Ara m’adono que m’ha passat per alt deixar constància que ja hem vist les tres últimes pel·lícules de Star Wars. Masses coses al cap…
Tot i això, podem dir… Marató Completada! El 26 de juny, el 29 i… glups, no recordo l’altra data!
Aquesta setmana hem llogat un cotxe i nosaltres dos i les nenes hem anat a passar uns dies a la capital de la Gironda, una de les ciutats més boniques d’Occitània (o al menys de les que m’agraden més; no em faria pas res viure-hi una temporada).
Elles no hi havien estat mai i els hi ha agradat molt, tot i que han trobat que el millor del viatge no ha pas estat a Bordeus (a banda del “mirall d’aigua” davant la plaça de la Borsa) sinó a la costa: la duna de Pilat i l’estany de Biscarrossa. Són dones d’aigua!
Aquesta setmana hem anat uns dies a respirar aire fresc a muntanya, en part per mirar d’arreglar la cosa. Hem viscut caminades esplèndides, paisatges espectaculars, discussions agres, paraules d’amor, emprenyades espantoses, confessions íntimes, suades d’estany en estany i unes nits tan tenses com intenses que han fet que els set dies passessin volant. Tota la setmana s’ha fet curta. Arregla, el que se’n diu arreglar, em sembla que no hem arreglat res, i la setmana s’ha fet curta.
Pel que fa a les excursions, tres de ressenyables (que no he ressenyat al wikiloc): al Refugi Ventosa i Calvell des de l’estany de Cavallers, la Ruta dels Enamorats fins al pla d’Aigüestortes i una tercera als estanys dels Pessons (tots dos, el Gran i el Petit).
Quan veig alguna cosa interessant i no tinc temps per dedicar-hi procuro guardar-la al Telegram en forma de missatge adreçat a mi mateix. Trobo que és una manera senzilla i ràpida de guardar material en un calaix fàcilment accessible que obro quan tinc temps. Avui, però, em sembla que m’he buscat massa feina.
Primer he guardat la pàgina que ElNacional.cat edita en anglès. He pensat que podria fer servir el material per alguna classe, només que abans d’utilitzar-lo he de trobar temps per llegir-lo.
Després he ensopegat amb un article d’ElDiario.es en què es parla dels esforços que fan alguns sectors de l’església catòlica espanyola per deixar enrere el llast que representa una part important de la seva elit, uns bisbes ancorats en el passat franquista que no permeten que el papa Francesc tiri endavant algunes polítiques que diuen que són progressistes. Jo poso en dubte tot el que ve de l’Església, retros i progres per igual, però voldria llegir l’article i potser enviar-lo a la meva parella. Potser ella hi trobarà alguna cosa interessant.
A la tarda he llogat un cotxe per la setmana que ve perquè volem anar a passar uns dies a muntanya. He guardat al Telegram el contracte i les condicions de lloguer.
I al vespre encara he desat un article que a primer cop d’ull m’ha semblat molt interessant. És una anàlisi de l’Enquesta d’Usos Lingüístics de la Població que ha fet en Jordi Martí Monllau.
Ja hem vist els tres capítols següents, el 4, 5 i 6 de la història, i a més a més «Rogue One». «Rogue One» no forma part de la sèrie oficial però explica el que va passar entre els capítols 3 i 4: com es van aconseguir els plànols de l’Estrella de la Mort. Potser la peli de «Star Wars» que m’ha agradat més.
Aquests dies m’estic adonant que a «Star Wars» hi ha moltes coses que no havia vist la primera vegada, o no n’havia fet gaire cas. La gran diversitat d’orígens dels personatges, per exemple; no és que es barregin blancs amb negres, sinó molt més: es donen amb normalitat converses simultànies en llengües diverses de planetes variats i amb éssers d’espècies diferents!!!
Una altra cosa és el paper de les dones; com més moderna és la pel·lícula, més actius i protagonistes són els papers de les dones.
Em volta pel cap la idea de plantejar un visionat de la sèrie completa a Salt. I si ho proposo a l’Ateneu, per exemple?
M’ha agradat molt llegir l’últim llibre que m’ha regalat la MJ, un llibre de la Melissa i en Chris Bruntlett que es diu Building the Cycling City. M’ha agradat tant que potser intentaré traduir-lo aquestes vacances. Qui no té feina el gat pentina, direu, però trobo el llibre no només distret i de bon llegir, sinó sobretot interessant i amb moltes propostes per fer que les nostres ciutats siguin llocs més agradables per viure-hi.
El títol és enganyós perquè en realitat no va pas només de bicicletes; o sí, depèn de com ho mirem. M’agrada dir que les bicicletes són a la ciutat el que les llúdrigues són al riu: indicadors de qualitat. Una ciutat amb bicicletes és una ciutat agradable i pensada perquè les persones hi visquin; doncs el llibre va d’això: exemples d’accions que s’han dut a terme a diverses ciutats i que, un cop adaptats, podríem posar en pràctica a casa nostra.
M’he animat a traduir les primeres paraules. Diuen així:
…………………….
A l’estiu del 2010, la nostra família de quatre persones va prendre una decisió que transformaria les nostres vides a millor, tot i que no pas d’alguna de les maneres que podíem haver previst. Després de traslladar-nos a viure a pocs quilòmetres de l’estació Commercial-Broadway, a la banda est de Vancouver, i quan al cap de poc vam trobar-nos amb el cotxe covant pols al garatge, vam decidir d’abandonar-lo i fer tots els viatges a peu, amb bicicleta, amb transport públic i amb lloguer de cotxes (en els pocs casos en què havíem de fer un viatge per carretera).
La decisió només era pràctica i no pas ideològica. Viure en un barri compacte i tranquil ens va permetre el luxe de tenir-ho tot a uns 20 minuts a peu o a 10 minuts en tren, cosa que ràpidament vam descobrir que es podia substituir amb un passeig curt en bicicleta. El millor de tot és que això comportava 800 dòlars extra a les nostres butxaques cada mes, un incentiu permès per la varietat d’opcions de mobilitat que ofereix la nostra ciutat. Això inclou cotxe compartit, l’accés al qual ens va convèncer finalment de fer un salt endavant i deixar enrere la propietat de l’automòbil.
En qüestió de mesos vam començar a documentar aquesta nova llibertat, mobilitat i simplicitat a través de paraules, fotografies i pel·lícules. Potser sense sorpresa, haver de perdre menys temps en desplaçar-nos amb cotxe, fer voltes per trobar aquella cobejada plaça de pàrquing o contribuir als embotellaments de trànsit a la nostra ciutat ens va donar més de temps per compartir les nostres històries. Aquestes formes de transport actives ens van inspirar i van alimentar la nostra creativitat, i continuen fent-ho avui.
Durant els últims vuit anys, aquest treball ens ha portat a llocs que mai no podíem haver imaginat perquè resulta que vam aconseguir una audiència global a les xarxes socials i vam acabar parlant dels (molts) triomfs i (pocs) reptes del nostre l’estil de vida «sense-gaire-cotxe» a ciutats tan llunyanes de casa com Montreal, a Quebec; Filadèlfia, a Pensilvània; i fins i tot Auckland, a Nova Zelanda. També va proporcionar la base de Modacity, la nostra agència creativa multifuncional, que treballa amb diversos socis públics i privats de tot el món.
Al desembre de 2015, després de diversos anys escrivint sobre les cultures de la bicicleta emergents d’Amèrica del Nord, vam entrar a l’oficina dels nostres editors a Daily Hive amb una ambiciosa proposta: una gira de cinc setmanes per cinc ciutats als Països Baixos durant l’estiu de 2016 per recopilar les seves històries inspiradores i compartir-les a través de paraules, fotografies i pel·lícules. Per la nostra immensa sorpresa, de seguida van dir “sí”, i amb l’ajuda d’alguns patrocinadors corporatius i d’una modesta campanya de promoció, vam començar amb els nostres dos fills el viatge de la nostra vida.
Aquestes cinc setmanes ens van canviar la vida mentre pedalàvem per l’impressionant pont Erasmus i pel Maastunnel de Rotterdam, l’impressionant Hovenring i el Van Gogh-Roosegaarde Fietspad d’Eindhoven, el bulliciós Vondelpark i el Rijksmuseum d’Amsterdam, el vibrant Vredenburg i el Biltstraat d’Utrecht i les impressionants «rutes intel·ligents» i el centre sense cotxes de Groningen. També vam tenir l’immens privilegi de seure al costat de molts experts del país, com Meredith Glaser, l’entrenador de ciclisme holandès Mark Wagenbuur, els coautors de Cycling Cities: The European Experience, Ruth Oldenziel i Frank Veraart, i el «Fietsprofessor» en persona de la Universitat d’Amsterdam, Marco te Brömmelstroet.
De tornada a Vancouver vam escriure una sèrie completa d’articles sobre cada ciutat que vam visitar, un exercici que va ser tan gratificant com frustrant. Això últim per haver de reduir tants de dies atapeïts d’experiències extraordinàries, diversos centenars d’anys d’història socioeconòmica i els nombrosos personatges fascinants que vam conèixer al llarg del camí a només 1.500 paraules. Una quantitat enorme de material que inicialment havíem esperat de fer servir es va quedar atrapat en algun calaix de la sala d’edició. Així, després de completar l’últim treball el setembre de 2016, vam decidir de fer-ne un recull en forma de llibre que va ser la base del volum que ara esteu llegint.
De l’interès aclaparador que ha portat aquell viatge de bojos cap a aquest punt concret, només podem oferir la següent explicació: els nostres seguidors estaven i continuen estant intrigats per veure una ciutat habitable i real a través dels ulls d’un (o quatre) dels seus usuaris. Això ha convertit l’ordinària activitat de la nostra família en una cosa destacable, on el simple fet de moure’s per la nostra ciutat és una experiència memorable, compartida i alegre.
Des d’una perspectiva més personal, la nostra decisió de fa vuit anys d’anar “lleugers de cotxe” va tenir un gran efecte en la nostra relació de família. Pujar la mainada requereix un gran esforç, i dedicar-nos a modes de vida més actius sens dubte ho complica. Però hem trobat que fer la majoria de viatges a peu o amb bicicleta ha portat a converses molt significatives amb els nostres fills, perquè ens centrem més en ells i no tant en el que passa a través del parabrisa. És un resultat que mai no havíem previst, però entenem més bé les seves experiències i el desenvolupament de les seves personalitats, simplement a causa de l’escala humana en què viatgem per Vancouver.
Al cap i a la fi, la nostra família no s’identifica com a “sense-cotxes”, ni som radicals tossuts decidits a salvar el món. Vam escollir mitjans senzills, caminar o anar en bicicleta, per a la majoria dels nostres viatges diaris perquè són formes més pràctiques, eficients i agradables d’arribar des d’A a B. Més famílies com la nostra triaran aquest mitjà més saludable i feliç quan les nostres ciutats el facin no només segur i pràctic, sinó també agradable.
Chris i Melissa Bruntlett
Vancouver, 29 de gener de 2018
No sé si existeix el carnet de família friki però estem en el procés de merèixer tenir-lo. Hem anat al Museu del Cinema i hi hem llogat les tres primeres pel·lícules de Star Wars. Les tres primeres en l’ordre cronològic de la història, no en l’ordre d’aparició de les pel·lícules.
Les tres següents ja les tenim.
I les tres últimes són a llista d’espera…
Aquest cap de setmana som a Palamós i la MJ s’ha alegrat molt quan ha descobert que l’equip municipal de jardineria ha pensat a plantar una xicranda i un ceibo en una de les places, la que hi ha al costat de la biblioteca. Resulta que la flor de la xicranda és la flor nacional d’Argentina (la Maria en diu jacarandá), i el ceibo n’és l’arbre nacional.
No he fet cap foto de cap dels dos arbres i per això n’he buscat a internet per il·lustrar aquest post. N’he trobat una d’espectacular, i si no mireu aquest carrer de Buenos Aires.
Tanmateix, ja em sap greu però tot veient aquest carrer els ulls se me’n van cap a un altre costat per un pensament que em ve al cap: quant d’espai dedicat als cotxes! Si els carrers es dissenyessin per fomentar la convivència i regular la mobilitat de les persones i no pas facilitar el trànsit dels vehicles a motor, quin canvi que farien les ciutats!
Avui hem anat a Edinburg, una les ciutats que porto al cor. Hem coincidit amb el festival i això ens ha permès de veure alguns petits espectacles al carrer. En un d’ells inclús m’han fet sortir (cercaven gent guapa del públic) i quan m’han preguntat d’on sóc i he dit “I’m from Catalonia” de seguida s’han sentit alguns aplaudiments entre el públic.
Hem pujat a l’Arthur’s Seat, al parc de Holyrood. Al vespre, tren i tornada a Glasgow. Abans d’entrar a casa hem vist una guilla que sortia corrents del pati. Es veu que en aquest veïnat n’hi ha moltes, sobretot al vespre; escorcollen els cubells d’escombraries per veure si hi troben menjar.
Aquest recorregut no arriba a 45 kms i es pot dividir en dues parts principals:
Al menys mitja dotzena de cops a l’any vaig de casa a Palamós en bici. A vegades acompanyat, a vegades tot sol, a vegades un tram llarg amb la colla de Mou-te en Bici quan fem la bicicletada nocturna a St Feliu de Guíxols…
Quan hi vaig acompanyat, el més habitual és seguir la via verda fins a Platja d’Aro, després agafar la carretera fins a Torre Valentina i acabar d’arribar a Palamós.
Avui, quan acabàvem de passar Llambilles ens hem trobat una sorpresa desagradable. Es veu que una parella de gent bruta i incívica ha passat per la via verda poc abans que nosaltres i s’han dedicat a estripar i tirar per terra tot de llaços grocs que hi havia.
Sort que llavors hem passat nosaltres i ho hem vist. No sabem pas qui eren però parlant amb un senyor que passejava per allà ens ha dit que havien estat dos ciclistes que ell havia renyat; ells, però, com si res: han acabat d’estripar tots els llaços i se n’han anat.
Ens hi hem passat una bona estona per tornar les coses al seu lloc i recollir molts de retalls que els suposats unionistes (probablement brètols) havien deixat per terra, però hem deixat les coses molt millor que no les hem trobades. No vull pas creure que tots els partidaris de la unitat d’Espanya siguin imbècils però la majoria de les seves energies es dediquen a destruir el que fem els partidaris de la independència; per comptes de crear, proposar, construir, es dediquen a desfer, negar, destruir. Podrien haver penjat llaços amb els colors de la bandera espanyola al costat dels nostres però s’han dedicat no només a estripar el llaços grocs sinó a llençar els retalls per terra. Com ens podem entendre amb aquesta gent?
En fi, tornem a la bicicleta. No pas sempre segueixo tota la via verda. Per exemple, entre Llambilles i Cassà no m’agrada la volta que cal fer i abans d’entrar al polígon tot sovint deixo la via verda a l’alçada de l’empresa Inecsa, en un punt on el Carrilet passa a tocar de la carretera.
Segueixo uns centenars de metres, entro al polígon pel primer carrer que surt de la carretera a mà dreta i en el giratori agafo la tercera sortida, el carrer de la Via. Tot seguint aquest carrer tornes a la via del Carrilet, que mentrestant ha fet una bona marrada en aquest tram.
Un altre comentari sobre el tram entre Salt i Platja d’Aro. A mi em sembla que aquests últims anys s’ha guanyat molt amb l’emporlanat de la via que hi ha just després de Llagostera; així s’evita el fang dels dies de pluja i el carril no es fa malbé a base de clots i xaragalls. A més, facilita considerar el Carrilet una via de comunicació (per a la mobilitat quotidiana) i notant simplement unavia verda (només per a lleure de cap de setmana), i això m’agrada.
Just després de Castell d’Aro deixem la ruta del Carrilet i sortim del poble pel camí vell de Sta Cristina fins al gran giratori que hi ha damunt la C-31. El camí vell de Sta Cristina està tallat després del giratori, de manera que sortim per la via que va directa a Platja d’Aro, l’avinguda de Castell d’Aro (de quatre carrils) i seguim el voral fins a dins de Platja d’Aro, concretament fins al carrer principal, amb un giratori on comença l’avinguda del Cavall Bernat. Després, simplement seguir la carretera de la costa, passar càmpings i hotels a dreta i esquerra i arribar a Torre Valentina.
Un cop aquí hi ha l’opció de agafar qualsevol carrer cap a la dreta i enllaçar amb el passeig de St Antoni. Això és el que solem fer quan hi anem la Maria i jo. De fet, és més bonic i més curt, però a mi no m’agrada gaire perquè et veus obligat a envair l’espai dels vianants. O més ben dit: l’espai que jo crec que hauria de ser de vianants, perquè el mateix Ajuntament hi permet el pas de bicicletes i cicles a hores determinades del dia.
Pugem a Igeldo (bona vista sobre Donosti) i després el camí va fent via cap amunt fins a Muniotezar. No són pas pujades costerudes i de seguida comencem a baixar cap a la platja de Zarautz, que es una de les destinacions turístiques més populars del País Basc. Moltes onades i molts de surfistes en una platja ampla en un migdia encara lluminós. A poc a poc, però, venen núvols i el cel es va tapant. Platja bastant llarga, per cert, de més de dos quilòmetres. La comparo amb la de la badia de Palamós, que fins a Torre Valentina en fa una mica més de tres. Quants en deu fer la de Pals a banda i banda de la Gola i fins a l’Estartit?
Marea. A mi, que vinc del Mediterrani, sempre m’ha cridat l’atenció la manera com les platges de l’Atlàntic s’encongeixen i s’eixamplen conforme l’aigua puja o baixa. La Maria troba que la de Zarautz és poqueta cosa perquè la compara amb la de Cariló. Com que ella ve de l’Atlàntic, el que troba sorprenent és que les platges de la Costa Brava siguin sempre de la mateixa mida a menys que un temporal se n’emporti la sorra.
