estereofònicx

Quan veig en Jordi Hereu de l’única cosa que tinc ganes és de vomitar.

Jay Reatard, RIP.

See/Saw

Collons, jo si escolto aquesta cançó que hi ha més avall: Firstborn, si l’ecolto allò bé, atent, escoltant-la bé, concentrat; se’m posa la pell de gallina, tinc la sensació que uns àngels baixaran del cel per endur-me a fer un tomb pels núvols que ells tant bé coneixen. Collons. Aquest Tillman és un crack, tot ho fa bé? Fa bé això de tocar la bateria amb els Fleet Foxes però és que potser fa millor això de tocar la guitarra, escriure i cantar cançons ell solet. Ha nascut un nou fan d’aquest senyor: jo. Sempre el seguiré, allà on vagi, fagi el que fagi, peti qui peti, esperant que algun dia baixin de veritat uns àngels a buscar-me.

Mmmm… em sembla, podria ser, qui sap, que m’estic deixant endur una mica per l’eufòria del descobriment, potser és l’emoció que m’embriaga, potser, no ho sé, podria ser, qui sap, que hi farem, és possible, tot està per fer, el temps dirà, això és tot, quedem així, que vagi bé, molt bona nit, 3/24…

Firstborn

I la torna, en directe:

Master’s House

Estic enamorat de les lletres de Los Planetas. Espero que no em deixin tirat ara que les necessito.

Per exemple:

Si me diste la espalda
justo cuando te necesité,
ahora ya no tiene importancia
ahora existen mil demonios
ocupando tu lugar.
[…]
Si me diste la espalda

O per exemple:

Di la verdad,
lo que necesito que me des no me lo vas a dar.
Dímelo ya,
para que voy a esperar a lo que nunca va a llegar.

Si tú no me quieres tampoco te quiero yo a ti.

Y además es imposible

– Ingredients:
Tristesa, amor, desenganys, decepció, molt alcohol, molts cigarrets, altres drogues varies, melangia, hiverns, sexe, solitud, 4 llàgrimes, misantropia, precarietat, por, independència.

– Preparació:
Posar tots els ingredients esmentats a dintre d’una olla i remenar, remenar molt, fins no poder més.

– Resultat:
Arab Strap

Here We Go

How am I supposed to walk you home when you’re at least fifty feet ahead?
Cause you walked off in a huff and I’m that pissed I can’t even remember what it was I said.

Here we go same time, same place.
My embarassment versus your damp face.
We could down here or we could talk in bed.
But I’m afraid that’s all, as I’ve already said.

Dorm

Suposo que hi ha alguna excepció però tinc la sensació que els polítics, la política, està tant podrida, el sistema, les persones, que si per exemple li ofereixen un càrrec polític a un professional honest, competent, vàlid, preparat per aquell càrrec, una persona que faria les coses bé, amb il·lusió, sense buscar el benefici propi sinó el de la comunitat, aquesta persona rebutjaria la plaça ipso facto, fotria el camp corrent i preferiria anar al sector privat o a qualsevol altre lloc abans que estar envoltat de voltors incompetents que només hi són per obtenir beneficis propis i passar per damunt de qualsevol per aconseguir-los.

I que em perdonin tots aquells que llegeixin això i es sentin part d’aquest grup d’honestos. Que formen part de l’excepció.

“Me he metido en política para forrar-me.”
Eduardo Zaplana

Per tant la sensació és que cada cop més les nostres institucions s’estan omplint de polítics tecnòcrates incompetents i deshonestos, ambiciosos, corruptes, incultes i males persones. Per tant, la sensació és que estem governats per aquest tipus de gent i que són ells els que prenen les decisions.

Aquells que volen canviar realment les coses, homes i dones honestos de bona fe
que volen canviar l’injust món que els envolta i es posen en política i
acaben tenint un càrrec, o bé ho deixen al cap d’un temps tristos i
decebuts, o bé no són prou honestos, i acaben engolits per la freda i
immensa maquinaria teranyinosa, alguns observant impassibles el seu voltant i altres essent part activa de les “malifetes”.

Però em fa l’efecte que molta gent vàlida i honesta, davant del paisatge que sel’s hi mostra als ulls quan miren dintre de les institucions ja ni ho intenten. Desmotivats, desganats, espantats, marxen corrent, per salvar-se abans d’hora del malsón, abans d’hora del naufragi, que a més afectaria el prestigi de la seva carrera personal, veient des de fora com a vegades les coses es podreixen sense remei.

I així anem, a veure fins on s’arriba? A veure que passa? Jo, per si de cas, vaig tirant al confessionari.

Enrique Morente i Lagartija Nick, cançó que es troba en el disc “Omega” que van fer conjuntament el cantaor i el grup de rock, i que és una versió de la cançó de Leonard Cohen “First We Take Manhattan“:

Manhattan

Em cau bé en Bruce Springsteen, no en sóc un gran admirador però m’agrada. És un cantant que, com suposo passa gairebé sempre, cal situar en el moment i context històric en que va aparèixer per entendre’l millor. A més, personalment, el primer concert de masses en el que vaig assistir va ser un concert seu al Camp Nou.

El que passa que això de ser d’esquerres i progre, com en Bruce(?), és fumut tu, a vegades fins i tot feixuc i pesat, una llosa.

Durant les últimes eleccions a la presidència dels EEUU en Bruce i una colla d’artistes van fer campanya a favor de l’actual president Barack Obama. És cert que l’horitzó que s’albirava en aquells moments si guanyava Barack Obama era molt millor que el el present que hi havia, i també és cert que fer campanya per algú no vol dir estar-hi totalment d’acord.

Dic tot això perquè en el discurs que Obama va pronunciar durant la gala d’entrega del premi Nobel de la Pau que se li va atorgar va dir coses com:

“Still, we are at war, and I’m responsible for the deployment of thousands of young Americans to battle in a distant land. Some will kill, and some will be killed.”

Com aquestes:

“There will be times when nations – acting individually or in concert – will find the use of force not only necessary but morally justified.”

I aquestes:

“So yes, the instruments of war do have a role to play in preserving the peace.”

Un cop recordades algunes de les frases que Barack Obama va dir, tot seguit, alguns fragments de la lletra de la cançó “War” de Bruce Springsteen que Bruce Springsteen versionava. Fragments com:

“War, what is it good for absolutely nothin.”

O com:

“Is an enemy to all mankind the thought of war blows my mind,
war has caused unrest within the younger generation induction then destruction who wants to die”

I com:

“They say we must fight to keep our freedom
but lord knows theres got to be better way oh”

Ser d’esquerres és molt fumut.

War

Jason Molina, nord-americà, fill d’emigrants espanyols, nascut a Lorain, Ohio. Músic i cantautor amb influències del blues i el folc.

Jason Molina, humil, ferm, potser és agosarat dir-ho però també pur, sí, Jason Molina és pur, és com és, és com vol ser, sense més, sense voler més.

Jason Molina és un resistent. Sí, un membre del reduït grup de la Ressistència contra les malefíques forces del mal que intenten conquerir-ho tot amb els seus inacabables, inabastables i omnipresents tentacles. Jason Molina, la lluita continua (almenys de moment).

Back on Top

Darrerament es parla molt de l’Adrià Puntí (Josep Puntí, o com es digui). Arrel del concert que va fer a Barcelona l’han entrevistat a diversos mitjans. Tothom diu que és un geni. Que és tant bo, que és un geni incomprès (com tants i tants genis) i com que és incomprès (com tants i tants genis) la gent “normal” no l’entèn, però sí, es veu que és un geni i és la re-hòstia. Bé, jo, que sóc d’aquesta gent “normal” (si se’m permet dir-ho) actualment no l’entenc, l’entenia, però ja no. L’entenia quan feia coses que es podien escoltar. Ara, sincerament, i sense ànim d’ofendre, quan el veig, als concerts, a les entrevistes, se’m remou alguna cosa per dintre, se m’entristeix l’ànima, en definitiva, em fa llàstima. I no ho dic despectivament, és que més que un geni, el que veig és una persona malalta que necessita tractament.

Quan es va separar d’Umpah-pah i va començar a treure els seus primers discs en solitari (per mi el millor és el primer: “Pepalallarga i…”, 1998), no se’n parlava tant com ara d’en Puntí, per què serà? Potser és que no estava prou boig? S’ha d’estar malalt per què et fagin més cas?

A vegades tinc la sensació que la gent confòn morbositat amb un mal entès intel·lectualisme cruel i sense escrúpols que l’única cosa que fa és xuclar encara més l’ànima a una persona que està malalta. En aquesta actitud hi ha una mica de moltes coses: una mica de morbositat, una mica d’extremisme (si un tiu està boig, mola, si no ho està, no mola), una mica d’esnobisme, una mica de l’intel·lectualisme mal entès que comentava, una mica d’egoisme, i una mica d’elitisme. Sí, així m’ho sembla.

En tot cas, tot això ho dic amb molta pena, perquè a mi el que em passa és que pateixo per ell, bé, pateixo per ell i per qualsevol persona que veiès en el seu estat.

Potser el que cal és acceptar que en Puntí “era” i que ja no “és”, deixar-lo tranquil i desitjar i esperar que, si pot ser, algun dia torni a “ser”.

A més, m’han dit que pels terrats de Girona hi ha un gat observant atentament tots els seus moviments, un gat que el coneix des de fa temps i l’entèn (ell sí) i que, pacient, esperarà fins que calgui.

Miau

Faré volar un estel per tú.

Kite Song

“Oh, tie me to the end of a kite
So I can go on, I can go on with my life
Every marigold I pass below will be my guiding light
I just want to go away from here

Oh, tie me up tightly by your side
So I may go with you where ever you reside
And anytime the road looks dimmer
I will be your guiding light
I just want to go away with you
I just want to go away with you“

Foto: Paul Slattery

Si et diuen que les cançons dels Black Lips han estat gravades passat l’any 2000, si et diuen que els Black Lips van treure el seu primer disc l’any 2003, si et diuen que els Black Lips són un grup de la primera dècada del segle vint-i-u, si et diuen tot això, si els escoltes i et diuen tot això, no t’ho creus.

Black Lips semblen, com a mínim, un grup dels anys setanta. Les seves cançons i el so dels seus discs semblen més d’aquestes dècades passades que no pas de l’actualitat. La seva música es podria qualificar com a “garatge-rock-folk-punk”, sí, tot això i més, perquè sembla que els Black Lips són diferents.

Diuen que ja s’han moderat, que són més madurs i totes aquestes coses i que per tant, en els seus directes ja no fan segons quines entremaliadures que s’expliquen a la Viquipèdia, com per exemple que en els seus concerts s’hi poden trobar vòmits, pixades, que els seus membres es despullin, que es donin petons i no sé si altres sorpreses suculentes i interessants d’aquest estil.

Per tenir una idea del que poden arribar a ser alguns dels seus directes hi ha aquest vídeo en que demanen als membres de seguretat de la sala que deixin pujar el públic a l’escenari alhora que incita el públic a fer-ho i, com a conseqüència, es genera un merder de cal ample, espectacular. O un altre exemple pot ser aquest concert a Tijuana (Mèxic), si més no, surrealista.

També diuen que els hi agrada anar a tocar a llocs del món on no estan acostumats a aquest tipus de música i de concerts. Han anat a l’India per exemple, d’on van haver de fugir cames ajudeu-me acusats de provocar al públic assistent al seus concerts amb actes homosexuals.

Si ja s’han moderat i són més madurs es podrà comprovar aquest dissabte 14 de novembre a la sala Nitsa Club de Barcelona.

En fi, Black Lips, música i actitud de la bona:

Cold Hands

Dead Moon és el grup de tres individus d’aquells que viuen i senten la música, és a dir, que viuen i senten el que fan. Ara la banda ja no existeix com a tal però durant els seus anys de vida ens va deixar grans cançons i, pel que es veu, grans directes. Amb cançons tant bones com les del vídeo clip d’aquest apunt, o com per exemple “It’s Ok“, versionada per Pearl Jam, i moltes d’altres.

D.O.A.

FOTO: FRANK HAMILTON, CURRENT GALLERY 05-05-08

L’altre dia vaig llegir que hi ha uns paius tocant pels puestus que són els nous Fugazi, no vaig esperar ni un moment a buscar-ne informació i a escoltar-los. No sé si són els nou Fugazi o no, en tenen molta cosa, però hi hauria d’haver més grups com aquest: Double Dagger, i visca la pepa.

Vivre Sans Temps Mort

Un grupo de músicos exige a la Casa Blanca la lista de canciones utilizadas a alto volumen en los interrogatorios (El País)

“Some of those that were forces are the same that bore crosses.
Those who died are justified, for wearing the badge, theyre the chosen whites.
You justify those that died by wearing the badge, theyre the chosen whites.”

Killing In The Name

Els vídeo clips són música i són petites històries, o moments, o
sensacions, projectades durant el temps que dura una cançó. N’hi ha
alguns que t’atrapen i no pots deixar de mirar-los fins que no
s’acaben. Amb aquest em va passar això, m’hi vaig quedar hipnotitzat, enganxat fins el final. 

És un vídeo clip de The Knife. Director: Johan Renck.

Pass This On