Bloc de notes

Vaig mirant coses de Sicília i aprenent per exemple que no és pas tan plana ni està totalment coberta de camps de blat com em pensava (i algun mandariner) sinó bastant muntanyosa (l’Etna tot sol ja és més alt que l’Aneto).

També ha arribat el llibre de la ruta de la Magna Via Francigena. M’espanta una mica veure tot el desnivell que hi ha; a més, he vist a internet que les condicions de ciclabilitat del camí, si es pot dir així, no pas sempre són òptimes.

Repassant possibilitats se m’acut que una opció potser seria llogar dues bicis de cicloturisme amb alforges i anar fent camins, no sé si de la Via Francigena o resseguint la costa. Potser no pas tots els dies pedalant perquè un parell de dies lliures per voltar per Palerm o llogar un cotxe per anar a Siracusa o l’Etna no estarien pas malament. Llogar un cotxe i tenir-lo tota una setmana tampoc no seria pas mala idea i ens permetria recórrer molts més indrets.

Ja ho veurem, encara queden dies pel viatge. Cal anar-ne parlant amb en P.

Els Pedalemuquè hem resseguit una ruta que passa per la Crosa i St Pere Sestronques. Hem començat fent el meu itinerari de fa dos dies i hem arribat a l’ermita d’hora i poc cansats. Per cert, que ells dos venien amb fruita i galetes per esmorzar i jo no estic acostumat a portar-ne si no és en una ruta llarga. És una bona idea i hauria d’acostumar-m’hi.

A la tornada hem pensat que seria més divertit travessar el riu i esquitxar-nos una mica. Una mica d’aventura, que encara som nens! Per comptes de fer la tirada llarga d’Anglès a Salt per la via verda hem saltat a l’altre costat de riu per la passera dels àrids de Vilanna i després hem tornat al marge dret per la resclosa d’en Joga.

Ha sigut divertit i potser hi tornarem; m’agradaria.

També m’ha agradat retrobar-me amb tots dos perquè feia temps que no ens veiem tot i que amb en Pep vam coincidir fa uns dies per casualitat quan ell i la seva parella anaven cap a Banyoles i jo en tornava. M’ha agradat xerrar-hi perquè ben poques vegades ho havíem fet. En realitat, potser mai no havíem parlat tots tres junts de temes gaire personals tot i que tampoc no hi hem entrat en detall. Els he escoltat i m’he sentit escoltat.

També estic content d’aquesta escapada només per la qüestió bicicleta; l’Alfons és un ciclista experimentat i tot i això li he ensenyat camins que no coneixia, de manera que n’estic diguem-ne orgullós; en Pep és un entès en qualsevol cosa que tingui a veure amb vies verdes i ens ha explicat un parell de detalls que jo no coneixia (no sé si l’Alfons tampoc).

Aviam si podem tornar a quedar. M’agradaria fer sortides amb ells de manera més o menys regular, no sé si podrà ser.

Per cert, quan he tornat a casa, sorpresa i de les bones! Avui en Pau ha hagut d’anar a Mataró per acompanyar la seva mare en una feina que es veu que hi fa. Com que ell s’hi avorria i la cosa anava per llarg, ha llogat una moto mentre la seva mare anava fent i s’ha presentat a casa, a Salt. Hem xerrat i dinat i després ell ha tornat per recollir la seva mare a Mataró.

Amb en P hem quedat de fer una escapada d’uns dies a Sicília aquest mes que ve. Ja té els bitllets: del 6 al 14 de novembre.

De Sicília no en sé gaire res però he sentit a parlar del port de Palerm, la màfia de Corleone, la reina Constança, les Vespres Sicilianes, Arquímedes de Siracusa i l’Etna fumejant. La imatge que en tinc abans d’haver-hi estat mai és de camps de blat fins on s’acaba la vista i entremig ruïnes de temples grecs al costat de pobles petits de carrers estrets i costeruts.

Fullejant internet he vist que hi ha algunes rutes a peu que recorden el camí de St Jaume i he demanat el llibre-guia d’una d’elles: la Via Magna Francigena, que va de Palerm a Agrigent. Potser en bici recorreríem més de terreny i ho gaudiríem igualment; ja ho veurem.

Tal i com havíem decidit ahir, en P i jo hem agafat el primer tren cap a Portbou (pels pèls) per fer una caminadeta a peu. Estava comentant a en Pau que aquestes darreres setmanes he agafat el tren unes quantes vegades i cap d’elles no m’ha vingut el revisor per demanar-me el bitllet quan, avui que no l’hem pogut agafar perquè hem arribat amb el temps just a l’estació i hem hagut de córrer perquè no se’ns escapés el tren, han vingut tres noies molt amables i fent valer els seus uniformes ens han demanat que els ensenyéssim els bitllets.

La caminada ha estat bé però en unes condicions millorables perquè tot i que la temperatura ha estat excel·lent (ni fred ni calor), els núvols i la boira han tapat bona part de els vistes que esperava poder ensenyar a en P. M’ha agradat també que ell veiés els plafons que el Memorial de l’Exili ha plantat a diversos colls per on molta gent va fugir del feixisme l’any 1939.

Hi ha hagut una part trista també quan ja estàvem baixant per la Ribera de Portbou i hem sentit el que semblava una vaca que mugia. Parant més atenció ens hem anat acostant al lloc d’on venia la queixa i ens hem trobat un cabirol agonitzant.

Potser la cosa més correcta hauria estat acabar amb el sofriment del pobre animal però ni en Pau ni jo no ens hem vist amb cor de clavar-li cap ganivetada al coll o al cor, de manera que hem trucat als Forestals perquè el vinguessin a recollir.

L’excursió ha acabat amb un bon dinar al restaurant “El España”, que ofereix bons plats a preus correctes però té un nom que em fa venir urticària en un restaurant català. També val a dir que no hi havia cap altra alternativa excepte una guingueta a la platja Gran.

Ens ha quedat pendent visitar la tomba i el monument a Walter Benjamin perquè ho hem deixat per a un altre dia per por de perdre el tren de tornada. Per cert, que ahir quan estàvem passejant amb l’Stefan i la Joana vaig esmentar el nom del filòsof i cap dels dos, que són alemanys, n’havia sentit a parlar mai. Pot ser que en W. Benjamin sigui més conegut a Catalunya que a Alemanya? O a Portbou que a Stuttgart? O que només el conegui jo perquè m’han encuriosit els cartells de Portbou? No, jo ja el coneixia abans de veure els cartells. És que l’educació a Alemanya està tan malament com a Catalunya? Al final, aquest jovent em farà dubtar que Benjamin fos un filòsof i escriptor realment important.

Bona caminada cap a la Torre del Querroig, una sortida que feia temps que tenia al cap. Vistes espectaculars, mar i muntanya, herba i pedres, corriols i pistes, molsa i pedres ardents.

I a última hora del vespre trucada d’en P, que explica se’n va a la part italiana de Suïssa i després a pujar quatre muntanyetes a les Dolomites amb una amiga que ha fet a Nyon. Diu que l’11 d’octubre ell i la Selena (que el puja a veure del Vendrell) començaran a baixar amb la furgo i compten arribar a Salt el 17 o 18. Aviam si llavors ja tenim la seva habitació enllestida al menys amb un somier i un matalàs, perquè les gatetes encara l’estan fent servir de cau.

Per cert, les gatetes! Avui m’han pujat a les cuixes mentre estava escrivint i se m’hi han adormit!!!

Impressionat per aquest llibre. Un recull extraordinari de contes i narracions que mai de la vida podré aspirar a imitar. A vegades he somiat que podria escriure algun relat publicable però ni a les fantasies que m’han fet sobrevalorar més la meva capacitat narrativa gosaria insinuar que m’acosto als relats d’en Cortázar. Ell escriu des d’una altra dimensió, viu un món paral·lel, ens sobrevola i ens observa des de molt amunt.

Cada narració dona molt de joc per parlar-ne, i jo ni en sé prou ni vull dedicar gaire temps a intentar fer ressenyes que altra gent ja fa més bé que no pas jo, però sí que voldria escriure alguna cosa de dos dels que m’han colpit més: “Ahi pero donde, como” i “El perseguidor”.

El primer s’acosta molt a descriure com em sento respecte l’A. Ja no hi és però continua essent-hi, d’alguna manera; no pas físicament però sí en el pensament, els somnis, l’esperit. Encara està malalt i pateix, però al cap d’una estona ja està bé i el veig feliç xerrant amb els seus amics en un pub de Cork, fent volar els dits pel teclat, tocant la guitarra amb la Pz… i altre cop al llit, adolorit però somrient, o adormit, i el veig i el sento i ploro quan sóc testimoni de la seva agonia final i de cop es mor i ja no hi és fins que torna a venir i el veig fent equilibris a les pedres del riu a la Pas d’en Prat o fent bromes amb en P. Se’m fa un nus a la gola quan llegeixo aquest conte. L’A no hi és però sí que hi és perquè cada dia el veig.

En “El perseguidor” se’ns presenta el final turbulent d’un músic turmentat per qüestions existencials i metafísiques (!). Li diuen músic, artista o creador però ell no se sent res d’això; és simplement algú que està buscant (la veritat?) i pel camí deixa rastres de les petites veritats que troba convertides en jazz. També deixa altres restes de les quals tampoc no és conscient, les d’algunes persones del seu entorn, però no en fa cas de la mateixa manera que no fa cas del que ningú veu en ell mateix. Les drogues el van matant però a vegades l’acosten a allò (la realitat?) que busca mentre altres l’allunyen de les noses, els objectes, les persones (la realitat?) que l’envolta. Crec que a hores d’ara els entesos encara no ho tenen clar però podria ser Charlie Parker; si l’era, va morir als 34 anys i el metge que li va fer l’autòpsia va dir que es pensava que en tenia 55.

Aquests dies m’arriben les cròniques a base de fotos i àudios via Telegram amb les peripècies d’en Pau a Suïssa. Sembla que les coses li van bé perquè va coneixent gent i ha trobat feina. Ara busca un lloc on estar-se i mentrestant dorm a la furgoneta anglesa que es va customitzar, com diu ell.

Sempre s’ha sentit atret per Suïssa i finalment hi ha fet cap. Ha d’escapar-se’n fugisserament dos caps de setmana per obligacions amb amics del Penedès, sa terra de debò (un comiat de solter i un casament, buf) però la idea que té és quedar-s’hi al menys fins a finals d’estiu.

N’estic orgullós. Bona sort!

Sortim a passejar per Temps de Flors. Feia anys que no hi venia. En P m’explica amb il·lusió els seus plans i projectes més immediats, ara que demà passat ja se’n torna cap a Suïssa amb la idea d’estar-s’hi com a mínim quatre mesos.

El que escolto em fa pensar en un futur incert mentre la pedra que veig em recorda un passat poc clar. Sempre ha de ser així?

En P ha escrit dues ratlles per dir que no vindrà pas avui sinó demà per fer parada i fonda a la seva anada cap a Suïssa. L’estarem esperant.

També serà demà que vindran a recollir l’armari que vam desmuntar perquè no el fem servir. Vam demanar a en X i l’E que no se l’emportessin quan van recollir les seves coses de la casa però al final la MJ ha exigit un canvi i hem acabat comprant-ne un de més gran, pràctic i bonic (això també és veritat i ho he de reconèixer) per a la nostra habitació. Avui he ofert l’armari vell al whatsapp de la BigFamilySalt i de seguida ha sortit una noia que s’hi ha interessat; demà vindrà a emportar-se’l.

Mentrestant, en P i els seus amics ja s’han menjat els primers calçots de la temporada!

Ahir vam arribar a Palamós (en P des de BCN, jo des de Salt) amb la idea d’estar un parell de dies junts i acabar de fer el dol (es diu així? això s’acaba?) i aquest matí (no gaire aviat perquè de primer plovia) hem agafat la motxilla i hem tirat cap a cala Estreta.

Encara estic desconcertat amb aquest final temut, cruel, inexorable. Ell m’ha tornat a dir que li va costar més de pair el diagnòstic del començament, fa gairebé dos anys i mig, que aquest desenllaç.

Excursió amb en P a peu i en bici fins a St Grau (sense fer la volta per Anglès). A tots dos ens va bé prendre l’aire i sortir de casa ara que encara tenim l’ànima adolorida i anem desorientats per tot el que ha passat. Encara ens hem d’acabar de fer a la idea que l’A no hi és, tot i que en P diu que s’ho va passar més malament fa una mica més de dos anys, quan els metges de Cork ens van dir que el seu germà tenia un tumor al cap.

Jo ho vaig passar malament llavors i també ara. Llavors va ser un ensurt terrible i inesperat, cop sec, un xoc, una sotragada, i ara és un martelleig sord i constant, una remor interna, un neguit que ve de mesos enrere i persisteix en el temps, no s’acaba.

Aquest matí, la MJ i jo hem acompanyat en P fins a Girona perquè hi agafés el tren. Probablement tornarà dimarts i és possible que després anem a passar uns dies a Palamós. Aquella seva proposta del Marroc ja ho hem deixat estar perquè no em veig amb cor de fer de turista quan encara tinc l’A al cap (i això que segurament és el que ell hauria volgut).

Per altra banda, penso (em retrec que encara no ho faci) que m’hauria d’anar acostumant a prendre notes quan em vinguin idees al cap perquè no em puc refiar de la meva memòria i quan em poso davant del portàtil no recordo la major part del que se m’ha acudit per escriure.

A la tarda ha passat la N. M’ha agradat que digués que casa nostra és un dels pocs llocs (em sembla que ha dit “l’únic”) on pot presentar-se sense avisar i sentir-se ben rebuda.

L’A no acaba de fer net. La doctora V, quan ell va anar a veure-la ahir, li va donar males notícies: es veu que hi ha «alguna cosa» que no rutlla al cervell i li han de fer més de proves, especialment una punció lumbar. Aquesta «cosa» només pot ser un tumor, potser el tumor; un tumor nou o el vell que rebrota, i per esbrinar això és pel que cal fer-li les proves. Pel que he entès, enviaran el que n’obtinguin (LCR a la punció) a uns laboratoris suïssos per assegurar-se què és i actuaran en conseqüència: tipus de medicació o (esperem que no) cirurgia.

Faig nit a can P. El port de Coma-ruga també és com un tumor que ha entrat, ha crescut i pren espai al mar.

Però el mar se’n desfarà així que vulgui.

És dilluns i això vol dir que en P té festa a la feina, de manera que com que estic de vacances aprofito per anar fins al Vendrell, o més ben dit Coma-ruga, per veure’l.

A la tornada, paradeta a Barcelona per veure l’A, tot i que ahir dilluns ja ens vam veure perquè vam dinar tots tres plegats.

Tant en un lloc com a l’altre: enxandallament generalitzat; quina creu, quina pena.