Las al jaç

A Vic, del carrer Jacint Verdaguer la gent gran encara en diu “el carrer d’en Verdaguer”. I és que fins no fa gaire mossèn Cinto no era vist com un personatge històric sinó com algú proper i fins i tot familiar. Moltes famílies vigatanes tenen anècdotes sobre mossèn Cinto. A casa també en conservem alguna, petita però real i ben viva.

Joan Campà, l’avi Campà, era l’avi de la meva mare. Va ser un home ben plantat, carlí i propietari d’una impremta on durant molts anys es va imprimir l’Ausona. Quan el jove Campà va acabar els estudis -devia ser la dècada de 1880-, els seus pares van decidir enviar-lo a Barcelona a aprendre l’ofici d’impressor. En aquell temps, de Vic estant Barcelona es veia com una metròpoli remota i dissipada. Per sort, la mare del noi tenia un conegut a la capital, un osonenc de tota confiança: Jacint Verdaguer (per als Campà, simplement “en Cinto”), que feia de capellà al palau del marquès de Comillas.

Quan va arribar el dia que Joan Campà s’havia de traslladar a Barcelona, la mare el va acompanyar i, en arribar a la ciutat, van anar de dret a veure mossèn Cinto al palau dels Comillas a la Rambla dels Estudis. Tot va quedar establert: Verdaguer vetllaria pel xicot, que s’instal·laria en una dispesa propera. La mare va entregar al capellà, perquè en fos custodi, els diners necessaris per al manteniment del seu fill (bàsicament, el preu de la dispesa) i van convenir que el noi aniria cada setmana al palau Moja a recollir la quantitat setmanal corresponent.

Potser el pròdig mossèn Cinto no era la persona més indicada a qui confiar aquell petit capital però no consta que en aquest cas es produís cap incident. Tal com havien acordat, cada setmana Joan Campà anava a veure Verdaguer i aquest li lliurava oportunament la quantitat estipulada. Sovint el noi es quedava una estona a fer visita, i sembla que l’ambient d’aquella casa el cohibia, perquè encara avui de tant en tant ma mare es fa ressò del comentari que el noi sempre feia quan anava a Vic a veure els seus pares:

“Pobre Cinto. Em fa llàstima, amb aquelles senyores que sempre surten tan escotades”.

La mare de l’avi Campà devia tenir relació amb la Gleva, perquè l’avi sempre deia que el vestit de la mare de déu de la Gleva era fet amb el vestit de núvia de la seva mare. I a la Gleva es va produir l’altra anècdota que expliquen a casa. Això ja devia ser a la dècada de 1890. En Joan Campà i la seva esposa van anar a un casament a la Gleva, on hi havia Jacint Verdaguer. Després de l’àpat nupcial, a l’hora del cafè, un grup de dones no parava de demanar a mossèn Cinto que digués un poema. “Digui un poema, mossèn. Va, home, digui un poema.”

Al final Verdaguer, cansat de tanta insistència, es va assenyalar els cabells i va proclamar:

“Quan el Montseny és nevat, el rossinyol no canta.”

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!