan eren petits, fins a Bonmatí a prop del riu.
Quina ràbia que els itineraris cada vegada surtin pitjor en els mapes de google. O m’hi surten només a mi? Ni tan sols quan segueixo “la normativa vigent”! He d’espavilar-me a trobar una alternativa.
Per acabar el dia, aquesta tarda hem fet una visita a Via Lúdica per no perdre el costum de jugar a les llargues tardes d’hivern quan no hi ha guitarres o guitarristes disponibles.
Mai no trobo el temps de fer-ho però un dia o altre m’he de posar a llegir els escrits de viatge d’en Sergi Unanue. Estic pensant d’imprimir-los però potser ell ja ha tingut la mateixa idea: els podria trobar en llibre?
El fill gran se’n va i el petit i jo enllestim de pressa per recollir les coses que ens emportarem. Volem marxar del seu pis de parets florides, carregat d’humitat, per traslladar-nos a una habitació airejada, seca i neta que hem llogat en el campus universitari. Ell fa lleuger l’equipatge a base de regalar a amics i companys tot allò que no es pot o vol endur: jocs, llibres, roba, la bicicleta… Passa la major part del dia trobant-se amb amics i companys que trigarà a tornar a veure. I així, entre abraçades i llàgrimes, demà agafarem l’avió per tornar cap a casa.
Estem desorientats, sense targeta sanitària i sense conèixer metges ni hospitals. Amb el paper escrit a mà que ahir li van fer a Urgències del Mercy Hospital, ens presentem al University Hospital perquè li facin un TAC. Oficialment, sense una recepta o sol·licitud formal per part d’un metge no es pot fer res però per sort la gent és amable i empàtica: la infermera que ens atén ens diu discretament que sap que hi ha gent sense papers que van a un metge determinat que per pocs diners fa una visita i signa un document oficial per demanar el TAC, cosa que fem tan de pressa com podem i tornem de seguida al UH de Cork.
A l’hospital tot ens sembla molt i molt lent, desesperant, però finalment li fan el TAC i al final del dia ens fan anar tots tres a una habitació allunyada de la sala d’espera (hem de caminar molt per arribar-hi, per passadissos llargs i poc il·luminats) i ens preparen per la notícia. Un metge gran d’aspecte venerable ens està esperant al costat d’un altre de jove que després sabrem que és mallorquí. Mentrestant, s’ha anat fent fosc i per la finestra es veu un cel blau fosc amb moltes clapes negres. Ens diuen el que ens han de dir i se’n van perquè puguem pair la notícia en la intimitat. Les seves paraules ens deixen desfets. L’únic que sembla serè, sense llàgrimes, és ell. Ens abracem fort i molta estona, sols, en aquella sala mig fosca i apartada.
Hi havia alguna cosa a la seva veu, a la trucada de diumenge, que em va deixar intranquil. Arribo a Cork gairebé a mitjanit. En P m’està esperant impacient i neguitós al St Patrick’s Bridge mentre el seu germà és a casa, abatut i esgotat. Malgrat tot, miren de fer bona cara.
L’endemà, plens d’il·lusió i energia, pugem a Bujaruelo amb la idea de fer un parell o tres de tresmils…
El dia està grisot i em costa arrencar. La pujada no és gaire forta però al cap de vint minuts de sortir descarrega una tormenta d’aquelles d’anar-hi. M’havia d’haver quedat al refugi. Em perdo, no trobo el camí de Bujaruelo i no para de ploure. Per sort, trobo un altre camí que em sembla que em porta en la direcció encertada però al cap de molta estona de quedar progressivament xop descobreixo que estic anant cap a Baños. La pluja, que no para, i el cansament, cada cop més present, em fan decidir continuar cap a Baños per trobar algun lloc a sopluig.
Quan arribo a Baños para de ploure, esclar, i no veig ningú enlloc. Me’n vaig cap a la carretera i començo a fer dit fins a Torla, on ja he quedat de trobar-me amb en Pau.
Amb la Ma hem fet una escapada i ens hem estat una setmana llarga a can Conor (O’Callaghan). No hem pogut fer un intercanvi simultani però hem trobat la manera de venir aquests dies perquè ell ha pogut trobar un forat per venir a Salt aquest estiu.
Casa seva és al bell mig de Manchester, al costat de Chinatown. Un pis petit però acollidor i molt adient per a tota la colla que hi hem vingut, perquè al final la Ma i jo no hi hem pas estat sols!
Hem compartit el pis uns dies amb els nostres dos fills petits (l’Adrià i la Xènia), fins al 26, i llavors el 27 han arribat el meu gran i la seva xicota (en Pau i la Judit) fins al 31. Ha anat molt bé però ara no tinc temps d’escriure’n més coses. Aviam si d’aquí a poc en trobo.
Un dia de relax, que prou que ens el mereixem! L’Àlex està supercontent de tenir un company de jocs. El pobre se sent sol perquè aquest mes no pot anar al casal, i a l’Adrià li ha tocat fer-li companyia. La veritat és que tots dos s’ho passen bé malgrat la diferència d’edat.
Com més avança el dia, més ens anem mentalitzant l’Adrià i jo que som en el començament d’un viatge llarg i que caldrà que ens esforcem per tirar endavant. El que costarà més, ja ho veig a venir, serà aixecar-nos d’hora al matí per poder aprofitar les hores en què el sol encara serà baix.
Per altra banda, estic content que l’Adrià estigui passant una altra temporada de lectura compulsiva. Ha tingut els llibres d’en Harry Potter oblidats a casa molt de temps (de quan el seu germà se’ls havia llegit), i ara li ha vingut la dèria de llegir-los, de manera que aquests dies les alforges li pesen una mica més (se n’ha volgut emportar dos per llegir-los pel camí!).
Mentrestant, a la piscina s’hi està molt bé. Aviam si demà també tenim bon dia; es comencen a veure núvols cap a ponent…