Fronteres de vidre, de Francesc Mompó

Després de fartar-se amb la literatura juvenil, que constitueix gran
part de la seua obra; una vegada guanyat el XVIIIé premi de
Literatura Eròtica de la Vall d’Albaida -junt amb l’escriptora Mercè
Climent-; i havent publicat dos poemaris, l’últim, De la fusta a
l’aigua
, de temàtica eròtica,
Francesc Mompó pensa que li queden encara alguns gèneres -pocs- per
provar i es decideix a tirar pel camí del relat curt. I,
voilà!,
va i ens delecta amb
Fronteres de vidre
(Ed. Germania, 2011).

Amb aquest recull de contes, Mompó
ens parla del record, de la nostàlgia, de la solitud, dels cicles
vitals, de l’amargor, però també de la tendresa, del sofriment,
però també de l’amor, per mitjà de personatges tan curiosos com el
foraster, Fèlix o Sigfred (magnífiques adaptacions dels mites de
Narcís i Sísif, respectivament), l’avi Torró, les ombres, que
reinvidiquen la seua “figura”, Pep
Quatreülls i Gregori el del Puntet (a “Els habitants de Jam”, un homenatge a les nits temàtiques de Ca les Senyoretes) o
l’estranya pintora, amb què homenatja la pintora Àgueda Climent, la
qual li ha fet les il·lustracions a cada relat. Unes il·lustracions
a aquarel·la, d’altra banda, que s’ajusten perfectament amb el que
es narra o amb el que es transmet, i ens ajuden a fer-nos una idea
millor al cap.

No obstant això, però, i abans
d’entrar més en l’anàlisi d’algunes narracions, fixem-nos en el
títol:
Fronteres de vidre.
És ja en si una declaració d’intencions per tres motius: el primer,
ens indica el lloc des d’on hem de llegir cada text, des de la
frontera entre la realitat i la ficció; el segon, és un vidre opac,
perquè està ple de finals imprevisibles que no saps com poden
acabar; i el tercer, i, potser més inconscient -tot i que crec que
l’ollerià no deixa res a l’atzar-, és que parla del vidre, un
material arrelat al seu poble, a l’Olleria.

Amb aquestes instruccions, hom pot
introduir-se en la recerca del tresor que s’amaga a sota de cada
lletra, de cada mot que, en alguns moments, forma un llenguatge
poètic. Per exemple, i per remarcar algun dels relats que conformen
aquesta vintena, destacaré el de “La inapreciable quietud del
vidre”. Ací, el protagonista, amb l’excel·lent descripció de les
“capes” de la ment, rebusca en la memòria fins a trobar un
moment, a Euskal Herria, en què es miraren a l’espill ell i la seua
parella. Aleshores, decideixen tornar-hi i, trencant aquesta frontera
de vidre, el traspassen. Novament, veiem en aquestes pàgines com
seran la resta de contes, on el protagonista real passa a ser
protagonista del món de l’espill, i viceversa. Ho tornem a comprovar
a “L’ésser que ha nascut del baf”, on el personatge principal,
un home que necessita l’alcohol per a desinhibir-se de la realitat,
va canviant la personalitat segons li dicta la beguda, fins que ell
es fica dins de la botella i és el líquid qui el domina.

Fronteres de vidre és una
obra, com observem, plena de simbolismes, però també de jocs
d’equívocs. A “Ja n’hi ha prou”, “L’existència de Sigfred”
o “La conversa”, convé rellegir les pàgines i parar-hi tota
l’atenció, perquè, a la mínima, un gir oportú ho capgira tot,
sobretot en aquest darrer, on el lector pot pensar que parla de la violència de gènere, d’un home que es creu amo de la seua dona,
encara que, en realitat, es tracta d’un holograma. El joc amb el
vidre, la realitat, la ficció i la fantasia sempre present, doncs.
Un altre element que cal esmentar és l’obsessió: l’obsessió
d’Angustias en parlar amb la bessona que perdé de menuda, l’obsessió
de l’estranya pintora que acaba sense rostre, l’obsessió per la gent
del poble en uns poders pseudodivins d’un foraster, l’obsessió d’un
escriptor per escriure en unes pàgines que li faran viure allò que
ha d’escriure o l’obsessió d’un xic amb un maniquí.

Amb aquesta mestria, Francesc Mompó
demostra que té un coneixement molt elevat de la psicologia humana,
que té moltes lletres llegides de la literatura universal (a més de
les adaptacions dels mites, també hi ha un conte d’amor feudal, amb
un poema de Jordi de Sant Jordi com a introducció) i que és un
dels nostres escriptors valencians que estan en la primera línia de
batalla. Sincerament, espere amb deler que se li torne a ficar un
repte al cap; Mompó mai defrauda.



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Llibres, escriptors, literatura per Àngel Cano Mateu | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent