Blocs de VilaWeb

“Fa poc, un vell amic meu, que acabà ficant-se en els embolics de la vida pública, es queixava des de les pàgines d’uns periòdics de Madrid i de Barcelona: els polítics espanyols actuals són objecte de greus campanyes difamatòries, d’acusacions verinoses, de burles sagnants. I no diré jo que no. La lamentació, en tot cas, em va semblar extemporània. Objecte de difamació, de verí i de sarcasme també ho som els altres. Ho és l’últim obrer aturat, per exemple, i fins i tot qualsevol veí mesocràtic. En el fons, la política que arrosseguem “gràcies a Déu” des de l’anomenada transició en aquesta pell de brau ha estat més una presa de pèl que una altra cosa. I la qüestió no és de partits. Vists des de lluny, i sense cap entusiasme concret, tots els partits espanyols produeixen avui la impressió de ser un magma espès i barroer; tots, a pesar de les seues discrepàncies, aparents o reals, semblen cosins germans.

Ho semblen i ho són. Em referesc a l’àmbit parlamentari, del qual emergeix, per descomptat, quelcom distint: la classe política. Classe o casta, es tracta d’un personal objectivament distanciat dels interessos reals del veïnat. Ells s’ho cuinen i ells s’ho mengen, com el Juan Palomo del refrany castellà. Amb un desdeny absolut projectat sobre la població civil, la massa electoral o comsevulla que ho diguem. No corren el risc que el menyspreu siga recíproc? En la classe política tots són amiguets, i per molta discrepància ideològica o personal que els incordie, sempre acaben menjant junts: en un restaurant fi o en el pessebró administratiu dels sous. Passen l’estona fent-se la punyeta els uns als altres: de partit a partit, dins de cada partit, com siga. Però ells són ells, una gent remota, ocupada en els seus tiquismiquis, que no tenen res a veure amb els problemes autèntics del carrer, de qualsevol carrer. I tots són uns: pacten de seguida.

Em sembla que, tal com funciona l’aparell polític espanyol de la neonata democràcia, l’escissió entre ells i nosaltres s’aprofundirà. Perquè ells, en definitiva, s’han proclamat com a classe. I classe no són, perquè una classe, des de Marx, és una altra cosa: una classe social. Són la nomenklatura, com diuen ara els dissidents soviètics. Cada partit té la seua i totes juntes parlamenten, se senten solidàries, i han de ser-ho. Tot això té la seua lògica objectiva. Són l’Espanya oficial. L’Espanya real? No em ficaré en aquest embolic de què és l’Espanya real, ni aquest és l’espai ni el temps per a fer-ho. Però salta a la vista la línia divisòria. El carrer va per un costat, amb les seues angoixes, i la classe política va per un altre, disputant-se un poder prim i suau. El pitjor de la classe política espanyola és que ni tan sols mana. Ni sap manar. I ha arribat l’hora que ja no ens han de manar, al cens electoral. Perquè, no seríem els electors els que hi tindríem l’última paraula?

Ens han col·locat en una democràcia, i fan trampa perquè no ho siga. La indiferència de la gent pel que fa a la classe política pot arribar a ser oprobiosa: minarà la veritat de les urnes o les deixarà a l’arbitri dels nous caciquismes. I tant se val. Perquè la classe política anirà a la seua, i els altres ens entretindrem amb l’angoixa de la nostra supervivència. Dretes i esquerres coincideixen en el nivell convencional de la política. No cal dir que la ciutadania pot optar per girar-li l’esquena a la política i resignar-se i abandonar l’Estat en mans dels que ja la gaudeixen. Les diverses nomenklatures locals, fent-se el joc recíproc, passen l’estona, xuclen del pot i ens espanten. La matèria primera de la classe política està constituïda per una incompetència radical. Com en la meitat del món, evidentment. No crec que el Regne d’Espanya siga tan diferent… La simple operació de baixar al carrer -al carrer s’ha de baixar– hauria de ser alliçonadora per a la classe: el carrer pot inhibir-se, a la vista dels tripijocs parlamentaris. Jo no profetitze que sí: és una eventualitat.

I el pitjor és que, en girar la cantonada, hi ha el colp. Qui no ho olora? Això del 23-F va ser una broma de mal gust; el que ens amenaça, què podria ser? Una repetició de la guerra d’Espanya, un primoriverisme, la resurrecció de Carrero Blanco? El veïnat s’ho pregunta mentre veu la televisió. O ni tan sols s’ho pregunta: ho dóna per fet. Es resigna per endavant. I no és que “tornarem a ballar-la”: ja hi hem tornat. Tornem a vegetar en el puré del franquisme, i florit, a més. Tot això de la classe és un mer disbarat, o una bestiesa. Fa anys que dic que la història d’Espanya no l’han d’escriure don Claudio, ni don Américo, ni Vicens Vives: necessita la tinta càustica de Valle-Inclán. Quin gloriós Ruedo Ibérico no hauria escrit don Ramón amb la classe política d’avui, tan afluent de pillets, de subnormals i de tenors? Unamuno, en un insòlit rampell d’intel·ligència, va di que la democràcia parlamentària era una aristocràcia de tenors. El pitjor és que ni tan sols tenim tenors: l’oratòria. Per no saber res, la classe política ni sap parlar. Ni convèncer.

I un s’arronsa d’espatles.”

Viure per viure. Els articles d’El País (1979-1986), de Joan Fuster. Publicacions de la Universitat de València, 2005.