Blocs de VilaWeb

Confesse
que la primera vegada que vaig llegir aquesta obra no em va entusiasmar massa;
fou allà pel 2009 i no li vaig acabar de traure tot el suc possible. En
general, no m’interessava la novel·la històrica i menys si era de l’Època
Moderna, en plena decadència de la nostra llengua i la nostra cultura. A més,
uns mesos abans ens havien atabalat amb obres sobre la nostra història.
M’enganyava. Ara, amb la relectura, m’adone de com de magnífic és El justícia. Amb un llenguatge pla,
senzill, però clar i concís, Torró ens endinsa en el món ontinyentí de fa
quatre segles, amb unes descripcions precioses de cada paisatge i de cada element.
També ens parla de la ciutat de València, de les seues muralles i de les seues
torres. És, d’una banda, un llibre ple dels costums prototípics de l’època, de
la vestimenta, de com s’anava d’un poble a un altre, de com es preparaven els
carruatges, de com estaven distribuïts les cases i els palaus, de les frases
fetes més emprades, dels menjars…

D’altra
banda, l’ontinyentí se serveix de la història per compondre una trama plena
d’acció i on no cap l’avorriment. Jaume –o Joan, en l’acció situada en el passat–
és un llicenciat en filologia catalana que decideix fer una tesi doctoral sobre
els processos judicials del segle XVI. Aleshores, caminant, arriba a un alcavor
que serà la seua porta del temps per a transportar-se al 1580. Allí viurà una
sèrie de fets extraordinaris en companyia de personatges tan rellevants com: el
justícia de la vila d’Ontinyent, Pere Blasco; el seu fill, Vicent; la seua
filla, Elionor; el notari i lletraferit, Nofre, i el cec, Andreu. Coneixerà de
primera mà les tradicions del moment, les visites als bordells, l’amor, algun
dels clàssics com Joan Timoneda, però també la por i el terror que infonia la
Santa Inquisició. Ell acabarà sent perseguit i haurà d’abandonar aquell món per
tornar a la realitat. Potser, el final és una mica forçat, però Torró ho sap
arreglar amb l’aparició d’Elionor en el mateix temps en què viu Jaume.

Més
enllà de la història i de tot el que s’hi conta, aquesta novel·la podria ser perfectament
un espill en què mirar-nos i recordar qui o què vam ser, els valencians, abans
del decret de Nova Planta. Ja a finals del segle XVI –quan encara faltava un
segle i mig per a la victòria felipista–, la gent s’arrimava al castellà perquè
era l’idioma del poder. Es nota la decadència de la llengua i de la literatura
pròpies; per exemple, la Història de
València, de Beuter, que en 1538 s’havia escrit en valencià, el 1546 serà
reeditada ja en castellà. És el notari Nofre qui li recorda al justícia Pere
que, si no la defensem, el dia de demà ja no la parlarà ningú. A més, tot i tractar-se
d’una novel·la inspirada en fa quatre-cents anys, hi ha coses de molta actualitat,
com la censura de totes aquelles idees que no són “oficials” per part de la
Inquisició. Hui en dia no tenim ningú que vaja perseguint-nos, amb sotana, per
cremar-nos en cap foguera, però han canviat el vestit per uniformes i corbata.

En
conclusió, ens trobem davant d’una gran obra, aquesta de Joan Torró, que ens
pot fer veure en quin moment de la Història –en majúscules– vam fallar per a
acabar sent un país anormal, que no estima la seua llengua ni la seua
literatura, i que menysprea tota la seua cultura. No obstant això, gràcies a
aquestos escriptors i a la gent que s’hi preocupa cada dia, hui podem llegir,
per exemple, aquesta magnífica novel·la que pot servir tant a aquestes
generacions, com a les que vindran d’ací deu, vint o cent anys. Com els
clàssics, amb la relectura i amb un temps entre mig, es pot assaborir
completament cadascuna d’aquestes línies plenes de riquesa lingüística.

Després de fartar-se amb la literatura juvenil, que constitueix gran
part de la seua obra; una vegada guanyat el XVIIIé premi de
Literatura Eròtica de la Vall d’Albaida -junt amb l’escriptora Mercè
Climent-; i havent publicat dos poemaris, l’últim, De la fusta a
l’aigua, de temàtica eròtica,
Francesc Mompó pensa que li queden encara alguns gèneres -pocs- per
provar i es decideix a tirar pel camí del relat curt. I, voilà!,
va i ens delecta amb Fronteres de vidre
(Ed. Germania, 2011).

Amb aquest recull de contes, Mompó
ens parla del record, de la nostàlgia, de la solitud, dels cicles
vitals, de l’amargor, però també de la tendresa, del sofriment,
però també de l’amor, per mitjà de personatges tan curiosos com el
foraster, Fèlix o Sigfred (magnífiques adaptacions dels mites de
Narcís i Sísif, respectivament), l’avi Torró, les ombres, que
reinvidiquen la seua “figura”, Pep Quatreülls i Gregori el del Puntet (a “Els habitants de Jam”, un homenatge a les nits temàtiques de Ca les Senyoretes) o
l’estranya pintora, amb què homenatja la pintora Àgueda Climent, la
qual li ha fet les il·lustracions a cada relat. Unes il·lustracions
a aquarel·la, d’altra banda, que s’ajusten perfectament amb el que
es narra o amb el que es transmet, i ens ajuden a fer-nos una idea
millor al cap.

No obstant això, però, i abans
d’entrar més en l’anàlisi d’algunes narracions, fixem-nos en el
títol: Fronteres de vidre.
És ja en si una declaració d’intencions per tres motius: el primer,
ens indica el lloc des d’on hem de llegir cada text, des de la
frontera entre la realitat i la ficció; el segon, és un vidre opac,
perquè està ple de finals imprevisibles que no saps com poden
acabar; i el tercer, i, potser més inconscient -tot i que crec que
l’ollerià no deixa res a l’atzar-, és que parla del vidre, un
material arrelat al seu poble, a l’Olleria.

Amb aquestes instruccions, hom pot
introduir-se en la recerca del tresor que s’amaga a sota de cada
lletra, de cada mot que, en alguns moments, forma un llenguatge
poètic. Per exemple, i per remarcar algun dels relats que conformen
aquesta vintena, destacaré el de “La inapreciable quietud del
vidre”. Ací, el protagonista, amb l’excel·lent descripció de les
“capes” de la ment, rebusca en la memòria fins a trobar un
moment, a Euskal Herria, en què es miraren a l’espill ell i la seua
parella. Aleshores, decideixen tornar-hi i, trencant aquesta frontera
de vidre, el traspassen. Novament, veiem en aquestes pàgines com
seran la resta de contes, on el protagonista real passa a ser
protagonista del món de l’espill, i viceversa. Ho tornem a comprovar
a “L’ésser que ha nascut del baf”, on el personatge principal,
un home que necessita l’alcohol per a desinhibir-se de la realitat,
va canviant la personalitat segons li dicta la beguda, fins que ell
es fica dins de la botella i és el líquid qui el domina.

Fronteres de vidre és una
obra, com observem, plena de simbolismes, però també de jocs
d’equívocs. A “Ja n’hi ha prou”, “L’existència de Sigfred”
o “La conversa”, convé rellegir les pàgines i parar-hi tota
l’atenció, perquè, a la mínima, un gir oportú ho capgira tot,
sobretot en aquest darrer, on el lector pot pensar que parla de la violència de gènere, d’un home que es creu amo de la seua dona,
encara que, en realitat, es tracta d’un holograma. El joc amb el
vidre, la realitat, la ficció i la fantasia sempre present, doncs.
Un altre element que cal esmentar és l’obsessió: l’obsessió
d’Angustias en parlar amb la bessona que perdé de menuda, l’obsessió
de l’estranya pintora que acaba sense rostre, l’obsessió per la gent
del poble en uns poders pseudodivins d’un foraster, l’obsessió d’un
escriptor per escriure en unes pàgines que li faran viure allò que
ha d’escriure o l’obsessió d’un xic amb un maniquí.

Amb aquesta mestria, Francesc Mompó
demostra que té un coneixement molt elevat de la psicologia humana,
que té moltes lletres llegides de la literatura universal (a més de
les adaptacions dels mites, també hi ha un conte d’amor feudal, amb
un poema de Jordi de Sant Jordi com a introducció) i que és un
dels nostres escriptors valencians que estan en la primera línia de
batalla. Sincerament, espere amb deler que se li torne a ficar un
repte al cap; Mompó mai defrauda.

Com hi ha el fill sense els pares i els pares sense el fill,
i xiques, al cinema, amb les cames obertes
i una mà entre les cuixes, i el rosari en família,
i hi ha el peó que es mata caent des d’un andami
i l’home que fa el pa i hi ha qui porta un metre
per saber el tamany escaient del taüt
i com hi ha els tramviaires que treballen la nit
de cap d’any i els forats de les piques i hi ha
l’ascensor amb un llum brut groguenc esperant
mentrestant la portera s’emborratxa de vi
i pixa per l’escala i la filla té por
i el marit està fent-ho amb la dona del metge
i els tramvies terribles amb l’enrenou dels ferros
i el metge que es dedica a trencar les anous
mentrestant la portera va pixant per l’escala
i trucant a les portes amb un colp de mamella
i el fill de la de l’arpa que s’ha mort fa tres dies
plora i plora i encén un ciri i posa el ciri
i l’ampolla de vi i contempla la Loren
i llavors la suïssa crida pel passadís
i el cosí la segueix brandant el canelobre
i la xica que es gita més aviat que mai
i un fred com una mà li puja per les cuixes
i hi ha un instant que pensa que té el cul més petit
i els veïns que s’han mort els dos intoxicats
l’altre dia i la mare i la filla no tenen
ganes de menjar res i ploren com les rates
i el cosí i la suïssa que dormen brutalment
i el canelobre encès i el cobertor encès
les cortines enceses i tot el pis encès
els nobles cavallers enterrats en els claustres
mentrestant la portera pixa pels escalons
i el marit no pot més i la dona del metge
se’n va i agafa el metge i li diu fill de puta
i se’l fica entre cames i tot es pega foc
i la nena que plora sola a la porteria
i les inscripcions obscenes del comuns
i el crani rebotant per tots els escalons.

Si la Vall d’Albaida parlara,
segurament tindria l’accent del poble d’Otos –o era Alots?–, donaria classes de
matemàtiques i seria gnomonista. Amb la novel·la L’estrep, Joan Olivares ens ajuda a endinsar-nos en una història
ambientada a finals dels anys trenta del segle XX, durant la República, encara
que ja a les portes de la guerra civil i on dos partits, el de Dalt (d’esquerres)
i el de Baix (de dretes), polaritzen una xicoteta població de la Vall d’Alcàssia:
Alots.

Olivares, amb la senzilla, però
original, modificació dels noms dels pobles i de ciutats, crea un món fictici
ple de la realitat més versemblant. “Alots” (Otos), “Alcàssia” (Albaida), “Atzusieta”
(Atzeneta) o “Boquivent” (Bocairent) són alguns dels exemples. En canvi, sembla
que quan es tracta d’altres poblacions o ciutats no pertanyents a la Vall d’Albaida,
no retoca res, i parla de “València” o de “Xàtiva”. No obstant això, però, i a
més dels municipis, també coneix les frases populars que sempre s’han dit per
les Comarques Centrals del País Valencià, les quals les trobem inserides en els
diàlegs de la gent del poble, sobretot del pastor Enric, amb les seues ovelles
serelles i merelles, llanudes i llanades, cap i coronades.

L’estrep –sembla ja una invitació perquè “pugem” a la història–
narra com els del partit de Baix, que “es reunien al Casino, jugaven al dòmino,
al tresillo i, sobretot, al xamelo, don Ramon, i són gent de bé”, volen evitar,
per mitjà, fins i tot, d’un assassinat atribuït al líder de l’oposició, Camallonga,
que els del partit de Dalt, que “tenia la seu al Centro, allà es reunien quatre
morts de gana, jugaven al truc i al subhastat i deien que eren d’esquerres, i
ells què sabien?, una colla d’ignorants i prou” arriben al poder. Però la
novel·la va molt més enllà d’aquest esquelet polític que la vertebra: també hi
ha històries d’amor, de d’enganys judicials, d’ambicions pel poder, d’anècdotes
divertides amb accessoris per augmentar la potència sexual o de la soledat d’un
Senyoret que parla amb els retrats dels seus pares. O, igualment, ens podríem
quedar amb l’enorme bellesa lèxica que l’escriptor hi utilitza, així com les
nombroses descripcions perfectament adequades a l’època, com l’elevada
religiositat: “Un d’ells havia estat a punt d’aconseguir-ho i una passatgera
rubicunda, que el seguia amb la mirada, se senyava repetidament amb l’ai al cor”.

Pel que fa a l’estil, Joan
Olivares barreja la narració-descripció en tercera persona amb la introducció
de monòlegs i diàlegs en primera (“Ara els ulls li havien brillat d’una manera
especial. I aquell lleu gest dels llavis, què devia significar? Quin
atreviment, don Ramon, que sóc una dona casada. O, tal vegada, allò de fregue’m
un poquet més, don Ramon, ara que el meu marit no ho veu, com en aquella
història de Peret i Marieta que li contava l’àvia de menut”), una circumstància
que potser dificulte la lectura durant les primeres pàgines, però que, a mesura
que avança i hom s’hi acostuma, és fa més fàcil. A més, en la meua opinió, amb
aquest recurs s’aproxima a l’oralitat, amb la qual cosa la coherència lligaria
els tres factors importants: la història, la llengua i l’estil.

En alguna conferència, l’escriptor
d’Otos ha explicat que tenia, en Enric Valor, un mestre de la lletra. Que com s’havien
de col·locar els dos punts? A Enric Valor. Que si la coma era millor ací o
allà? A Enric Valor. No hi ha dubte que Olivares no té res a envejar al de
Castalla, que amb una prosa excelsa, amb unes frases fetes abundants i unes
descripcions detalladíssimes, l’otosí traça una novel·la excel·lent, no només
per la història en si, sinó pel rerefons polític i social, així com la sèrie d’aventures
que li ocorren a l’enginyer don Ramon, el qual arriba al poble per uns
assumptes de l’aigua i acaba embolicat en els problemes de corrupció del partit
de Baix i en l’amor per donya Amàlia, la dona del metge.

Amb aquesta obra, que va guanyar
el premi Andròmina de narrativa dins la XXXIV edició dels Premis Octubre, l’any
2005, Joan Olivares ens confirma que, si en compte d’haver sigut posterior a
Valor, haguera nascut abans que l’autor de L’ambició
d’Aleix, el de Castalla haguera begut de les seues novel·les, dels seus
escrits, de les seues publicacions al bloc o, simplement, de les seues
contarelles. Perquè fa literatura, i perquè tots els amants de la bona
literatura el llegim.

Mirar-te mentre dorms
és com entrar sola a un museu.

És visitar sales buides
amb pintures de Courbet
i és canviar el silenci de les parets
pel so de la teua respiració.

No ho saps, però mentre dorms
eleve el teu cos a l’alçada d’obra d’art
-poema, simfonia, pintura-
i crec en ell com crec
en les figures de Botticelli
o amb els déus d’escultures barroques.

Et mire mentre dorms
i pense en totes les coses efímeres,
en cada espai que ocupen
les cicatrius del teu cos ben habitat,
en el contorn de les teues ombres
i en cadascuna de les teues parts humides.

Li he comprat totes les hores al rellotge
per poder passar aquesta nit amb tu.

New York, Nabokov & Bicicletes, d’Àngels Gregori (Editorial Bromera)

– Bulevard dels francesos, de Ferran Torrent
– No emprenyeu el comisari!, de Ferran Torrent (relectura)
– Penja els guants, Butxana, de Ferran Torrent (relectura)
– Cavall i rei, de Ferran Torrent
– Un negre amb un saxo, de Ferran Torrent
– L’any de l’embotit, de Ferran Torrent
– Cambres d’acer inoxidable, de Ferran Torrent (relectura)
– La mirada del tafur, de Ferran Torrent
– Sara, la dona sense atributs, de Carles Cortés
– Homes, d’Isabel-Clara Simó
– Dones, d’Isabel-Clara Simó
– Uendos, de Francesc Mompó
– Els greixets, de Francesc Mompó
– El perquè de tot plegat, de Quim Monzó
– Mil cretins, de Quim Monzó
– A-Z, de Núria Cadenes
– Històries del Paradís, de Xavi Sarrià (relectura)
– Les veus del Pamano, de Jaume Cabré
– La teranyina, de Jaume Cabré
– Subsòl, d’Unai Siset
– Uf, va dir ell, de Quim Monzó
– Olivetti, Moulinex, Chaffoteaux et Maury, de Quim Monzó
– Llibre de les bèsties, de Ramon Llull
– Llibre dels fets (recopilació), de Jaume I
– Llibre d’amic e amat, de Ramon Llull
– Contes per a llegir en 10 minuts
– Contes per a nens i nenes políticament correctes, de James Finn Garner
– Contes pel mòbil, autors valldalbaidins
– La bicicleta estàtica, de Sergi Pàmies
– Sintaxi catalana, de Maria Josep Cuenca
– Mil cretins, de Quim Monzó (relectura)
– Els fantasmes del Lacrima Coeli, de Francesc Mompó
– Terra Baixa, d’Àngel Guimerà
– Si menges llimona sense fer ganyotes, de Sergi Pàmies
– Èdip rei, de Sòfocles (relectura)
– La tormenta de nieve, de Lev Tólstoi
– Gràcies per la propina, de Ferran Torrent
– Història del País Valencià (capítol del segle XV), d’Antoni Furió
– L’assassinat del doctor Moraleda. El verí del teatre, de Rodolf Sirera
– Lo somni, de Bernat Metge
– Besos, de Carles Alberola i Roberto Garcia
– Olors, de Josep M. Benet i Jornet
– La metamorfosi, de Kafka
– Apunts del subsòl, de Dostoievski
– Dies de verema, de Joan Olivares
– Somiant amb Aleixa, de Mercè Climent i Francesc Mompó
– Els somriures de la pena, de Manel Alonso

L’auditori Paco Salvador de
Benigànim visqué el passat divendres 24 de juny una vetlada d’altes
temperatures. Cap a les 20.30 de la vesprada, unes tres-centes persones
ompliren el nou recinte de la localitat de la Vall d’Albaida per a gaudir de
tot tipus d’art: dansa, música, striptease
i, sobretot, literatura, molt bona literatura.

Amb la tècnica de la
improvisació, del públic eixí la periodista de Canal 9, Maribel Vilaplana, la
qual s’encarregà de conduir l’acte. Aquesta, però, ja havia presentat el
certament del 2009, que se celebrà a Ontinyent. I, aleshores, demanà una mica d’ajuda
perquè l’acompanyaren en la presentació. Una ballarina, Patrícia Rodríguez, i
un ballarí, Sergio Pedrós, iniciaren una dansa amb moviments sensuals, a mesura
que s’anaven quedant amb la roba interior. Tot en un silenci profund, fins que
entraren en escena la pianista i professora d’Ad Libitum, Milarosa Molina, i el
violencelista de l’Orquestra de València, Iván Balaguer, que acompanyaren el
ritus dansaire amb la seua magistralitat amb els respectius instruments. Bacus
començava a deixar-se caure davant d’aquell públic desitjós de conéixer-ne l’obra
guanyadora.

El punt més eròtic de la nit
ocorregué quan la periodista comentà que aquest premi, el de la Literatura
Eròtica de la Vall d’Albaida, havia fet divuit anys: havia esdevingut major d’edat.
Llavors, un striptease va ser el
regal de “dos rombes” per a un premi que ha tingut entre els seus guanyadors, des
del 1993, mestres de la ploma, com ara Joan Olivares, Carles Cortés, Mercè
Climent i Francesc Mompó, o el guanyador d’enguany, Xavier Mínguez, entre d’altres.

En el torn dels parlaments,
intervingueren el conseller de Cultura de la Mancomunitat de municipis de la
Vall d’Albaida i alcalde de Benigànim, Juan Antonio Puchades, qui recordà una
mica els últims certàmens i hi afegí que el d’aquest 2011 havia sigut una
combinació dels últims tres: en un auditori, com a Montaverner el 2008; amb
Maribel Vilaplana com a presentadora, com a Ontinyent el 2009; i amb la
companyia Ad Libitum, com a Palomar el 2010. A més del director de publicacions
d’Edicions Bromera, Joan Carles Girbés, el qual destacà el gran treball del
jurat (compost pel president de la Mancomunitat de Municipis de la Vall d’Albaida,
Filiberto Tortosa; el professor de la Universitat de València i crític
literari, Pere Calonge; els escriptors i guanyadors amb Somiant amb Aleixa de la passada edició, Mercè Climent i Francesc
Mompó; i el professor Miquel Peiró), així com la varietat de novel·les que s’hi
havien presentat al llarg d’aquestes divuit primaveres, des d’històriques a
actuals, fins a futuristes. Finalment, remarcà la importància de la literatura
en valencià i del nostre professorat, encarregat d’ensenyar la nostra llengua.

Abans, però, de descobrir l’obra
guanyadora, el mateix Filiberto Tortosa informà que d’entre els autors que
havien aconseguit aquest premi –d’altra banda, el més important del país pel
que fa a la temàtica eròtica-, cinc anirien a la Universitat Catalana d’Estiu a
Prada a parlar sobre la literatura i l’erotisme.

I va arribar el moment: li
entregaren un sobre a Maribel Vilaplana, que va saber crear la tensió adient
amb un joc de silencis i una lectura de tota l’acta al complet, per a
informar-nos que, de les 31 obres presentades (gairebé s’arriba al rècord de l’any
passat, 33), 5 n’havien estat finalistes. “La
flor de Hanako, de Xavier Mínguez és la guanyadora del XVIIIé premi de
Literatura Eròtica de la Vall d’Albaida, del 2011”. Aleshores, l’escriptor i
professor de València pujà per a arreplegar el xec de 4.600 euros i dedicar
unes paraules d’agraïment a la Mancomunitat de Municipis de la Vall d’Albaida,
al jurat i a tots els que estàvem allí. Afirmà sentir-se “molt content” i
tingué un record especial per a les víctimes del tsunami del Japó, ja que la
seua novel·la està inspirada en aquest país, com ens conta a l’entrevista.

A continuació, es passà a un
plantat, amb un menjar molt peculiar i adequat a la gala que havíem presenciat:
entrepans amb forma de penis i de pits o figues i dàtils farcits de salses
exquisides. L’acte finalitzà, cap a les 12 de la nit, amb el regal d’exemplars
de la novel·la Somiant amb Aleixa i
amb la signatura dels seus dos autors, Mercè Climent i Francesc Mompó, els
quals tingueren feina dedicant llibres durant més de mitja hora.

El que queda clar és que aquest
premi, un dels més importants del país, s’ha consagrat amb el pas dels anys i,
sense adonar-nos-en, ha crescut fins a celebrar la majoria d’edat. Un premi,
això sí, que no s’estanca en la nostra comarca, sinó que recorre de nord a sud
els racons del nostre país, amb guanyadors de Girona, Gandia, Barcelona, Otos,
l’Olleria, Alcoi, Lleida, Catarroja, Onda, Paiporta, Terrassa, Sant Feliu del Racó,
Alacant i, ara, València. Si a algú li quedava algun dubte que la nostra
literatura passa per un mal moment, que se n’oblide en absolut. Vivim en un
gran moment de les nostres lletres i no tenim res a envejar ni a la literatura
castellana, ni a l’anglesa, ni a l’americana. Enhorabona al guanyador, Xavier
Mínguez, que torna a la literatura d’adults, i a l’organització per aquestos
divuit anys de premis i que en siguen, com a mínim, divuit anys més.

Notícia extreta de VilaWeb Ontinyent.

Aquella nit de finals de juny de l’any passat, a Palomar, es decidia qui havia sigut el guanyador del XVII Premi de Literatura Eròtica. Amb la companyia d’uns gatets i gatetes, anà transcorrent la vetlada fins que la presentadora, Esther Vallés, descobrí l’obra guanyadora i els seus creadors. Somiant amb Aleixa, de Mercè Climent i Francesc Mompó. Hui, un any després, la novel·la té forma, color, tamany, portada i etcètera. Però, sobretot, té quelcom que fa que no et pugues desenganxar quan comences a iniciar-te en un món entre els somnis i la realitat.

Aleixa, una jove de vint-i-set anys, busca treball de professora per a poder mantenir la seua independència familiar. I aleshores, el primer somni eròtic, amb el cap d’estudis, un fanàtic religiós que, no obstant això, no li posa entrebancs a una imaginació picant i extremadament luxuriosa. La protagonista té un do heretat de les dones de la seua família: quan algú somia amb ella, ella somia el mateix, la qual cosa tenia al principi certs avantatges, però, a poc a poc, es van convertint en inconvenients.

El cap d’estudis, un llibreter, un alumne i una classe sencera amb desitjos bacanals, l’encarregat del Sara… Una amiga, un rotllet, un nuvi de joventut i un cambrer de Gandia… El país oníric es barreja freqüentment amb la realitat. O és la realitat la que s’entremescla amb les imatges oníriques? El que sí que és cert és que aquestos dos magnífics escriptors han traçat un món gens allunyat de la quotidianitat, amb un detallisme just, puntual, que ens permet imaginar, àdhuc, les sensacions interiors d’una Aleixa que va soterrant-se cada volta més pel temor, per la por, però, sobretot, per una inseguretat que no la deixa ser feliç. Una atmosfera que en algunes ocasions ens transmet una angoixa o pressió similar a la que sofreix ella. El fet de somiar que tots la desitgen, amb escenes agradables i delicioses, però també amb submissions i, fins i tot, violacions, no li permet confiar amb ningú. Ni amb ella mateixa.

Per això, podríem afirmar que, a través de les gairebé 200 pàgines, veiem l’evolució d’un personatge que acabarà descobrint que no hi ha cap do, que tot són jugades del seu subconscient i madurarà i creixerà fins a somriure-li a la vida. M’agradaria destacar que hi ha dos moments claus en l’obra que tenen com a fil comú el vestit gris perla: el primer, quan té una relació sexual amb el rotllet, Sergi, a qui comença a estimar, tot i que no serà corresposta, i amb qui somiarà -somni o realitat?- que fa un trio, junt a l’altra amiga d’ell, Marga. A més, els capítols on hi apareixen aquestes escenes s’anomenen “Estralls de temps” i “Les nits de la nit”, etiquetes que ja ens preveuen el pou on s’anirà clavant Aleixa. El segon moment, l’últim capítol, és quan està amb el cambrer de Gandia, a qui estima i amb qui se sent estimada. “Cel de juny” -tampoc és casualitat que siga al juny, mes de descans, de relax, d’entrada en l’estiu i d’allunyament de les preocupacions- ens depararà, com si s’anaren barrejant les escenes d’una pel·lícula, moments on ens tornarà a costar distingir què és el somni i què la realitat, encara que a la protagonista tant li fa, perquè “era feliç”.

Somiant amb Aleixa és quelcom més que una novel·la eròtica. És una guia d’acceptació personal, d’observar que els únics prejudicis que fan mal són els que nosaltres ens muntem al nostre cap, de comprendre que no hi ha res de dolent en estimar a les persones, independentment del sexe que tinguen, d’entendre que l’erotisme no és sols sexe: l’erotisme és qualsevol demostració d’amor, com explicava el mateix Francesc Mompó en una presentació del nou poemari De la fusta a l’aigua, també de temàtica eròtica. I, tot això, és clar, lligat amb un psicologisme acurat, amb l’adequació de cada episodi amb els personatges que hi interactuen -quan es gita amb el cap d’estudis, hi ha vocabulari religiós; quan s’ho fa amb l’alumne, opten més per paraules del camp juvenil per a descriure-ho-, i amb un coneixement excel·lent de la mitologia grega. Beure dels clàssics mai defrauda, i aquesta obra no anava a ser-ne l’excepció. Morfeu, Cronos, Bacus, Venus, Àrtemis o l’illa de Lesbos són referències clàssiques que ajuden a aquestes quatre mans a enllaçar un lèxic, una sintaxi i una bellesa que freguen el llenguatge poètic.

A les dedicatòries els fan un xicotet homenatge a Joan Olivares, Ramon Guillem, Sento Berenguer o Toni Teruel, on comenten que els han esperonat i els han despertat “el cuquet” per escriure la seua història. No hi ha cap dubte: repte que es plantegen, repte que aconsegueixen -i de quina manera!-. Ja siga narrativa curta, novel·la juvenil o novel·la eròtica, aquestos dos guanyadors no paren de delectar-nos amb lletres i mots enllaçats que poden rebre l’autèntica etiqueta de “literatura”.