Blocs de VilaWeb

“E demanaren a l’hamich si volia vendre son desirer. E ell respòs que venut l’avia a son amat per ·I· tal diner que tot lo món ne poria ésser comprat.”

Ramon Llull (1232-1315) va escriure fa gairebé huit segles el Llibre d’Evast e Blaquerna, dins del qual inclogué una mena de guia espiritual amb “aytants versses com ha dies en l’ayn”. Aquestos són aproximadament 360 versets amb què Llull, primer escriptor en llengua catalana, intenta fer reflexionar l'”amic” (cadascú de nosaltres) sobre el seu amor a l'”amat” (Déu). En la majoria de les frases que fabricà, es veu una mescla de dolor i alegria a l’hora d’estimar: sense els dos, no s’entén l’amor. Com podeu observar, té nombroses interpretacions, encara que el mallorquí ho enfocà al tema de la religió. Doncs bé, el Libre d’amich e amat és un dels dos llibres de Ramon Llull que ens hem de llegir; l’altre és una antologia del Llibre de contemplació en Déu, del qual ja parlaré més avant. Quan l’acabe, escriuré ací aquells “verssets” que més m’hagen cridat l’atenció.

I ara, a endinsar-nos en la lectura d’uns dels pilars de la nostra literatura, escrita per un viatger, per un intel·lectual i per un convers com fou el senyor Llull. No ens acabarà de convertir a nosaltres ni ens farà seguir la primera intenció, però segur que acabem amb bon sabor de boca aquesta obra medieval.

Vermella i atractiva, sensual, boscana, apetitosa, verinosa i infernal. T’agrada sentir-te vigilada per mirades receloses que desitjarien tenir aquells cercles volvosos al barret, però eres única, i ho saps, i com a tal et dónes a conéixer. Per als íntims, “Reig Bord”; en canvi, per a la plebs boletària, utilitzes el teu nom senyorial, Amanita Muscaria. Saps que no hi ha cap com tu, i la teua esperança a la vida és ser un plat per als humans, veure com s’ofeguen amb les teues brutes però encantadores substàncies. T’excites quan un xiquet et veu i vol arrancar-te de terra per a desfer-te a l’estòmac. El que no intueixes, estimada ignorant, és que aquell menut que s’hi acosta t’acabarà xafant.

Aquest poema, que el vaig conéixer com molts altres per les cançons de Raimon, és el que he decidit comentar per a un treball de classe. Salvador Espriu (1913-1985) va ser un magnífic poeta per a les lletres catalanes; enguany s’ha commemorat el 25é aniversari de la seua mort. Preocupat per la seua Sinera (Arenys de Mar), fa una poesia basada en la mort, en el record al passat, en la infantesa, i en les seues preocupacions i obsessions, com és el país que ell volia i desitjava. Li haguera agradat anar-se’n “nord enllà, on diuen que la gent és neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç!”, però “no he de seguir mai el meu somni, i em quedaré aquí fins a la mort”. Fidel al seu poble, a les seues arrels. Hui el recorde ací; gaudiu dels versos espriuans:

Nosaltres sabíem
d’un únic senyor
i vèiem com
esdevenia
gos.
Envilit pel ventre,
per l’afalac al ventre,
per la por,
s’ajup sota el fuet
amb foll oblit
de la raó
que té.
Arnat, menjat
de plagues,
aquest trist
número de baratilli,
saldo al circ
de la mort,
sense parar llepava
l’aspra mà
que l’ha fermat
des de tant temps
al fang.
Li hauria estat
senzill de fer
del seu silenci mur
impenetrable, altíssim:
va triar
la gran vergonya mansa
dels lladrucs.
Mai no hem pogut,
però, desesperar
del vell vençut
i elevem en la nit
un cant a crits,
car les paraules vessen
de sentit.
L’aigua, la terra,
l’aire, el foc
són seus,
si s’arrisca d’un cop
a ser qui és.
Caldrà que digui
de seguida prou,
que vulgui ara
caminar de nou,
alçat, sense repòs,
per sempre més
home salvat en poble,
contra el vent.
Salvat en poble,
ja l’amo de tot,
no gos mesell,
sinó l’únic senyor.

La fira de Cocentaina és gran, enorme, magna, per això va caldre demanar informació per a arrimar-se a la part on es feia la I Fira del Llibre. Una carpa gegant, amb quatre taules allargades plenes de llibres de molts dels nostres escriptors d’ara i adés: Enric Valor, Joanot Martorell, Àngel Guimerà, Manuel de Pedrolo, Francesc Mompó, Francesc Bodí, Isabel-Clara Simó, Carles Cortés, Joan Olivares, Vicent Andrés Estellés i un llarg etcètera, comparable amb qualsevol altra gran literatura. Enfront, una tarima amb una catifa roja, una taula redona i dues cadires. Hi havia unes setze cadires per al públic, però no per això l’aforament va ser menys nombrós. I a les sis de la vesprada, hora peninsular, va començar l’acte. Carles Cortés, l’escriptor de Sara, la dona sense atributs, va inaugurar l’esdeveniment donant-nos les gràcies a tots per la nostra assistència i explicant-nos que allò que teníem davant anava a ser una presentació creuada i una mena de tertúlia literària entre tots dos: ell i la seua veïna alcoiana, Isabel-Clara Simó.

Començà presentant Homes, l’última obra de l’escriptora de Júlia o El meu germà Pol. Ens aconsellà iniciar aquest llibre de relats basats en la psicologia d’uns vint homes per un relat titulat “Informe”, on uns extraterrestres analitzen les formes de ser d’alguns homes, que, per exemple, es compren revistes amb dones nues quan, a la seua pròpia casa, ja en tenen, amb les mateixes característiques. Després li tocà el torn a Isabel-Clara Simó, que, a continuació de donar les gràcies també, presentà Sara, la dona sense atributs. D’aquesta obra afirmà que va més enllà d’una relació entre una dona madura, d’uns cinquanta anys, i un prostitut. El que realment seria el tema central és la necessitat d’afecte i la soledat en què ens trobem tots “homes i dones per igual”, afirmà l’alcoiana.

Acabades les presentacions dels llibres, parlaren entre ells i respongueren algunes preguntes del públic. Una d’elles fou quants llibres tenia publicats l’escriptora, que n’eren uns quaranta. Deia, rient-se, que quan arribe als cinquanta pararà i farà festa -esperem que no s’ature!. Carles Cortés, per la seua banda, explicà que els llocs de la seua novel·la poden ser trobats per qui el coneix una mica bé, ja que la casa de Sara és la seua pròpia, cosa que no vol dir que “en ma casa tinga un prostíbul muntat ni molt més, eh?” comentava amb un somriure. I, ara sí, debateren entre ells. L’alcoià contà que en més d’una ocasió li havien recriminat que per què les protagonistes eren dones i no homes, a la qual cosa contestava sempre que, i per què no? I la Isabel-Clara Simó també digué que ella podia fer protagonistes homes i dones, que, amb dedicació i estima els havia escoltats i, així, n’havia pogut traure la psicologia. Vivim en un món on s’obvien les xicotetes coses i ens centrem en temes tan banals com si el protagonista és del sexe masculí o del sexe femení. Anem més enllà, collons, i fixem-nos amb la història, el relat, el contingut, l’estil de cadascú, el lèxic tan ric d’ambdues obres, i deixem-nos estar de si el personatge principal té penis o té pits.

Quan van acabar, es van endur nombrosos aplaudiments dels oients que hi érem, i és que no és per a més, dos escriptors de la seua talla no es veuen tots els dies, i menys en una I Fira del Llibre. Va ser el torn per als autògrafs. Me’n vaig anar primer al costat de Carles Cortés que, quan li vaig dir que em dedicara el llibre, em va ubicar i es va recordar d’aquella ressenya oblidada que vaig prometre a l’agost via féisbuc que faria de la seua obra i de Dones, de l’escriptora que tenia a la seua esquerra. Vam parlar una mica i em va signar el llibre.

Després, em vaig posar a la cua que s’havia format al voltant d’Isabel-Clara Simó, qui, després de saludar algunes dones, amigues i fans, em va agafar els dos llibres que portava d’ella, Homes i Dones, i me’ls va signar també. Mentre escrivia la dedicatòria, vam poder dialogar sobre la seua inclusió al partit de Joan Laporta, Solidaritat Catalana per la Independència. La veritat és que se li notava la vena política en els discursos, tot i que no va comentar res en absolut sobre les eleccions, únicament que estava de campanya. Li vaig comentar la notícia que mostrava Canal 9 fa unes setmanes sobre el fitxatge de Núria Cadenes pel seu partit a Girona. Els dos pensàvem el mateix, però ella ho féu públic, encara que ens vam calmar. Té collons que a una persona de la qual s’ha demostrat la seua innocència o, millor dit, la seua no culpabilitat, perquè mai n’havien tingut proves de res, se la titlle amb un adjectiu tan gros com el que feren servir els periodistes de la “nostra” televisió. A aquestos ningú els ha de dir res? No es mereix una denúncia per la falta de respecte que han mantingut cap a una persona que ha pagat massa per un presumpte delicte en el qual ella no hi tingué res a veure? Mentrestant, l’oposició mira cap a altres costats. Eixos són els nostres polítics tan respectuosos.

Finalment, li vaig donar les gràcies a ella i, novament, al Carles també. Calen més actes com aquestos per continuar demostrant -per què la literatura castellana, anglesa o francesa no han de tenir eixa pressió de demostrar?- que no estem morts, que estem més vius que mai i que ens podran silenciar tant com vulguen o més, però farem del silenci el crit més bramador i ensordidor que hagen sentit mai.

“EN UN TEMPS LLUNYÀ

Vet aquí que una matinada blava, de neus blanques i sorres infinites i glaceres com llengües ploroses, l’homínid es va alçar sobre les dues potes del darrere i va abaixar els ulls cap a una terra que ara, de cop, li quedava lluny i bellugadissa, i va dilatar els narius i va ensumar la humitat del riu i es va adonar que ensumava la humitat del riu, i va grunyir de content, i va girar els ulls cap al sol vermell que naixia més enllà de prats i muntanyes i extensions de terra negra i horitzons d’herba i cavalcades d’animals eterns com el temps, i va abaixar la mirada i va fitar l’alzina i va aixecar el puny i va allargar el dit índex, assenyalant la massa vegetal que xiuxiuejava davant seu, i es va sentir cascades d’aigua a la gola, petits crits inconcrets, güells toscos: Agr gr gr ga arg; fins que el gruny va convertir-se en paraula i va vocalitzar: Ab a arb abr abr arbr re, i va repetir: Abbre, i l’índex encara assenyalava l’alzina, fins que el va dirigir a la immensitat blava que s’estenia de banda a banda del dia que naixia sobre el seu cap com déu de dues dimensions infinites, i va dir: Cz z ce zce zcel, i ho va repetir, i va badar uns ulls com taronges, encara insegur, i va assenyalar el riu i va vocalitzar: A a ag aig gb a aig gua, i va somriure satisfet, amb els ulls plens d’una alegria lluent, i va trepitjar la terra amb força, toc-toc, i la va assenyalar amb l’índex i va vocalitzar dificultosament: Pa pso pacost païco pasio ta, i ja amb més calma: Paaï sos ca atlanns, somrient i xiroi, sense saber quina una acabava d’organitzar.”

Divendres, 15 d’octubre. Sobre les sis de la vesprada ja estava tot a punt. Vaig anar a la biblioteca a imprimir les línies que dues hores després havia de llegir. Em vaig posar més neguitós quan vaig veure el meu nom al costat del de la regidora, n’Àgueda Micó, i del magnífic escriptor que eixe dia teníem l’oportunitat d’escoltar i de veure. Al cap d’una hora i escaig, vaig tornar, el vaig conéixer, vam encaixar les mans i vaig saludar alguns amics i professors que havia tingut i que venien a gaudir de la conferència de l’escriptor de la Teranyina.

I n’Àgueda va començar, agraint-li a Jaume Cabré que haguera vingut i presentant-me a mi que, tot seguit, el presentaria a ell. Va ser una bona cadena de presentacions que tingué una mica un nus de la “primera vegada” en un servidor que llegí massa ràpid els fulls que tenia. No vaig alçar massa el cap, però està l’excusa de ser novell en l’assumpte. Al cap d’uns sis o set minuts, li va tocar el torn de paraula a l’estrella convidada que no dubtà en agafar el micròfon i alçar-se per parlar dret, més pròxim a un públic que esperava les seues paraules ansiosament. I parlà i parlà gairebé dues hores, però que si n’hagueren sigut sis, ningú s’haguera queixat.

Comentà com fa els personatges, com dialoga amb ells. Per exemple, l’Elisenda Vilabrú que, teòricament, anava a ser la protagonista d’una novel·la anterior, amb la seua evolució va esdevenir el personatge perfecte per a interpretar el paper que fa a Les veus del Pamano. O com va sorgir la idea d’aquesta obra, quan va veure una escola i un poblet per on només passava una vaca. Com podia fer una novel·la a partir d’un poblet on sols hi havia una vaca? Fàcil -per a ell, clar-. Es va traure de la mànega el vaquer, la resta de les vaques, les persones a qui repartiria la llet i etcètera. Sense assabentar-se’n, amb el pas dels anys ha vist com aquella història que començà a conrear set anys i mig abans de la seua publicació ha esdevingut una obra que parla sobre la memòria històrica amb els maquis, franquistes o les desconfiances de l’època.

Va parlar també de la importància del gat dins el llibre i ens va dir que, als Estats Units, una xica li va dir que anava a fer la tesi doctoral sobre el seu doctor Zhivago. Tingué temps per a contestar les preguntes del públic, una de les quals fou que si s’havien posat d’acord ell, Emili Teixidor i altres escriptors  per a parlar sobre els anys de la postguerra, o les diferències que veia entre la literatura espanyola i la catalana.

Malauradament, va arribar el moment d’anar tancant la paradeta i l’última cosa que afegí fou el perquè “les veus del Pamano” com a títol. Explicà que, quan ja tenia la novel·la finalitzada, va canviar el títol i li va costar refer algunes parts de l’obra perquè s’hi adequara. Les veus del Pamano les sent aquell que morirà…

Després, signà els llibres a aquells que volíem tenir el record de la seua visita a l’Olleria, l’única que havia fet fins a la data a la Vall d’Albaida. A part dels que la gent portava, també cal remarcar que els que hi havia per a vendre s’esgotaren, sobretot la que presentava, traduïda a més d’una desena de llengües.

La jornada s’acabà amb un sopar a l’hotel-restaurant Sant Miquel amb Emili, Pep Albinyana, Àngel Canet, representants de l’Ajuntament i Jaume Cabré, que encara tingué veu per debatre sobre la política als diferents territoris que conformen els Països Catalans. I això, dia per a emmarcar, de matí amb Isidre Crespo i de vesprada amb Jaume Cabré.

Moltes gràcies a Víctor i n’Àgueda per haver-me proposat, i si hi ha una altra, jo encantat!

A continuació vos deixe les línies que em van servir com a presentació…

Bona vesprada-nit a totes i tots!

En primer lloc, voldria donar-vos les gràcies per la vostra assistència. Sempre és molt important que qualsevol jornada literària tire endavant, i més quan tenim entre nosaltres un escriptor de la mida de Jaume Cabré. Després, també m’agradaria donar-li les gràcies a la regidora de cultura, N’Àgueda Micó.

Bé, comencem, doncs. Qui és Jaume Cabré? Jaume Cabré és un escriptor nascut a Barcelona l’any 1947, que compagina l’escriptura amb l’ensenyament, ja que el 1972 es va llicenciar en filologia catalana. A més, és un lector voraç. Entre les seues aficions, en destaca una al vértex de la piràmide: la música. Aquest melòman aprofita totes les ocasions que troba a les seues novel·les per clavar qualsevol element que hi estiga relacionat. Per exemple, L’ombra de l’eunuc(1996) té una estructura amb nombroses reminiscències musicals, segons paraules de Joan Josep Isern: recursos operístics o el dolor que conté aquell concert per a violí “A la memòria d’un àngel”, d’Alban Berg. D’altra banda, Cabré és un gran coneixedor del País Valencià. No hem d’oblidar que va treballar a l’institut de Vila-real.

Per a Jaume Cabré, escriure és un plaer tan agradable com la mateixa lectura. I les seues obres beuen de fonts tan meravelloses com Borges, Garcia Márquez, Proust, Calders o Mercè Rodoreda.

Moltes vegades ho ha comentat: aquest barceloní escriu per posar en ordre la seua vida interior i abocar allò que pensa i que el preocupa al paper. No obstant això, i segons ell, no escriu veritats, sinó opinions que puguen ser interessants per a un debat posterior.

El seu primer llibre va ser un recull de narracions, Faules de mal desar(1974), encara que la novel·la que li comença a donar un nom important en les lletres catalanes és La Teranyina (1983), obra amb què li van concedir el premi Sant Jordi. A més, és l’inici del cicle Freixes, que seguiria amb Fra Junoy o l’agonia dels sons (1983), també amb el premi Prudenci Bertrana, i “Luwoski o la desraó”, novel·la breu que forma part del volum Llibre de preludis.

A partir de 1985, comença a col·laborar en l’elaboració de guions per a televisió –Vosté jutja– amb el Joaquim M. Puyal. Açò té continuïtat i segueix amb La vida en un xip o Estació d’enllaç. A partir de tots aquestos projectes audiovisuals, s’implica en altres com l’adaptació cinematogràfica de La Teranyina.

Altres llibres que ha escrit i ha publicat són: Senyoria (1991), segons la crítica, una de les populars de l’autor; L’ombra de l’eunuc (1996); El sentit de la ficció (1999), assaig on explica els mètodes de la seua escriptura; Viatge d’hivern (2000), llibre de relats; Pluja seca (2001), primera obra en el gènere teatral; i més recent, Baix continu (2007), també de relats.

Però, la causa per què Jaume Cabré està ací és per presentar una de les obres clau de la literatura catalana actual; traduïda a més d’una desena de llengües, entre les quals trobem l’alemany, el neerlandés, el grec, l’hongarés o l’eslové; premiada amb el Premi de la Crítica (2005), el Premi el Seté Cel (2007) o, un dels més importants, si no el que més, el 42è Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (2010). Sí, estem parlant de Les veus del Pamano (2004).

Aquesta extensa, increïble i immillorable novel·la ens conta dues històries paral·leles, la de l’Oriol Fontelles, mestre de l’escola de Torena que es veurà enmig del conflicte que enfrontà els franquistes i els maquis, i la Tina Bros, mestra que investigarà, ja el 2002, qui va ser l’Oriol i per què se’l va jutjar malament, unides per uns quaderns que trobarà aquesta última.

Avise a qui encara no se l’haja llegida: agarreu-vos uns dies lliures de les vostres respectives ocupacions, ja que és una d’aquelles històries que enganxa i que ens captiva des de la primera pàgina, el capítol 0, en què algú el·limina uns arxius d’un ordinador. Una vegada hi entreu, necessitareu saber-ne més: qui és l’Oriol, qui és la Tina, qui és el Valentí Targa o qui és l’Elisanda Vilabrú i Vilabrú (mig puta mig millor no parlar-ne per respecte al pobre Anselm), per citar només alguns dels personatges.

Jaume Cabre fuig dels maniqueismes, de representar només una falsa bondat o una falsa maldat. Tots els personatges tenen un perquè en la seua forma d’actuar i ni l’Oriol és el més miserable pel fet que se li va atribuir, ni el Valentí Targa és el més repel·lent de tots. Aquestos protagonistes compten amb una psicologia interior molt ben treballada. El que l’autor presenta són diversos matisos per tal que el públic lector pense i reflexione per ell mateix.

Quant a l’estil, destaca el joc de salts temporals que li dóna una agilitat i versemblança significatives al text. Hi ha moments en què sembla que estem veient una pel·lícula, ja que hi ha flashbacks o mescles d’escenes, a més d’estils directes i indirectes als diàlegs que ens obliguen a estar-hi atents i concentrats constantment. El tema, com en altres de les seues obres, és el poder: sacrificar-ho tot per tal d’aconseguir-lo.

M’agradaria comentar dues anècdotes que m’han impactat a la novel·la. La primera és la desconfiança que generava el franquisme, fins i tot amb la pròpia esposa, com es pot apreciar quan, en el moment que tres homes troben el maquis Marc al riu “van evitar parlar d’aquell descobriment macabre a ningú, ni a la dona, perquè els temps no estaven per a confidències”. A més, tampoc és que es pogueren fiar de massa gent, ja que la Cecília Báscones, quan donava tabac o paper als republicans, els mesclava amb dosis de diferents medicaments. Ja ho deia l’Ovidi Montllor “els amics érem tots, els enemics érem tots”.

L’altra, quan la Tina, que veu com el seu fill Arnau es fa monjo, pensa “el meu fill que lliurement tria un camí que jo he lluitat perquè no l’obliguessin a triar mai”. Açò, a part del tema religiós, és aplicable a altres camps, per exemple, el lingüístic, o el dels mateixos drets humans.

Finalment, vull aprofitar l’ocasió per criticar la negligència que des de la majoria dels instituts valencians es fa cap als escriptors del Principat. Ahir mateix, parlant amb una companya de classe sobre la conferència de hui, aquesta em va dir que una cosina seua d’Alemanya tenia un llibre –una traducció–, d’un escriptor català, de Jaume Cabré i que es titulava Les veus del Pamano. Ni la meua companya de classe ni la majoria dels estudiants de la meua generació el coneixien. Jo el vaig conéixer per altres mitjans aliens a l’institut. Per què? Doncs perquè ens acostumen a Ferran Torrent, Isabel-Clara Simó i etcètera, mentre que només de passada, i no en tots els centres, s’esmenten el mateix Jaume Cabré, el Quim Monzó o la mallorquina Maria de la Pau Janer. Si en llengua espanyola s’expliquen els autors llatinoamericans, per què al País Valencià no ens obren les fronteres cap al nord o cal a l’est?

Bé, no m’enrotlle més i li done el torn de paraula a un autèntic fabricador de literatura, a un treballador incansable de la paraula, a una ploma que transforma els sentiments en lletra. Sempre eres tu qui reps els premis i tots els honors, però hui no, hui es pega la volta a la truita, i eres tu qui ens premies a nosaltres en poder escoltar-te.

Moltes gràcies per haver vingut!

Llicenciat en Filologia Catalana per la Universitat de Barcelona,
catedràtic d’ensenyament mitjà en excedència, professor a la Universitat
de Lleida, és membre de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis
Catalans.

Durant molts anys va compaginar l’escriptura amb l’ensenyament. Més
endavant incorporà una nova faceta professional, la del guionatge
televisiu i cinematogràfic. Tot i que darrerament es dedica quasi
exclusivament a escriure, no ha sabut abandonar l’ensenyament ja que
imparteix un curs de Narrativa de l’Audiovisual a la Universitat de
Lleida.

M’ha pegat a mi pel de Sedaví (quina rima més fàcil, no?). M’ha tornat a reenganxar de mala manera, tant que he decidit rellegir els llibres que ja tenia ben guardats. Supose que es mereixerà una altra mena de ressenya aquesta novel·la que, com la de Bulevard dels francesos, haurà d’esperar. Hui comence amb No emprenyeu el comissari!, després Penja els guants, Butxana!, quan s’acabe, Un negre amb un saxo, a continuació, L’any de l’embotit, i per finalitzar aquest mini-cicle, Cambres d’acer inoxidable.

Joan Fuster haurà d’anar fent temps i evitar la pols fins que s’acabe Torrent. Té aquell no-sé-què que fa que agafes les pàgines amb ganes de saber com reaccionarà el periodista Barrera, el (ex)detectiu Toni Butxana, el comissari Garcia i el sots-comissari Tordera, i etcètera, perquè hi ha moltíssims personatges molt ben treballats.

De vegades, no saps quin llibre escollir per tal de passar unes hores de diversió i aprenentatge. La nova opera de Ferran Torrent m’ha despertat la gana de retornar a aquella València on l’alta burgesia, les drogues, la prostitució i la corrupció van de la mà. Hòstia! Però si pareix un calc de la que tenim actualment…

I torne a demanar per favor: si algú em pot dir on puc trobar les pel·lícules d’aquest magnífic escriptor dirigides per Francesc Bellmunt, li ho agrairia. A Un negre amb un saxo actuen Rosana Pastor i un dels nostres pares, Ovidi Montllor. Si algú la pot aconseguir… Gràcies!

No emprenyeu el comissari!, novel·la que ara mateix tinc a la prestatgeria que està damunt del meu cap, és el primer llibre que recorde haver llegit en l’assignatura de Valencià a 3r d’ESO. Després, ens va donar a triar el professor Josep A. Carmona, dins d’un llistat de cinc llibres, Cambres d’acer inoxidable. La segona part d’aquesta trilogia, Penja els guants, Butxana!, descansa en un altre prestatge. Aquell mateix curs vam veure la pel·lícula -i en valencià!- Gràcies per la propina, del mateix autor, dirigida per Francesc Bellmunt.

Per atzars de la vida, vaig poder assistir la setmana passada a la presentació de Bulevard dels francesos, la nova criatura de Ferran Torrent, un dels pocs escriptors -o l’únic- que es pot guanyar la vida narrant i redactant en valencià. Ahir me la vaig acabar i vaig començar a comprendre moltes de les frases que es diuen sobre el plaer de llegir (que si el llibre és un amic més, que si t’acompanya a tots els llocs, etc.). Crec que la culpa la té l’escriptor de Sedaví, ja que són sensacions similars a les que vaig sentir en acabar les dues novel·les anteriorment citades. Per cert, si algú tinguera la pel·lícula Gràcies per la propina en valencià, em faria un favor si me la deixara. Gràcies.

Al llarg de la setmana, penjaré una mena de ressenya sobre l’obra. No estarà tan detallada com els treballs que em serviren d’exposició, però vos podreu fer una idea de com és -diuen- la millor novel·la d’aquest magnífic treballador de la ploma i del paper.

Sí, després de Mercè Rodoreda i de Joan Fuster, la nova obra literària que m’he de llegir per a llatí és aquest clàssic. Ja aniré informant de com va la lectura. Interessant? Divertida? Entretinguda? No ho se! Havia llegit algun capítol altres anys, però tota sencera no. Mai és tard, diuen. De totes maneres, els clàssics s’han de llegir tard o prompte. I a veure si així aconseguisc desemboirar-me la ment. L’últim episodi sobre el llibre ací, al bloc, serà una mena de resum que em servirà per tenir una base a l’hora de l’examen oral.

Vaig a aventurar-me al costat d’Enees per fundar una nova pàtria, i per cagar-me en la mare que ha parit la reina Dido i tots els cartaginesos.

L’exposició s’ha portat a terme d’11 a 12. Estava feta per a ser explicada durant un poc més de deu minuts, però la professora m’ha donat pressa i he hagut d’anar a corre-cuita, per la qual cosa en alguna frase l’elocució no és que haja sigut d’allò més correcta. De totes maneres, m’he quedat en un bon sabor de boca, no perquè haja sigut bona o dolenta, sinó perquè era del senyor Joan Fuster i Ortells, un dels nostres pares.

De la resta del dia, demà en parlaré més detingudament, ja que requereix moltes lletres i mots. Només avançaré que l’homenatge a l’Ovidi ha estat, simplement, extraordinari.

No sé pujar powerpoints a Internet, així és que deixe el mini-estudi…

Joan Fuster i Ortells (1922-1992) va ser un advocat, un historiador, un lector fugaç i un escriptor audaç, que va destacar en el camp de l’assaig. I dins d’aquesta parcel·la literària, en l’aforisme. En les seues pròpies paraules, els aforismes són “papers –paperets–, minses escorrialles o notes marginals a d’altres escrits més extensos. Són observacions, reflexions i admonicions exposades en cru, sense premisses ni corol·laris que ajuden a demostrar-les o a justificar-les; són clausules redones, llampants, frases aïllades que poden produir un efecte no sempre previst: unes vegades obvietat pura i simple; d’altres, impertinència procaç. Totes dues, en part, deliberades.”

Consells, proverbis i insolències (1968) és un recull d’aforismes conformat per dues parts: la primera, “Judicis Finals”, amb una estructura significativa: una obertura, quatre capítols temàtics i una conclusió; i la segona, “Proposicions deshonestes”, que en té sis, de seccions temàtiques, una de les quals plena de consells.

Però, com molt bé diu Vicent Salvador, hi ha dos tipus de consells: els de recepta i els de fons. Fuster segueix aquests últims, els quals no són ordres, sinó consells en el sentit estricte de la paraula. Ara bé, per a saber donar-ne cal tenir una certa autoritat, que només es pot aconseguir després d’haver llegit molt, moltíssim. I Fuster ho va fer.

En primer lloc, tractarem la temàtica dels aforismes. L’índex del llibre ens dóna moltes –massa diria jo– temàtiques. Per això, des de la més absoluta modèstia, en faré una una mica més senzilla i sintètica. Els classificaré en cinc grans grups: Filosofia, Crítica, Art, Consells i Polítics. Aquest últim bloc serà, lògicament, el més ampli.

Dins del primer, el de la Filosofia, trobarem uns subgrups clarament diferenciats: a) Contra la Filosofia i la Metafísica (“Per això crec que no hi ha una diferència massa essencial, a efectes del consumidor, entre la filosofia i el conyac o la morfina”), b) Dialèctica, com a mitjà per a arribar al saber (“Reflexionar –sembla que la mateixa paraula ho diga– és tant com reflectir. O com reflectir-se?), o c) Escepticisme (“Negueu-vos a tot allò que, per principi, es defineix com a inefable, o misteriós, o merament esotèric. De nit, totes les vaques són negres”).

Pel que fa a l’apartat de la Crítica, n’observem bastants, i tots aquells tractats amb la ironia fusteriana que després tractarem. A més, el mateix escriptor ja diu en alguna ocasió que escriure és parlar contra algú. Així doncs, no és gens estrany que ens trobem alguns com “ (Frase dita per Leibniz, metafísic) Ni jo tampoc –i vostés dispensen.”, “Eugeni d’Ors? Sí, home! Aquell ancià intel·lectual francés de dreta!” O “Llegir Kafka és una masturbació sense plaer”.

El tercer grup esmentat, l’Art, ve a ser una mescla entre admiració cap a escriptors, músics o pintors, i aforismes que parlen d’algun tema artístic: “Joan Miró té un no sé què d’Esperit Sant. (O: Si l’Esperit Sant pintava, ho faria com Joan Miró)” o “Els llibres no supleixen la vida, però la vida no supleix els llibres”.

Al grup de Consells, inclourem aquells que ho són en el sentit estricte. Si ens hi fixem, són consells introduïts per imperatius o perífrasis d’obligació, però que no ens obliguen, sinó que ens recomanen fer allò que indiquen. A més, alguns es tanquen amb l’expressió “dic jo”, “pense jo” o “diuen”, és a dir, sense assegurar plenament el contingut. Per exemple: “Cal saber arribar a temps a tot: a l’amor, a l’èxit, a la desgràcia, a la mort. Una precipitació o un retard insignificants poden frustrar-vos en el profit”, “Us acusen? No en feu cas. De segur que és en nom de normes o de mites de què, tàcitament o expressa, ja havíeu abjurat” o “Diu Mauriac que el fi de la literatura novel·lada és <>. De l’home que l’escriu, en tot cas –pense jo.”

I, finalment, el bloc dels aforismes polítics, on clarament deixa veure les seues idees i ideologies: “El mal d’Europa és que encara hi ha milions de jacobins per civilitzar” o “Tal com estan les coses, ser català, avui dia, no passa de ser una simple hipòtesi”.

També hi hauria alguns aforismes a part, però si els haguérem d’ordenar tots, faríem una llista semblant a la que hi ha en el llibre.

A continuació parlarem de l’estil fusterià. Aquest conté sarcasme (“M’acuseu de sarcàstic. I per què no ho hauria de ser? Si amb prou feines arribe a tolerar-me a mi mateix!); ironia (“Contra el bé i contra el mal –contra les pretensions de l’ún i de l’altre– només tenim una defensa: la ironia”); interrogacions retòriques (“I qui sap si, després de tot, el destí de Romeu no era de ser cornut?”); citacions i matisacions personals (l’aforisme anterior contra Leibniz); els jocs de paraules (Poe –ho deia ell mateix– era artificial per naturalesa. La majoria de nosaltres, pobres!, intentem ser, o aparéixer, naturals a força d’artifici”); les converses extretes d’altres textos o personals; i tot una sèrie de recursos tipogràfics, on hi destaquem la cursiva, les cometes o els matisos, amb els quals emfasitza o li lleva força significativa a la paraula o expressió destacada (“Fins a quin punt tenen dret, els altres, a la meua sinceritat?”).

Tots aquestos recursos, els quals no tothom ha sabut utilitzar en el moment que els pertocava, més el contingut ajuden a la sentenciositat de les expressions lapidàries que van ser escrites gràcies a la influència d’un calendari eclesiàstic que tenia l’escriptor de menut. El seduïen i li van despertar la vocació.

D’altra banda, haurem de recordar que a Joan Fuster se l’ha considerat anacrònic, ja que feia un assaig més pròxim al dels clàssics (Montaigne) que no pas als de la seua època, malgrat tenir entre els seus referents el mateix Josep Pla. És un assaig –o aforismes, posats a que estem tractant-los– sense la càrrega retòrica pròpia del seu temps. Utilitza en cada moment l’adjectiu, el substantiu, el verb o l’adverbi adequats per a expressar el que pensa. Tot té un per què en la seua obra, i res pretén aproximar-se a la senzilla estètica i retòrica. És, en aquest sentit, el que molts estudiosos de l’escriptor de la Ribera, com l’abans esmentat Vicent Salvador o Francesc Pérez i Moragón, han definit com a laconisme dialèctic. Laconisme, perquè s’expressa breument i concisa, amb les paraules justes i, alhora, enginyosament; i dialèctic, perquè ell mateix dialoga interiorment, oposant i complementant arguments, per a arribar a una determinada conclusió.

I hem dit amb les paraules justes i enginyoses. No es pot llegir Fuster sense tenir un diccionari a prop, per allò que hem dit que tot val i conta. La veritat és que per a aprendre lèxic i mots enrevessats, va bé fullejar les pàgines de l’escriptor de Nosaltres, els valencians. No obstant això, aquest aprenentatge morfològic seria més bé una cosa secundària. Allò realment important és la cultura i la intel·lectualitat que destil·len les seues oracions. És per això que, també de gran ajuda, convindria una enciclopèdia al costat per tal d’entendre si un era de dretes i l’altre d’esquerres, si un era metafísic i l’altre humanista… És el que té la ironia: si no s’entén, pot crear errades de magnituds insospitades.

Per a finalitzar, parlaré dels quatre aforismes que més m’han agradat, encara que la tria és molt difícil:

– Ja coneixeu el cèlebre aforisme grec: “Joan Fuster és la mesura de totes les coses”. Aquest és una adaptació de la frase que escrigué Protàgores, filòsof grec, i que era pròpia del pensament antropocentrista (“L’home és la mesura de totes les coses”).

– MODÈSTIA D’AUTOR. -Els aforismes -els meus com els de tothom- són sempre falsos, intrínsecament falsos. I aquest també.

En aquest hi veiem clarament la paradoxa, és a dir, un sense-sentit aparent que, quan és analitzat, acaba sent raonable.

– M’odien, i això no té importància; però m’obliguen a odiar-los, i això sí que en té.

Si som odiats, no canviem la nostra forma de ser, perquè ens odien i prou. En canvi, si som nosaltres els que odiem, actuarem de diferent manera a com ho féiem abans.

–    Forma part d’una bona educació saber en quines ocasions cal ser maleducat.

Moltes vegades ens callem les coses per educació, àdhuc, quan ens fan alguna cosa dolenta. El que Fuster vol dir és que no ens ho callem quan creiem que tenim el dret de parlar. De vegades, dir un “no” implica no tornar a agenollar-se davant ningú.

Bé, fins ací la meua exposició. Si algun dia llegiu els aforismes, i creieu que no sabeu què volen dir, no vos poseu nerviosos. El mateix Fuster vos disculpa i afirma que podeu inventar-vos una interpretació benèvola. Perquè recordeu: “Hi ha qui és advocat, o mestre, o polític, o bisbe, o poeta, o pagés. La seua professió, en canvi, era de ser Joan Fuster.”. Era únic!

Moltes gràcies per la vostra atenció, i espere no haver-vos provocat massa badalls!

Hi ha formes i formes de literatura: parrafades extensament descriptives que avorreixen, versos hiperbòlicament lligats, narracions matemàticament fetes, i un llarg etcètera. Però ens centrarem en un gènere poc usual -més bé particular- que hom coneix com a aforismes. Són “proposicions concises, completes i sovint enginyoses que enuncien normes científiques, filosòfiques o morals sense argumentar-les”, diu l’Enciclopèdia Catalana.

Joan Fuster els defineix com a petits assajos. No són invents fusterians, aquestos: Montaigne, Baudrillard, i més intel·lectuals ja els van conrear. Però sent sincers, quants han conegut aquesta minúscula parcel·la literària gràcies al suecà? I, per què no dir-ho, quants s’han inspirat en l’estil irònic i extremadament sarcàstic del mestre?

Consells, proverbis i insolències és un recull de sentències conselleres -o no- en què l’autor de Nosaltres, els valencians s’hi deixa part de la seua ànima i del seu saber. Aplega moltes temàtiques, que van des de la condició humana fins a definicions de la filosofia (sempre en contra), sense oblidar-nos de les admiracions cap a altres artistes o les crítiques contra nombrosos intel·lectuals, les pautes que ha de seguir un bon escriptor o la defensa d’una terra en perill d’extinció.

Hi ha molts que requereixen enciclopèdies i diccionaris al costat per a ser entesos. És el que ja vaig nomenar en un altre escrit: com que ell tenia un nivell ilimitat d’erudició, escrivia conseqüentment. No passa res, gràcies a la xarxa, hui en dia no costa gaire buscar les referències. De l’estil i lèxic, ja en parlaré demà quan acabe el mini-estudi que em valdrà per a l’exposició oral. Vos deixe els aforismes que més m’han agradat:

– Ja coneixeu el cèlebre aforisme grec: “Joan Fuster és la mesura de totes les coses”.

– Reivindiqueu sempre el dret de canviar d’opinió: és el primer que us negaran els vostres enemics.

– Forma part d’una bona educació saber en quines ocasions cal ser maleducat.

– MODÈSTIA D’AUTOR. -Els aforismes -els meus com els de tothom- són sempre falsos, intrínsecament falsos. I aquest també.

– -Què passa?
– El temps.
I, en efecte, això que passa és el temps.

– Ego dixi: dii estis (Ps., LXXXI, 6). I no ens ho volem creure.

– Hi ha qui és advocat, o mestre, o polític, o bisbe, o poeta, o pagés. La meua professió, en canvi, és de ser Joan Fuster.

– Qui suportaria la idea d’una duplicitat de si mateix?

– Els únics plaers que no defrauden són els imprevistos.

– Contra el bé i contra el mal -contra les pretensions de l’un i de l’altre- només tenim una defensa: la ironia.

– Fins a quin punt tenen dret, els altres, a la meua sinceritat?

– Pensa -sobre tu mateix, sobre el món, sobre qualsevol cosa-, i et sentiràs distint dels altres: la reflexió aïlla.

– Només hi ha una manera seriosa de llegir, que és rellegir.

– Els llibres no supleixen la vida, però la vida tampoc no supleix els llibres.

– El mal d’Europa és que encara hi ha milions de jacobins per civilitzar.

– LITERATURA DIRIGIDA. – Puix que “no es pot impedir que un ocell cante”, resulta aconsellable ensenyar-li solfa.

– Qui està disposat a morir per un ideal, està, en el fons, igualment disposat a matar per l’ideal. Totes les doctrines que comencen amb uns màrtirs acaben amb una inquisició.

– Aprofiteu la primera ocasió que se us presente per erigir-vos en acusadors abans que els altres: amb això ja tindreu mitja partida guanyada.

– El vinagre encara és vi.

– Tot demana entrenament. Fins el dolor.

– El poble diu: “Fer com fan no és pecat”. O siga: “Com més serem, més riurem”.

– Les persones felices no tenen memòria.

– L’amor ens pemet de ser imbècils impunement.

– El perill atrau perquè altera la rutina.

– La ironia necessita còmplices.

– M’odien, i això no té importància; però m’obliguen a odiar-los, i això sí que en té.

– M’imagine com em veuen els altres, i em faig una mica de llàstima. Ara: si pense en ells, trobe que no n’hi ha per tant.

– Llegir Kafka és una masturbació sense plaer.

– Un bon llibre sempre és una provocació.

– Costa poc de llegir, però ¿quant ha costat d’escriure?

– No faces de la teua ignorància un argument.

– Estima, però no tant.

– Quan la por no és innocent, ja no és por, és covardia.

– RACISME. – Els negres no són iguals als blancs perquè són negres.

– Tenim el vocabulari viciat pel classicisme. Parlem de “gasos nobles”, i d’un gos “sense amo” en diem un gos “abandonat”, i no un gos “lliure”.

– No acceptes la derrota fins que no trobes que en sortiràs guanyant.

– Tal com estan les coses, ser català, avui dia, no passa de ser una simple hipòtesi. 

Sé que vaig dir que posaria una mena de segona part, però he pensat posar directament el mini-estudi (“mini” ja què està escrit perquè l’exposició dure 10 minuts). Sé, també, que l’etiqueta d'”estudi” només hi és per anomenar-ho d’alguna manera. Però ja dic, que el temps estiga tan limitat…

El carrer de les Camèlies, de Mercè Rodoreda

El carrer de les Camèlies és una obra de postguerra, publicada el maig de 1966 i escrita per la novel·lista catalana –la més llegida i traduïda de la literatura catalana– Mercè Rodoreda. Sempre s’associa el nom d’aquesta escriptora amb la seua opera prima, La plaça del Diamant, però no hem d’oblidar que també en té d’altres d’igual qualitat o, potser, millors.

Com he de destacar alguna cosa de la novel·la, evidentment parlaré del personatge femení, de la seua protagonista: la Cecília Ce. A més, també té molta importància l’abundant simbolisme de les flors, els vestits o els espais. Cecília Ce és abandonada quan és menuda al peu d’un reixat. Ja des del primer moment veiem la relació que, imprescindiblement, hi ha entre el personatge principal i les flors, o en una visió més general, amb la vegetació. El mateix dia de la seua troballa passa un fet màgic i inimaginable: d’un cactus que tots donaven per mort naix una flor molt bonica. Aquest esdeveniment es repetirà cada any, però durarà breument. A trets majors, podríem considerar aquest el dia del naixement de la Cecília, ja que no se sap d’on prové. Trobem la primera relació flor-vida.

D’altra banda, en contraposició a aquesta aparició “agradable”, hi ha una imatge que predirà el futur negatiu i dolorós que li espera a la protagonista: un gos està prop d’ella quan el vigilant la troba. Segons Goethe, i en paraules de Carme Arnau, aquest representa la mort. La veritat és que Cecília no mor, però motius no li’n falten.

Sense identitat, sense arrels, sense cognoms, de joveneta surt de casa per a anar a buscar el seu pare. A més, per aquests motius, mai encaixarà socialment enlloc. Quan viu amb els pares adoptius, ja sent una necessitat d’alliberar-se i eixir de casa, però el senyor Jaume i la senyora Magdalena no li ho permetran. Finalment, com hem dit abans, se n’escaparà amb l’Eusebi i anirà a unes barraques. Tampoc acabarà d’adaptar-se i s’hi sentirà incòmoda, ja que tampoc pertany a la classe social dels “xarnegos” com ella anomena. Després, viurà tres dies reclosa amb un mariner mallorquí, però no podrà suportar-ho més i també l’abandonarà.

Fins ací, en termes generals, podríem dir que arriba la vida innocent i sense gaire problemes de la protagonista. Sent eixa necessitat d’estar en contacte amb el carrer, d’alliberar-se d’ella mateixa, perquè té vergonya de ser una inadaptada, per definir-ho d’alguna manera. És per això que decideix fer senyors o, dit amb unes altres paraules, fer-se prostituta. Però, serà a partir d’anar-se’n a viure amb el Marc quan començaran les dissorts.

Allí comença a sentir-se angoixada i assetjada, sobretot quan veu que la senyora Constància li fa la guitza amb l’estoreta de l’entrada i el veí sastre l’observa cada dos per tres. No obstant això, el punt àlgid del sofriment esdevé quan Eladi se l’emporta al seu pis i li dóna conyac perquè no sàpia què fa. Durant un mes tindrà somnis que confon amb fets reals, possiblement produïts per les consumicions alcohòliques. En aquests, hi haurà tres homes que la violaran. No sabrem mai qui són eixos personatges ni si era un somni o realitat; el que és cert és que Cecília queda embarassada i abandonada –de nou– al carrer. Serà acollida per una clínica i ajudada econòmicament i socialment per Esteve, a qui compara amb un àngel.

Aquest podria ser el seu renaixement, l’assolició de maduresa després d’haver sofrit tant. Ho demostra el fet que és mira a l’espill i ens transmet eixa força vital, eixes ganes de viure. Ara té diners i una casa pròpia. És la primera vegada en tota la novel·la que pot no dependre de ningú, que té alguna cosa pròpia, però seguirà buscant senyors.

Al meu parer, i també analitzat i estudiat per Carme Arnau, aquesta nova recerca de senyors és conseqüència de la soledat que sent constantment; pot estar bé de salut, pot estar bé econòmicament, però mai deixarà de sentir-se sola ni marginada. D’ací a que en alguna ocasió diga que vol estar malalta, perquè recorda que de menuda la gent anava a veure-la. Ara bé, ja no sent eixa vergonya d’estar desencaixada en els llocs, encara que, quan arriba al Liceu gràcies al Marc, veu que no pot estar-hi, que necessita respirar i que el seu lloc és el carrer.

La visita a casa del vigilant que la va trobar tanca l’obra, ja que li explica algunes coses del seu passat i de la seua infantesa (que el nom va ser cosa d’ell, que els seus pares adoptius no hagueren hagut de ser els que va tenir, sinó la senyora Rius i el marits…). Cecília té en ment, ara, una infantesa agradable, bonica, on s’acaba de retrobar del tot amb ella mateixa. Si al llarg de tota la novel·la havíem vist riure la protagonista amb un sabor agredolç per tots els esdeveniments, en aquest darrer capítol la podem veure somrient plena d’alegria, per haver fet uns descobriments que no sabia. La figura del vigilant té més importància de la que aparenta. Aquest no la va parir ni la va portar al món físicament. En canvi, sí que és aquest el que li dóna un nom i la porta a la casa on iniciarà la seua aventura. Ara bé, la resta de la història ja depén dels seus actes, no de ningú més.

Els objectius de Cecília Ce, en resum, són dos: el viatge iniciat (d’ací el nom de novel·la iniciàtica) per a buscar el seu pare i, inconscientment, paréixer-se a la Maria-Cinta, model a seguir des que és xicoteta. Si recordem, de menuda és queda bocabadada quan veu el luxe que rodeja la cosina dels seus pares adoptius: joies, un cotxe bonic, riquesa, les visites al Liceu… Açò intentarà aconseguir-ho durant tota la vida, per això vol comprar-se vestits i, en el moment del seu reviscolament (quan ix de la clínica), es tornarà a posar el collar de brillants que li va regalar. Ara bé, quan siga convidada al Liceu i estiga bona estona veient l’actuació, notarà que allí s’asfíxia i que el seu vertader lloc és el carrer.

Si ens atenem a aquesta última explicació, podrem entendre millor el títol, el qual és més simbòlic del que pensem. El carrer de les Camèlies no és només el lloc de partida de la protagonista, ni el lloc on la troben. És, a més d’això, el resum de la vida de Cecília, lligada al carrer i a les flors, perquè, com hem esmentat amb anterioritat, tot té un per què en les obres rodoredianes. També és, d’una manera molt allunyada, el final de la novel·la, perquè el vigilant, fent-li memòria de la seua infantesa, la retorna a aquest indret.

Al principi, he esmentat la primera relació flor-vida que apareix al llibre, però hi ha d’altres, com quan es troba amb els til·lers i la tranquilitat que semblen transmetre-li a la protagonista. Hem de recordar que, quan de menuda està malalta, li donen til·la. Ja coneixem el sentiment de soledat i marginació que sent Cecília constantment, per la qual cosa, recordar l’olor a til·la la fa sentir-se bé, ja que, d’una manera inconscient (no s’explicita), retorna a aquella casa que la va acollir sent un nadó.

Caldria destacar, com parlem de la personalitat femenina, la descripció d’altres personatges femenins. Aquests, que també són més abundants que els masculins, estan molt més aprofundits físicament i psicològica, encara que ningun d’ells té una vida fàcil i agradable. Maria-Cinta, model a seguir per la protagonista, acaba morta sola a l’hospital com a conseqüència de la guerra. Paulina, primer serà minyona i, després, una “entretinguda”.

Com a curiositat, podem veure com Rodoreda introdueix el complex d’Èdip en l’obra. La Cecília sent un gran afecte i, m’atreviria a dir que amor, pel senyor Jaume, el seu pare adoptiu. Accepta tot el que fa i l’acompanya freqüentment a la torratxa. Per un altre costat, sent rebuig i, gairebé, odi cap a la senyora Magdalena.

Finalment, parlarem una mica de l’estil. El carrer de les Camèlies està escrit en primera persona, on la protagonista narra el fets autobiogràfics com ella els comprén. Seria allò que en diuen “realisme subjectiu”. Açò porta a que no apleguem a comprendre molts interrogants, puix que veiem el que passa amb els ulls de la Cecília, no d’un narrador omniscient. És per aquesta raó per la qual no sabem si de veritat arriba a la follia quan és violada, encara que ens ho puga paréixer. No diu “estic boja”, sinó que descriu com se sent, que no dorm, que té els ulls tristos, etc.

En conclusió, aquesta és una novel·la de recerca vital, on la protagonista realitza un viatge amb molts paranys i desgràcies, a través dels quals va creixent i madurant, fins que aplega a casa de l’home que la va trobar. Mai s’havia sentit bé en cap lloc; sempre hi estava incòmoda i tenia ganes de caminar, de passejar, d’estar-se al carrer. Podria acabar afirmant, en el mateix llenguatge rodoredià, que l’ocell que va volar del carrer de les Camèlies per buscar el seu pare, acaba en la gàbia adequada.