Las al jaç

“Nunca fue, la nuestra, lengua de imposición, sino de encuentro; a nadie se le obligó nunca a hablar en castellano: fueron los pueblos más diversos quienes hicieron suya, por voluntad libérrima, la lengua de Cervantes” (Juan Carlos I)

Del passat quan era present, l’oceànic dietari de Maurici Serrahima, és un bon testimoni de la Barcelona burgesa durant les quatre llargues dècades del franquisme.

Un dels aspectes que hi pots anar seguint és el nivell de deliri a què va arribar la prohibició del català. Per exemple, en una entrada de 29 de novembre de 1941 es veu com la llengua derrotada no es podia fer servir lliurement ni tan sols en actes celebrats en domicilis particulars:

“Aquesta tarda he anat a una lectura de la Palmira Jaquetti, a casa de la Benigani. Ha llegit els versos en català, però, per raons de tipus actual, ha fet els comentaris en castellà; l’efecte és lamentable i, si no l’hi deixaven fer de cap més manera, potser hauria valgut més no fer la lectura.”

Un apunt de 15 de febrer de 1944 dona pistes de com anava l’edició de llibres en català:

“Per publicar les obres completes de Verdaguer –de fet, l’únic llibre català que ha estat autoritzat fins ara- han exigit que ho fossin amb la vella ortografia de La il·lustració catalana! És ridícul. Però, alhora, és intolerable.”

En els primers anys de franquisme també estava prohibit el teatre en català, tant professional com aficionat (inclosos la Passió i els Pastorets). A meitats dels anys quaranta es va començar a tolerar alguna representació en català. El 29 d’abril de 1945, Serrahima escriu:

“A la tarda, a l’Orfeó Sarrianenc, representació d’una escenificació de poemes de Verdaguer sobre sant Francesc, feta per un caputxí. Després de no sé pas quantes anades i vingudes, el pare Basili de Rubí va aconseguir el permís, gràcies a una empenta que li ha donat la comisión del centenari. Així i tot, el programa i el discurs de presentació han hagut d’ésser en castellà… És intolerable i és ridícul! Deu haver estat una de les primeres vegades que a Barcelona, després de la guerra, s’ha parlat català en un escenari”.

L’any següent (el 17 d’octubre de 1946) el Romea va poder programar la primera obra en català: El prestigi dels morts, de JM de Sagarra (el desembre d’aquell any, al mateix teatre, es van fer Els pastorets, que de 1940 a 1945 havien estat substituïts per Los pastorcillos).

Serrahima va anar a l’estrena de l’obra de Sagarra i comenta:

“Havent sopat hem anat amb la Carmen al Romea, a l’estrena d’El prestigi dels morts, d’en Sagarra. Grans ovacions, a la fi… i en Josep ha saludat repetidament, però no ha parlat. No ho podia fer en català, i s’ha estimat més callar.”

Com és natural, també estava prohibit fer conferències en català. No és fins l’any 1953 (el 7 de maig) que Serrahima anota:

“En Sagarra dóna, un d’aquests dies, a l’Ateneu, una conferència sobre Verdaguer; serà la primera que, en català, haurà estat donada en aquella casa, de quinze anys ençà”.

Les esqueles mortuòries van haver d’esperar una mica més. Sobre les esqueles, Josep Benet explica: “les autoritats d’ocupació van prohibir absolutament que apareguessin publicades en llengua catalana esqueles mortuòries. Totes havien d’ésser publicades en llengua castellana, i els noms de pila dels difunts i dels seus familiars havien d’ésser traduïts, també, al castellà. També es prohibí que les làpides dels cementiris continuessin essent redactades en llengua catalana.”

El fet que Benet parli de “les autoritats d’ocupació” podria fer-nos pensar que aquesta prohibició només es va aplicar els primers anys de més foguerada. Però no.

Carles Riba va morir quan el país ja duia vint anys de dictadura a l’esquena, concretament el 12 de juliol de 1959. Riba va morir un diumenge i, per tant, l’endemà l’únic diari que es publicava a Barcelona era La Hoja del Lunes. Aquell 13 de juliol, Serrahima escriu:

“Ara em diuen que la Hoja del Lunes no ha admès que es posés Carles a l’esquela i ha obligat a posar Carlos.”

I, efectivament, l’esquela de Carles Riba es va publicar en castellà, inclosos els noms del difunt i dels seus parents.

Si no hagués sigut dilluns i l’esquela s’hagués pogut publicar en un altre diari, em sembla que el resultat no hauria variat, perquè La Vanguardia del 14 de juliol de 1959 només es va fer ressò de la mort de Riba en una nota sense firma publicada a la pàgina 19 –la de les esqueles- titulada “Óbito del ilustre poeta don Carlos Riba Bracons”, nota que també fa referència al seu fill Jorge, etc.

Curiosament, buscant l’esquela de Carles Riba, Google m’ha conduit a un article titulat 60 anys de la primera esquela mortuòria en català a la postguerra, publicat al Setmanari l’Ebre de 12 juliol de 2019. Emigdi Subirats hi explica que al número de juliol de 1959 de la revista cultural Geminis de Tortosa es va publicar la primera esquela en català d’ençà del 1939.

Era dedicada Carles Riba.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!