CAMINS D'INDEPENDÈNCIA

No cal ser d’esquerres per fer polítiques socials.
Només cal tenir diners per fer-les!

Amb la independència disposarem d’aquests diners.


QUINA INDEPENDÈNCIA?

Hi heu de posar contingut a la independència, em diu l’Oriol, un company de feina. La independència és el contingut,li contesto.

El deixo perplex, deu pensar que no entenc la pregunta o que sóc curt. El contingut de la independència són els 60 milions diaris que es quedaran a Catalunya i que ara s’emporta l’Estat espanyol. Perquè te’n facis una idea: el cost d’un hospital diari o de tres escoles ben equipades. 20.000 milions a l’any que ells ens roben! Aquest és el contingut de la independència! Mira les carreteres, les connexions ferroviàries, l’equipament hospitalari, la reducció de la ratio docent, la disminució dels costos empresarials… que podrem fer amb els nostres diners quan seran nostres! 

I amb quins criteris es distribuirien aquests diners? No és el mateix fer-ho des d’una ideologia o d’una altra, segueix l’Oriol?

Senyors periodistes, vostès es queixen amb raó de la cotilla dels blocs electorals. Bé, mirin, aquí els presento un tema també relacionat amb les restriccions a la seva professionalitat i, més greu encara, amb la llibertat d’expressió; un tema que haurien d’encarar positivament. ¿Com tracten vostès els partits sense representació parlamentària? Què els sembla que tinguin barrat l’accés als mitjans, sobre tot la TV? Matisaré: hi tenen un accés ridícul. Felicito les excepcions: l’AVUI i els diaris exclusivament digitals, sobre tot Vilaweb, impecable, com sempre. Rac1 ha fet uns mínims intents.

• El potencial de Laporta és com a mínim igual al d’Esquerra i PP. En les enquestes anteriors al període electoral Laporta sobresortia com la persona més coneguda i valorada. I amb quina professionalitat estan tenint en compte aquesta dada, vostès? Carretero també ha tingut molta presència als mitjans abans de la marejada electoral i ara ha quedat relegat a una presència mil vegades menor. 
• L’independentisme és la referència recurrent de tots els discursos… i vostès l’estan relegant a l’ostracisme, si més no a l’independentisme emergent i amb més potencial. 
• Només s’han queixat dels blocs aplicats als partits parlamentaris, però la llibertat d’expressió és un dret de tothom, també dels partits extraparlamentaris. La mateixa llibertat, sense restriccions!

Periodistes que blasmeu els blocs electorals, aquí teniu l’ocasió de fer gala de la vostra professionalitat. Teniu moltes maneres d’esquivar la normativa si voleu: referències a l’assistència i al nombre dels seus actes (molt nombrosos i amb gran assistència en el cas de Solidaritat), personar-se a les convocatòries (Laporta dilluns va convocar els mitjans i només s’hi van presentar els estrangers!), xafarderia (positiva!) a la seva vida personal, eliminar les crítiques que els fan Esquerra o el PSC donat que no tenen ocasió de contestar-les (una cosa comporta l’altra) o també explicar anècdotes de la seva campanya que no siguin programàtiques (ja que sembla que aquestes les tenen prohibides), etc.

Periodistes, si voleu queixar-vos, queixeu-vos, però per a la vostra credibilitat comenceu donant exemple, aquest exemple.

En Joan és molt valent i per això muntarà un referèndum. Doncs, jo en muntaré dos. A veure qui ho és més! 

Desconec la connexió entre ser valent i fer un referèndum. Què hi ha de valent en això? Que potser hi arrisca alguna cosa? De debò, jo no ho sé veure; potser perquè jo no en sóc prou, de valent. Valent de bravata no gens, us ho asseguro, em repugna anar traient pit a cops de veu altisonant. 

Jo li demano al “Joan Sense Por” que ens digui què muntarà el dia que els espanyols li diguin si és tonto i no sap que per fer un referèndum li cal el permís del seu Estat, i si no li han dit vegades que aquest permís ja se’l pot pintar que ells sí que no són tontos i de referèndums suïcides no en permeten; que fins aquí arriben! Doncs, ja sé què farà en “Joan Sense Por”. Tornarà a treure pit per dir que els espanyols són molt dolentots… i a seguir escalfant l’escó fins a la pròxima bravata!

L’ALTRE REFERÈNDUM

De referèndum d’independència se n’haurà de fer, és clar. Però no per voluntat de cap català ni per condescendència de cap espanyol, sinó perquè la UE o la ONU ens ho exigiran. Un cop declarada la independència pels diputats del nostre Parlament, la comunitat internacional voldrà la ratificació de la ciutadania. I nosaltres ben contents. I l’Estat espanyol, ara sí, se l’haurà d’empassar mal li cogui. Finalment nosaltres podrem exercir el dret a decidir. Aquest és el vertader referèndum, no el que el senyor Puigcercós, el valent, s’ha tret del seu pit . 

Això és el que expliquem a Solidaritat. Que nosaltres, senyor Puigcercòs, som gent seriosa, que anem per feina, la que és efectiva. I més en faríem si vostès ens permetessin l’accés als mitjans. Nosaltres anem a guanyar, no pas a muntar un referèndum de fum, fum, fum. I guanyar vol dir obtenir 68 diputats. Això sí que és ser valent perquè aquest nombre de diputats sabem que només treballant de valent els podrem aconseguir. I estem disposats a aconseguir-los. Evidentment no pas asseguts tranquil.lament a l’escó i fent propostes ja avortades d’entrada sinó treballant el territori i deixant-nos-hi la pell. Com uns jugadors de futbol que tots sabem.

Qui vulgui apuntar-s’hi, benvingut sigui. I ja sap què li tocarà. Ara bé, la recompensa no té preu: la independència.

ENS HI HAUREM D’ANAR ACOSTUMANT…

Sempre m’adreço a tothom, i contesto, en català, però hi ha amics amb els que m’és molt difícil mantenir una conversa en la meva llengua. A ells ja els agradaria fer-ho, però els costa. Què hi farem!

Coincidim que l’expoliació espanyola de Catalunya és humiliant i inaguantable. De tota manera no estan del tot decidits a trencar amb l’Estat espanyol.
Llavores, els  dic: Ens haurem d’anar acostumant a poder-nos sentir espanyols o catalans en un Estat català independent .   
Els meus cosins de França, nascuts a Almeria, van viure el triomf de la Roja com a cosa seva. Se senten espanyols però no per això se senten malament en un Estat diferent. Els que se senten espanyols, poden sentir-se’n igualment en un Estat català independent d’Espanya.  

Espanya ens considera catalans a tots els que vivim en aquesta terra hagin nascut on hagin nascut. Perquè a tots Espanya ens discrimina per igual, a tots ens roba per igual. Per tant, ens hi hauríem de sentir tots, parlem com parlem; si és vol, compartint-lo amb  el sentiment de ser espanyols, que no és pas el meu cas. També els que se senten espanyols tenen dret a gaudir al100% del fruit del seu treball i l’única manera d’aconseguir-ho és en una Catalunya independent. I és que amb la independència hi sortirem guanyant tots parlem com parlem, ens sentim espanyols o catalans, sigui quin sigui el nostre origen. 

Tots l’hem de voler i tots l’hem de votar.

Podeu llegir el reportatge de rtvVilafranca

30 a 80, GUANYA SOLIDARITAT

Constantí, Tarragonès. Ahir  a les 11 del matí Oriol Pujol comença el piscolabis-xerrada electoral. A dos quarts d’una comença Solidaritat (Valero, Isabel-Clara Simó i Hèctor Lòpez Bofill) una xerrada-míting. CiU aconsegueix reunir 30 persones. Solidaritat més de 80. Guanya Solidaritat per golejada. La setmana passada diuen que De los Rios (ERC) només en va tenir 20 escoltant-lo.

No sóc pas il.lús. D’aquí no en puc fer cap avançament sobre el resultat de les eleccions.  Però, digueu-me, no creieu que les enquestes s’equivoquen sobre les formacions noves?
 

LA POLICIA MUNICIPAL DESALLOTJA 150 PERSONES DE SOLIDARITAT

Ahir el teatre de Valls estava a vessar. L’aforament permès és de 500 persones. En sobraven 150 i la guàrdia urbana va prohibir celebrar l’acte de Solidaritat fins que aquestes no sortissin al carrer i s’afegissin a les que s’hi esperaven sense haver pogut entrar. Tota una demostració de l’atractiu que Solidaritat ofereix. No creieu que les enquestes estan falsades o fetes amb poc rigor? Evidentment, és més fàcil que reflecteixin els resultats de les formacions grans perquè, per observar el gruix real de les noves, les enquestes haurien de fer-se sobre mostres molt més àmplies. I, per què no, a molta gent no l’interessa que els independentistes més dinàmics i trencadors apareguin per al Parlament a donar la murga.

L’INDEPENDENTISME ESTÀ MADUR COM A IDEA PERÒ NO COM A OPCIÓ POLÍTICA ,
diu Patrícia Gabancho

[…]I per això l’independentisme té avui una força que llavors era impossible. El que encara no ha assolit, perquè les eleccions han vingut massa de pressa en relació amb l’esclat popular d’aquesta consciència, és la maduresa necessària per traduir-se políticament en una opció consistent. Encara estem en la baralla i el ditirambe. Que no vol dir que l’independentisme no estigui madur com a idea: ho està, perquè en aquests anys s’ha fet molta feina d’estudi i d’erudició i d’argumentació, sovint a nivell acadèmic, per establir les bases jurídiques, econòmiques, polítiques, culturals, socials i inclús intangibles de la independència, començant pel Cercle d’Estudis Sobiranistes d’en López Tena, però no només. Tenim la teoria a punt, però no pas la política, perquè la política és el punt més feble de Catalunya al llarg de tota la seva història.

Tanmateix acaba així: “He dit, i repeteixo, que votar el 28-N l’independentisme emergent és un vot útil.”

Patrícia, no diguis que estem barallats. Que no veus que Rcat i Solidaritat són els únics que no es barallen ni critiquen? Com els agradaria als mitjans escampar les seves desavinences als quatre vents. No els donem aquest gust. No cal buscar raons fosques (personalismes, interessos indefinits) en el fet d’anar separats. Ni tampoc immaduresa. Sempre buscant el “pecat”; vestigis jueu-cristians. És més senzill. No és immaduresa sinó diferència d’estils i actituds i en la manera de treballar. N’hi ha que tenen l’obsessió pel rigor, la fe en la victòria i l’actuació decidida. Per treballar conjuntament s’ha de compartir no tant les idees sinó l’estil i la forma. Patrícia, abans el cristianisme tampoc ens deixava entendre el divorci. Els divorciats eren dolents i actuaven per motivacions innobles. Aviat també entendrem la diversitat independentista sense parlar ni de personalismes, com fan alguns, ni d’immaduresa com has dit tu avui.

Però m’estimo molt la Patrícia. No parleu de la Patrícia sense haver-ne llegit els darrers llibres. Són la millor eina per deslliurar-nos dels fantasmes inoculats pels espanyols i per encarar la independència amb coratge i energia. Llegiu-los, per independentistes que us cregueu. 

S’ESCAMPA EL DESÀNIM, diu Xavier Bru de Sala

Ja fa uns quants anys que la política no engresca. A la proverbial desconfiança ciutadana vers el poder, tan ben inscrita als gens catalans, s’hi afegeix un fenomen peculiar. La gent es mobilitza a la contra del que no agrada, però no a favor del que voldria. […] Han passat pocs mesos des de l’última onada d’indignació, i sembla que tenien raó els que la minimitzaven. Vida ondulant però poc canviant. Etern flux i reflux de les aigües que no altera el nivell del mar. No és el meu parer, però de moment cal donar la raó als que menystenien la reacció dels catalans com si fos efímera bromera de cervesa aigualida. Tan sols una exigua, quasi insignificant minoria transita de la indignació a l’actuació en positiu. Però fins i tot aquests, els que es mobilitzen a favor del que sigui, no van sobrats de convicció, fervor o entusiasme. Aviat se’ls desinfla, si mai havia estat alta, la confiança en els resultats.[…] A Catalunya, tothom remuga i ningú actua. A Catalunya, país de descreguts i desconfiats, li falta vitalitat i vivacitat. […]Una de les característiques d’aquestes eleccions és l’escepticisme respecte als líders. «Vull el que voleu vosaltres, però no amb vosaltres al capdavant».

Xavier, els líders necessiten altaveu. I la mediocritat que ens mana i imposa lleis ha decidit fer callar l’independentisme emergent. Ens han prohibit als mitjans, com tu ja deus saber. I, a més, el soroll mediàtic Masmontillero distorsiona l’ambient electoral. No et preocupis. Catalunya està ben viva. I existeix encara que no surti a la TV. No t’enganyis. Vés als actes on apareix Laporta i notaràs aquesta vitalitat que se t’escapa. La troika independentista Laporta-Tena-Bertran està fent molta feina. Els que hem pujat al seu carro estem il.lusionats sense ser il.lusos. Sabem que un cop al Parlament ja els arrabassarem els altaveus mediàtics i engrescarem el país. 
Mira, Xavier,  els partits flamencs de Bèlgica. Les eleccions d’aquest juny les va guanyar el N-VA ( Nova Aliança Flamenca,) . Quan fa tres anys es va presentar en coalició amb CD & V només va aconseguir 5 escons. En tres anys els ha multiplicat per cinc i més: ara en tenen 27.  Per aquells  que perden els estreps davant de les divisions internes, sàpiguen que aquella coalició amb CD&V no va durar ni un any i aquest juny el N-VA s’ha presentat tot solet. Solidaritat entrarà al Parlament, arrabassarà l’altaveu dels inútils que ara l’ocupen i dintre de quatre anys potser assolirà els 68 diputats necessaris per proclamar la independència. Repeteixo, la nostra il.lusió no ens fa ser il.lusos. Tenim una troika molt potent. 

Huguet, el conseller d’ERC, està preocupat pels electors que són poc reflexius i s’alimenten
d’èpica. “ M’arriben
massa ‘ímputs’ que alguns electors poc reflexius s’estan plantejant provar  sort una vegada – una- votant alguns dels
nous invents que volen copar l’espai independentista. Són electors que es mouen
entre la ràbia mal encarrilada i la necessitat d’èpica.”

Si per èpica, el senyor Huguet entén esforç i coratge, li podem donar la raó. Sóc i som a la política amb un fort esperit èpic, sí senyor. Pel to diria que li sembla extraordinari que alguns anem a la política per fer-hi una feina que demana sacrifici. Vostès, que han passat el temps gestionant bonament i prou, veig que no acaben d’entendre aquestes actituds nostres d’apostar pel difícil. Conquistar la independència de Catalunya,
aconseguir l’Estat propi, és una empresa esforçada. Tampoc tan difícil com alguns
voleu presentar-la. Perquè la dificultat disminueix
amb una bona dosi d’intel.ligència, de treball, d’il.lusió, de
voluntat de victòria, de molta persistència i un pic de ràbia. Exactament l’èpica
del Barça de Laporta
i Guardiola.
Una empresa esforçada, sí, i no ho volem pas amagar, però al nostre abast; només depèn de nosaltres.  

La nostra és una empresa,
no una aventura. L’objectiu dels “nous invents” és clar: proclamar la independència
amb 68 diputats del Parlament. Ara o dintre de quatre anys. L’estratègia? Per a Solidaritat, la persistència i la pedagogia. Dos
ingredients per desnarcotitzar bona part del
país a qui vosaltres heu desmobilitzat. De la boca d’Esquerra no ha sortit ni
una paraula d’independència en les dues legisladures. Ni una sola vegada fins
que no ha arribat el moment de preparar eleccions i heu vist com us sortia un
competidor potent. Qui voleu que us cregui ara? Amb la nostra pedagogia persistent, en canvi, arribarem a
conscienciar el país de la necessitat urgent de tenir l’Estat
propi. Amb la nostra èpica de persistència atraurem la confiança del país, esvairem les
seves pors i l’arrossegarem un cop més, com ja es va fer amb les consultes i la
manifestació del 10-J.

Pedagogia persistent.
Ho he explicat prou en els dos apunts anteriors. Només recordar que la nostra èpica,
la persistència, és la mateixa que demanava el Pep al seu Barça. 

Nosaltres, “electors poc reflexius”? Solidaritat i Reagrupament
s’han nodrit d’ex-càrrecs i ex-militants d’Esquerra. Justament d’aquells que en un
moment donat es van posar a “reflexionar” i van veure on portaven les tàctiques
disciplinades del partit: simplement a no molestar Montilla. Van despertar de l’obediència
letàrgica que se’ls imposava des de dalt i van tornar a l’estratègia
independentista pel camí de les Consultes. Uriel Bertran és ara un motor de Solidaritat.

López Tena és
el Guardiola de Solidaritat, el màxim estrateg que ens va mostrar com es pot
guanyar una consulta independentista aplicant-hi rigor i intel.ligència. Ara
està  acompanyat d’una troika potent: Emili Valero, Hèctor Lòpez Bofill i Albert Pereira. Tots, sota el valent lideratge de Joan Laporta.

Senyor Huguet, el nostre invent
ja estava inventat. Nosaltres només l’hem importat del Barça, de les Consultes i de la manifestació del
10-J. Ningú donava gaire res per Guardiola quan va ser
nomenat, ningú es creia l’èxit de les Consultes ben dirigides (Lòpez Tena),
ningú s’imaginava la magnitud de la concentració al centre de Barcelona el 10-J
un dissabte d’estiu a la tarda. També dèieu que era un invent que ens portaria
més “frustració”. Vostès es pensen que tenen el poble domesticat, vostès es
pensen que la política és una cleta de la seva exclusiva propietat. Doncs, no. Venim
amb gosadia a treure’ls el lloc que ocupen amb incompetència i engany. Venim amb
impertinència per portar la independència que vostès no s’han preocupat de
preparar. Ens hauran de deixar pas vulguin o no. Ens veurem el 28-N. 

O PODEM…

… SER JOVES AMB BEQUES, TREBALL I OPORTUNITATS D’UN ESTAT RIC D’EUROPA

1) Només amb la independència serem el 4rt Estat més ric d’Europa, rellançarem l’economia i crearem milers de llocs de treball posant fi a l’espoli fiscal de 22.000 milions (3.000€ per català) que cada any Espanya pren a Catalunya.

2) Només amb la independència tindrem recursos per donar beques-salari als joves estudiants, dotades amb 8.400 euros anuals, per reduir l’abandonament escolar i perquè ens puguem emancipar.

3) Només amb la independència podrem ajudar els joves emprenedors en els seus projectes laborals,empresarials, creatius, artístics o d’investigació, amb subvencions per poder arrencar i línies de crèdit a tipus d’interès 0.

4) Només amb la independència crearem un parc d’habitatges de lloguer econòmic per a joves per a que ens puguem emancipar a partir dels 18 anys.

5) Només si votes Solidaritat Catalana podrem proclamar la independència i hauràs decidit que els i les joves tinguem beques, treball i oportunitats dins un Estat ric d’Europa

SI (Solidaritat Catalana per la Independència) comença una roda de presentacions del projecte a les universitats catalanes. Us n’avancem els confirmats, aviat en confirmarem més, estigueu atents a l’agenda:

• 4N: Facultat d’Econòmiques de la Universitat de Barcelona(UB). A les 12:00h a l’Aula Magna de l’antiga Escola d’Empresarials, a la Facultat d’Economia i Empresa de la UB (Av. Diagonal 696). Amb Joan Laporta i Emili Valdero.
   
• 5N: Facultat de Dret de la Universitat de Barcelona(UB). A les 12:00h a l’Aula Magna de la Facultat de Dret de la UB (Av. Diagonal 684). Amb Alfons López Tena i Uriel Bertran.
   
• 9N: Universitat de Girona(UdG). A les 12:00h a la Sala d’Actes de l’Escola Politècnica Superior. Edifici P-I. Amb Toni Strubell, Carles Solà i Joan Laporta.
   
• 11N: Universitat Pompeu Fabra (UPF). A les 12: 00h a l’Auditori del Campus de Ciutadella. Amb Joan Laporta i Hèctor López Bofill
  
  
• 12N: Universitat Rovira i Virgili (URV). A les 13:00h a l’Aula Magna Campus Catalunya. Amb Joan Laporta, Hèctor López Bofill i Alfons Civit.

Ara a votar independència. No valen excuses.

 Aquest migdia Puigcercòs ha sortit al TNotícies per comentar la lleu baixada de l’atur. No és important el que ha dit. Però sí el que ha deixat de dir. Ni una paraula de la situació de no-atur a què arribarem quan siguem independents. La independència no està en l’horitzó proper de Puigcercòs. En conseqüència, tampoc ho està en el seu esquema mental.

Quan siguem independents, la taxa d’atur es reduirà a nivells europeus. Senzillament perquè es quedaran aquí els 22.000 milions d’euros que Espanya ens espolia cada any. Quan puguem disposar d’aquest dineral, la nostra economia es rellançarà com un coet: serem la quarta nació europea en PIB per càpita. Ara, dintre d’Espanya ocupen el dotzè lloc per darrera de Ceuta i Melilla. Déu n’hi do com es podrà ajudar a la creació d’empreses i l’exportació de la producció! Es potenciarà la força creativa de la nostra gent i finalment l’atur es reduirà fins a nivells tècnics.

Puigcercòs no pensa a dir res de tot això com tampoc ho ha dit en tota la legislatura. No està en el seu món mental. Pensa en més autonomia, això és tot. Ara s’ha tret de la màniga un referèndum per a les eleccions, però les declaracions del dia a dia el traeixen. 

Solidaritat Catalana per la Independència (SI) ha decidit  fer des del Parlament una forta tasca de pedagogia. Primer, explicant com repercuteix l’espoliació fiscal en qualsevol tema que surti a la palestra, i, segon, exposant com qualsevol situació es veuria beneficiada per la independència. La dels joves en un Estat independent, per exemple. En proper apunts ho exposaré. Aquestes són les paraules de Joan Laporta.
 

 
Els diaris diuen que el cas Pretòria no s’aguanta pel que fa a Prenafeta i Alavedra. Els tècnics d’Hisenda no troben cap il.legalitat en el cobrament de comissions encara que aquestes siguin altres.

La veritat, també ho vaig pensar jo en aquell moment. I suposo que molts altres. Però com que no som experts en aquests temes… Els nostres dubtes van passar quasi a certesa quan vam veure el xou montat per la Guàrdia Civil i Garzón en fer-los baixar emmanillats del furgó policial. El tracte de la premsa espanyolitzada ens va acabar de certificar-nos que hi havia una clara voluntat d’humiliació del poble català tot vexant uns homes que havien ocupat càrrecs importants en la Generalitat i que eren significats catalanistes.

La gent de Convergència no és pas tonta i devien veure el mateix que jo. Tot i que els dos homes esmentats eren amics seus i dels seus, van callar vilment.

Només una persona va tenir la valentia de parlar públicament en favor de Prenafeta i Alavedra. Un home que no era amic seu ni gairebé els coneixia, però que en veure que a través d’ells es volia humiliar Catalunya, va denunciar públicament la injustícia que es cometia amb ells.

Aquest va ser Joan Laporta. En una conferència sobre el Barça i Catalunya va manifestar:

“Sóc aquí perquè m’han convidat, però, a més, per donar el meu suport a les famílies d’unes persones, uns catalans, uns barcelonistes, que estan patint com a conseqüència d’una decisió judicial que, en la meva modesta opinió com a advocat, pel cap baix la trobo desproporcionada i humiliant, per a ells i per a Catalunya.”

Ara és ell qui rep el mateix tracte per part de l’estament espanyolista de Catalunya. I no diguem com hi col.laboren els mitjans d’Espanya.

Laporta va mostrar fa un any la seva vigoria moral i el seu amor pel país. És la persona de Catalunya més famosa arreu. Va apostar públicament per uns apestats. Va arriscar terriblement la seva imatge. Quan les sospites versen sobre tema de calers, la demagògia està servida. Tanmateix se la va jugar pel país. És un home d’un coratge excepcional; coratge que unit a la seva capacitat organitzativa i a la seva actitud guanyadora el converteixen en un dels actius més potents del país. No ens el podem perdre. No deixem que facin amb ell el mateix que van voler fer amb Alavedra i Prenafeta. Fem pinya amb la persona més idònia per portar-nos cap a la independència.

Laporta i Carretero en l’enquesta del Racómetre

Tots els diaris publiquen el resultat del Racómetre d’aquest dilluns. El que no fan és preguntar al cuiner com ha arreglat el pastís. Jordi Sauret, sociòleg, és el director gerent de l’empresa Feedback, la responsable de l’enquesta.

Jordi Basté el va fer posar al telèfon, el mateix dilluns, per traslladar-li les preguntes dels tertulians. Cal estar atents a les explicacions que va donar. Ens aclareixen les dades sobre els partits independentistes.

El primer que sobta del resultat de l’enquesta és que Laporta (Solidaritat Catalana per la Independència – SI) tingui una forquilla entre 0-4 diputats. Explicació del cuiner Jordi Sauret:

– En el cas de Barcelona, en puritat, no tindria cap diputat a Barcelona. L’enquesta el situa a 2,9%, però atenent a l’expectativa, que va pujant, et mulles i dius en pot tenir tres. Com que una enquesta és una aproximació, amb uns marges, dius: hi ha possibilitat a Barcelona. Dependrà de la participació, dependrà que al final acabi captant un vot útil independentista que avui està fragmentat en tres o quatre opcions… El cas de Tarragona [li donen 1 diputat] per què li és més fàcil? Perquè el seu contrincant directe extraparlamentari, en aquest cas Reagrupament, és més dèbil i tot el vot molest d’Esquerra va cap a ell. En canvi, Girona i a Lleida, justament el seu contrincant directe és més fort, amb la qual cosa es dóna la paradoxa que havent-hi més vots absoluts independentistes en aquests dos partits nous possibles, en la mesura que els dos són forts, s’anul.len mútuament.

Pilar Rahola: Carretero ni de lluny, no?, de moment?

Jordi Sauret: A Lleida i a Girona Carretero és més fort i està frenant les expectatives de Laporta.

Pilar Rahola: De cara a aquestes dos opcions, Carretero només serveix per frenar Laporta, però no per entrar, sembla, oi?

Jordi Sauret: En aquest moment sí. En aquest moment Carretero no surt i en tot cas entorpeix que pugui sortir un dels dos. Però això és una enquesta que es mou en un marge del 3% i a un mes vista.

I Esquerra?

Si hi ha dos partits que pateixen molt la desmobilització, explica el director de l’enquesta, són PSC i ERC. Són els que en aquest moment estan nodrint molt vot en blanc i molta indecisió. Per tant si s’incrementés molt la participació, presumiblement aquests dos partits podrien millorar una mica els resultats.” “Em pensava que el votant d’ERC es repartia entre les tres opcions independentistes” intervé la Rahola. El votant d’ERC, continua Sauret, té moltes opcions, té moltes fuites. D’una banda un 16% pot anar cap a CiU, però també una xifra similar se’n va cap aquests dos partits, Solidaritat de Laporta i Reagrupament. ERC té una fidelització molt baixa, 23%, i al voltant d’un 30%, que és molta gent, que els va fer confiança fa quatre anys que en aquest moment encara no té decidit el vot.

Anotacions

1. Les llistes de Solidaritat Catalana per la Independència són las que tenen més presència femenina.

“Trias Fargas deia que els catalans serem independents el dia que ens hi obliguin. Jo també crec que ho serem el dia que les dones catalanes ho vulguin.” (Joan Laporta)

Ni que sigui per estadística: elles són majoria demogràfica. Però és veritat el que afirma Laporta. Les dones són les que aporten el plus de coratge en el moment adequat, que saben la mesura exacta de rauxa i de sacrifici en les situacions difícils. 

2. Ens hem apuntat a Solidaritat Catalana per la Independència perquè és el tren més accelerat i el moviment que està en la cresta de l’onada del  moment. Ha dit el líder del PSAN Josep Guia . “Alguns no han estat capaços d’agafar la nostra velocitat, la nostra embranzida.” 

 5. La intervenció més sagaç i més aplaudida ha estat la d’ Isabel-Clara Simó. Aplaudida no tant pel to arrauxat com per l’agudesa de les seves observacions sobre el Camí d’independència.  Una joia concisa i rotunda. Espero la seva publicació. Llavors us en donaré l’enllaç.