Gàlim

Era un compromís adquirit. Mari va aplegar-nos al voltant d’una taula de sopar copiós i ens en vam alçar amb un llistat d’espais de patrimoni sentimental que havíem de narrar. Em va tocar la Casa Santonja. I se me’n va anar de les mans, però és el text que s’ha inclòs en l’esplèndid llibret que el grup de danses el Revol ha publicat ara que organitzen la 37a Festa de les Danses de la Vall d’Albaida.

Això serà la setmana que ve. Aquest dissabte han presentat el llibre, de manera més que exitosa.

L’últim habitant de la Casa Santonja

Si arriba per la carretera de Montaverner, haurem de reconéixer que el foraster trobarà una benvinguda ben poc alegre. A banda i banda de la rotonda al·legòrica a l’heràldica local, un tanatori i una caserna vigilen l’accés al nucli urbà, emmarcat pels barrancs de Grau i del Convent, una mena de Tigris i Eufrates secans que s’ajunten poc més avall. També hi ha una gasolinera, fruit de l’evolució industrial dels animals de càrrega i arrossegament.

El nouvingut deixarà a l’esquerra l’antiga circumval·lació urbanitzada: el ‘desvio’. Algú del poble a qui coneix i que ja comença a tindre una edat li ho ha explicat així, amb el nom que va prenent forma d’antigor entre la gent més jove de l’Olleria. Amb el ‘desvio’ a l’esquerra, doncs, l’hipotètic visitant enfilarà el carrer d’entrada al poble on trobarà un monument involuntari al present de la indústria vidriera, un esquelet de verticalitat difícil i on encara hi malviuen històries antigues de revolucions petites, guerres i desgràcies.

La sensació de no haver encertat el viatge, però, se li anirà esvaint a mesura que les passes l’acosten al Ravalet, on hi arribarà amb la companyia de la paret de l’hort immens de les monges tancades (i ara importades), passat el carrer de les Parretes. Hi trobarà un dels escassos espais on la ruralitat urbana ha sobreviscut en gran part, amb cases sòlides salvades de la neteja arquitectònica i que donen pas a les primeres vistes de l’orgullós campanar que guaita des de l’altra banda de l’antiga porta de la vila, la que travessaren els homes del comte d’Albaida al crit de ‘degollau al batle!’.

L’edifici que buscava, el que li havien aconsellat de visitar, li queda a la dreta. Però abans de centrar-hi l’atenció veurà apesarat un altre palau al que fa l’efecte que li estan aplicant una eutanàsia lenta i constant: a la casa del Sacarés li han cantat les absoltes.

També li les havien cantades a la Casa Santonja, però heus ací que el foraster pot trobar un edifici sensat i acollidor, rescatat de l’abandó i de la mort previsible per a convertir-lo en futur arrelat a una història i una simbologia inesperades. A l’interior l’espera una casa consistent, de les més importants del poble en el seu moment, on hi tenien xiques en amo, i treballadors, i feien tertúlies las “fuerzas vivas” mentre prenien café envoltats d’una decoració que, potser, els darrers hereus ja no entenien. L’escala solemne el conduirà al saló epicèntric, on admirarà l’apogeu i les conviccions d’una família impresos en les parets i el sostre de l’estança, expressats amb pintures que des del temps de la decadència de la casa passaren a formar part de la memòria col·lectiva, com en formen part els greixets. No debades diuen que en aquell mateix edifici en va viure un, fill de la casa. O almenys això explica una  novel·la.

Visitant afortunat, podrà reviure la història dels darrers habitants de l’edifici a través de fotografies que els posen cara i espais. Personatges reals que, això no obstant, en un cas concret li recordaran un altre dels habitants de la memòria local. Aquella dona eixuta, repetida en diverses imatges i de presència quasibé irreal li duu al cap les històries de les maremortes, personatges de l’imaginari col·lectiu que devien trobar entre aquelles parets bona cosa d’amagatalls quan, amb l’eixida del sol, abandonaven els carrers del poble.

De manera impossible, perquè encara no s’ha escrit, el nostre viatger recordarà la primera pàgina d’un llibre que en parla i que per a ell quedarà eternament lligat a la visita.

“Devia ser el carrer Budeu. En la seua imaginació infantil les veia arribar des de la memòria antiga i pujar pel carrer llarg i costerut, estret, com una comitiva de fantasmes inversos, d’ànimes en pena il·luminades per una por heretada. Com cada nit, les Maremortes entraven al poble, i des de la plaça corrien cantons i racons, visitaven cases de porta despreocupada i gelaven la sang encesa dels vidriers.

Ningú no les havia de veure. Si les pensava en processó feien fredat, però quan les imaginava en singular li fallava l’alé, la pronunciació es partia, i la MareMorta se li feia un nom irrespirable, un pànic blanc amortallat amb els llençols de cada casa.

Ravalet avall, els peus infeliços de les Maremortes dibuixaven el camí del nou dia apuntat pel Benicadell i s’anunciaven per demà, per sempre. Per tota la vida”.

Ell ho sap. Potser perquè ell sí que haurà vist la MareMorta que encara ara passeja la Casa Santonja.