Sóc un “elector poc reflexiu i necessitat d?èpica”, diu Huguet
Huguet, el conseller d’ERC, està preocupat pels electors que són poc reflexius i s’alimenten
d’èpica. “ M’arriben
massa ‘ímputs’ que alguns electors poc reflexius s’estan plantejant provar sort una vegada – una- votant alguns dels
nous invents que volen copar l’espai independentista. Són electors que es mouen
entre la ràbia mal encarrilada i la necessitat d’èpica.”
Si per èpica, el senyor Huguet entén esforç i coratge, li podem donar la raó. Sóc i som a la política amb un fort esperit èpic, sí senyor. Pel to diria que li sembla extraordinari que alguns anem a la política per fer-hi una feina que demana sacrifici. Vostès, que han passat el temps gestionant bonament i prou, veig que no acaben d’entendre aquestes actituds nostres d’apostar pel difícil. Conquistar la independència de Catalunya,
aconseguir l’Estat propi, és una empresa esforçada. Tampoc tan difícil com alguns
voleu presentar-la. Perquè la dificultat disminueix
amb una bona dosi d’intel.ligència, de treball, d’il.lusió, de
voluntat de victòria, de molta persistència i un pic de ràbia. Exactament l’èpica
del Barça de Laporta
i Guardiola.
Una empresa esforçada, sí, i no ho volem pas amagar, però al nostre abast; només depèn de nosaltres.
La nostra és una empresa,
no una aventura. L’objectiu dels “nous invents” és clar: proclamar la independència
amb 68 diputats del Parlament. Ara o dintre de quatre anys. L’estratègia? Per a Solidaritat, la persistència i la pedagogia. Dos
ingredients per desnarcotitzar bona part del
país a qui vosaltres heu desmobilitzat. De la boca d’Esquerra no ha sortit ni
una paraula d’independència en les dues legisladures. Ni una sola vegada fins
que no ha arribat el moment de preparar eleccions i heu vist com us sortia un
competidor potent. Qui voleu que us cregui ara? Amb la nostra pedagogia persistent, en canvi, arribarem a
conscienciar el país de la necessitat urgent de tenir l’Estat
propi. Amb la nostra èpica de persistència atraurem la confiança del país, esvairem les
seves pors i l’arrossegarem un cop més, com ja es va fer amb les consultes i la
manifestació del 10-J.
Pedagogia persistent.
Ho he explicat prou en els dos apunts anteriors. Només recordar que la nostra èpica,
la persistència, és la mateixa que demanava el Pep al seu Barça.
Nosaltres, “electors poc reflexius”? Solidaritat i Reagrupament
s’han nodrit d’ex-càrrecs i ex-militants d’Esquerra. Justament d’aquells que en un
moment donat es van posar a “reflexionar” i van veure on portaven les tàctiques
disciplinades del partit: simplement a no molestar Montilla. Van despertar de l’obediència
letàrgica que se’ls imposava des de dalt i van tornar a l’estratègia
independentista pel camí de les Consultes. Uriel Bertran és ara un motor de Solidaritat.
López Tena és
el Guardiola de Solidaritat, el màxim estrateg que ens va mostrar com es pot
guanyar una consulta independentista aplicant-hi rigor i intel.ligència. Ara
està acompanyat d’una troika potent: Emili Valero, Hèctor Lòpez Bofill i Albert Pereira. Tots, sota el valent lideratge de Joan Laporta.
Senyor Huguet, el nostre invent
ja estava inventat. Nosaltres només l’hem importat del Barça, de les Consultes i de la manifestació del
10-J. Ningú donava gaire res per Guardiola quan va ser
nomenat, ningú es creia l’èxit de les Consultes ben dirigides (Lòpez Tena),
ningú s’imaginava la magnitud de la concentració al centre de Barcelona el 10-J
un dissabte d’estiu a la tarda. També dèieu que era un invent que ens portaria
més “frustració”. Vostès es pensen que tenen el poble domesticat, vostès es
pensen que la política és una cleta de la seva exclusiva propietat. Doncs, no. Venim
amb gosadia a treure’ls el lloc que ocupen amb incompetència i engany. Venim amb
impertinència per portar la independència que vostès no s’han preocupat de
preparar. Ens hauran de deixar pas vulguin o no. Ens veurem el 28-N.
A mi les paraules de l’Huguet em semblen encertades. I ho dic perquè algun dels casos que conec que votaran Laporta el que percebo, i ja et dic que és una opinió personal, el que volen és anar més ràpid, més contundents i sobretot sembla que demanden fer això amb una gran dosi d’il·lusió. I, compte, em sembla bé. Però.
El però és que percebo que aquesta necessitat d’il·lusió pot
ser contraproduent a mig termini, fins i tot a curt, perquè les expectatives que alguns generen són molt elevades. Massa. A tall d’exemple, recordo, com fa uns mesos, Carretero i els seus seguidors plantejaven que la independència no podia esperar més, preveient que la seva tàctica era un èxit immediat de vots; van passar els dies i el mateix Carretero va dir que treure’n menys de 10 seria un fracàs, i ja darrerament veiem que sembla, o és molt possible que ni el mateix Carretero entri al Parlament.
Que una força política generi il·lusió està molt bé, però si les expectatives són massa elevades, les conseqüències poden ser negatives. Crec, també, que alguna cosa semblant li va passar a ERC, que va passar de brandar les claus totpoderoses (cert, en disculpa d’en Carod i a diferència de les prediccions d’en Carretero, que aquells eren moments d’eufòria postelectoral) el 2003… fins al descens de suports a ERC que es preveu en l’actualitat.
Conec gent independentista i majoritàriament d’esquerres que en algun moment s’ha desencantat, i em sap greu, perquè veig com votants de CIU, del PP… tenen una alta fidelitat, i tampoc són partits meravellosos governant, que diguem.
Per tot això, crec que hem de fitar els nostres objectius d’alliberament, que compartim, no tant en una data, sinó en la lluita del dia a dia i el potencial democràtic i integrador d’aquests ideals, la construcció d’una majoria social per a la independència. Més que no pas, que també, la manera de proclamar-la.
Quant al Laporta, que m’agradà i defenso i defensaré davant qui convingui la seva tasca al front del Barça, penso que té un potencial de reconeixement mediàtic suficient com per impulsar la seva candidatura per treure un nombre considerable de diputats. Però penso també que aquest mateix potencial a priori, per simpaties molt marcades, està limitat per les mateixes antipaties també molt marcades que genera com a personatge públic. En definitiva, penso que té i tindrà un creixement limitat i ja veurem si sabrà aprofitar els escons al Parlament.
Una altra limitació és, penso, la radicalitat del missatge: independència o res. Dic radicalitat perquè des de files i càrrecs de Solidaritat he vit que fins i tot han arribat a criticar l’independentisme d’ERC, és a dir, el meu, i no tant la tàctica, que sí que em sembla més subjecte de discussió. Aquesta radicalitat independentista em recorda la que va aplicar Julio Anguita pel que fa a l’eix social amb la seva teoria de les dues ribes: radicalitat en el missatge i en les formes que al cap i a la fi va contribuir a reduir i minoritzar la representació parlamentària (al Congrés espanyol). En aquest sentit, penso que l’opció d’ERC, centrant estratègia, tàctica i missatge en la construcció nacional i de la majoria social independentista, com una eina de progrés per als catalans, arrastrant amb la seva acció altres partits parlamentaris (com CIU i PSC) em sembla que, a mig i llarg termini, té més possibilitats. No té, aquesta tàctica, la contundència i pic de ràbia que tenen altres, segurament, i sobretot formalment, però això no significa, no t’equivoquis, ni que els que la defensem enganyem ni tampoc que deixem de tenir coratge.
Jo no dubto del meu coratge, dels meus companys d’ERC i tampoc, tot sigui dit, del coratge de l’Huguet.
Ens veurem el 28N, i el següent, i després.
Salutacions i sort.