Blocs de VilaWeb

Dissabte 19 de febrer, a les 18.30, a la Biblioteca de l’Olleria. Francesc Mompó ve a presentar-nos la seua última novel·la: Els fantasmes del Lacrima Coeli. Segons aquest apassionat de la literatura, els seus llibres naixen com a reptes que es planteja o li plantegen. Per exemple, en Camí d’amor, la idea sorgí perquè un grup d’alumnes li demanaren que escriguera alguna història d’amor. I la féu. I guanyà dos premis amb ella. També explica que està en nou jurats, cosa gens atzarosa, si comptem la trajectòria i la dedicatòria que hi posa, a aquest món de les lletres. O que té projectes entre mans que estem tots desitjant llegir ja.

Les paraules següents em van servir per a presentar-lo als que estaven allí presents. És complicat (intentar) donar a conéixer una persona a qui tothom coneix…

“Bona vesprada a totes i tots!

En primer lloc, vull agrair-vos la vostra presència hui ací. És importantíssim que es tiren endavant propostes i esdeveniments literaris com aquestos, i més quan el protagonista de la jornada és un dels ollerians més il·lustres. També donar les gràcies a n’Àgueda i, per extensió a l’Ajuntament, així com a la Biblioteca per haver-nos permés portar a terme l’acte. I, abans de començar, com no, donar les gràcies a Francesc Mompó, un dels escriptors valldalbaidins i de tot el País Valencià amb més de renom. Moltes gràcies!

Serà cosa més o menys d’un mes, l’amic Pep Albinyana em va donar la notícia següent: Paco vol que el presentes a la Biblioteca el dia 19 de febrer. Evidentment, la il·lusió i l’alegria m’envaïren el cos. No sé què em passa que em costa de reaccionar, i va ser quan me’n tornava a casa que em vaig adonar de la magnitud de la situació. A veure, Àngel, que sí, que t’han elegit a tu per a presentar-lo. La primera exclamació va ser, si em perdoneu l’expressió, que “de puta mare”. Però, després, em va sorgir la dicotomia: estarà molt bé, la veritat, però com presente a Francesc en la seua pròpia casa? Bé, més que dilema, si ho observeu, era només un xicotet entrebanc. Jo sabia que volia presentar-lo! I vaig tirar avant. Ara bé, la pregunta es ramificà en dues opcions: fer una presentació acadèmica, d’eixes d’amollar dades, dades i més dades, o posar-li un toc d’experiència personal? Al cap i a la fi, la presentació mudâora està en un dels seus webs o en alguns dels seus llibres. I, torne a la qüestió, tothom coneix a Francesc Mompó! Optaré, doncs, per allò més relacionat amb mi.

La primera volta que vaig sentir parlar d’aquest treballador incansable de la ploma i del paper –o del teclat de l’ordinador, per allò del bloc–, va ser en l’assignatura de valencià, allà pel 2006, quan feia 3er d’ESO. El professor (Josep A. Carmona) em va comentar que hi havia un escriptor “al teu poble” que, a les seues novel·les, no mencionava directament l’espai, però jugava amb els noms dels Marau i dels Santonja i, amb les descripcions, deixava entreveure en quina població ocorrien els fets. Anys després, quan vaig llegir Els greixets, i li vaig preguntar al meu iaio, la correspondència escriptor-poble va ser clara. No obstant això, durant els sis anys que he passat al centre d’educació secundària, cap professor o professora, i ho remarque, CAP!, han posat una lectura obligatòria de Francesc. Em sembla una mica una escena d’eixes de posar-se cara a l’espill i anar botant els colorets rojos de la vergonya a la galta. Les prestatgeries de la meua generació, sí, potser que plenes de llibres d’autors del País Valencià que són bons també –tot i que d’altres ja no se n’ha sentit parlar–, però crec que és una situació a analitzar. Si n’hi ha un, d’escriptor, nascut al poble i, damunt, és excel·lent, fomentem-lo als més joves, no? Per sort, la qualitat de Francesc és tan magnànime que presentacions literàries no li’n falten.

Van passant els mesos, i un dia trobe un vídeo d’una televisió d’Ontinyent que l’entrevista pel seu Camí d’amor. Redéu, si és Francesc Mompó, que ha tret una nova novel·la! I m’interesse per la seua trajectòria: graduat en psicologia, llicenciat en filosofia i ciències de l’educació i la titulació de professor de valencià, tasca que exerceix en un centre de Burjassot. Quasi res porta el diari! Però segueix: responsable d’aula i de facultat de la JQCV, corrector i professor dels cursos del Pla de Formació Lingüisticotècnica en Valencià del professorat no universitari, així com professor de cursos superiors de la JQCV al col·legi de metges de València. Aneu coneixent ja a Francesc? Però la cosa no acaba ací. Coautor de llibres de text orientats a l’ESO, col·laborador de revistes i actes civicoculturals, amb treballs tècnics i de creació, com la revista Arana o llibres d’homenatge a Vicent Andrés Estellés, Joan Brossa o Joan Valls. Participant de les tertúlies poètiques de la Forest d’Arana, membre del col·lectiu l’Olla o creador i organitzador, junt amb Ramon Guillem, d’una jornada gastronomicoliterària que començà amb l’Ànguila Literària i el seguí, aquest darrer any, amb el Bolet Literari a Ca les Senyoretes. Va col·laborar amb el periòdic interactiu L’Informatiu i, com deia abans, “cansat” que el criden per a anar ací o allà a fer una xarrada o una conferència sobre qualsevol tema.

A més, fusant fusant per Internet, vaig descobrir un bloc que es titulava: Uendos, greixets i maremortes. Imagine que la gran majoria el coneixereu, però per a qui no, doncs aquesta nit que entre i el visite. Estem davant de la gran obra de Francesc! Homenots, llibres, homenatges i un fum de contes i poemes de creació pròpia que fan que, cada matí, quan engegue l’ordinador, l’òbriga per a veure si ha publicat quelcom de nou. Això és literatura!

Després, arribes a l’apartat “Obres i premis” i et cau la baba. Encara que és normal, aquest reconeixement que se li fa: si un treballa les novel·les o els poemaris amb la passió que ho fa ell, com no voleu que es carregue de premis? És d’aquelles personalitats que, si fóra un equip de futbol, te’n faries seguidor, però amb bufandes i càntics si cal. Aquest 2010 passat, ha semblat més al Barça que qualsevol dels altres escriptors que llegiu. Vos comente els premis que ja porta a les seues espatlles: Premi Forest d’Arana (1994), pel seu poemari Viàtic marí; finalista del Premi Ciutat de Torrent (2003), per L’Elegit; finalista del Premi Ciutat de Borriana, per Els greixets; Premi Ciutat de Torrent (2005) per Amable; Premi Benvingut Oliver de Catarroja (2008) i Premi Samaruc (2010) per Camí d’amor; Premi a la Difusió de la Llengua i la Literatura del País Valencià de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (2010); Premi de Literatura Eròtica de la Vall d’Albaida (2010), amb l’obra Somiant amb Aleixa, escrita a quatre mans amb la seua dona Mercè Climent, –també  una gran escriptora, per cert–; i XIV Premi de poesia Josep Maria Ribelles de Puçol (2010) amb el poemari De la fusta a l’aigua. Altres de les obres que té són la trilogia Els ulls del llac, L’ull de Zeus i Terra de Déus.

Hui està ací per a parlar-nos sobre el seu últim llibre Els fantasmes del Lacrima Coeli. Per als qui ja hàgeu llegit alguna altra obra de Mompó, ens fixem que, a més de tractar-se d’éssers mitològics o de la tradició popular, enllaça, d’alguna manera, amb Els greixets. En aquest, els protagonistes entren per la Porta Coeli. A la novel·la que ací presenta, el Lacrima Coeli és l’institut on tenen lloc fenòmens una mica paranormals.

A través de les diferents situacions que se’ns presenten (uns adolescents dedicats a fer la guitza als professors; uns professors que, tot i que se solen tapar entre ells davant del galliner, no semblen d’allò més units; i uns fantasmes que, ja voldrien molts professors tenir perquè els tragueren de certs moments d’angoixa amb les bestioles, viuen perquè uns bandolers tallaren el dit al pare fundador i, quan l’entregaren, no el sepultaren), el que deia, a través d’aquestes diferents situacions, Francesc Mompó ens demostra un ampli coneixement que cal veure més enllà del que conta el text. Per exemple, com coneix de primera mà –i, ho esmente ací: no tots els professors la coneixen– la psicologia dels adolescents, les seues reaccions i relacions amb els altres. També observem com, per mitjà de dos dels protagonistes de l’obra, Robert, professor de literatura, i Ofèlia, un fantasma d’una professora de poesia, se’ns apareix el mateix escriptor, amant de les lletres i d’una de les seues passions dins d’aquestes: els poemes de Salvat-Papasseit, de Pere March o d’Ausiàs March. Al principi del capítol V, hi ha un moment on diu: “Tots els fantasmes, com els peixos d’Ausiàs March, havien deixat els seus amagatalls secrets per reunir-se a la torre”.

Al llarg del llibre, a més d’un obsessionat en la poesia i en la literatura, veiem un ciutadà crític amb el món que l’envolta i, com que part d’aquest món són les aules, deixa caure una perla, l’opinió de la qual compartisc igualment: “Per aquelles coses de l’atzar, o per uns sistemes d’ensenyament tan variables com l’estabilitat política dels partits governants, el professorat de música feia estades curtes al centre”. També trobem un valencià que no es passa a productes anglesos, francesos o castellans. Crec que, fins al dia de hui, no he llegit en cap llibre o conte, una frase com aquesta: “Tot i que no fóra la convocatòria d’un concert d’Obrint Pas, en aquella part de la ciutat la missa de dotze tenia un cert èxit de públic”. Com descobrireu, no cal anar-nos-en lluny de les fronteres de casa nostra, però per a aquesta normalitat, hem de colaborar tots. Haguera pogut posar qualsevol altre grup, com els Rolling Stones o algun dels de pop dolent –perquè mira que són roïns– com Pereza o similars. Però va optar per Obrint Pas, un grup que s’ha recorregut ja més de mig món i cantant en valencià, el català d’aquest menut país.

M’agradaria destacar, d’altra banda, l’estil planer i el llenguatge emprats que, en paraules de Manel Alonso, “sent la necessitat de no seguir un model lingüístic encotillat en l’estàndard i d’alguna manera empobrit i allunyat de la llengua parlada. Per això cerca l’equilibri entre un llenguatge literari i un llenguatge col·loquial, i fins i tot, els girs de l’argot que empren els joves, un argot, siga dit sense segones intencions, manipulat, ja que sovint els joves usen models provinents del castellà, però a Mompó també li agrada assajar-se incloent-hi expressions i paraules provinents del subdialecte valencià parlat a la Vall d’Albaida”.

I, quant a contingut, si m’haguera de quedar amb algun episodi o escena, em quedaria en les descripcions de l’últim capítol, aquelles en què conta com alguns fantasmes passen a la vida eterna i d’altres decideixen quedar-se: “Immediatament, el fantasma del dit eixí de la tomba on havia acompanyat des del primer moment que va aparéixer per allí la relíquia i buscà el munyó del fantasma del pare fundador. El trobà esperant-lo i s’hi fongué com si sempre hagueren estat una mateixa forma. Un devessall de llum començà a eixir expel·lit des de la tomba. El pare Celestí a males penes tingué unes dècimes de segon per mirar els companys abans d’esdevenir un feix de llum i fondre’s amb aquella celístia primigènia. Tot seguir, un per un, Miquel i tots aquells fantasmes que havien pres la resolució de marxar seguiren l’estel del pare fundador. La resta, a poc a poc, anaren tornant a l’estranya existència que havien triat”. Com quan vaig acabar de llegir Uendos o Els greixets, se m’apareix una pregunta al cap: llegenda o realitat?

No m’enrotlle més i vos deixe ja amb el protagonista de la jornada. No abans, però, sense afegir la reflexió següent. Veiem reportatges d’Estellés, i ens semblen molt llunyans. Veiem reportatges de Fuster, i ens semblen molt llunyans. Veiem reportatges de Valor, i ens semblen molt llunyans. Però hui tenim entre nosaltres un fanàtic de l’escriptura i de la literatura, un dels grans escriptors del moment –allò que es diu un escriptor “de moda”–, un lluitador de la nostra cultura i de la nostra llengua que, malgrat estar perseguida, mai morirà si ens juntem tots com la mata de jonc. Busque al diccionari el terme ‘intel·lectual’ i la definició resa: ‘Persona que té una certa capacitat de pensar la realitat social i cultural, i d’influir críticament en l’opinió pública mitjançant l’assaig o la presència en els mitjans de comunicació’. Sí, ens trobem davant d’un dels pocs intel·lectuals que queden al país, amic dels amics i crític amb allò amb què està desacord. He de confessar que els meus companys de carrera n’estan farts, de sentir parlar de “l’escriptor del meu poble” o del “bloc de Gàlim”. Però què voleu? Hi ha qui s’agafa com a bandera la Copa Amèrica, el circuit de la Fórmula 1, el agua para todos o els vestits de Milano. No puc jo tenir com a referents gent que pensa, que opina, que reflexiona, que es mou culturalment, que defensa unes idees que cal defensar, que lluita per mantenir la dignitat i la identitat del poble que som? Sí, i a més, gent de la meua pròpia casa, l’Olleria. La pàtria d’un infant que m’obliga a estimar-la sempre. Res més, només vos dic que pareu les orelles, estigueu atents i, sobretot, gaudiu, gaudiu com ho faré jo escoltant una de les torres actuals d’aquestos Països Catalans. Per cert, que açò ho he escrit abans de la presentació, però ja m’ho intuïa. No vos preocupeu si no veieu cap càmara amb un nou de color roig o amb un punt i un dos. Ells estan entre nosaltres disfressats d’autèntics fantasmes. Fantasmes, no dels que fan por o esglaien, no, sinó fantasmes dels que fan riure.

És un honor i un privilegi haver sigut l’encarregat de presentar-vos-el. Senyores i senyors, donem les gràcies per tenir-lo hui ací present, perquè no el tenim cada dia. Amb tots vostés, Francesc Mompó! Moltes gràcies per haver vingut!”