L’illa de Maians, de Quim Monzó
“És, però, tan important que la vestimenta d’ella i la d’ell, diguem-ne, estiguin conjuntades? No és, segons com es miri (i, com més s’ho mira, més li sembla que sí), una voluntat de perfecció desmesurada? Quin problema hi ha si ella va d’una manera i ell d’una altra ben diferent? Fins i tot pot tenir una certa gràcia, que un vesteixi d’una manera i l’altre d’una altra. O és que es pensa que el fet que les vestimentes d’un i de l’altre sintonitzin és un bon auguri per la relació? Per comptes d’escalfar-se la closca rumiant com s’ho ha de fer perquè el vestit d’ella no xoqui amb el d’ell, el que ha de fer és vestir com cregui que quedarà millor. Però, com era que havia decidit que quedaria millor?
Recupera la idea dels texans i l’americana a quadrets. Es treu les sabates, els pantalons de xeviot i es posa els texans negres i, una altra vegada, les sabates. I es canvia d’americana. Es mira al mirall: ara que s’hi fixa, li sembla que li quedarà millor l’americana negra. Es treu la de quadrets i es torna a posar la negra. Les sabates de pell marró, però, amb els texans negres? Fatal. Busca les sabates negres amb cordons, i les troba: brutes. Els mocassins negres, en canvi, són nets. Però des de fa dos anys els troba tan xarons que ni els pren en consideració. S’afanya a seure, s’arromanga les mànigues de la camisa i escampa betum per les sabates negres.
Canvia de sabates i es mira al mirall. Està bé, però hi ha alguna cosa que no encaixa. I si rebutgés la teoria de les camises fosques i busqués, per exemple, la camisa vermella, que sempre li ha afavorit el color de la cara? Es treu l’americana negra i la camisa grisa i es posa la camisa vermella i, una altra vegada, l’americana negra al damunt. Es contempla al mirall. No. Es torna a treure l’americana i la camisa. Sense temps de teoritzar, s’emprova totes les variants possibles: la camisa verda amb l’americana de quadrets; la samarreta groga amb l’americana negra; la samarreta verd amb l’americana grisa; la samarreta grisa amb l’americana grisa; la samarreta blanca amb l’americana de quadrets; la camisa groga amb la corbata verda i l’americana negra; la camisa fúcsia amb la corbata de ratlles blaves i grogues i l’americana de quadrets; la camisa marró amb l’americana beix (que no havia valorat abans); la samarreta blanca amb l’americana grisa…
Quan sona el timbre està vestit amb una caçadora blava, una camisa blanca, un llaç de coll abominable, uns pantalons de llana jaspiats de marró, beix i verd, i mitjons negres. Encara no ha triat les sabates. Per no veure’s ofegat en un inesperat nou mar de dubtes, a l’últim moment decideix obrir la porta sense haver mirat abans per l’espiera. La troba davant seu, vestida amb una senzilla túnica negra i amb una dalla a la mà. L’home la mira, entre decebut i sorprés.
– No em diguis que és una festa de disfresses -diu.
– No.”
L’illa de Maians, de Quim Monzó. Ed. Quaderns Crema, 1985.