Publicat el 1 d'octubre de 2011
Criatura dolcíssima, de Joan Fuster (musicada per Lluís Llach)
Estic veient, per enèsima vegada, el documental que van fer els del departament d’audiovisuals de la Universitat de València sobre el mestre Joan Fuster. Cada volta que el torne a veure, descobrisc noves coses i se m’il·lumina la flama de la il·lusió. No hi ha res perdut, només cal insistir més als joves perquè lligen aquest homenot de Sueca. I, de sobte, com que és com si fóres ací al meu costat, com que és com si les distàncies mundials s’hagueren eliminat i estiguérem al mateix punt, xarrant o, senzillament, mirant-nos i somrient, m’ha vingut al cap aquest poema-cançó…
rava!
Criatura dolcíssima, que fores
la sola riba, un deix d’idea,
la mà que entre les meues perdurava!
No sé si m’estimaves: t’estimava
i això era tot, i això era prou,
i els nostres cossos obraven en llur glòria.
Érem hostes del bes i la insistència,
i et sabia ma carn meravellada
i argument negador de la nostàlgia.
Tenies dinou anys, i a punt la joia,
i esperança de mi en les teues galtes.
Jo t’intentava noms i altres carícies.
Vindrà l’hora de veure dins els versos
i algú dirà de mi: heus ací un home
que moria allarat en clars abismes.
¿Però no hi trobaran ta pau, tos muscles,
la teua olor completa penetrant-me?
¿No hi llegiran ton nom amb un bell pànic?
Comparteix això:
Deixa un comentari
Aquesta entrada s'ha publicat dins de Llibres, escriptors, literatura per Àngel Cano Mateu | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent
“Un dèbil, qualsevulla que sigui la seva debilitat és sempre un delinqüent, els juristes ho certifiquen”. Les entenc totes, però aquesta no, bé, és veritat que cal ser sòlid per no robar, per entendre que hi ha coses més importants, com ara la dignitat, és clar que hi ha casos i casos, però sempre es pot demanar. Però els juristes no certifiquen mai sobre els poderosos que són febles, perquè pots trobar-te envoltat de diners i ser feble i fer veritables desgràcies, com els “vestits” de Camps. Crec que mitifiquem massa els escriptors i com tothom són humans i de vegades tampoc són tant model a seguir, també deien coses que no tenien sentit, és clar que la majoria no. Ja sé que en el cas de Camps, Fuster hi hagués estat d’acord, però tot i així em sembla poc comprensiu parlar de feblesa, afirmar sobre la feblesa.