El referèndum dels “valents”
En Joan és molt valent i per això muntarà un referèndum. Doncs, jo en muntaré dos. A veure qui ho és més!
Desconec la connexió entre ser valent i fer un referèndum. Què hi ha de valent en això? Que potser hi arrisca alguna cosa? De debò, jo no ho sé veure; potser perquè jo no en sóc prou, de valent. Valent de bravata no gens, us ho asseguro, em repugna anar traient pit a cops de veu altisonant.
Jo li demano al “Joan Sense Por” que ens digui què muntarà el dia que els espanyols li diguin si és tonto i no sap que per fer un referèndum li cal el permís del seu Estat, i si no li han dit vegades que aquest permís ja se’l pot pintar que ells sí que no són tontos i de referèndums suïcides no en permeten; que fins aquí arriben! Doncs, ja sé què farà en “Joan Sense Por”. Tornarà a treure pit per dir que els espanyols són molt dolentots… i a seguir escalfant l’escó fins a la pròxima bravata!
L’ALTRE REFERÈNDUM
De referèndum d’independència se n’haurà de fer, és clar. Però no per voluntat de cap català ni per condescendència de cap espanyol, sinó perquè la UE o la ONU ens ho exigiran. Un cop declarada la independència pels diputats del nostre Parlament, la comunitat internacional voldrà la ratificació de la ciutadania. I nosaltres ben contents. I l’Estat espanyol, ara sí, se l’haurà d’empassar mal li cogui. Finalment nosaltres podrem exercir el dret a decidir. Aquest és el vertader referèndum, no el que el senyor Puigcercós, el valent, s’ha tret del seu pit .
Això és el que expliquem a Solidaritat. Que nosaltres, senyor Puigcercòs, som gent seriosa, que anem per feina, la que és efectiva. I més en faríem si vostès ens permetessin l’accés als mitjans. Nosaltres anem a guanyar, no pas a muntar un referèndum de fum, fum, fum. I guanyar vol dir obtenir 68 diputats. Això sí que és ser valent perquè aquest nombre de diputats sabem que només treballant de valent els podrem aconseguir. I estem disposats a aconseguir-los. Evidentment no pas asseguts tranquil.lament a l’escó i fent propostes ja avortades d’entrada sinó treballant el territori i deixant-nos-hi la pell. Com uns jugadors de futbol que tots sabem.
Qui vulgui apuntar-s’hi, benvingut sigui. I ja sap què li tocarà. Ara bé, la recompensa no té preu: la independència.
Dit això, la connexió entre ser valent i muntar un referèndum l’estableixes tu mateix quan reconeixes que l’Estat espanyol no hi donarà permís. Cal tenir les coses clares i anar-hi decidit i fer-lo igualment. Per això són valents.
CiU proposa la presa de pèl aquella del concert econòmic per generar un corrent de suports que legitimi i doni cobertura al següent moviment. Això, però, falla en un punt: en temps de crisi, caldria muntar dos referèndums (i probablement unes eleccions anticipades) en poc temps, argument que els contraris farien servir. I si el resultat del referèndum del concert fos fluix, encara se’ns giraria en contra.
En canvi, posar damunt la taula el desafiament d’un referèndum és fer que l’independentisme acabi de guanyar-se les simpaties dels demòcrates i que la proposta de quedar-nos a Espanya quedi irreversiblement connotada de valors ben poc democràtics. Amb aquest desafiament fet, es va a cercar l’empara de la Unió Europea perquè faci d’àrbitre i garanteixi la possibilitat del referèndum. En aquell moment, però, la independència de facto ja ha començat. I arribem al dia del referèndum més legitimats que mai. No ho veus així?
Com què el PP utililitza la nacionalitat basca i catalana per a treure vots a la resta de l’Estat i com que tots els catalans no són massoquistes, CiU és la manera de fer entrar als catalans al pròxim govern del PP ò PSOE a la Moncloa amb calçador; altrament dit encaix per que sempre ha estat l’amic botifler català dels Borbons en Jordi Pujol.
I que si no és la CiU de Jordi Pujol, una mena de Unió Valenciana de Gonzàlez Lizondo, l’únic que amb més consciència i tradició política gràcies a personatges politics en temps de la república com Macià.
Pot ser l’espoli per banda d’unes mateixes institucions de l’Estat espanyol siga semblant a Catalunya que al País Valencià, però a més els valencians l’única solidaritat per banda de les institucions catalanes que reben és l’intent d’espoliar i espigolar els poc que les institucions de l’Estat espanyol els deixen, amb amics així no ens calen més enemics.
I la prova del cotó és que Barcelona ha expropiat per obrir-se al mar al igual que vòl fer i tenia previst des de fa molt temps allargar uns quants metres l’Avinguda Blasco Ibañez al mar pel Cabanyal.
L’AVE ha arribat abans a Catalunya i Tarragona.
Port-avetura li porta aigua a Marina d’Or.
El Premi de Formúla 1 i el Campionat de Motociclisme sota pabelló i bandera i himne espanyol, amb més èxit que al cara el sol al col.leges públics en temps del régim.
I els que més ofereixen noves glòries a Espanya és l’esport d’èlit català i l’esforç fiscal catàlà, i la cadena espanyolista de la Sexta que sembla que tinguen enveja de no ser ells la playa de Madrid.
L’únic que ens diferència és que a Catalunya per la seva major tradició política recent repúblicana els partits com CiU tenen un major nivell d’exigència identitària davant la ciutadania i de retruc afavorir el PP i la seva marca estreta al PSOE a la resta de l’Estat.
Em sembla molt bé l’aposta per la proclamació unilateral, però a mi m’agrada més un referèndum. I com que en qualsevol cas, tant per l’una com per l’altra, s’ha de disposar dels suports suficients, el referèndum em sembla més realista, perquè no hem d’oblidar que els primers partits de Catalunya són CIU i el PSC i res apunta a que ho deixin de ser.
Hores d’ara, a més a més, les enquestes no pronostiquen una escombrada independentista al Parlament, sinó una victòria folgada de CIU, una davallada d’ERC i uns magres rseultats de SI i de RCat. Davant d’això, és obvi que, electoralisme a banda, els independentistes no juguem per guanyar la lliga, tot i que sobre el paper totes tres opcions volem guanyar-la. A la pràctica, els independentistes jugarem també (o sobretot?) una altra lliga, una lliga que consisteix en competir i interpelar-nos entre nosaltres per veure quina proposta (i via) de les tres amb possibilitats ens satisfà i satisfà més.