estereofònicx

Aquesta nit, els fanals dels carrers que volten casa meva han decidit no il·luminar-se. He sortit un moment i m’he adonat que a sobre els nostres caps, a dalt, vigilant, amatent, protector, hi ha un cel ple d’estels, un cel estrellat que ens protegeix però alhora està trist i cansat, vell, perquè sent, sap, que l’hem abandonat, que ens n’hem oblidat.

És trist adonar-se com la contaminació il·lumínica que hi ha en els nostres pobles i ciutats ens impedeix apreciar el cel per la nit. No alcem el cap perquè la llum ens l’amaga, ens l’ofega. I avui, quan he sortit, amb els carrers foscos com la gola del llop, he aixecat el cap i he vist el cel ple d’estels, i he sentit com si m’hagués retrobat amb un vell amic del qual feia temps que no en sabia res.

Prendre consciència de que per la nit hi ha un cel carregat d’estels que et fa companyia, que t’observa, que està allà, amb tú, que hi és, et fa prendre consciència de tu mateix, de qui ets, de que hi ets, de que formes part d’un tot, d’alguna cosa, de que ets algú, de que tot plegat pot ser bonic, misteriós, captivador. Però alhora, també tens la sensació de que ens perdem moltes coses, ens n’oblidem, les arraconem, les despreciem. La sensació de que perdem el contacte amb el nostre entorn, que perdem el contacte amb nosaltres, que perdem part de la nostra identitat, que ens perdem entre nosaltres. De que no el sentim.

De totes maneres, tot i sabedor del nostre oblit (del nostre pecat), el cel de la nit, esquitxat d’estels, ens compadeix i ens estima, i de moment resta allà, on sempre, fent l’única cosa que sap fer. De moment.

The Night Starts Here

Una percussió que ensopega però no cau, que camina i et fa bellugar. Sí, des del fred del nord: The Knife.

We Share Our Mother’s Health

We came down from the north
Blue hands and a torch
Red wine and food for free
A possibility
We share our mothers’ health
It is what we’ve been dealt
What’s in it for me?
Fine
Then I’ll agree

Say you like it
Say you need it
When you don’t
Looking better
Shining brighter
Than you do

Here I go out to see again
the sunshine fills my hair
and dreams hang in the air
Gulls in the sky and in my blue eyes
you know it feels unfair
there’s magic everywhere

Look at me standing
here on my own again
up straight in the sunshine

Wonderful Life

“La mar, mare de tot lo que hi ha
un dia me’n durà per sempre més
i un altre en sortirà que canti més“

Suspès en l’aire

Es blat quan vola es separa des grà
quan no hi ha més llavor que sembrar
quan la mar
es brufa pes vent de gregal
i es cabells
volen as seu desig.

Suspès en l’aire
com un estel de colors
em sentiré lleuger
em sentiré més bé.

A banda de ser un bloc molt freak-interessant en molts aspectes, el del Sr. Carabassa, de tant en tant també ens deixa algunes perles musicals. En aquest cas, i directament des de Brasil (allà on hi ha una ciutat que es diu Rio de Janeiro, no sé si us sona… Sí home! On es duran a terme les olimpíades de 2016, ara sí? Ok), doncs bé, el que deia, directament des de Brasil, amb escala a la carabassa, una perla musical anomenada Gabriel o pensador:

Até quando

You’re not my dream girl.
You’re not my reality girl.
You’re my dreams come true girl.
Cass McCombs

Dreams-Come-True-Girl

M’agrada trepitjar les fulles seques que hi ha al terra i sentir com fan “crec”. M’hi passaria hores!

Pots visitar la web de Pullover i escoltar i descarregar les seves cançons sota llicència Creative Commons.

Ja no plou

Sí, han obert la taquilla del cinema en runes, i allà s’hi projecten pel·lis molt guais. Totes les que els meus somnis volen, totes les que la meva imaginació inventa. D’amor, d’aventures, de terror, pornos, d’acció, de misteri… S’ha de passar per taquilla però no cal pagar, només mirar als ulls al taquiller i dir-li “Sí, vull entrar, deixa’m entrar”.

Veniu, amics i amigues, al cinema en runes, i gaudiu de l’espectacle:

I la pluja es va assecar…

Era mitja tarda i queia un plugim suau,
el cel tapat, escuts de cendra i mort.
Presoners d’un món de possibilitats,
de nens podrits per tots els estats.

Tan sols un horitzó per viure.

Roger Mas

– Què fem?
– Juguem?
– D’acord!
– Som-hi!

Balles? És d’aquells que a mesura que els vaig escoltant m’agraden més. Que simple, que bo: Herman Dune. Jugues?

I Wish That I Could See You Soon

El Making-of del vídeo clip.

Sempre m’han agradat grups instrumentals (entendre “instrumentals” com grups que fan cançons sense cantant): “Explosions In The Sky“, “Mogwai“, “65daysofstatic“, “Godspeed You! Black Emperor“, “Thee Silver Mt Zion“, per exemple. Suposo que pel fet que no hi hagi una lletra ni una veu que canti les cançons fa que produeixin temes rics en matisos i emocions. Acostuma a ser música envoltant, en ocasions no s’està per romansos i ataca directament a l’estat d’ànim de l’oient el qual s’ha de deixar endur per elles. També, tot s’ha de dir, és una música ideal per escoltar mentre un treballa tranquil·lament, i també, si s’ha de dir tot és diu tot, sovint hi ha un risc important d’adormir-se mentre s’escolta. Per altra banda, podria ser una recepta molt útil i recomanable per a totes aquelles ànimes estressades que necessiten un moment de repòs.

Cançons amb crescendos, en alguns casos arribant a punts d’intensitat casi inaguantable, la majoria de vegades tristes, introspectives, existencials, melancòliques, però també sovint harmonioses (no en el sentit musical, sinó, tal i com defineix la paraula “harmonia” el diccionari de l’Enciclopèdia catalana, en aquest sentit: “justa adaptació mútua de les parts o coses que formen un tot”), que et fan entrar en un estat catàrtic (tot està al seu lloc, tot encaixa).

No sé quina és l’etiqueta que els especialistes hi posen a aquest tipus de música, no té importància, el que sé és que té un punt de misteri, una certa màgia. També és una música adequada per recitar-hi poemes mentre les seves notes embolcallen les paraules, alguns grups ho fan, un exemple, aquesta cançó:

The Dead Flag Blues

Ja l’ha presentat a “Can blocs de VilaWeb” el que sempre està al darrera de la nevera, avui ja és el segón cop que en parla, però tot i així, em veig amb la imperiosa necessitat (gairebé existencial, és a dir: “si no ho faig rebento!”) de mostrar al món, des d’aquest minúscul racó que s’ofega lentament en el gran oceà “internet”… ehem… com anava dient, de mostrar al món el vídeo clip del primer singuel (com mola aquesta paraula) del nou disc d’en Quimi Portet.

“Adéu turons amics, adéu rieres,
boscos d’alzines i de roures i fagedes.
Muntanyes del meu cor, adéu estrelles,
adéu al mar pur de cristalls i de turqueses.”

Homes i dones del cap dret

“Nuestro amor es un concurso de televisión local”. Manos de topo

Lógico que salga mal

Darrerament estic de preguntes i respostes. Em dic, “que respondria si algú em preguntés tal cosa i tal altra?” I jo el que faig és que no responc amb paraules si no que responc amb llibres o cançons. Bé, en tot cas, sí que responc amb paraules, però no amb paraules meves. Són paraules d’altres que responen a les preguntes molt més encertadament que no pas ho faria jo.
Bé, anem al gra, el cas és que tinc una pregunta i una resposta. Si algú em preguntés: i tú, quin himne hi posaries als temps que corren? La resposta seria “Temps i Rellotge” de Sanjosex. Amb tota la solemnitat que li correspon a un himne, sí, als temps que corren hi posaria com a himne “Temps i rellotge”. M’alçaria i posaria la ma al pit, a l’alçada del cor.

(Llàstima que el so no sigui el millor).

Temps i rellotge

Com un ganivet que talla tot un dia enter en trossets,
Com si el temps es pogués dividir com si res,
És com dir que el temps és un rellotge.

Ja fa massa temps que ens hem deixat endur pel ritme feixuc,
Ritme que no és vida ni present ni futura,
Hi ha un soroll que viu entre nosaltres.

Temps fa que vàrem deixar de jugar,
Que vàrem oblidar totes aquelles dreceres
Que porten a un país sense les presses.

El ritme que ens imposem és el ritme que ens fa viure perduts!
Sense paraules.

Hem de trobar temps per estar
Molt més temps junts,
Sense comptar
Les hores passades,
Perduts entre abraçades

Has de controlar aquests teus maleïts instints maternals
Estan destrossant la teva parella,
Almenys fes-ho per ella.

L’agenda que ens ajuda és qui ens dóna la mesura del temps,
Hem de trobar moments per deixar fugir la nostre ment,
Llocs sense cobertura.

Temps fa que vam oblidar el camí
Que porta a aquell paradís on els nens són nens,
I els grans han de renéixer.

El ritme que ens imposem és el ritme que ens fa viure perduts!
Muts!
Sense esperances!

Hem de trobar temps per estar
Molt més temps junts,
Sense comptar
Les hores passades,

Perduts entre abraçades

Sanjosex

Sleeping Is The Only Love

Shot In The Back Of The Head

Shot In The Back Of The Head from Moby on Vimeo.