Tony Takitani
És el primer llibre d’en Murakami que llegeixo en castellà. Me’l va regalar la MJ per santjordi i l’he acabat aquesta tarda d’una tirada; és curtet i m’ha entrat molt bé, com tots els que he llegit d’en Murakami.
Explica la història d’un home que viu al marge de la gent, sense amics ni enemics, sense conflictes amb ningú, i també sense necessitats materials. Es guanya bé la vida amb una feina que li agrada i viu sense cap lligam emocional amb ningú tret del record del seu pare, que sembla que tampoc no li fa ni fred ni calor. Quan s’enamora per primera vegada d’una noia i poc després s’hi casa descobreix l’existència de la soledat, és a dir, s’adona de la buidor en què havia viscut sempre fins al moment de trobar aquesta noia.
Havent-se casat, en Tony és feliç amb la seva parella fins que ella mor accidentalment. Llavors és quan li passa factura el que ha après en conèixer la noia i se li fa evident que el fet que no s’hagués sentit lligat a ningú no volia pas dir que aquests lligams no existissin, que fos lliure, sinó simplement que havia ignorat tot el que l’unia a altres persones, a la resta del món, a la vida. Potser a l’amor.
No sé si el que ens volia dir en aquest llibre és que el fet que no siguem prou conscients que no estem sols no vol pas dir que no estiguem envoltats d’altres persones que d’alguna manera estan amb nosaltres. També podria ser una elegia a la ignorància que ens fa feliços. O que com més conscients som més malament ho tenim. Si és que ens volia dir alguna cosa.
“Una reflexió sobre el que ens uneix a la vida”, en diu la publicitat editorial.