El justícia, de Joan Torró
Confesse
que la primera vegada que vaig llegir aquesta obra no em va entusiasmar massa;
fou allà pel 2009 i no li vaig acabar de traure tot el suc possible. En
general, no m’interessava la novel·la històrica i menys si era de l’Època
Moderna, en plena decadència de la nostra llengua i la nostra cultura. A més,
uns mesos abans ens havien atabalat amb obres sobre la nostra història.
M’enganyava. Ara, amb la relectura, m’adone de com de magnífic és El justícia. Amb un llenguatge pla,
senzill, però clar i concís, Torró ens endinsa en el món ontinyentí de fa
quatre segles, amb unes descripcions precioses de cada paisatge i de cada element.
També ens parla de la ciutat de València, de les seues muralles i de les seues
torres. És, d’una banda, un llibre ple dels costums prototípics de l’època, de
la vestimenta, de com s’anava d’un poble a un altre, de com es preparaven els
carruatges, de com estaven distribuïts les cases i els palaus, de les frases
fetes més emprades, dels menjars…
D’altra
banda, l’ontinyentí se serveix de la història per compondre una trama plena
d’acció i on no cap l’avorriment. Jaume –o Joan, en l’acció situada en el passat–
és un llicenciat en filologia catalana que decideix fer una tesi doctoral sobre
els processos judicials del segle XVI. Aleshores, caminant, arriba a un alcavor
que serà la seua porta del temps per a transportar-se al 1580. Allí viurà una
sèrie de fets extraordinaris en companyia de personatges tan rellevants com: el
justícia de la vila d’Ontinyent, Pere Blasco; el seu fill, Vicent; la seua
filla, Elionor; el notari i lletraferit, Nofre, i el cec, Andreu. Coneixerà de
primera mà les tradicions del moment, les visites als bordells, l’amor, algun
dels clàssics com Joan Timoneda, però també la por i el terror que infonia la
Santa Inquisició. Ell acabarà sent perseguit i haurà d’abandonar aquell món per
tornar a la realitat. Potser, el final és una mica forçat, però Torró ho sap
arreglar amb l’aparició d’Elionor en el mateix temps en què viu Jaume.
Més
enllà de la història i de tot el que s’hi conta, aquesta novel·la podria ser perfectament
un espill en què mirar-nos i recordar qui o què vam ser, els valencians, abans
del decret de Nova Planta. Ja a finals del segle XVI –quan encara faltava un
segle i mig per a la victòria felipista–, la gent s’arrimava al castellà perquè
era l’idioma del poder. Es nota la decadència de la llengua i de la literatura
pròpies; per exemple, la Història de
València, de Beuter, que en 1538 s’havia escrit en valencià, el 1546 serà
reeditada ja en castellà. És el notari Nofre qui li recorda al justícia Pere
que, si no la defensem, el dia de demà ja no la parlarà ningú. A més, tot i tractar-se
d’una novel·la inspirada en fa quatre-cents anys, hi ha coses de molta actualitat,
com la censura de totes aquelles idees que no són “oficials” per part de la
Inquisició. Hui en dia no tenim ningú que vaja perseguint-nos, amb sotana, per
cremar-nos en cap foguera, però han canviat el vestit per uniformes i corbata.
En
conclusió, ens trobem davant d’una gran obra, aquesta de Joan Torró, que ens
pot fer veure en quin moment de la Història –en majúscules– vam fallar per a
acabar sent un país anormal, que no estima la seua llengua ni la seua
literatura, i que menysprea tota la seua cultura. No obstant això, gràcies a
aquestos escriptors i a la gent que s’hi preocupa cada dia, hui podem llegir,
per exemple, aquesta magnífica novel·la que pot servir tant a aquestes
generacions, com a les que vindran d’ací deu, vint o cent anys. Com els
clàssics, amb la relectura i amb un temps entre mig, es pot assaborir
completament cadascuna d’aquestes línies plenes de riquesa lingüística.