Bloc de notes

Una circular per la vall de St Daniel l’endemà de la pluja i mentre el cel s’obre per deixar pas al sol (que diu que aquesta setmana no lluirà gaire).

He deixat la bici lligada a prop del Cul del Món i vinga amunt pel costat del Galligants i després de la riera del Polvorí. Hi ha un restaurant, can Sirvent, que sempre he vist tancat. Tanmateix, deuen obrir de tant en tant, o al menys aquestes dues cròniques (una i dues) deixen entendre que el negoci encara rutlla i a la casa hi ha vida, tot i que les coses que hi passen no acaben de lligar amb la vida relaxada i contemplativa a què convida la vall.

Després de la font dels Lleons he volgut tirar per un corriol que feia temps que no seguia, el Camí de les Dones de l’esquerra de la riera del Polvorí, i la cosa ha anat perfectament perquè l’he resseguit muntanya amunt fins a una cruïlla que hauré d’investigar algun dia perquè no conec prou bé. Em sembla que pot anar cap a Font de la Pólvora perquè aquest és el barri que hi ha darrere les perxades d’avellaners on el corriol ha canviat de rumb i ha tirat cap a l’est. Aquest tram de vegetació gairebé selvàtica coincideix amb un itinerari que he vist que l’Ajuntament de Girona ha marcat des de la Font dels Lleons (el 3) que porta fins aquí i després baixa altre cop.

Jo, però, he anat seguint sense baixar gaire i el camí m’ha portat a veure un grapat d’eucaliptus i a pujar altre cop. A dalt, malauradament, la petja de l’home no ha estat gaire discreta.

Sí, ja sé que pot sonar hipòcrita denunciar aquests pals i torres quan jo no renuncio a moltes facilitats de la vida moderna, però no em digueu que no podien haver soterrat al menys una part d’aquest cablejat.

Un cop a la carena la vista del Pla de Salt és esplèndida (i això que avui hi ha una colla de núvols que tapen part de l’escenari i no deixen veure tot l’espectacle com cal).

Tot seguit he arribat a l’Olivet d’en Salgueda i un cop a la pista de la carena he agafat un corriol a mà esquerra que baixa cap a can Lliure i d’aquí a la font del Ferro, el cementiri i finalment la bici que he deixat a prop del monestir.

Avui he fet la primera sortida llarga des de fa moltes setmanes coincidint amb l’entrada de la nostra regió sanitària a la fase 1 de confinament. Ja tenia ganes d’estirar les cames de debò després de tantes setmanes de no poder sortir del poble i he triat de fer una ruta amb una part a peu i una altra en bici. En realitat, gairebé tot en bici excepte la pujada a St Grau.

La riba encara es veu molt tocada pel Glòria i suposo que per molt de temps perquè dubto que l’Administració dediqui esforços econòmics a refer les destrosses del temporal ara que estem patint tant amb la pandèmia. A més, hi ha polèmica amb això de “refer”. Què vol dir exactament? Netejar? Arreglar? Regenerar? Treure els troncs i les branques que el corrent ha apilonat en alguns indrets és bo? Fa mal a algú? Fa nosa a algú? És beneficiós o perjudicial per als animals i les plantes?

La vista des del cim de St Grau és esplèndida, es veu des de les Agudes a les Medes, i em carrega les piles encara que la calija no deixi gaudir la panoràmica prou completa.

Per altra banda, poder caminar per aquests bosquets al peu de la muntanya és simplement fenomenal.

Una de les sorts que tenim a Salt és la de viure a prop de les Gavarres. A vegades en diem només “Sant Daniel” o “Els Àngels” perquè no anem més enllà però el que tenim al costat és un massís de primera categoria.

Les Gavarres van arribar a estar molt humanitzades, si ho puc dic així, amb tot de gent vivint a masies escampades pels seus 350 quilòmetres quadrats i treballant els camps, prats, boscos i amb el bestiar de les valls, turons i muntanyes.

He de reconèixer que jo també les tinc molt abandonades. Sí que a vegades hi vaig a fer un volt en bici o alguna ruta a peu però no en conec detalls importants ni d’història ni de riquesa natural ni de gairebé res. He de buscar temps per dedicar-lo a esbrinar-ne més detalls. Les Gavarres m’interessen i m’atreuen; alguns dies, quan hi passejo a peu o en bici, gairebé m’embruixen, alguns paratges m’hipnotitzen. El problema és que hi ha tantes coses interessants a tot arreu que no dono l’abast; tot i això, avui he sortit i m’he escapat cap al Puig Estela i St Miquel.

Un passeig per la vall de St Daniel per confirmar que encara existeix el pulmó principal de Girona i un espai natural essencial de l’àrea metropolitana malgrat totes les bestieses que s’hi han fet. Em sap greu, però cada cop que hi vaig no puc evitar de lamentar les tones de ciment i asfalt que ens hi van encolomar.

Sembla mentida que aquesta estampa tan bucòlica pertanyi a un dels municipis més densament poblats de Catalunya que a més a més pateix un procés de suburbialització dramàtic. Però sí, això és a Salt, amb prou feines a quinze minuts a peu de casa.

Per cert: hem conegut aquest nou saltenc que acaba d’arribar al món en el nostre poble fa només uns minuts.

Doncs avui he pujat a St. Miquel. Ahir vaig trobar molta gent per les deveses i per tant el risc de contagi era més alt que en el camí de St Miquel, on no he pas trobat tanta gent. També és veritat que hi he pujat més d’hora i que en el camí de tornada trobava tanta gent que pujava com la que em vaig trobar ahir tot passejant vora el riu per Salt.

Em sembla injust que el govern espanyol hagi decretat que només es pugui passejar o fer esport pel terme municipal perquè em sembla una decisió molt arbitrària que no té gaire res a veure amb la protecció de la salut. És una loteria; depèn del municipi on visquis pots fer molts o pocs quilòmetres. A Salt, per exemple, som 30.000 habitants i tenim un terme de 6 km2, mentre que Bescanó té 5.000 habitants i un terme de 36 km2. Per força ens hem de quedar més atapeïts a Salt que a Bescanó, i això no va a favor de la propagació del virus?

Ja veig que és la mateixa història de sempre, som allà mateix: hi ha ocasions en què és legítim desobeir? És clar que sí.

Per altra banda, a Suècia poden tenir molts de dilemes però aquest de demanar permís per poder sortir de casa, no. Per cert, feia temps que no em venien al cap aquells versos de l’Espriu:

Oh, que cansat estic de la meva
covarda, vella, tan salvatge terra,
i com m’agradaria d’allunyar-me’n,
nord enllà,
on diuen que la gent és neta
i noble, culta, rica, lliure,
desvetllada i feliç!
Aleshores, a la congregació, els germans dirien
desaprovant: “Com l’ocell que deixa el niu,
així l’home que s’en va del seu indret”,
mentre jo, ja ben lluny, em riuria
de la llei i de l’antiga saviesa
d’aquest meu àrid poble.
Però no he de seguir mai el meu somni
i em quedaré aquí fins a la mort.
Car sóc també molt covard i salvatge
i estimo a més amb un
desesperat dolor
aquesta meva pobra,
bruta, trista, dissortada pàtria.

Avui, enormement agraït per les noves normes dictades pel govern espanyol, finalment he pogut sortir legalment de casa per “fer esport” (segons una de les eventualitats que el govern ara admet per poder sortir).

Com que el decret de confinament va arribar poc després del Glòria, no hi ha hagut temps de refer res del que el temporal va fer malbé. Tot i així, el Pla dels Socs continua essent allà mateix i encara és (i per molts anys!) un lloc esplèndid per una bona passejada, llegir un llibre o retrobar-se amb un mateix, la colla o la natura, per exemple.

I la vida continua! Amb temporal o sense, amb virus per aquí i per allà, el planeta continua girant al voltant del sol, i si no que li preguntin a l’euga que ha parit aquest poltre, que deu haver passat un embaràs ben tranquil·la mentre tots nosaltres ens estàvem preguntant a veure què podríem fer quan ens deixessin sortir.

Avui, passejada per les Gavvares més properes a casa, a estones a peu i a estones en bici. Com em costen les pujades si les he de fer a pedal!

D’acord, no és ben bé nova, però avui hem sortit a fer un passeig per l’illa de la Pilastra i ens ha costat de reconèixer-la. El riu és viu, ja ho sabem, i al llarg de la seva vida el Ter les ha vistes i pintades de tots colors, ha canviat molt i també ha fet canviar el seu entorn, tant el paisatge natural com l’humà. L’evolució i progrés de Salt, per exemple, com molts altres pobles de la riba, han anat lligats a l’aigua del riu.

Ja fa anys que el riu no crea illes noves, ni nous aiguamolls o meandres (si no se n’anés l’aigua que se’n va a Barcelona potser se’n tornarien a formar) però sigui com sigui avui hem anat a conèixer un espai nou, doncs, que té el nom de l’illa que ocupava el mateix espai però que no és ben bé la mateixa cosa. Al costat del bosc d’àlbers, freixes i verns que hi coneixíem i que a molts indrets tocava el riu hem trobat una platja farcida de rierencs, branques i troncs. I residus, també s’ha de dir.

Com que estan fent obres a la sèquia i han tallat l’aigua del bracet de riu que l’alimenta, aquestes setmanes és relativament fàcil saltar a l’illa i admirar un paisatge nou. A més dels canvis diem-ne naturals encara hi ha moltes restes de l’enginy que els humans hem fet servir per intentar superar, o al menys conviure, amb el riu. Aquest canaló gegant és un dels que aguantaven el passallís situat fins al mes passat al costat de la granja de l’entrada de Bescanó. N’hem vist quatre més llera amunt o llera avall.

És curiós de veure que mentre en alguns llocs l’aigua s’ha endut tot el que ha trobat, en altres llocs de la riba ha afegit material al que ja hi havia i el perfil de la ribera s’ha enlairat.

I és que la quantitat d’aigua que va baixar és difícil de concebre. A l’última foto que penjo es pot comparar el nivell actual de l’aigua amb el de fa un mes: s’hi veuen algunes de les fulles i branquetes que encara queden penjades als arbres i van ser arrossegades per l’aigua .

El curs del Ter ha fet un canvi important des del temporal de fa quinze dies perquè el “Glòria” va fer baixar molta més aigua de la que baixa habitualment. Per una banda va escombrar els marges del riu i per l’altra va aportar sediments, sobretot sorra i rierencs (còdols), que han fet canviar tant l’alçada i aspecte de les ribes com la mateixa llera del riu.

Quan hi vam anar la setmana passada, el canvi del paisatge ens va impressionar. El passeig d’avui ens ha fet veure-ho d’una manera menys dramàtica. El Ter no ha canviat pas gaire respecte el de fa una setmana però ja entenem què vol dir que el riu estigui viu.

Sempre que faig aquesta caminada penso en un txec amic meu i la seva família. Sé que està enamorat tant del mar com del seu país i sol dir que si no fos d’on és voldria ser català perquè tant ells com nosaltres tenim països collonuts però nosaltres, a més, tenim mar i això és l’únic que li falta al seu.

També hi penso, i aquest és un altre tema, per l’episodi fosc de la seva lluita per mantenir un matrimoni que feia aigües i que va acabar d’enfonsar-se a la Costa Brava.

En qualsevol cas, aquesta ruta m’agrada perquè es troba a prop de casa (quan som a Palamós) i s’hi troben alguns dels encants que diuen que han fet internacional aquest trosset de Mediterrani. Aquesta vegada, però, em van cridar l’atenció altres detalls; per exemple, l’estat en què havia quedat l’escullera del port esportiu després del temporal de fa quinze dies, el Glòria.

Altres llocs també van quedar tocats, com per exemple la sorra que va desaparèixer de la platja de cala Margarida.

La mateixa platja de Castell també va patir; en una banda de la platja, el nivell de sorra ha baixat ben bé un metre i mig…

…i els escalons que abans del temporal baixaven a la sorra fan curt i caldrà fer-ne més o afegir sorra perquè la gent hi pugui arribar més còmodament.

O potser no cal fer-hi res. La natura, a part de sàvia, és molt més resilient que nosaltres i tot això que alguns qualifiquen de desastre no és pas més que una de les seves neteges de cutis. La natura canvia, està viva. Que en un indret hi hagi sorra o no només és important per qui hi va a prendre el sol, però a la natura tant li fa, això.

He tornat a Celrà amb la idea de gravar l’itinerari, però la mala sort ha fet que la bateria del mòbil em fallés i només pogués guardar la primera part del recorregut: de casa a Celrà. Què hi farem! Haurem de tornar-hi.

Com que ja fa temps que van arrencar els pins que hi havia al costat del cementiri de St Daniel no puc lligar-hi la bici i he de pedalar uns centenars de metres més per deixar-la a l’aparcament de la Font del Ferro. Es nota que som a l’hivern perquè l’aparcament estava gairebé buit, només dos cotxes, tot i que abans d’arribar a can Lliure ja m’havia creuat amb dues colles de ciclistes que baixaven a tota llet. Aparteu les criatures!

Sento curiositat per saber coses de can Mistaire, les restes de la masia que hi ha a mitja pujada. Potser el nom ve de la feina principal de la família, la fabricació de mistos? Més amunt o pels voltants hi ha altres masies, abandonades o no: can Sistac, can Baldic, cal Marxant, can Barris… Quanta vida, antigament, a les Gavarres. Bé, ara també n’hi ha, de vida humana, però més aviat de passada. La gent hi ve a passejar, córrer o pedalar, però abans s’hi estava, hi feia vida. Segur que el seu coneixement de l’entorn era molt superior a les incertes nocions amb què ens imaginem coses la gent que ara hi passem a peu o en bici.

A Celrà solia fer un tallat al cafè de la plaça, però les últimes vegades que hi he anat l’he trobat tancat, de manera que prenc alguna cosa a l’Ateneu. És l’hereu de l’antic ateneu que els amos de la fàbrica van construir el mil nou cents-i-poc per a l’esplai dels seus treballadors. Ara hi ha un teatre collonut i un bar-cafeteria amb molts de llibres.

Sempre penso que alguna vegada m’hauria de quedar a badar per Celrà. No en conec res a banda de l’anomenada del teatre de l’Ateneu i del centre cívic del poble, la Fàbrica. Una idea seria deixar la bici a l’estació de tren de Girona i venir fins aquí a peu, de manera que per tornar podria agafar el tren i ja em trobaria la bici a l’estació per tornar cap a casa.

Doncs per fi m’he pogut escapar una estona i estirar les cames. Només un parell d’hores però ja està prou bé, tot i que he hagut de deixar un petit assumpte pendent per a un altre dia.

He pujat altre cop a St Grau. Des de feia al menys un parell d’anys i mig que no hi anava i ha estat com tornar enrere, retrobar-me amb el que era la meva vida llavors -tot i que no cal entrar en detalls, que aquest bloc tampoc no és un confessionari.

Ha estat el que solia fer més d’una vegada cada estiu: agafar la bici i anar pedalant fins a St Gregori Vell (el Veïnat de l’Església). Allà, aparcar-la al costat de la caixa de bústies o a prop del cementiri i pujar a St Grau a peu; després baixar, recuperar la bici i altre cop cap a casa. Total, un parell d’hores, tot i que un dia n’hi puc estar una i mitja o un altre dia tres, depèn de si corro i vaig per feina o m’aturo molt a fer fotos i badar.

He passat mil cops per la Pilastra però sempre m’hi quedo enganxat. La remor de l’aigua, els remolins entre les pedres, els rierencs apilonadets o escampats per la riba… tot això em sedueix tant com el primer dia; els sentits se m’hi quedarien.

I un altre racó que m’agrada especialment és la font de can Verdaguer, que és a cinc minuts a peu del lloc on aparco la bici.

La llàstima ha estat que se m’ha acabat la bateria del mòbil a mitja pujada. La bateria portàtil estava descarregada i això vol dir que no he pogut penjar l’itinerari a wikiloc, o sigui que quan torni hauré de venir més ben preparat.

Aquest cap de setmana hem tornat a la neu. Potser ha estat la millor sortida a la natura que hem fet tots quatre; hem de tornar-hi!

Tant de bo l’engrescada serveixi per fer sortides a muntanya més sovint. El fet que mai no sortim tots quatre a fer caminades, travesses o tan sols sortides a passejar per muntanya és una de les coses que em saben més de greu de la nostra vida familiar.

Per fi una sortida de cap de setmana que ha estat un èxit! Divendres vam llogar un cotxe i dissabte i diumenge hem estat per la Vall de Camprodon. De dia passejant entre Beget i Ull de Ter, i de nit amagats sota els llençols d’un hotelet de la vall.

M’ha fet molta il·llusió tornar a veure isards després de tant de temps de no veure’n cap. Tot pujant cap a Ull de Ter ja n’hem trobat pistes…

Però ha estat a la baixada quan hem interromput l’àpat d’un ramat que pasturava tranquil·lament. No ens han pas fet gaire cas i ells han continuat fent la seva mentre nosaltres hem estat una estona fent-los fotos (sense acostar-nos-hi gaire, també s’ha de dir).

Un parell d’excursions maques que ens han donat l’oportunitat de refer ponts trencats i de passada gaudir una natura que feia temps que ens esperava.

Aviam si un altre cap de setmana ben aviat hi podem tornar amb dos o idealment quatre dels nostres fills.