Las al jaç

El blog de Marcel Campà

15 d'abril de 2014
2 comentaris

Déu a la Terra

Així com l’obra d’alguns compositors està vinculada a la seva condició d’instrumentistes (l’obra de Chopin potser només la podia escriure un gran pianista), en el cas de Gustav Mahler la seva obra revela que l’ha escrita un director d’orquestra.

Els experts diuen que això es manifesta en la riquesa i la precisió de la instrumentació de les simfonies mahlerianes, que denoten un profund coneixement de l’orquestra. Jo trobo que també es manifesta en l’enveja que Mahler et fa sentir pel director de qualsevol obra seva. Quan Mahler componia, pensava en com gaudiria dirigint-ho: componia el que tenia ganes de dirigir.

Per això l’enveja que el director d’orquestra ens fa normalment en qualsevol concert es multiplica quan l’obra programada és de Gustav Mahler. En aquest cas, cal anar alerta amb els possibles efectes secundaris. Són coneguts, per exemple, els estralls que pot provocar la Segona de Mahler. Simon Rattle explica que la seva vocació de director va començar el dia que, amb només onze anys, va anar amb el seu pare a sentir aquesta simfonia. I Gilbert Kaplan, un economista de Wall Street no especialment interessat per la música, va quedar tan trasbalsat després d’assistir, l’any 1965, a una interpretació de la Segona, que des de llavors dedica la seva vida a estudiar aquesta obra.

La mahleritis de Kaplan va adoptar la seva forma més severa: escoltava una i altra vegada tots els enregistraments (disset) que llavors hi havia de la Segona, va voltar mig món per assistir a les interpretacions de la Segona, es va gastar un dineral –s’ho pot permetre- en la compra del manuscrit original de la Segona, va rebre classes de direcció d’orquestra durant divuit mesos, va llogar una orquestra per a assajar la Segona, i, finalment, no només va aconseguir dirigir-la en públic sinó que es va fer un nom com un dels directors de referència de la Segona –l’única obra del seu repertori-, i va convertir en best seller mundial el disc que va gravar amb l’Orquestra Simfònica de Londres.

Fins a aquest extrem poden arribar les ganes de ser director d’orquestra que et provoquen les obres de Mahler. Ho vaig tornar a comprovar aquest divendres a l’Auditori, on Pablo González, dirigint la monumental Vuitena Simfonia, semblava sentir-se Déu a la Terra*. Va ser una excel·lent il·lustració del mite de Faust que protagonitza la segona part de l’obra, perquè, per a ocupar el lloc de Pablo González en front d’aquell colossal contingent de músics i cantants, qui no vendria l’ànima al diable?

*Vegeu, per exemple, com s’ho passa Rattle dirigint el final de la Vuitena: aquí

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!