Blocs de VilaWeb

Jo sóc “impacient”, com tots els vells: tinc pressa. Vull dir que no m’agradaria morir-me -despús-demà seria una data plausible- sense haver vist i comprovat que certes coses han estat “aconseguides”. L’altre dia, el conseller Ciscar va dir, aproximadament: “Ui! Això de consolidar el valencià és cosa, com a mínim, d’un parell de generacions…”. Ja ho he dit: tinc pressa. Però, ben mirat, un parell de generacions no seran suficients, tenint el compte el vell problema de la “societat valenciana” i el seu “autoodi”. No seré jo qui desdenye el problema de les banderoles, ni el de l’expectoració de “limno”, que, al capdavall, és la sarsuela política vigent. Personalment, canviaré una “escola” com Déu mana per totes les percalines oficials i per l’orfeó administratiu. El valencià a l’escola, el valencià al carrer, el valencià en els tràmits polítics: en la vida de cada dia. “Ells” hi estan en contra. “Ells” són la dreta visigòtica: el Monsenyor [El Cardenal Vicente Enrique i Tarancón], el moniato de Borriana [Enrique Monsonís], el moliner de la Fonteta de Sant Lluís [Almenar], els poetes de Jocs Florals, l’Adoración Nocturna i la “terceríssima edat” que s’imaginava ser republicana. Tot això, ho hem de superar. Hauríem de superar l’analfabetisme de la Dreta electoral. Ser de dreta és una opció lògica. Que la Dreta valenciana haja de ser, per definició, imbècil, no ho acabe d’entendre. L’eterna polèmica valencià versus català, acadèmicament fa riure, i fa pena. Si la Dreta -la de Fraga i la del moniato- vol “parlar” amb una “ortografia” de chascarrillo baturro, ningú no ho notarà. El silenci vernacular de la Dreta és instructiu, ho revela tot. L’esquerra, que no és massa “esquerra” -pura aigua beneïda-, també calla. Calla en valencià i fa òpera en castellà, “todos juntos en unión”. Hi ha uns “mestres d’escola”, unes “escoles”, i un conseller, i una oportunitat decent…

El Temps, núm 27, 24 de desembre de 1984 (Extret de Raons i paraules, de Joan Fuster. Edició d’Isidre Crespo)

– Vinc a cobrar el gas -digué el cobrador.

– No tenim gas -respongué la senyora.

– Doncs que sigui l’electricitat -insistí el funcionari.

– No tenim electricitat.

– I què me’n diu, de l’aigua?

– No tenim aigua.

– En aquest cas, si em fa el favor, la violaré, que és una cosa que sempre ve de gust. 

Invasió subtil i altres contes, de Pere Calders. 

Mercè Rodoreda. Tots els contes
Edicions 62. Barcelona, 1979

Copiat del bloc “Els orfes del Senyor Boix“. 

Una última voluntat: posar-li les ulleres. Possiblement, per seguir enriquint-se culturalment (més?) al més enllà. Aquest dimecres el vaig veure, amb música de Carles Llinares, una ballarina néta d’ell, un entrevistador i l’ama del bar on contava les anècdotes. Vaig eixir amb la llàgrima al llindar de l’eixida; gran, molt gran va ser l’hora i mitja que passàrem en aquella petita atmosfera del Teatre Micalet. A la mateixa hora jugava el Barça, i no em va importar; repetiria. Sobretot quan, de memòria, recitaren “Assumiràs la veu” i, en les paues del poema, Carles li posava melodia a “M’aclame a tu”; o, al final, quan a la pantalla translúcida s’escrigueren…

Em posareu entre les mans la creu
o aquell rosari humil, suau, gastat,
d’aquelles hores de tristesa i por,
i ja ninguna amenitat. Després

tancaren el taüt. No vull que em vegen.
A l’hora justa vull que a Burjassot,
a la parròquia on em batejaren,
toquen a mort. M’agradaria, encara,

que alguna dona del meu poble isqués
al carrer, inquirint: «Que qui s’ha mort?»
I que li donen una breu notícia:

«És el fill del forner, que feia versos».
Més cultament encara: «El nét major
de Nadalet». Poseu-me les ulleres. 

Diners de tort fan veritat,
e de jutge fan advocat;
savi fan tornar l’hom orat,
pus que d’ells haja.

Diners fan bé, diners fan mal,
diners fan l’home infernal
e fan-lo sant celestial,
segons que els usa.

Diners fan bregues e remors,
e vituperis e honors,
e fan cantar preïcadors:
Beati quorum.

Diners alegren los infants
e fan cantar los capellans
e los frares carmelitans
a les grans festes.

Diners, magres fan tornar gords,
e tornen lledesmes los bords.
Si diràs “jas” a hòmens sords,
tantost se giren.

Diners tornen los malalts sans;
moros, jueus e crestians,
lleixant a Déu e tots los sants,
diners adoren.

Diners fan vui al món lo joc,
e fan honor a molt badoc;
a qui diu “no” fan-li dir “hoc”.
Vejats miracle!

Diners, doncs, vulles aplegar.
Si els pots haver no els lleixs anar;
si molts n’hauràs poràs tornar
papa de Roma.
papa de Roma.

La primera reflexió així, a trets generals, i després de les primeres trenta pàgines de les seixanta que inclouen el segle XV d’aquest llibre de Furió, és la següent:

No deixa de ser curiós que la ciutat de València fóra, el segle XV, la capital de la Corona d’Aragó, i una de les ciutats més importants de tot Europa, perquè eren partidaris ferms de la casa dels Trastàmara. Al Principat, alhora, es barallaven nobles i rics camperols contra la monarquia, perquè volien caminar sols. Sempre tan fidels als amos que ens oprimeixen, nosaltres. Mirant el passat s’entén millor la història recent.

Acabe ara la lectura d’aquesta formidable novel·la, també descoberta el curs de 3er d’ESO. No l’havia llegida encara; aquell any em va interessar més el gènere policíac de l’escriptor de Sedaví. Això sí, fou la primera pel·lícula en valencià que veia, amb actors que ja coneixia de les telenovel·les valencianes que veia amb la meua iaia, com Juli Mira. M’encantà, sense més embuts. Com va ser capaç d’arribar-me al cor, de mostrar-me una València no tant distinta de l’actual, amb utopies al cap i a la fi. Un any després, en estiu, me’l vaig intentar llegir, però una mena d’autopacte féu que em llegira els llibres d’Oleguer Presas, Camí d’Ítaca, i Jaume Fuster, La mort de Guillem, i que no poguera seguir les frases torrentines, ja que, a l’onzena pàgina, el vaig abandonar. Fins a dijous passat.

Tot aquest temps l’he tingut en préstec, però ha romàs a la prestatgeria fent de col·lecció, i, en certa manera, me l’he apoderat. També té altres valors, a part del literari, tot siga dit. No obstant això, dijous passat m’hi vaig decidir: em llegiria Gràcies per la propina. I ara l’he finalitzat, amb un regust estrany a l’interior, però positiu. Ha fet que m’emocionara i, en alguns moments, m’ha tret alguna llàgrimeta. El pas del temps, l’amor per la família, la unitat de la llar, l’avi que contava històries mentre els dos xiquets -orfes de pares, que no d’oncles- creixien, les prohibicions de l’època, les anècdotes juvenils, el primer amor, la pèrdua de la virginitat dels protagonistes a una casa de cites, la mort de l’oncle Tomàs i la recompensa final -d’ací em pareix que ve el títol- a l’oncle Ramonet (a la pel·lícula, l’alcoià Juli Mira). M’ha fet viatjar en el temps, cosa inevitable. He recordat aquella aula d’usos multiples, amb tots cara a la pantalla veient un film allunyat de les modes americanes. M’han vingut a la memòria els berenars amb la iaia, asseguts a la taula amb l’estufa, o les converses amb el iaio, sobre la València dels seixanta o dels setanta, quan ell portava camions de mercaderia. També els viatges amb el pare ací o allà, per veure el Gulliver o anar al cine. I, per descomptat, les complicitats amb la mare, que sempre ha volgut el millor per al fill. O pujar aquelles escales que ens portaven cap a la classe de 3er B, amb insults, cridòries, somriures i alguna que altra malifeta. O aquelles reunions al pati, quan tots somiàvem a ser quelcom el dia de demà amb un entrepà a la mà. Evidentment, no fa tant de temps tampoc, uns cinc o sis anys, però Cronos no s’atura i cada volta apreta més l’accelerador.

Només puc dir-vos que ha pagat la pena llegir aquesta magnífica novel·la, perquè, una volta més, Ferran Torrent m’ha portat a la reflexió i a la sensació agredolça d’haver allargat un poc més la seua obra, amb un estil penetrant i una llengua que barreja l’estàndard i el col·loquial. A continuació, vos copiaré els fragments que m’han paregut més divertits o que m’han fet pensar…

“Un somni és un lloc imprecís, l’escapada momentània d’un present incert.” (pàg. 7)

“Amb tot, vaig decidir prendre apunts mentals amb la seguretat que temps després abocaria els records en un llibre, que és la manera de donar-los vida, per bé que la vida està feta de construccions i ensorraments i només queda la memòria -o la nostàlgia-, aquell substrat potser inútil però persistent que ens recorda dies inabastables.” (pàg. 8)

“Sóc Ferran Torres i em vaig masturbar per primera vegada quan tenia nou anys. Bé, en realitat només fou un intent perquè la desmanyotada fal·lera onanista em causà una irritació al gland i un notable unflament del penis. En si mateix el fet no és important, però el recorde perquè fou el dia abans de prendre la primera comunió; objectivament, un dels dies més desgraciats en la meua vida.” (pàg. 9)

“De petit em cridava l’atenció que als collons els digueren “parts” i a la resta del cos “organisme”. Ho vaig saber el dia que vaig conéixer la primera dona: en efecte, el penis és un problema a part. El problema.” (pàg. 13)

“De classes socials, n’hi havia dues: els que anaven a missa i els que preferien dormir. Minoritaris, els darrers.” (pàg. 17)

“Si “podies” però no “volies”, estaves venut. Llavors, el seguit d’adjectius com ara “vago” i “inmoral” (sus padres se sacrifican por usted y mire cómo les paga), i les premonicions admonitòries d’acabar malament en la vida (com si fóra possible acabar-hi bé), ressonaven a la sala com el soroll d’un martell contra l’enclusa.” (pàg. 31)

“Tant fa que morira d’accident o se suïcidara, no volia ni potser mereixia viure. Mai ho he comprés que una dona o un home base l’existència en l’amor irrenunciable per un altre. El meu escepticisme de vital formació m’impedeix aquesta confiança obsedida en l’espècie humana. A l’amor trencat per les circumstàncies, a l’estima com a estigma, opose l’estima per la dignitat personal, l’egoisme solidari d’autodefensa.” (pàg. 36)

“I, sobretot, perquè en eixir d’allí, ja en el cotxe, Tomàs, amb el segell de relax en la cara, deixava anar un sospir abans d’engegar el vehicle:

– El tio no entén de política, però si el món estiguera ben follat no hi hauria guerres.

És evident que sí que n’entenia, de política.” (pàg. 46)

“Si en aquest país existeix una tradició oral antiquíssima és la de passar hores de tertúlia parlant de sexe, invertit i de l’altre.

Ho practiquen homes, dones, xiquets i municipals sense graduació. No és, ni de lluny, un tema deliberat sinó que aflora amb escatològica naturalitat, un costum que ni l’aferrissada moral feixista va aniquilar.” (pàg. 64)

“Quan estàs satisfet no necessites els records, i ara, en aquells moments, les portes d’una vida plenament lliure romanien obertes de bat a bat.” (pàg.67)

“Llavors cridava una dona en algun lloc de la terrassa i de seguida ella anava al seu costat mentre el Fino em picava l’ullet, com volent-me dir “veus?, totes són meues. Absolutament totes”. Les dones que jo posseïa només eren producte de la meua imaginació, en l’habitació i en el silenci de la nit, tot just quan Pepín començava a dormir. M’ho feia amb la mà esquerra: durava més, molt poc.” (pàg. 84)

“El primer salari és com la primera dona: la falta de costum et fa creure que és un obsequi excessiu, però passat el temps t’adones que no en tens prou.” (pàg. 86)

“No hi ha res més vulnerable que un home sotmés al dubte d’una decisió irrevocable.” (pàg. 88)

“Per molt que intentes esborrar un capítol de la teua vida, sempre queden indicis de les planes viscudes; més encara si forces un destí que pensaves inalterable.” (pàg. 93)

“Aleshores jo no podia comprendre que el meu avi, una persona que estimava, es resistira a la possibilitat de viure un poc més. Jo hauria donat fins i tot una part de la meua vida perquè poguera estar més temps entre nosaltres. Potser era massa jove per a entendre que des de feia anys l’avi s’havia abandonat al decurs de les coses. L’obstinació a desprendre’s dels records; de no parlar de l’àvia, morta al cap de temps de casar-se, dels anys duríssims de la guerra i la postguerra, de mon pare, de ma mare… Tot aquell esforç per no mirar enrere no era, crec jo, l’afany d’un home que intentava sobreposar-se a una memòria personal trista. Hi havia alguna cosa en ell que l’incitava a la renúncia passiva, a contindre el dolor quan el dolor és la nostàlgia, al silenci de l’espera.” (pàg. 95)

“Abans d’anar-me’n, en el bes de comiat que va precedir l’adéu definitiu, vaig creure vore en els seus ulls una expressió de malenconia, una mirada ratificada en el convenciment que el que has viscut no et serveix de res, que el present és una insistència efímera i el futur, com el passat, no existeix. O potser això ho pensava jo.” (pàg. 126)

“L’idioma del desig és tan universal que la barrera entre el que nosaltres preteníem i elles ambicionaven a penes obstaculitzava l’entesa.” (pàg. 166)

“Tenia la sensació que el meu món havia canviat, com si el viatge, curt en el temps, s’haguera convertit en una llarga absència. La llimera ja no estava. Perdíem intimitat, amb els veïns més prop, i, com deia Ramonet, hauríem de vigiliar el contingut de les tertúlies. Però aquella nit havíem de contar-nos moltes coses i ho féiem amb aquella classe d’eufòria que descura la sonoritat de les paraules.” (pàg. 172)

“”Per què tot és tan complicat?”, em preguntava aleshores, i la resposta la vaig trobar anys més tard, quan vaig entendre que només som la part insignificant d’una cadena de paradoxes. O potser no és una paradoxa que allò que en diuen amor sovint acaba sent un desacord entre infeliços? Em preguntava si realment Tomàs havia sigut feliç o aquella incontinència per viure no era sinó un intent permanent de construir-se un món a la seua mida.” (pàg. 186)

“I és que no imaginem les persones tal com eren sinó l’efecte que tingueren sobre nosaltres. D’alguna manera érem una conseqüència d’ell i potser per això -o bé perquè cada lloc l’havíem compartit-, havia de mirar al meu voltant per ratificar-me en el convenciment que ja no el tornaria a vore. (…) Tot el que era vida ens remetia a Tomàs; viure així era una manera de donar-li vida i era, a més, la forma en què millor perdudaria en l’àmbit del record.” (pàg. 189)

“Durant molts anys s’hem vist ocultant-nos de tots, com si fórem delinqüents. Mira, fill, podem ser molt resignats, perquè som conscients de lo que som, però arriba un moment que tota esta situació és tan cansada que només tens dos solucions: deixar-ho estar i conformar-te o afrontar les conseqüències. Hem optat per lo primer, més encara quan tu ho vas descobrir. Ramon estava avergonyit. M’alegre molt que hages vingut, m’alegre sobretot per ell, però em fa l’efecte que ja és tard.” (pàg. 195)

“Pensàvem que mai no demanava res perquè no ho necessitava, sense adonar-nos que en el fons d’aquesta actitud residia una espera resignada. Tot havia estat, per part nostra, un error des del principi i ara temíem no arribar a temps d’esmenar-lo. De Ramonet sempre vam recordar aquelles paraules que ell havia aprés de l’avi i que ens va transmetre a nosaltres: “Sigues lo que sigues en la vida, lo important és tindre cor”. Vam descuidar el d’ell i només la tristesa ens va recordar que també en tenia.” (pàg. 197)

“Ramonet i jo ens reüllàvem de tant en tant i, en una de les voltes que les nostres mirades bo i esquivant-se es van trobar, em va somriure: era la resposta a la pregunta que cap de nosaltres va gosar fer-li. Vaig intuir que era el moment d’anar-se’n i deixar-los sols. Entre ells havien de parlar de moltes coses; o potser no, al cap i a la fi eren amants esgotats per molts anys de confidències ocultes. Tal vegada restarien amb silenci mentre amb els ulls somiadors imaginarien què hauria sigut d’ells si no hagueren format part d’una immensa utopia. No ho sé, mai li vaig preguntar a Ramonet què li va suposar aquella trobada. Mai no ho vaig saber, no volia saber-ho. Tot el que vam fer per ell tenia el valor d’un somriure; no era poc, per bé que només era el canvi de l’indret impúdic de l’habitació d’un hostal pel paratge familiar però reclòs del porxo d’una casa.” (pàg. 198)

Gràcies per la propina, de Ferran Torrent. Ed. Bromera (1995).

Dissabte 19 de febrer, a les 18.30, a la Biblioteca de l’Olleria. Francesc Mompó ve a presentar-nos la seua última novel·la: Els fantasmes del Lacrima Coeli. Segons aquest apassionat de la literatura, els seus llibres naixen com a reptes que es planteja o li plantegen. Per exemple, en Camí d’amor, la idea sorgí perquè un grup d’alumnes li demanaren que escriguera alguna història d’amor. I la féu. I guanyà dos premis amb ella. També explica que està en nou jurats, cosa gens atzarosa, si comptem la trajectòria i la dedicatòria que hi posa, a aquest món de les lletres. O que té projectes entre mans que estem tots desitjant llegir ja.

Les paraules següents em van servir per a presentar-lo als que estaven allí presents. És complicat (intentar) donar a conéixer una persona a qui tothom coneix…

“Bona vesprada a totes i tots!

En primer lloc, vull agrair-vos la vostra presència hui ací. És importantíssim que es tiren endavant propostes i esdeveniments literaris com aquestos, i més quan el protagonista de la jornada és un dels ollerians més il·lustres. També donar les gràcies a n’Àgueda i, per extensió a l’Ajuntament, així com a la Biblioteca per haver-nos permés portar a terme l’acte. I, abans de començar, com no, donar les gràcies a Francesc Mompó, un dels escriptors valldalbaidins i de tot el País Valencià amb més de renom. Moltes gràcies!

Serà cosa més o menys d’un mes, l’amic Pep Albinyana em va donar la notícia següent: Paco vol que el presentes a la Biblioteca el dia 19 de febrer. Evidentment, la il·lusió i l’alegria m’envaïren el cos. No sé què em passa que em costa de reaccionar, i va ser quan me’n tornava a casa que em vaig adonar de la magnitud de la situació. A veure, Àngel, que sí, que t’han elegit a tu per a presentar-lo. La primera exclamació va ser, si em perdoneu l’expressió, que “de puta mare”. Però, després, em va sorgir la dicotomia: estarà molt bé, la veritat, però com presente a Francesc en la seua pròpia casa? Bé, més que dilema, si ho observeu, era només un xicotet entrebanc. Jo sabia que volia presentar-lo! I vaig tirar avant. Ara bé, la pregunta es ramificà en dues opcions: fer una presentació acadèmica, d’eixes d’amollar dades, dades i més dades, o posar-li un toc d’experiència personal? Al cap i a la fi, la presentació mudâora està en un dels seus webs o en alguns dels seus llibres. I, torne a la qüestió, tothom coneix a Francesc Mompó! Optaré, doncs, per allò més relacionat amb mi.

La primera volta que vaig sentir parlar d’aquest treballador incansable de la ploma i del paper –o del teclat de l’ordinador, per allò del bloc–, va ser en l’assignatura de valencià, allà pel 2006, quan feia 3er d’ESO. El professor (Josep A. Carmona) em va comentar que hi havia un escriptor “al teu poble” que, a les seues novel·les, no mencionava directament l’espai, però jugava amb els noms dels Marau i dels Santonja i, amb les descripcions, deixava entreveure en quina població ocorrien els fets. Anys després, quan vaig llegir Els greixets, i li vaig preguntar al meu iaio, la correspondència escriptor-poble va ser clara. No obstant això, durant els sis anys que he passat al centre d’educació secundària, cap professor o professora, i ho remarque, CAP!, han posat una lectura obligatòria de Francesc. Em sembla una mica una escena d’eixes de posar-se cara a l’espill i anar botant els colorets rojos de la vergonya a la galta. Les prestatgeries de la meua generació, sí, potser que plenes de llibres d’autors del País Valencià que són bons també –tot i que d’altres ja no se n’ha sentit parlar–, però crec que és una situació a analitzar. Si n’hi ha un, d’escriptor, nascut al poble i, damunt, és excel·lent, fomentem-lo als més joves, no? Per sort, la qualitat de Francesc és tan magnànime que presentacions literàries no li’n falten.

Van passant els mesos, i un dia trobe un vídeo d’una televisió d’Ontinyent que l’entrevista pel seu Camí d’amor. Redéu, si és Francesc Mompó, que ha tret una nova novel·la! I m’interesse per la seua trajectòria: graduat en psicologia, llicenciat en filosofia i ciències de l’educació i la titulació de professor de valencià, tasca que exerceix en un centre de Burjassot. Quasi res porta el diari! Però segueix: responsable d’aula i de facultat de la JQCV, corrector i professor dels cursos del Pla de Formació Lingüisticotècnica en Valencià del professorat no universitari, així com professor de cursos superiors de la JQCV al col·legi de metges de València. Aneu coneixent ja a Francesc? Però la cosa no acaba ací. Coautor de llibres de text orientats a l’ESO, col·laborador de revistes i actes civicoculturals, amb treballs tècnics i de creació, com la revista Arana o llibres d’homenatge a Vicent Andrés Estellés, Joan Brossa o Joan Valls. Participant de les tertúlies poètiques de la Forest d’Arana, membre del col·lectiu l’Olla o creador i organitzador, junt amb Ramon Guillem, d’una jornada gastronomicoliterària que començà amb l’Ànguila Literària i el seguí, aquest darrer any, amb el Bolet Literari a Ca les Senyoretes. Va col·laborar amb el periòdic interactiu L’Informatiu i, com deia abans, “cansat” que el criden per a anar ací o allà a fer una xarrada o una conferència sobre qualsevol tema.

A més, fusant fusant per Internet, vaig descobrir un bloc que es titulava: Uendos, greixets i maremortes. Imagine que la gran majoria el coneixereu, però per a qui no, doncs aquesta nit que entre i el visite. Estem davant de la gran obra de Francesc! Homenots, llibres, homenatges i un fum de contes i poemes de creació pròpia que fan que, cada matí, quan engegue l’ordinador, l’òbriga per a veure si ha publicat quelcom de nou. Això és literatura!

Després, arribes a l’apartat “Obres i premis” i et cau la baba. Encara que és normal, aquest reconeixement que se li fa: si un treballa les novel·les o els poemaris amb la passió que ho fa ell, com no voleu que es carregue de premis? És d’aquelles personalitats que, si fóra un equip de futbol, te’n faries seguidor, però amb bufandes i càntics si cal. Aquest 2010 passat, ha semblat més al Barça que qualsevol dels altres escriptors que llegiu. Vos comente els premis que ja porta a les seues espatlles: Premi Forest d’Arana (1994), pel seu poemari Viàtic marí; finalista del Premi Ciutat de Torrent (2003), per L’Elegit; finalista del Premi Ciutat de Borriana, per Els greixets; Premi Ciutat de Torrent (2005) per Amable; Premi Benvingut Oliver de Catarroja (2008) i Premi Samaruc (2010) per Camí d’amor; Premi a la Difusió de la Llengua i la Literatura del País Valencià de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (2010); Premi de Literatura Eròtica de la Vall d’Albaida (2010), amb l’obra Somiant amb Aleixa, escrita a quatre mans amb la seua dona Mercè Climent, –també  una gran escriptora, per cert–; i XIV Premi de poesia Josep Maria Ribelles de Puçol (2010) amb el poemari De la fusta a l’aigua. Altres de les obres que té són la trilogia Els ulls del llac, L’ull de Zeus i Terra de Déus.

Hui està ací per a parlar-nos sobre el seu últim llibre Els fantasmes del Lacrima Coeli. Per als qui ja hàgeu llegit alguna altra obra de Mompó, ens fixem que, a més de tractar-se d’éssers mitològics o de la tradició popular, enllaça, d’alguna manera, amb Els greixets. En aquest, els protagonistes entren per la Porta Coeli. A la novel·la que ací presenta, el Lacrima Coeli és l’institut on tenen lloc fenòmens una mica paranormals.

A través de les diferents situacions que se’ns presenten (uns adolescents dedicats a fer la guitza als professors; uns professors que, tot i que se solen tapar entre ells davant del galliner, no semblen d’allò més units; i uns fantasmes que, ja voldrien molts professors tenir perquè els tragueren de certs moments d’angoixa amb les bestioles, viuen perquè uns bandolers tallaren el dit al pare fundador i, quan l’entregaren, no el sepultaren), el que deia, a través d’aquestes diferents situacions, Francesc Mompó ens demostra un ampli coneixement que cal veure més enllà del que conta el text. Per exemple, com coneix de primera mà –i, ho esmente ací: no tots els professors la coneixen– la psicologia dels adolescents, les seues reaccions i relacions amb els altres. També observem com, per mitjà de dos dels protagonistes de l’obra, Robert, professor de literatura, i Ofèlia, un fantasma d’una professora de poesia, se’ns apareix el mateix escriptor, amant de les lletres i d’una de les seues passions dins d’aquestes: els poemes de Salvat-Papasseit, de Pere March o d’Ausiàs March. Al principi del capítol V, hi ha un moment on diu: “Tots els fantasmes, com els peixos d’Ausiàs March, havien deixat els seus amagatalls secrets per reunir-se a la torre”.

Al llarg del llibre, a més d’un obsessionat en la poesia i en la literatura, veiem un ciutadà crític amb el món que l’envolta i, com que part d’aquest món són les aules, deixa caure una perla, l’opinió de la qual compartisc igualment: “Per aquelles coses de l’atzar, o per uns sistemes d’ensenyament tan variables com l’estabilitat política dels partits governants, el professorat de música feia estades curtes al centre”. També trobem un valencià que no es passa a productes anglesos, francesos o castellans. Crec que, fins al dia de hui, no he llegit en cap llibre o conte, una frase com aquesta: “Tot i que no fóra la convocatòria d’un concert d’Obrint Pas, en aquella part de la ciutat la missa de dotze tenia un cert èxit de públic”. Com descobrireu, no cal anar-nos-en lluny de les fronteres de casa nostra, però per a aquesta normalitat, hem de colaborar tots. Haguera pogut posar qualsevol altre grup, com els Rolling Stones o algun dels de pop dolent –perquè mira que són roïns– com Pereza o similars. Però va optar per Obrint Pas, un grup que s’ha recorregut ja més de mig món i cantant en valencià, el català d’aquest menut país.

M’agradaria destacar, d’altra banda, l’estil planer i el llenguatge emprats que, en paraules de Manel Alonso, “sent la necessitat de no seguir un model lingüístic encotillat en l’estàndard i d’alguna manera empobrit i allunyat de la llengua parlada. Per això cerca l’equilibri entre un llenguatge literari i un llenguatge col·loquial, i fins i tot, els girs de l’argot que empren els joves, un argot, siga dit sense segones intencions, manipulat, ja que sovint els joves usen models provinents del castellà, però a Mompó també li agrada assajar-se incloent-hi expressions i paraules provinents del subdialecte valencià parlat a la Vall d’Albaida”.

I, quant a contingut, si m’haguera de quedar amb algun episodi o escena, em quedaria en les descripcions de l’últim capítol, aquelles en què conta com alguns fantasmes passen a la vida eterna i d’altres decideixen quedar-se: “Immediatament, el fantasma del dit eixí de la tomba on havia acompanyat des del primer moment que va aparéixer per allí la relíquia i buscà el munyó del fantasma del pare fundador. El trobà esperant-lo i s’hi fongué com si sempre hagueren estat una mateixa forma. Un devessall de llum començà a eixir expel·lit des de la tomba. El pare Celestí a males penes tingué unes dècimes de segon per mirar els companys abans d’esdevenir un feix de llum i fondre’s amb aquella celístia primigènia. Tot seguir, un per un, Miquel i tots aquells fantasmes que havien pres la resolució de marxar seguiren l’estel del pare fundador. La resta, a poc a poc, anaren tornant a l’estranya existència que havien triat”. Com quan vaig acabar de llegir Uendos o Els greixets, se m’apareix una pregunta al cap: llegenda o realitat?

No m’enrotlle més i vos deixe ja amb el protagonista de la jornada. No abans, però, sense afegir la reflexió següent. Veiem reportatges d’Estellés, i ens semblen molt llunyans. Veiem reportatges de Fuster, i ens semblen molt llunyans. Veiem reportatges de Valor, i ens semblen molt llunyans. Però hui tenim entre nosaltres un fanàtic de l’escriptura i de la literatura, un dels grans escriptors del moment –allò que es diu un escriptor “de moda”–, un lluitador de la nostra cultura i de la nostra llengua que, malgrat estar perseguida, mai morirà si ens juntem tots com la mata de jonc. Busque al diccionari el terme ‘intel·lectual’ i la definició resa: ‘Persona que té una certa capacitat de pensar la realitat social i cultural, i d’influir críticament en l’opinió pública mitjançant l’assaig o la presència en els mitjans de comunicació’. Sí, ens trobem davant d’un dels pocs intel·lectuals que queden al país, amic dels amics i crític amb allò amb què està desacord. He de confessar que els meus companys de carrera n’estan farts, de sentir parlar de “l’escriptor del meu poble” o del “bloc de Gàlim”. Però què voleu? Hi ha qui s’agafa com a bandera la Copa Amèrica, el circuit de la Fórmula 1, el agua para todos o els vestits de Milano. No puc jo tenir com a referents gent que pensa, que opina, que reflexiona, que es mou culturalment, que defensa unes idees que cal defensar, que lluita per mantenir la dignitat i la identitat del poble que som? Sí, i a més, gent de la meua pròpia casa, l’Olleria. La pàtria d’un infant que m’obliga a estimar-la sempre. Res més, només vos dic que pareu les orelles, estigueu atents i, sobretot, gaudiu, gaudiu com ho faré jo escoltant una de les torres actuals d’aquestos Països Catalans. Per cert, que açò ho he escrit abans de la presentació, però ja m’ho intuïa. No vos preocupeu si no veieu cap càmara amb un nou de color roig o amb un punt i un dos. Ells estan entre nosaltres disfressats d’autèntics fantasmes. Fantasmes, no dels que fan por o esglaien, no, sinó fantasmes dels que fan riure.

És un honor i un privilegi haver sigut l’encarregat de presentar-vos-el. Senyores i senyors, donem les gràcies per tenir-lo hui ací present, perquè no el tenim cada dia. Amb tots vostés, Francesc Mompó! Moltes gràcies per haver vingut!”

3. LA CONCLUSIÓ

Com acabem d’observar, aquest poema espriuà té una ambigüitat a l’hora de la seua interpretació, encara que crec que l’autor anava més per la vessant crítica i política de la societat catalana del moment. Tot i que hem dividit el poema en tres parts, realment en podem veure dues molt ben diferenciades: la part de la submissió i la part del ressorgiment. Els contrastos entre ambdues els podem veure amb l’aparició d’“únic senyor”, quan parla que es transforma en “gos” (v.2) i quan, una vegada salvat, podrà tornar a ser-ho (v.54). Açò ens pot fer pensar que estem davant d’una poesia circular, ja que comença igual que acaba.

Altres diferències entre les dues parts que denoten el canvi que experimentarà Catalunya –o qualsevol individu– si s’ho proposa, les trobem amb el verb “ajupir” (v.9) i el seu antònim “alçar” (v.47), així com les connotacions que té, en cada cas, el sintagma “sense parar” (v.19) i “sense repòs” (v.47), ambdós relacionats amb el significat de l’adverbi llatí que encapçala el poema. El primer tindria un caire negatiu, ja que es tracta de la contínua destrucció com a poble que sofreix Catalunya per llepar “l’aspra mà que l’ha fermat des de tant temps al fang”. Si segueix així, pot acabar el·liminada com a nació –com a persona, en el cas de la segona interpretació–. El segon sintagma és el positiu, i el que es relaciona més directament amb “Indesinenter”, perquè insta Catalunya que actue, que reaccione i que es deslligue de les mans que l’oprimeixen.

A més, aquest “nosaltres” que hem esmentat un parell de vegades, té el seu significat si entenem que som el poble en si que ha de salvar la nació catalana (“home salvat en poble contra el vent”), o la gent que ha d’ajudar la persona que ha d’eixir d’un pou d’esclavatge.

4. L’OPINIÓ PERSONAL

Salvador Espriu critica en aquest poema la passivitat del poble català davant dels atacs culturals, polítics i lingüístics que vénen des de Madrid, on un dictador, Francisco Franco Bahamonte, intenta centralitzar tots els territoris que conformen l’Estat espanyol. No obstant això, si ja li pareixia greu la situació a Catalunya, al País Valencià no guanyàvem prou per a disgustos. Per això, aquestos versos són fàcilment aplicables a l’àmbit valencià, encara que la pregunta que ens hauríem de fer és quan deixarem de ser aquell gos mesell, disposat a rebre ben fort per voler pensar independentment. I allò encara pitjor és que només som una minoria del poble la que el volem salvar; es preveu una (re)majoria absoluta de gavines per a les pròximes eleccions.

Aquest, però, em recorda a una altra poesia espriuana, “Assaig de càntic en el temple”, on es queixava novament de la covardia del poble català, i com li agradaria anar-se’n “nord enllà, on diuen que la gent és neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç”. En canvi, també ell es mostra com un exemple a seguir ja que “em quedaré aquí fins a la mort” i “estimo a més amb un desesperat dolor aquesta meva pobra, bruta, trista, dissortada pàtria”. Tant Espriu, Rodoreda o Fabra al Principat, com Fuster, Sanchis Guarner o Enric Valor al País Valencià, han sigut els nostres pares i és per ells, entre d’altres personalitats, que hui podem dir “cadira”, “llibre” o “llengua”, i no necessàriament “silla”, “libro” o “lengua”. Ells, en plena dictadura, no van abaixar mai el cap, i van lluitar per fer realitat una utopia que els més bojos no s’atrevien ni a pensar. I ho van aconseguir, per molt que s’empenyen altres a fer-nos creure que som morts: van aconseguir publicar en català, van aconseguir establir unes bases –ben sòlides, per cert– per a la literatura catalana i van aconseguir deixar una herència perquè nosaltres la continuem amb la mateixa il·lusió amb què ho feren ells. I eixa és la nostra obligació.

Hi ha moments en què pense que estem tornant a ser aquell gos fidel a Madrid, que vist de blau i que no sap quina és la seua identitat. Estem orfes, ja que tots els noms propis suara esmentats descansen o fan vacances. Però això no significa que hàgem de desaparéixer. Açò ens ha d’encoratjar, ens ha de fer alçar-nos, sense repòs, lluitant el dia a dia, parlant en valencià –el català del País Valencià, Fuster dixit–, escrivint i sent (auto)crítics. Si no, de res haurà servit la immillorable tasca que feren els nostres autors. “Som i serem allò que vulguem ser”, que explicava Martí i Pol, sense aturar-nos, indesinenter.

Finalment, m’agradaria recomanar-vos les tres versions musicades que hi ha d’aquest poema, així com la d’“Assaig de càntic en el temple”. La poesia “Indesinenter” es pot escoltar de la veu de Raimon (Raimon-Espriu. Poesia cantada, 2003), d’una manera més clàssica i tranquil·la; de la Gossa Sorda (Gràcies, Raimon!, 2010), amb una fusió de reggae i ska; i de Verdcel (Petjades. Verdcel canta Raimon, 2009), més electrònic. D’altra banda, vos podeu delectar amb l’Ovidi per a l’altre poema que he esmentat (A Alcoi, 1974). Paga la pena escoltar la veu forta i seca de l’alcoià donant vida a uns versos que han tingut molta tirada entre escriptors actuals, com Jaume Cabré (Les veus del Pamano, 2004), Quim Monzó (Uf, va dir ell!, 1978) o Oleguer Presas (Camí d’Ítaca, 2006).

1. L’AUTOR

Salvador Espriu (Santa Coloma de Farners, 1913 – Barcelona, 1985) és un dels poetes més importants de la literatura catalana i el màxim representant del realisme compromés, un corrent que utilitzava el poema com a instrument d’intervenció revolucionària de l’escriptor en el curs de la Història. A més, era una alternativa radical a la literatura heretada burgesa.

Va conrear diversos gèneres, com el teatre, la narrativa o la poesia, el seu gènere per excel·lència. Els inicis literaris daten del 1929 quan, amb només setze anys, escriu l’edició en castellà d’Israel. Uns anys més tard, durant la Universitat, publicarà El doctor Rip (1931) i Ariadna al laberint grotesc (1935). Quatre anys després, començarà amb la producció teatral i escriurà l’obra Antígona (1939), a més de la Primera història d’Esther (1948).

Ara bé, serà durant la postguerra quan es passarà al gènere poètic, i farà una poesia de caire elegíac, satíric o didàctic, sintetitzada en el vessant més líric i civil. Així, el 1946 editarà el primer recull Cementiri de Sinera, escrit en els dos anys previs a la seua edició. En aquest tractarà el món de Sinera (nom que li dóna a Arenys de Mar) i un univers de la infantesa erosionat durant la guerra, sobre el qual introdueix la reflexió de la mort.

Tres anys després, el 1949, publicarà Les cançons d’Ariadna, que serà el primer poemari dissenyat en què mostrarà el món d’Arenys de Mar i s’ocuparà de l’escpectacle teatral de la vida, dels temes tenebrosos i de les obsessions del poeta, així com de la mitologia característica de Sinera. D’altra banda, el 1952 i, posteriorment ampliat el 1963, farà Les hores, quaranta-quatre poemes que es divideixen en tres parts: una dedicada a l’amic Bartomeu Roselló-Porcel; una altra a la mare; i una tercera a Salom, personatge que representa la joventut perduda del mateix autor.

La recuperació de la lírica satírica es produirà a Mrs. Death (1952) amb la construcció d’un univers caracteritzat per uns éssers esdevinguts titelles, grotescos, moguts cap a la mort; per un altre costat, també hi serà present el vessant més líric amb el tractament de la redempció per la paraula i la poesia i, per tant, el caràcter salvífic de la tasca del poeta respecte a la seua llengua i la seua col·lectivitat.

Una de les seues obres més conegudes, El caminant i el mur, arribarà dos anys més tard, el 1954, amb la idea del moviment vital del caminant cap a la mort i l’obstacle que ho limita, el mur. Es divideix en tres parts: la primera part, composta de 12 poemes i anomenada “Les ombres, el riu i el somni perdut”, evocarà el record de la infantesa com a temps passat que ja no tornarà; la segona part, “Cançons de la roda del temps”, també de 12 poemes, tractarà el cicle solar i el transcurs del dia; mentre que la tercera, “El minotaure i Teseu”, de 20 poemes, parlarà de les relacions de l’home extraviat en el laberint.

El 1955 escriurà Final del Laberint, on es pot observar un procés d’interiorització de les obres precedents: una experiència íntima i interior en què tanmateix apareixen elements externs amb funció simbòlica. A més, el llenguatge quotidià esdevé insuficient per a la saviesa última.

Altres dels seus poemaris són: La pell del brau (1957-1958), un discurs unitari on es conta la tragèdia de Sepharad destruïda per la guerra entre germans i on es moralitza sobre la llibertat i la justícia, i el respecte i l’entesa entre els diferents pobles ibèrics; Llibre de Sinera (1963), que recupera l’univers de Sinera, revisa el present i planteja el futur amb símptomes d’esperança; Per al llibre de salms d’aquests vells cecs (1967), de haikus; o Setmana santa (1971). Per a la bona gent (1984) reuneix textos diversos de l’autor, que foren incorporats dins les obres completes a Fragments. Versots. Intencions. Matisos.

2. EL POEMA

INDESINENTER

Homenatge al Dr. Jordi Rubió

Nosaltres sabíem
d’un únic senyor
i vèiem com
esdevenia
gos.
Envilit pel ventre,
per l’afalac al ventre,
per la por,
s’ajup sota el fuet
amb foll oblit
de la raó
que té.
Arnat, menjat
de plagues,
aquest trist
número de baratilli,
saldo al circ
de la mort,
sense parar llepava
l’aspra mà
que l’ha fermat
des de tant temps
al fang.
Li hauria estat
senzill de fer
del seu silenci mur
impenetrable, altíssim:
va triar
la gran vergonya mansa
dels lladrucs.
Mai no hem pogut,
però, desesperar
del vell vençut
i elevem en la nit
un cant a crits,
car les paraules vessen
de sentit.
L’aigua, la terra,
l’aire, el foc
són seus,
si s’arrisca d’un cop
a ser qui és.
Caldrà que digui
de seguida prou,
que vulgui ara
caminar de nou,
alçat, sense repòs,
per sempre més
home salvat en poble,
contra el vent.
Salvat en poble,
ja l’amo de tot,
no gos mesell,
sinó l’únic senyor.

“Indesinenter” és un poema que pertany a Les cançons d’Ariadna (1949), poemari en què, com hem dit, mostra el món d’Arenys de Mar, també anomenat Sinera (nom al revés), i s’ocupa de la teatralitat de la vida i de les obsessions de l’autor. Formalment, és una única estrofa de cinquanta-quatre versos lliures, és a dir, que no rimen entre ells.

En primer lloc, començarem pel títol del poema. Indesinenter és un adverbi llatí que significa “sense aturar-se, incessantment”. Així doncs, ja ens dóna alguna pista interpretativa sobre allò que contaran els versos que el segueixen. Sabrem que alguna cosa o algú no s’ha de parar per res. Junt amb el títol, també tenim una cita, en aquest cas per a homenatjar el doctor Jordi Rubio. Aquest doctor, que va viure a Barcelona entre el 1887 i el 1982, va ser tota una personalitat en la societat catalana de l’època: Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (1969); Medalla d’Or de la Generalitat (1980); o president de l’Institut d’Estudis Catalans, van ser algunes de les seues distincions. Per tant, podem observar una xicoteta connexió entre el títol i la cita: Espriu reclama gent com Jordi Rubio i Balaguer, que no “parava” i va fer grans accions per la cultura catalana. En aquest sentit, podem preveure que tractarà temes culturals, socials o polítics.

Pel que fa al tema, aquest seria el despertar del poble català durant la postguerra, amb la metàfora d’un gos que està sota la submissió d’un amo que el tracta molt malament, i que s’ha d’arriscar a actuar per ell mateix. L’amo, en aquest cas, representaria l’Estat espanyol, que ha ningunejat i silenciat Catalunya durant tota la dictadura franquista.

Quant a l’estructura temàtica, trobem tres parts: la introducció (v.1-v.5); el desenvolupament o descripció de la situació (v.6-v.30); i la conclusió o l’arenga perquè el poble català actue (v.31-v.54).

Iniciarem la descripció del contingut, doncs, per la introducció. “Nosaltres sabíem / d’un únic senyor / i vèiem com / esdevenia gos.”. Comença remarcant un “nosaltres” en el qual s’inclou el “jo” poètic i que pot fer referència, o bé a el públic lector, o bé a tots aquells que seguisquen les idees de l’autor. Eixe “nosaltres” sap que hi ha un “únic senyor” que es va transformant en “gos”. Amb aquesta metàfora, ens vol dir que Catalunya –“únic senyor” amb les seues lleis i la seua cultura pròpies–, que sempre s’havia caracteritzat pel seu fort nacionalisme, esdevé “gos”, és a dir, fidel i submís a un amo, que és l’Estat espanyol. Aquest poema és de 1949, quan feia deu anys que les tropes franquistes havien conquerit el territori català i havien abolit tot allò que feia pudor a separatisme (la llengua catalana, per exemple).

Continuarem, tot seguit, amb l’explicació de la segona part. “Envilit pel ventre, / per l’afalac al ventre, / per la por”. L’únic senyor, o Catalunya, ha esdevenit gos i s’ha fet menyspreable pel “ventre”, és a dir, perquè l’han omplit de lloances des de l’oest o perquè li han promés coses que mai veurà (recordem que els franquistes deien que el català no moriria, encara que la llengua de tots era el castellà), i així l’han pogut calmar i silenciar. A més, té por de les accions que es puguen tenir contra aquells que no pensen com el dictador. “S’ajup sota el fuet / amb foll oblit / de la raó / que té”, abaixa el cap i es fa fidel al règim a base de garrotades, com el menyspreu al territori, llevant-li furs, llengua i cultura. No obstant això, sembla que no es recorda que abans del 1939 havia sigut un territori amb veu pròpia, i ara ho ha oblidat completament tot.

“Arnat, menjat / de plagues / aquest trist / número de baratilli / saldo al circ / de la mort”. Segueix amb la metàfora d’un gos que només serveix per a rebre colps. Catalunya està ferida, plena de llagues, comparada amb un conjunt de coses que es poden vendre per poc de preu, és a dir, la facilitat amb què s’ha adherit al règim. No té valor, fins i tot, ni per a la mort. “Sense parar llepava / l’aspra mà / que l’ha fermat / des de tant temps / al fang.”. Amb imatges canines, es refereix a la passivitat del poble català que, àdhuc, llepa la mà que el maltracta; malgrat tot el dany i la ignomínia a què l’ha fet caure, encara segueix sent fidel. “Li hauria estat / senzill de fer / del seu silenci mur / impenetrable, altíssim: / va triar / la gran vergonya mansa / dels lladrucs.”. Allò més fàcil hauria sigut no caure en les manipul·lacions franquistes (els afalacs i les falses promeses esmentades abans), i haver callat i actuat per ella mateixa; en canvi, Catalunya va decidir fer tímids lladrucs, sense una base sòlida per tal d’actuar i, com conta el refrany, “gos que lladra, no mossega”. Tot eren paraules, però no hi havia fets.

Els pròxims versos ja pertanyerien a la tercera part: la conclusió o l’arenga perquè el gos-Catalunya actue. “Mai no hem pogut, / però, desesperar / del vell vençut”. A pesar de no haver fet res, de rebre per tots els costats i de mantenir-se fidel a l’amo que li fa mal, el “nosaltres” abans esmentat no perd l’esperança que canvie la direcció, que desperte de la letargia franquista i que torne a ser qui era. “I elevem en la nit / un cant a crits, / car les paraules vessen / de sentit.”. S’han de manifestar, de nit, clandestinament, quan no els veja aquell amo –el dictador–, però s’han de fer sentir, a crits, perquè la gent s’hi sume. Les paraules ja no serveixen, per això opten per fer públic el seu missatge i passar a l’acció amb actes com les manifestacions.

“L’aigua, la terra, / l’aire, el foc / són seus, / si s’arrisca d’un cop / a ser qui és.”. Té tot el poder a les seues mans (els quatre elements de la natura) per tal de deslligar-se de l’amo que l’oprimeix i arriscar-se a tornar a ser la nació que era. “Caldrà que digui / de seguida prou, / que vulgui ara / caminar de nou”. Tot depén d’ella mateixa, que sàpia dir “prou” i tenir en ment que ha de caminar sola, sense ningú que li diga el que ha de fer; ha de tenir la seua pròpia identitat. Insisteix en què Catalunya s’ha d’alliberar de les esposes franquistes i recuperar les arrels que tenia abans de la dictadura.

“Alçat, sense repòs, / per sempre més / home salvat en poble / contra el vent.”. En contraposició amb el v.9 (“s’ajup, sota el fuet”), ara ja s’ha aixecat, ja no té el cap cot i és capaç de mirar Espanya de tu a tu. “Sense repòs”, en aquesta ocasió té un sentit positiu i no com en el v.19 (“sense parar llepava”), és a dir, que ha de seguir així per sempre més, sense tornar a sotmetre’s a cap poder alié.  Catalunya ha de ser salvada per la seua pròpia gent, com ens ho recorda la frase de “sols el poble salva el poble”, i contra tots els obstacles. No tindrà ajudes de cap altra nació, ni de la francesa ni de l’espanyola.

“Salvat en poble, / ja l’amo de tot, / no gos mesell, / sinó l’únic senyor.”. Continua donant importància a què la nació catalana és cosa de les persones que l’habiten. Sols així, si tots lluiten per la seua salvació, podrà esdevenir ama d’ella mateixa. Tornarà a tenir l’autonomia i la personalitat pròpies, i deixarà de ser un gos que no tenia sensibilitat malgrat els colps rebuts. Serà una (“únic senyor”), amb la seua veu i el seu pensament, que no formarà part de la resta de territoris que estan sota les urpes del règim franquista.

Aquesta seria una de les interpretacions possibles, ja que n’hem trobades dues. En compte de substituir l’“únic senyor” que “vèiem com esdevenia gos” per Catalunya, també ho podem fer per qualsevol individu que s’haja convertit en esclau d’algun amo o senyor per algun motiu determinat. Açò ens portaria a la situació següent: una persona capaç de pensar per ella mateixa es transforma en seguidora fidel d’un senyor que comença lloant-lo per tal que li vaja darrere. Quan ho aconsegueix, aquest el maltracta, l’humilia, el “ferma des de tant temps al fang”. Tanmateix, no té la vida perduda i tenim l’esperança que s’adone del que està vivint. Aleshores, com que raonar en ella ja no serveix, li ho haurem de dir a crits i en multitud, perquè s’assabente que té tot el poder a les seues mans, que d’ella depén saber dir “prou” i plantar-se a l’amo per tornar a ser una ment pensant i no un vassall. Per això, se salvarà quan li ho fem veure entre tots i deixarà de ser un insensible que no veia com el maltractaven, per a ser un “únic senyor”, capaç d’actuar per la seua pròpia voluntat, sense estar sotmés a ningú.

“Fa vora tres segles que els fantasmes fan i desfan com els ve de gust al Lacrima Coeli. Un pare Celestí contínuament acompanyat del fantasma del dit que li amputaren. Una Ofèlia que prefereix la companyia de la poesia a la del descans etern. Uns professors que es mouen en una realitat molt irreal. Uns alumnes que s’involucren en el robatori d’una relíquia. Un centre d’estudis on pot passar de tot excepte avorrir-se.

Francesc Mompó i Valls (l’Olleria, la Vall d’Albaida) és professor de llengua i literatura. Ha guanyat diversos premis literaris, així com el de Difusió de la Literatura Catalana al País Valencià atorgat el 2010 per l’AELC. Ha publicat les novel·les Els ulls del llac, L’ull de Zeus, Terra de déus -que conformen una trilogia-, L’elegit, Els greixets, Uendos, Amable, Camí d’amor, i el poemari Viàtic marí.”

Feia temps que no escrivia directament. Després d’aquell dolorós comiat, el cap es va desentendre de la resta i no volia fabricar idees ni lligar mots. A més, es van reunir unes condicions més dignes de la llei de Murphy que van acabar per desestabilitzar el metabolisme. També sé que tot el dolor acumulat no ha eixit al complet, i es transforma, de vegades, en ràbia per qualsevol anècdota adolescent. Però toca alçar-se, ara més que mai, i de la millor manera possible. I la dosi d’energia, una volta més, la injecten els llibres.

El pròxim dissabte 19 de febrer, a les 18.30 en la biblioteca de l’Olleria, tindrà lloc la presentació del llibre Els fantasmes del Lacrima Coeli, escrit per un dels ollerians més il·lustres, per un dels escriptors valencians més lluitadors i per una de les plomes que sap enllaçar de la millor manera possible paraules, sintagmes i frases per a generar les seues magnífiques obres. Parle de Francesc Mompó, un fabricador de literatura incansable, guanyador de nombrosos premis, com el de Literatura Eròtica de la Vall d’Albaida (junt amb la seua dona, Mercè Climent) o el de Difusió de la Literatura Catalana al País Valencià atorgat per l’AELC, entre d’altres, i ferm defensor de la nostra cultura allà on va. La notícia me la va donar Pep Albinyana (gran mestre de les lletres i de la cultura de tot el País Valencià) un dissabte del mes passat, quan em va portar el DVD del concert de Paco Muñoz: tindré l’honor i el plaer de presentar l’acte, de donar a conéixer als pocs -si n’hi ha algun, que ho dubte- que encara no coneixen a Francesc Mompó, qui és i què s’amaga darrere de les seues novel·les. Ho afronte amb tota la il·lusió del món i ho agraïsc moltíssim. I si volen, també hi estaran convidats el pare Celestí, el pare Julià, l’Ofèlia, el Robert, el Jaume, la Pili, i tota la colla de fantasmes que habiten el Lacrima Coeli…

Vos esperem el pròxim dissabte en la biblioteca. No tots els dies tenim la sort de poder assistir a una conferència d’un escriptor d’aquestes característiques, d’un escriptor nascut en la mateixa població de l’Olleria, del nostre escriptor. No hi falteu!

Sí, van viure per salvar-nos els mots, per retornar-nos el nom de cada cosa. I la nostra obligació és mantenir-nos fidels per sempre més a aquest poble, al nostre poble. Més polítics haurien de llegir Espriu… Com també haurien de llegir Fuster, Estellés, Sanchis Guarner, Maragall i etcètera.

La fidelitat al poble, per sempre!

Ara digueu: “La ginesta floreix,
arreu als camps hi ha vermell de roselles.
Amb nova falç comencem a segar
el blat madur i amb ell, les males herbes.”
Ah, joves llavis desclosos després
de la foscor, si sabíeu com l’alba
ens ha trigat, com és llarg d’esperar
un alçament de llum en la tenebra!
Però hem viscut per salvar-vos els mots,
per retornar-vos el nom de cada cosa,
perquè seguíssiu el recte camí
d’accés al ple domini de la terra.
Vàrem mirar ben al lluny del desert,
davallàvem al fons del nostre somni.
Cisternes seques esdevenen cims
pujats per esglaons de lentes hores.
Ara digueu: “Nosaltes escoltem
les veus del vent per l’alta mar d’espigues”.
Ara digueu: “Ens mantindrem fidels
per sempre més al servei d’aquest poble”.

PAPIROFLÈXIA

“De tant en tant, subratllava [del llibre El Petit Príncep] una frase, com “L’essencial és invisible als ulls”, la més coneguda i explotada per la indústria de l’autoajuda.

[…] en el planeta on visc, l’essencial és perfectament visible. Què és l’essencial? La manera com les dones fan veure que no s’adonen que les miren, els colors dels taxis, l’obstinació del jove que assaja escales en un contrabaix, la credibilitat que tenen els grans quan expliquen mentides als petits i les ampolles que, quan es llencen al contenidor, ja no estan ni mig buides ni mig plenes.”

Una de les perles que ens deixa un fabricant de literatura com Pàmies, i que ens ha de fer reflexionar, sobretot eixa última frase, que els somnis o les batalles, només els i les perdem quan els i les abandonem. L’essencial que deia Saint-Exupéry, el tenim tots, és innat. Ara bé, depén de cadascú saber trobar-lo.