Blocs de VilaWeb

Publicat el 6 de desembre de 2011

Jo confesso, de Jaume Cabré

He acabat ara mateix de llegir-la, després de gairebé un mes. Ha sigut un procés lent, per tenir altres obligacions, però ho he pogut anar paint a poc a poc. M’ha agradat. M’ha encantat. Al meu parer, una de les millors novel·les que he llegit mai. Tant de bo poguera materialitzar tot el que pense, tot el que note a la panxa o a la gola. Tant de bo. Però em posaria a contar i contar aspectes de l’obra i no arribaria a expressar què sent. Un nus i unes llàgrimes que maldaven per eixir, però no han guanyat. Jo confesso és una història de. Mentira, és més que una història de, són moltes històries sobre. I ho explique: és una novel·la d’amor, de maduració psicològica i personal, però també és una mirada cap a tots els mals del món. Tots? Sí, els més grans. Pares que intenten imposar als fills què han de fer en les seues vides, religions que fomenten la lapidació a la dona, dimonis inquisitorials que afirmen cremar les persones en nom de Déu, experimentacions amb negres, jueus, homosexuals, de qualsevol edat, tot en els camps de concentració de la vergonya, robatoris aprofitant l’estat de salut dels pacients, etcères que cal llegir. L’Adrià Ardèvol escriu una carta a la seua estimada, la Sara, que ja és morta, plena de secrets que s’endú al més enllà. Però a la part de darrere hi ha una sèrie de reflexions que cal mirar-se. 

Jaume Cabré, mag de la ploma, de l’ordinador, de les tecles i de tot allò que servisca per a escriure, ha fet una obra magna. Durant huit anys, huit!, ha anat traçant lletres i històries, històries i lletres, fins a aconseguir aquestes 999 pàgines. Ep! I la novel·la no està acabada: “Vaig donar per definitivament inacabada aquesta novel·la el 27 de gener de 2011, dia de l’aniversari de l’alliberament d’Auschwitz”. L’obra, a més, està repleta de cites bibliogràfiques, tant d’autors catalans (dues voltes he trobat la petjada d’Espriu), com d’autors internacionals, clàssics, bíblics i tot allò que ha caigut en les mans d’aquest nosécomadjectivar-loja escriptor.

L’haguera devorat en més temps si haguera pogut, però aquest llibre m’ha fet companyia durant aquestos vint-i-tants dies. I això et canvia. Confiteor. I el contingut del text et canvia. Confiteor. I la manera tan característicament cabriana d’escriure et canvia. Confiteor. I et sents ple de saber, ple de ganes de canviar el món i d’evitar que el Mal avance a Palestina, que siga abonat pels EUA, que la fam òbriga els nostres telenotícies, que la corrupció siga companya nostra del dia a dia, que l’odi a l’immigrant s’acabe, que. Una novel·la que recull molts episodis històrics que ens haurien de servir per a reflexionar i per a encarar el present i el futur.

No vaig descobrir qui era Cabré fins mesos abans de la seua presentació a l’Olleria. No me n’havien parlat a l’institut, i ho vaig dir aquell dia. Màrius Serra ha comentat que fa tuf a Nobel. Joan Josep Isern, que estem davant d’un clàssic. Això cal estendre-ho, perquè estic segur, seguríssim, que tenen tota la raó del món. Llegiu-la, llegiu-la en calma. I després adreceu-vos a la Real Acadèmia de les Ciències de Suècia i comenteu-los la idea. Si miraren a tots per igual, estaríem davant del primer nobel català. Confiteor.

  1. M’ha encantat llegir el teu post sobre Jo confesso. A mi també m’agradà moltíssim la novel·la i l’estructura narrativa tan complexa. Cabré fa literatura i, a més, es permet el luxe de jugar amb ella.

    Ara, què em dius del final? On està Adrià? Per què Bernat diu que no potser que estiga allà? Tinc la meua teoria…  

    Respon

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Llibres, escriptors, literatura per Àngel Cano Mateu | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent