Bloc de notes

Resumeixo de la Viquipèdia que Primo Levi va ser un jueu italià que va sobreviure al camp d’extermini d’Auschwitz. L’any 1947 va escriure «Si això és un home», que és tant un testimoni colpidor de la vida i la supervivència a l’infern dels camps de concentració nazis com una anàlisi de la dignitat i de l’abjecció de l’home. La lectura emociona perquè expressa amb prosa viva les grandeses i les misèries de l’existència humana.

Tot i que avui és un llibre molt conegut, valorat i traduït, el manuscrit fou rebutjat diverses vegades fins que va ser publicat per una petita editorial l’any 1947, que va decidir substituir el títol que proposava Primo Levi amb «Si això és un home», procedent del poema que precedeix el relat i inspirat en les paraules inicials de la Shemà Israel:

Els que viviu segurs
A les vostres cases escalfades
Els que trobeu en tornar al vespre
El sopar calent i cares amigues:
Considereu si això és un home,
Qui treballa en el fang
Qui no coneix la pau
Qui lluita per un tros de pa
Qui mor per un sí o per un no.
Considereu si això és una dona,
Sense cabells i sense nom
Sense forces per recordar
Els ulls buits i el ventre fred
Com una granota a l’hivern.
Penseu que això ha passat:
Us confio aquestes paraules.
Graveu-les al vostre cor
Quan sigueu a casa o aneu pel carrer,
Quan us fiqueu al llit o us lleveu;
Repetiu-les als vostres infants.
O que se us ensorri la casa,
La malaltia us impossibiliti,
Els vostres fills us girin la cara.

Avui he fet els primers paquets de llibres de cara a començar d’aquí a pocs mesos, potser setmanes, el trasllat cap a la casa del carrer Llarg.

No és pas el primer trasllat ni tampoc serà l’últim però podria ser que fos el darrer trasllat massiu de llibres. Sempre m’ha agradat guardar els llibres que m’han ensenyat alguna cosa, que m’han commogut o distret o simplement que m’ha agradat de llegir. Tot i això, darrerament començo a valorar més les parets nues que les farcides de records, i això que admeto que els llibres són més que records: testimonis de temps i fets passats, catalitzadors, descobriments, espurnes de llum…

En qualsevol cas, comença el compte enrere.

Em feia mandra anar a Barcelona aquesta Diada però hi he anat perquè crec que és el que havia de fer, tot i que he de confessar que he fet tard per assistir a la concentració dels CDR als Jardinets de Gràcia. Com que ho tenia lluny i vist que no hi arribava a temps i encara era aviat per anar a la mani gran, i com que he dut el llibre que estic llegint, he anat a seure en una terrassa per acabar-lo mentre esperava la tarda.

La MJ i les nenes s’han quedat a casa, aquesta lluita no és la seva. O aquesta manera de lluitar. Jo, simplement, crec que s’hi ha de ser perquè crec en la constància. Hi ha hagut molta més gent de la que preveia i estic content perquè sembla que la majoria no oblida tan fàcilment com els líders polítics es pensen o voldrien. Per cert, hi ha hagut un moment en què he coincidit al carrer amb l’Oriol Junqueras i he estat testimoni d’una bona xiulada/esbroncada que li han dedicat.

Em sap greu per ell des del punt de vista personal però penso que políticament s’ho mereix. Ell i tota la plana major del seu partit ens volen fer creure que l’1 d’Octubre o no va existir o la vam cagar quan en realitat va ser un dels dies més clarament victoriosos que recordo haver viscut en el meu país.

Tornant al llibre, però, deia que per fer temps fins a l’hora de començar la mani m’he assegut en una taula i he acabat el que estava llegint: “El càstig”, d’en Guillem Sala.

La primera impressió que em va fer aquest llibre va ser molt dolenta. Més ben dit, la segona impressió, perquè la primera va ser fruit de llegir-ne extractes de ressenyes de diversos diaris i revistes literàries que hi ha a la solapa del llibre, i va ser sorprenentment bona. Sorprenentment perquè no havia sentit mai a parlar de l’autor (que després ha resultat que havia fet classe a la Maria) i tot i això les crítiques el deixen pels núvols.

Quan he començat a llegir el llibre, doncs, la impressió ha estat molt dolenta per una raó: no m’agrada gens que en una novel·la catalana els personatges parlin en castellà. Ja sé que és la llengua habitual de la majoria de la gent que viu a Catalunya però normalitzar el castellà en un llibre en català em sembla que és acceptar el resultat d’una imposició.

Després ha resultat que no pas tots els personatges parlen sempre en castellà, d’acord, però hi ha una cosa que potser és pitjor: el narrador fa servir repetidament castellanismes o escriu directament en castellà. Probablement dirà que això dóna autenticitat a la narració i la fa més versemblant, més propera a la realitat del carrer, però és que es tracta justament d’una realitat que és el resultat d’una imposició, la conseqüència de ser una colònia espanyola, i jo crec que és precisament contra aquesta normalització que hem de lluitar.

Dit això, la història del llibre em sembla molt bona i a més entra de ple en el que és el meu àmbit laboral. Aviam si demà en parlo més.

Ahir vaig llegir d’una tirada aquest clàssic de l’Espinàs. És breu i de bon llegir tot i que diu coses en què és bo aturar-se a pensar. Vull creure que comprenc i comparteixo molts dels sentiments que s’hi reflecteixen.

L’Espinàs mostra una gran sensibilitat i al mateix temps molta valentia perquè parlar de mainada amb síndrome de Down era complicat, no sé si gairebé tabú, a l’època que va escriure sobre la seva filla. Només cal veure quins mots fa servir per referir-s’hi, mots que ara trobem totalment incorrectes i fora de lloc, per veure que la societat ha canviat molt en alguns aspectes.

L’Espinàs és cristià i veu el món des de la seva manera d’entendre el cristianisme. És discret i no en fa gala però ho deixa ben clar. No puc evitar de pensar que diferents que són aquests catòlics tipus Espinàs d’altres ciutadans (sobretot públics) que militen en el que diuen democràcia cristiana i tanmateix no mostren res que s’assembli a la humanitat que traspua aquest llibre.

El tercer llibre de la saga “Millenium” també m’ha agradat. L’única pega és que ja de bon principi, sense saber del cert com acabava, ja m’he imaginat que acabaria bé i per això els moments de més intriga i suspens estava més aviat tranquil tot pensant que en Blomqkvist i la Salander ja se’n sortirien.

N’he llegit alguna ressenya i veig que hi ha gent que troba que el narrador fa masses voltes i dedica massa temps a descriure personatges secundaris que tenen poca o cap importància en el desenvolupament de la història. Precisament aquesta és per mi una de les gràcies de “Millenium”: la capacitat d’en Larsson d’inventar-se personatges i donar-los credibilitat a base d’explicar-ne molts de detalls encara que no vinguin al cas. Són com maniobres distractores del fil de la història que, tanmateix, li donen una autenticitat que la fa encara més atractiva. Em fa més fàcil entrar a la pell dels personatges i per això mateix sentir-me arrossegat en els intríngulis de la trama.

Avui, reunió de germans a Palamós. Jo (i la N!) ens havíem despistat i crèiem que havia de ser a Riudellots, però com que en C treballava i havia d’agafar el cotxe per anar-hi des de Girona ha fet una mica de marrada i m’hi ha portat. Ha anat bé perquè hem aprofitat per xerrar una mica pel camí, cosa que no fem gaire sovint, i ens hem posat al dia.

Breus: a) aquest St Esteve ja podrem fer trobada familiar (si no canvia res) i toca de fer-ho a Salt; b) la M ja ha acabat de pagar els estudis de la L i se’n surt amb el que guanya, de manera que deixem de donar-li suport econòmic regular; c) l’À ja té carnet i cotxe i aquest curs serà a la UdG a 1^r d’Història; d) en D viatja menys pel tema covid i ja està instal·lat del tot a Suïssa, tot i que diu que ja hi porta massa temps i si pot tornarà (ja hi porta 3 anys -o quatre?); e) en M farà l’últim curs a Barcelona des del seu pis compartit a Gràcia; continuaran quedant amb la M, la L i l’A de tant en tant.

Per altra banda, ahir vaig acabar el llibre que estava llegint de la Bernardine Evaristo. Ha estat un descobriment inesperat i molt interessant. Relats commovedors, captivadors. No coneixia aquesta autora i les seves històries m’han entrat molt bé tant pel que expliquen com per com ho explica. He recomanat el llibre a la P, aviam si se’l llegeix!

Són dotze històries de dotze dones negres; no tenen gaire res en comú però les seves vides (de totes elles) es creuen un moment o altre. L’autora denuncia racisme i opressió per condició sexual o social però fuig tant dels estereotips com del victimisme. Deu ser una bona descripció de la societat britànica perquè ha rebut molts elogis de totes bandes. M’ha agradat el to poètic de la seva prosa i l’originalitat d’algunes històries.

M’ha agradat molt, tant l’estil com el contingut. N’he trobat especialment interessant la segona meitat, quan parla de la posguerra (de la WWI) i el periode d’entreguerres amb l’ascens del nazisme (i el feixisme i el comunisme soviètic d’aleshores). Les tècniques dels nazis per fer-se amb el poder i sobretot l’estat d’ànim de la gent en començar totes dues guerres és molt alliçonador.

D’acord que està escrit per (i per tant és el punt de vista de) algú que no és representatiu de la majoria de la població, ni sòcioeconòmicament ni culturalment, però tot i això crec que fa una anàlisi que cal llegir. Zweig devia ser de tarannà depressiu i pessimista però les patacades de la vida, el desencís amb l’evolució de la política europea, l’ascens dels totalitarismes i la destrucció del que ell entenia per civilització van abocar-lo a la desesperació que el van fer acabar amb la seva pròpia vida. Aquest va ser el seu últim llibre, em penso.

És el primer llibre d’en Murakami que llegeixo en castellà. Me’l va regalar la MJ per santjordi i l’he acabat aquesta tarda d’una tirada; és curtet i m’ha entrat molt bé, com tots els que he llegit d’en Murakami.

Explica la història d’un home que viu al marge de la gent, sense amics ni enemics, sense conflictes amb ningú, i també sense necessitats materials. Es guanya bé la vida amb una feina que li agrada i viu sense cap lligam emocional amb ningú tret del record del seu pare, que sembla que tampoc no li fa ni fred ni calor. Quan s’enamora per primera vegada d’una noia i poc després s’hi casa descobreix l’existència de la soledat, és a dir, s’adona de la buidor en què havia viscut sempre fins al moment de trobar aquesta noia.

Havent-se casat, en Tony és feliç amb la seva parella fins que ella mor accidentalment. Llavors és quan li passa factura el que ha après en conèixer la noia i se li fa evident que el fet que no s’hagués sentit lligat a ningú no volia pas dir que aquests lligams no existissin, que fos lliure, sinó simplement que havia ignorat tot el que l’unia a altres persones, a la resta del món, a la vida. Potser a l’amor.

No sé si el que ens volia dir en aquest llibre és que el fet que no siguem prou conscients que no estem sols no vol pas dir que no estiguem envoltats d’altres persones que d’alguna manera estan amb nosaltres. També podria ser una elegia a la ignorància que ens fa feliços. O que com més conscients som més malament ho tenim. Si és que ens volia dir alguna cosa.

“Una reflexió sobre el que ens uneix a la vida”, en diu la publicitat editorial.

No havia sentit a parlar mai d’aquesta escriptora tot i que la ressenya en diu que és coneguda i reconeguda. Amb aquest llibre que estic a punt d’acabar va guanyar el Man Booker International del 2019 i es veu que altres obres seves han rebut premis a manta, sobretot en el món àrab (ella és omanita).

La novel·la explica com s’ho fan tres germanes per tirar endavant les seves vides, que canvien tan de pressa (o tan lentament, segons com es miri) com la societat del seu país (també Oman). Sempre m’han cridat l’atenció alguns països asiàtics (Japó, el sudest) per la velocitat a què les generacions actuals han cremat etapes i passat del que a Europa se’n diu feudalisme a la societat post-industrial moderna. Es veu que a Oman i el món àrab en general també hi ha hagut un salt gegantí en poques generacions i encara que no es pugui afirmar que les relacions socials (de jerarquia social) han fet aquest canvi (com tampoc no es pot dir de l’extrem orient), sí que hi ha una desigualtat immensa entre allò que van viure els avis i allò que viuen els néts.

La veritat és que el llibre no m’ha pas enganxat. Trobo que les històries que s’hi expliquen no són pas gaire originals. L’estil passa sense pena ni glòria, des del meu punt de vista. Això sí: és una bona font d’exemples per a persones interessades en la Història d’una de les societats àrabs del Golf Pèrsic.

Gràcies, Mark Twain, per aquestes aventures tan entretingudes i ben explicades! Quina història més maca! I gràcies, Josep Carner, per aquesta traducció tan brillant! Quin regal de llibre!

Per cert, i parlant de Josep Carner, no sabia que havia estat diplomàtic de carrera. Es veu que va ser dels pocs diplomàtics que es van mantenir fidels a la república quan els feixistes van perpetrar el seu cop d’estat el 1936. Tampoc no sabia que va estar molts anys exiliat a Brussel·les, on ara tenim una altra colla d’exiliats.

Ahir vam començar una altra saga, la dels anells. Hi ha pel·lícules ben fetes que pots mirar al cap de 20 anys d’haver-se estrenat i encara sembla que les hagin acabat de fer; aquestes del “Senyor dels Anells” en són tres.

Les mirem en versió original encara que l’anglès dels personatges és una mica recargolat; afectat, potser. En Tolkien els feia parlar així de manera que fessin més l’efecte medievo-mítico-sagrat que, efectivament, resulta. Els llibres em van agradar molt i les pel·lícules són de les poques que no tan sols no m’han decebut respecte el llibre sinó que l’acompanyen molt bé. Les criatures que s’hi veuen són tal i com me les havia imaginat en llegir els llibres, i això ho trobo molt sorprenent; la sensació d’estar veient i escoltant els personatges que has llegit és sensacional.

Fa unes setmanes que he agafat el costum de llegir cada vespre (o nit, quan em fico al llit si no estic gaire cansat) algun relat d’en Julio Cortázar que trobo en una antologia. A més d’enganxar-me per l’originalitat de les històries, cadascuna té un punt de surrealisme o de màgia que m’ajuda a agafar la son tot rumiant-hi. Fins ara cap no m’ha deixat indiferent.

M’agradaria continuar a aquest ritme, no sé si serà possible.

Ja fa uns dies que he acabat Quality Land i no em puc estar de dir que és un dels llibres més divertits que han passat per les lleixes de casa i una de les millors sàtires que recordo haver llegit.

L’Andreu Barnils entrevista l’Oriol Solé per a Vilaweb.

He començat a llegir “QualityLand“, un llibre que està complint totes les expectatives que hi vaig posar quan en vaig llegir la ressenya en un prestatge de la llibreria: “QualityLand és una sàtira futurista i corrosiva sobre les promeses i les trampes de la digitalització. Profètica, profunda i molt, molt divertida”.

L’he començat a llegir quan encara no he acabat el que tinc entre mans, un recull de narracions d’en Cortázar. Normalment llegeixo un llibre després de l’altre, rarament dos al mateix temps. L’única excepció és, de vegades, quan em costa d’avançar en un llibre i en començo un altre per pair més bé el que em costa. Em va bé per esbargir-me i airejar les neurones. O només per tenir la sensació que avanço en alguna cosa, no ho sé.