El gran foc dels garbons, de Vicent Andrés Estellés
Una última voluntat: posar-li les ulleres. Possiblement, per seguir enriquint-se culturalment (més?) al més enllà. Aquest dimecres el vaig veure, amb música de Carles Llinares, una ballarina néta d’ell, un entrevistador i l’ama del bar on contava les anècdotes. Vaig eixir amb la llàgrima al llindar de l’eixida; gran, molt gran va ser l’hora i mitja que passàrem en aquella petita atmosfera del Teatre Micalet. A la mateixa hora jugava el Barça, i no em va importar; repetiria. Sobretot quan, de memòria, recitaren “Assumiràs la veu” i, en les paues del poema, Carles li posava melodia a “M’aclame a tu”; o, al final, quan a la pantalla translúcida s’escrigueren…
Em posareu entre les mans la creu
o aquell rosari humil, suau, gastat,
d’aquelles hores de tristesa i por,
i ja ninguna amenitat. Després
tancaren el taüt. No vull que em vegen.
A l’hora justa vull que a Burjassot,
a la parròquia on em batejaren,
toquen a mort. M’agradaria, encara,
que alguna dona del meu poble isqués
al carrer, inquirint: «Que qui s’ha mort?»
I que li donen una breu notícia:
«És el fill del forner, que feia versos».
Més cultament encara: «El nét major
de Nadalet». Poseu-me les ulleres.
molt! Crec que a tots se’ns va caure la llagrimeta. Molt emocionant i molt bonic. Vam gaudir.
Tornaria a vore-la sense pensar-m’ho dues vegades.
Una salutació!!
Estic d’acord que és molt interessant i cognitives, poques vegades és el conèixer-te!