Jaume Cabré, mag de la ploma, de l’ordinador, de les tecles i de tot allò que servisca per a escriure, ha fet una obra magna. Durant huit anys, huit!, ha anat traçant lletres i històries, històries i lletres, fins a aconseguir aquestes 999 pàgines. Ep! I la novel·la no està acabada: “Vaig donar per definitivament inacabada aquesta novel·la el 27 de gener de 2011, dia de l’aniversari de l’alliberament d’Auschwitz”. L’obra, a més, està repleta de cites bibliogràfiques, tant d’autors catalans (dues voltes he trobat la petjada d’Espriu), com d’autors internacionals, clàssics, bíblics i tot allò que ha caigut en les mans d’aquest nosécomadjectivar-loja escriptor.
L’haguera devorat en més temps si haguera pogut, però aquest llibre m’ha fet companyia durant aquestos vint-i-tants dies. I això et canvia. Confiteor. I el contingut del text et canvia. Confiteor. I la manera tan característicament cabriana d’escriure et canvia. Confiteor. I et sents ple de saber, ple de ganes de canviar el món i d’evitar que el Mal avance a Palestina, que siga abonat pels EUA, que la fam òbriga els nostres telenotícies, que la corrupció siga companya nostra del dia a dia, que l’odi a l’immigrant s’acabe, que. Una novel·la que recull molts episodis històrics que ens haurien de servir per a reflexionar i per a encarar el present i el futur.
No vaig descobrir qui era Cabré fins mesos abans de la seua presentació a l’Olleria. No me n’havien parlat a l’institut, i ho vaig dir aquell dia. Màrius Serra ha comentat que fa tuf a Nobel. Joan Josep Isern, que estem davant d’un clàssic. Això cal estendre-ho, perquè estic segur, seguríssim, que tenen tota la raó del món. Llegiu-la, llegiu-la en calma. I després adreceu-vos a la Real Acadèmia de les Ciències de Suècia i comenteu-los la idea. Si miraren a tots per igual, estaríem davant del primer nobel català. Confiteor.
Ara, què em dius del final? On està Adrià? Per què Bernat diu que no potser que estiga allà? Tinc la meua teoria…