Las al jaç

Molt de tant en tant topes amb un escriptor que t’enganxa fort, i llavors et sents impulsat a devorar-lo, a posseir-lo, a penetrar-ne l’últim racó. Llegir-ne l’obra no és prou. La rellegeixes, la subratlles, en copies frases (o versos) a la llibreta. Després busques el que s’ha escrit sobre ell, biografies, crítiques, i t’ho empasses amb la mateixa avidesa.

Quan et sembla que no et pots amarar més d’aquell autor, encara et queda un últim recurs, que t’obrirà definitivament la porta de les seves entranyes. Per anar bé, ha de ser un escriptor que no faci servir la teva llengua sinó una altra que tu dominis mínimament. Si és així, què esperes per traduir-lo? Trasllada al teu món les seves paraules, el seu ritme, i descobriràs tots els secrets que la seva obra amaga: els trucs i la carcassa, però també el teixit intern i el significat profund de cada frase. Serà com despullar-lo; l’hauràs fet teu.

És clar que em sento especialment connectat als autors catalans, però els que vénen d’altres cultures em resulten molt atractius. Els uns (Pla, Verdaguer) són la base familiar, els germans. Els altres són la vida exterior, la societat, plena d’amants hipotètics.