Las al jaç

Fa uns mesos, Arts Santa Mònica va presentar l’exposició D’ara endavant. La postfotografia en l’era d’internet i de la telefonia mòbil. Els artistes que hi participaven partien de la constatació que, avui, totes les fotografies ja estan fetes i, a sobre, en bona part, són a l’abast de tothom. Per això optaven per exposar fotografies anònimes, tretes d’internet. El seu treball havia consistit a triar-les i a atribuir-los una significació determinada a través de la manera de presentar-les, de relacionar-les entre elles, etc.

En el context d’aquella exposició, Joan Fontcuberta va publicar un article molt suggerent, que incloïa una proposta de Decàleg postfotogràfic. Els seus dos primers punts deien: 1) el paper de l’artista ja no és el de produir obres sinó de prescriure sentits; 2) l’actuació de l’artista es confon amb la del curador, el col·leccionista, el docent, l’historiador de l’art, el teòric.

O sigui: com que ara mateix qualsevol nova fotografia és una redundància, l’autoria pot consistir, més que a fer fotografies, a seleccionar, prescriure, conceptualitzar, donar valor i sentit a fotografies d’altri (potser fetes per alguna de les innombrables càmeres de seguretat o satèl·lits que fotografien cada racó de món les 24 hores del dia).

Tot això m’ha vingut al cap visitant l’exposició Nocturn Diürn. Sant Pol de Mar 1911-1980, que es presenta a la Fundació Palau de Caldetes i que ha “maniobrat” Perejaume. La mostra inclou algunes obres que per elles mateixes ja paguen la visita, especialment les marines de Nicolau Raurich (hi ha un Capvespre de petit format que el podria firmar Whistler). Però el valor de l’exposició és un altre. La selecció de les obres, les relacions que s’hi apunten, els textos que s’hi presenten, formen en si mateixos una obra independent, un excel·lent Perejaume.

Perquè el fet és que, si, tot just ara, amb l’explosió de la fotografia digital, els fotògrafs es comencen a preguntar si té sentit fer noves obres, en altres disciplines artístiques -com la pintura i l’escultura, que van fer cim segles enrere- ja fa temps que aquest dilema pesa sobre cada nova generació.

Com sol dir Perejaume, avui el problema del creador no és el full en blanc sinó el full en negre. Per això, en aquest món saturat de productes (també de productes artístics), em sembla que, efectivament, un dels camins més suggestius que pot emprendre un creador és el de construir un discurs propi servint-se directament de les obres que ja existeixen.